4. CANTINA DE LA VIUDA LEOKADJA BEGBICK

SOLDATS.— La viuda Begbick té un saló
On pots dormir, beure i fumar;
Vint anys seguits t’hi pots estar;
Hi cap tothom dins el vagó,
De Singapur a Cooch Behar,
De Delhi fins a Kamatkura,
Si s’ha perdut algun soldat,
A ca la viuda el trobaràs.
Neda en ginebra i aiguardent,
Passa pel cel i per l’infern,
Tanca la boca, Tommy, aguanta’t el casc, Tommy,
Mentre et llances dins el whisky com qui es llança al mar.

La viuda Begbick té un saló
On només has de demanar;
Ja recorria l’Indostan
Amb els barrils de gom a gom
Quan no ens havien desmamat.
De Delhi fins a Kamatkura,
Si s’ha perdut algun soldat,
A ca la viuda el trobaràs.
Neda en ginebra i aiguardent,
Passa pel cel i per l’infern,
Tanca la boca, Tommy, aguanta’t el casc, Tommy,
Mentre et llances dins el whisky com qui es llança al mar.

Si hi ha batalles al Punjab
La Begbick ens protegirà,
Cervesa negra i bon tabac
Escamparem per tot el front
Del nostre imperi colonial.
De Delhi fins a Kamatkura,
Si s’ha perdut algun soldat,
A ca la viuda el trobaràs.
Neda en ginebra i aiguardent,
Passa pel cel i per l’infern,
Tanca la boca, Tommy, aguanta’t el casc, Tommy,
Mentre et llances dins el whisky com qui es llança al mar.

BEGBICK.— (Apareix). Bona nit, soldats. Jo sóc la viuda Begbick, i aquest és el meu vagó-bar; enganxat als grans transports militars, roda per totes les vies fèrries de l’índia, i com que tant hi podeu beure cervesa, com viatjar, com també dormir, se’n diu «el saló de la viuda Begbick». I des de Haidarabad fins a Rangun saben que aquest vagó ha estat el refugi de més d’un soldat amb tribulacions.

(A la porta apareixen els tres soldats empenyent en GALY GAY, que camina d’esquena).

URIA.— És aquí la cantina del vuitè regiment?

POLLY.— Tenim el gust de parlar amb la propietària de la cantina, la viuda Begbick, de fama mundial? Som la secció de metralladores del vuitè regiment.

BEGBICK.— Només sou tres? On teniu el quart home?

(Van entrant sense respondre, alcen dues taules i les porten cap a l’esquerra, on construeixen una mena de barreres. Els altres clients els miren estranyats).

JESSE.— Quina mena d’home és el sergent?

BEGBICK.— Antipàtic!

POLLY.— Doncs no és gaire agradable que el sergent sigui antipàtic.

BEGBICK.— Li diuen el Mata-cinc, el Tigre de Kilkoa, el Tifó humà. Té un nas que no és natural, olora el delicte.

(En JESSE, en POLLY i l’URIA es miren).

URIA.— Ah.

BEGBICK.— (Als clients). Aquí teniu la famosa secció de metralladores, la que va decidir la batalla de Haidarabad. Els diuen «l’escòria».

SOLDATS.— Ara els tenim amb nosaltres. Les seves malifetes els segueixen com la pròpia ombra. (Un soldat avança amb l’ordre de captura i la clava). I per això darrera seu hi torna a haver un rètol com aquest!

(Els clients s’han alçat. Abandonen, a poc a poc, el local. L’Ur/a fa un xiulet).

GALY GAY.— (Entra). Conec aquesta mena d’establiments. Dinar amb música. A la carta. A l’Hotel Siam tenen una carta fabulosa, tot és escrit amb lletres d’or. Una vegada en vaig comprar una. Amb bones relacions ho aconseguim tot. Una de les coses que hi figura és salsa de Xicauca. I és un dels plats més senzills. Salsa de Xicauca!

JESSE.— (Empeny en GALY GAY cap a les barreres que formen les taules). Estimat amic, esteu en condicions de fer un petit favor a tres pobres soldats plens de tribulacions, sense que us costi res.

POLLY.— El nostre quart home s’ha entretingut massa dient adéu a la seva dona, i si no formem tots quatre el toc de retreta, ens llançaran als negres calabossos de Kilkoa.

URIA.— Així doncs, ens aniria de primera que us poséssiu una de les nostres guerreres, que forméssiu quan passin llista dels nous arribats i que cantéssiu el seu nom. Simple qüestió d’ordre.

JESSE.— Això és tot.

