5. INTERIOR DE LA PAGODA DEL DÉU GROC

ACÒLIT.— Plou.

WANG.— Posa en sec el nostre palanquí. (L’ACÒLIT se’n va). Ens han robat la darrera col·lecta. I ara la pluja passa pels forats que han fet les bales i cau sobre el meu cap. (L’ACÒLIT entra el palanquí tot arrossegant-lo. Gemecs a l’interior). Què passa? (Mira a l’interior del palanquí). Ja m’ho pensava, que es tractaria d’un home blanc, quan he vist el palanquí tan galdós. Ah, i porta una guerrera de soldat! Té una clapa a la closca, el lladre! Ho han resolt tallant-li els cabells. Què en farem d’aquest home? Com que és un soldat, és incapaç de pensar. Un soldat de la seva reina, cobert de begudes vomitades, més indefens que un pollet, i tan borratxo que no el coneixeria ni la pròpia mare! Podria dur-lo a la policia. Però, per què? De què serviria la justícia, si han volat els diners? I només sap roncar com un porc. (Irat). Tu, desgràcia humana, treu-me’l del davant i entafora’l al cambril de les imatges, però procura que el cap li quedi a la part de dalt. Com a màxim, en farem un déu. (L’ACÒLIT introdueix en JIP al cambril). Porta paper! Cal que pengem de seguida banderetes de paper davant el temple. I ens hem de posar a pintar cartells com si tinguéssim quatre mans. Vull fer les coses en gran, no hi vull plànyer res, amb cartells que facin aturar la gent tant si vol com si no vol. ¿De què serveix un déu, si no aconsegueix que tothom en parli? (Truquen). ¿Qui truca tan tard a la meva porta?

POLLY.— Tres soldats.

WANG.— Són els seus companys. (Els fa entrar).

POLLY.— Busquem un senyor, o més ben dit, un soldat, adormit en un caixó de cuiro que hi havia davant aquest ric i venerable temple.

WANG.— Que tant de bo tingui un despertar agradable.

POLLY.— Però el caixó ja no hi és.

WANG.— Comprenc la vostra impaciència, produïda per la incertesa; perquè jo també busco unes persones, que no passen de tres, o més ben dit: uns soldats, i no els puc trobar.

URIA.— Serà molt difícil. Em sembla que ja ho podeu deixar córrer. Hem pensat que sabíeu alguna cosa d’aquella caixa de cuiro.

WANG.— No en sé res, per desgràcia. El més desagradable és que els senyors de l’exèrcit vesteixen tots igual.

JESSE.— No ho és gens, de desagradable. En aquella caixa de cuiro hi ha un home que, a hores d’ara, es troba greument malalt.

POLLY.— I com que, per la mateixa malaltia, ha perdut uns quants cabells, necessita que el socorrin amb urgència.

URIA.— No heu vist pas un home així?

WANG.— No, per desgràcia. Però en canvi he trobat uns quants cabells. El cas és que un sergent de l’exèrcit se’ls ha emportat. Volia tornar-los al soldat ell mateix.

(En JIP gemega dins el cambril).

POLLY.— Què és això, senyor?

WANG.— És la meva vaca que dorm.

URIA.— Es veu que aquesta vaca no dorm gaire bé.

POLLY.— Aquest és el palanquí on vam ficar en Jip. Us fa res que l’examinem?

WANG.— Serà millor que us digui la veritat. Aquest palanquí és un altre.

POLLY.— És ple com una latrina l’endemà de Nadal. Jesse, és ben clar que en Jip ha estat aquí dins.

WANG.— No és veritat, no pot haver-hi estat. No hi ha ningú capaç de ficar-se en un palanquí tan brut.

(En JIP gemega fort dins el cambril).

URIA.— Recuperarem el quart home que ens falta. Encara que hàgim d’escorxar la nostra àvia.

WANG.— Però l’home que busqueu no és aquí. I perquè veieu que l’home que dieu que és aquí, i del qual jo no sé que sigui aquí, no és el vostre home, permeteu-me que us ho aclareixi tot amb un dibuix. Permeteu al vostre indigne servidor que dibuixi amb guix quatre delinqüents.

(Dibuixa a la porta del cambril).

N’hi ha un que té cara, i així podem veure qui és, però els altres tres no tenen cara. No sabem qui són. El qui té cara no té diners, per tant no és un lladre. Els qui tenen diners no tenen cara, per tant no els coneixem. Això passa mentre no van tots tres junts. Però si van tots tres junts, a cada cap li surt una cara i aleshores els trobarem a sobre diners que no són seus. Jo no creuré mai que un home que pugui ser aquí dins, sigui el vostre home. (Els tres l’amenacen amb llurs armes, però a un gest de WANG apareix l’ACÒLIT amb uns quants fidels xinesos).

JESSE.— No volem torbar més el vostre repòs nocturn, senyor. I el vostre te se’ns posa malament. D’altra banda el dibuix que heu fet és molt artístic. Veniu!

WANG.— Em sap greu veure-us marxar.

URIA.— ¿Creieu que el nostre company, des de qualsevol lloc que es desperti no vindrà a trobar-nos? Ni deu cavalls no el detindran!

WANG.— Potser no el detindran deu cavalls, però una petita part d’un cavall, qui sap?

URIA.— Quan la cervesa li hagi marxat del cap, vindrà.

(Tots tres se’n van amb grans reverències).

JIP.— (Al cambril). Ei!

(WANG crida l’atenció dels fidels sobre el déu).