POLLY.— Naturalment, no vindrà d’aquí el puret de més o de menys que us vulgueu fumar a compte nostre.

GALY GAY.— No és que em negui a fer-vos un favor, però haig de tornar a casa de seguida. He comprat un cogombre per sopar i no puc fer el que voldria.

JESSE.— Moltes gràcies. Si us haig de ser franc, no esperava menys de vós. Vet aquí que no podeu fer el que voldríeu: voldríeu tornar a casa, però no podeu. Us dono les gràcies, amic meu, perquè heu justificat la confiança que hem posat en vós així que us hem vist. La vostra mà!

(Pren la mà d’en GALY GAY. L’URIA li indica amb un gest enèrgic que vagi cap a les taules tombades. Una vegada l’han arraconat, es llancen damunt seu i el despullen fins a deixar-lo en camisa).

URIA.— Permeteu-nos doncs que us posem la roba gloriosa del gran exèrcit britànic. (Fa sonar una campaneta. Apareix la BEGBICK). Viuda Begbick, voleu que us parli sense embuts? Necessitem un uniforme complet.

(La BEGBICK va a buscar una caixa de cartó i la llança a l’URIA, que la llança a en POLLY).

POLLY.— (A GALY GAY). Aquí teniu el vestit d’honor que hem comprat per a vós.

JESSE.— (Mostra els pantalons). Posa-te’ls, germà Galy Gay.

POLLY.— (A la BEGBICK). És que ha perdut el seu, d’uniforme, sabeu?

(Tots tres vesteixen en GALY GAY).

BEGBICK.— Ah, ha perdut el seu uniforme?

POLLY.— Sí, a la casa dels banys, un xinès ha fet volar l’uniforme del nostre camarada JIP.

BEGBICK.— Ah, a la casa dels banys?

JESSE.— La pura veritat, viuda Begbick, és que es tracta d’una broma.

BEGBICK.— Ah, d’una broma?

POLLY.— No és cert, amic meu? No es tracta d’una broma?

GALY GAY.— Sí, es tracta, per dir-ho així, d’un… cigar. (Riu).

(Els altres també riuen).

BEGBICK.— Que indefensa es troba una dona dèbil davant quatre homes tan forts! De la viuda BEGBICK, ningú no dirà que ha impedit a un home canviar de pantalons. (Va al fons i escriu en una pissarra: 1 pantalons, 1 jaqueta, 1 polaines, etc).

GALY GAY.— Però en realitat, què és el que passa?

JESSE.— En realitat no passa res de res.

GALY GAY.— No és perillós, si ens descobreixen?

POLLY.— No gens. Per a vós, una vegada no compta.

GALY GAY.— Cert. Una flor no fa estiu. Diuen.

BEGBICK.— De l’uniforme us en fareu cinc xílings per hora.

POLLY.— Això és escanyar. Tres xílings, màxim.

JESSE.— (A la finestra). El cel s’ha ennuvolat de cop i volta. Si ara plou, el palanquí es mullarà, i si el palanquí es mulla, l’entraran dins la pagoda, i si l’entren dins la pagoda, descobriran en Jip, i si descobreixen en Jip, estem perduts.

GALY GAY.— Massa petit. No m’entra.

POLLY.— El sentiu? No li entra.

GALY GAY.— I les botes també em van terriblement justes.

POLLY.— Tot massa petit! Inaprofitable! Dos xílings!

URIA.— Calla, Polly: quatre xílings, ja que tot és tan petit i les botes van justes. No és així?

GALY GAY.— I tant. Em van molt estretes.

URIA.— Ho veus Polly? Aquí, el senyor no es queixa tant com tu!

BEGBICK.— (S’emporta I’URIA cap al fons i li mostra el cartell). Fa una hora que aquest rètol és escampat per tot el campament; diu que a la ciutat ha estat comès un delicte militar. Encara no se sap qui són els culpables. I l’uniforme val cinc xílings, precisament perquè si no els valgués, tota la companyia es veuria embolicada en aquest delicte.

POLLY.— Quatre xílings, ja és molt.

URIA.— (Torna a avançar-se). Calma, Polly. Deu xílings.

BEGBICK.— És ben cert que dins el saló de la viuda Begbick, es pot netejar tot allò que podria tacar l’honor de la companyia.

JESSE.— D’altra banda, creieu que plourà, viuda Begbick?

BEGBICK.— Home, em caldria veure quina cara fa el sergent, el Mata-cinc. Tot l’exèrcit sap que quan fa un xàfec, el sergent té uns terribles accessos de sensualitat que el transformen per fora i per dintre.

JESSE.— Perquè la broma surti bé no ha de ploure de cap manera.

BEGBICK.— Al contrari! Si plou, el Mata-cinc, l’home més perillós de l’exèrcit britànic, és tan inofensiu com un nen de pit. Quan li ve un dels seus accessos de sensualitat, no veu res del que passa al seu voltant.

UN SOLDAT.— (Crida des de fora cap a l’interior del local). A formar per la història de la pagoda. Diu que falta algú. Per això passaran llista i revisaran els passaports.

URIA.— El passaport!

GALY GAY.— (Agenollat, embolica la seva roba vella). Haig de vigilar les meves coses.

URIA.— (A en GALY GAY). Aquí teniu el passaport. Només caldrà que crideu el nom del nostre camarada tan fort i tan clar com pugueu. Una insignificança.

POLLY.— El nom del nostre camarada perdut és Jeraiah Jip! Jeraiah Jip!

GALY GAY.— Jeraiah Jip!

URIA.— (A en GALY GAY, tot sortint). És agradable trobar-se amb persones educades, que saben adaptar-se a totes les situacions de la vida.

GALY GAY.— (Es deté un moment davant la porta). I què hi ha de la meva propina?

URIA.— Una ampolla de cervesa. Veniu.

GALY GAY.— Senyors, el meu ofici de bastaix m’obliga, en totes les situacions de la vida, a calcular què en podré treure. Jo havia pensat dues caixes de cigars i quatre o cinc ampolles de cervesa.

JESSE.— Però cal que vingueu a formar.

GALY GAY.— Això sí.

POLLY.— Molt bé. Dues caixes de cigars i tres o quatre ampolles de cervesa.

GALY GAY.— Tres caixes i cinc ampolles.

JESSE.— Què? No acabeu de dir dues caixes?

GALY GAY.— Si us poseu així, seran cinc caixes i vuit ampolles.

(Un toc de trompeta).

URIA.— Hem de sortir.

JESSE.— Bé, hi estem d’acord si sortiu ara mateix amb nosaltres.

GALY GAY.— Molt bé.

URIA.— Com us dieu?

GALY GAY.— Jip! Jeraiah Jip!

JESSE.— Tant de bo que no plogui!

(Se’n van tots quatre. La BEGBICK comença d’estendre unes cobertes de lona damunt el seu vagó).

POLLY.— (Torna enrere a la BEGBICK). Viuda Begbick, ens han dit que el sergent es posa molt sensual quan plou. I ara plourà. Procureu que, durant les hores que vénen, no vegi res del que l’envolta, perquè correm el perill que ens descobreixin. (Se’n va).

BEGBICK.— (Els ha mirat marxar). Aquest home no es diu Jip. És el bastaix Galy Gay, de Kilkoa: ara, davant els ulls del Mata-cinc, es ficarà a la formació un home que no és un soldat. (Pren un mirall i va al fons). Vaig a arreglar-me perquè el Mata-cinc es fixi en mi, a veure si el puc fer acostar.

(Segon toc de trompeta. Apareix en Fairchild. La BEGBICK el mira a través del mirall amb un esguard seductor, després va a seure en una cadira).

FAIRCHILD.— No em devoris així amb els ulls, Babilònia empolvorada. Ja tinc prou maldecaps. Fa tres dies que dormo en un catre amb un somier fet de cordes i em faig lavatges amb aigua freda. Dijous passat em vaig veure forçat a declarar l’estat de setge a tota la meva persona; em domina una sensualitat desenfrenada. Aquest estat és força desagradable per a mi, perquè precisament aquests dies estic sobre la pista d’una malifeta que gairebé no té precedents en tota la història de l’exèrcit.

BEGBICK.— Oh, Mata-cinc, deixa’t portar per la teva naturalesa generosa,
No et veu ningú! Qui ho sabrà?
I dins el clos del meu coll i els meus cabells
Aprèn a saber qui ets.
Oblida el nom que portes per atzar
Damunt la corba dels meus genolls
Oh mísera disciplina, ordre mesquí!
T’ho prego, Mata-cinc, vine a mi aquesta nit
De pluja suau.
Vine tal com tu mateix et fas por: com a home!
Com a contradicció. Com el qui fa allò que no ha de fer
Vine com a home! Com la natura et va crear.
Vine sense casc d’acer! Confús i salvatge
I en lluita amb tu mateix,
Lliurat sense cap arma als teus impulsos
I esclau indefens de la pròpia força.
Vine doncs: com a home!

FAIRCHILD.— Mai! La ruïna de la humanitat va començar quan el primer d’aquests cafres no es va cordar el botó. El reglament militar és un llibre ple de fallades, però és l’únic que ens mereix confiança com a homes, perquè és la nostra columna vertebral i assumeix tota la responsabilitat davant de Déu. En realitat, caldria fer un forat a terra, omplir-lo de dinamita i engegar tot el món a can Pistraus; aleshores tothom veuria que fem les coses a consciència. És senzillíssim. Però tu, Mata-cinc, ¿podràs passar tota aquesta nit de pluja sense la carn de la viuda?

BEGBICK.— Si aquesta nit em véns a veure, cal que vesteixis de negre i amb barret dur.

UNA VEU DE COMANDAMENT.— Metralladores, a formar!

FAIRCHILD.— Seuré prop d’aquest pal, així no perdré de vista aquesta escòria que ara passa llista. (Seu).

VEU DELS TRES SOLDATS.— (Fora). Polly Baker. —Uria Shelley. —Jesse Mahoney.

FAIRCHILD.— Ah, i ara una petita pausa.

VEU DE GALY GAY.— (Fora). Jeraiah Jip.

BEGBICK.— Perfecte.

FAIRCHILD.— Ja me n’han fet alguna de nova. Insubordinació a fora. Insubordinació a dintre. (S’alça i vol sortir).

BEGBICK.— (Crida darrera d’ell). T’ho dic jo, sergent; abans que la negra pluja del Nepal hagi caigut durant tres nits, t’hauràs estovat davant les males accions dels homes, perquè tu ets potser l’home més sexual que hi ha sota la capa del sol. La insubordinació seurà a la teva taula i els profanadors de temples et miraran al fons dels ulls perquè els teus crims seran innombrables com les arenes del mar.

FAIRCHILD.— Aleshores caldrà posar-hi mà, estimada, en podeu estar ben segura; caldrà intervenir enèrgicament contra aquest petit i capritxós Mata-cinquet. Això és ben senzill. (Se’n va).

VEU DE FAIRCHILD.— (Des de fora). Vuit homes enterrats en sorra calenta fins al melic per portar un tall de cabells antireglamentari!

(Entren l’URIA, en JESSE i en POLLY amb en GALY GAY. En GALY GAY va cap endavant).

URIA.— Unes tisores, si us plau, viuda Begbick!

GALY GAY.— (Al públic). Un petit favor entre homes no fa mal a ningú. Mireu, cal viure i deixar viure. Ara em beuré un vas de cervesa com si fos aigua i em diré: aquests senyors han estat servits. En aquest món, tot el que cal és deixar anar de tant en tant un petit globus i dir «Jeraiah Jip» com qui diu «bona nit», i és així com us vol la gent; tot és tan fàcil!

(La BEGBICK porta unes tisores).

URIA.— Ara, a buscar en Jip!

JESSE.— S’ha girat un vent de pluja molt perillós.

(Tots tres es giren vers en GALY GAY).

URIA.— Amic, per desgràcia tenim molta pressa.

JESSE.— Encara hem de pelar al zero un senyor.

(Van cap a la porta. En GALY GAY els va al darrera).

GALY GAY.— No us podria ajudar?

URIA.— No, ja no us necessitem. (A la BEGBICK). Cinc caixes de cigars amb tara i vuit ampolles de cervesa negra per al senyor. (Sortint). Hi ha gent que han de ficar el nas a tot arreu. Si els allargueu el dit petit, es prenen tota la mà.

(Surten tots tres, de pressa).

GALY GAY.— Ara podria anar-me’n, però
Ha de marxar un home quan el fan fora?
Potser quan ja no hi serà,
Tornaran a necessitar-lo. I ¿pot anar-se’n un home,
Quan el necessiten? Si això no ha de passar,
L’home s’ha de quedar.

(En GALY GAY va cap al fons i seu en una cadira que hi ha prop de la porta. La viuda pren ampolles de cervesa i caixes de cigars i les col·loca a terra, formant un cercle al voltant d’en GALY GAY).

BEGBICK.— No ens hem vist abans?
(En GALY GAY fa que no amb el cap).
No sou vós l’home que em va portar un cistell de cogombres?
(En GALY GAY torna a fer que no amb el cap).
No us dieu Galy Gay?

GALY GAY.— No.

(La BEGBICK se’n va movent el cap. Es fa fosc. En GALY GAY s’adorm a la seva cadira de fusta. Plou. S’inicia una petita serenata nocturna i sentim la veu de la BEGBICK que canta).

BEGBICK.— Sempre que mires el riu
Que corre feixuc,
No veus mai la mateixa aigua.
Allò que se’n va avall no torna enrere,
Ni mai cap gota d’aigua ha tornat a la font.