3. CARRETERA ENTRE KILKOA I EL CAMPAMENT

FAIRCHILD.— A mi, el Mata-cinc, àlies el Tigre de Kilkoa, el Tifó humà, sergent de l’exèrcit britànic, feia temps que no em passava una cosa tan sorprenent! (Assenyala el rètol amb el dit). Assalt a la pagoda del déu groc. La teulada de la pagoda del déu groc foradada per les bales. Com a indici s’ha trobat un quart de lliura de cabells enganxats amb pega! Si la teulada és foradada, vol dir que darrera de tot això hi ha una secció de metralladores, i si al lloc del delicte hi ha un quart de lliura de cabells, vol dir que a un home li ha de faltar aquest quart de lliura de cabells. Així doncs, si en una secció de metralladores hi ha un home amb una clapa al cap, aquests seran els criminals. És ben senzill. Però qui és que s’acosta?

(S’amaga darrera la barraca. Apareixen els tres soldats i veuen el rètol amb terror. Després continuen caminant aclaparats. Però en FAIRCHILD surt de darrera la barraca i fa sonar un xiulet de policia. Els tres soldats s’aturen).

FAIRCHILD.— No heu vist pas un home amb una clapa al cap?

POLLY.— No.

FAIRCHILD.— Com és que feu aquesta fila? Almenys traieu-vos el casc. On teniu el quart home?

URIA.— Ah, sergent, està fent les necessitats.

FAIRCHILD.— Així l’esperarem i li demanarem si no ha vist un home amb una clapa al cap. (Esperen). Té unes necessitats molt llargues.

JESSE.— Sí, senyor.

(Continuen esperant).

POLLY.— Potser ha passat per un altre camí.

FAIRCHILD.— Escolteu-me: si aquest vespre us presenteu a la meva formació sense el quart home, més valdria que us haguéssiu suprimit a trets l’un a l’altre dins el ventre de la vostra mare. (Se’n va).

POLLY.— Esperem que no sigui aquest el nou sergent. Si aquesta serp verinosa té la idea de passar llista, ja podem posar-nos contra una paret pel nostre propi peu.

URIA.— Hem de trobar un quart home abans del toc de retreta.

POLLY.— Ara en ve un. Observem-lo d’amagat.

(S’amaguen darrera la barraca. Carretera avall, passa la viuda BEGBICK. En GALY GAY li porta un cistell de cogombres).

BEGBICK.— Què voleu? Us paguen per hores.

GALY GAY.— Així, seran tres hores.

BEGBICK.— Ja cobrareu. Aquesta carretera és molt poc freqüentada! Si una dona hagués de defensar-se contra un home que volgués abraçar-la, no sé pas com se’n sortiria.

GALY GAY.— Vós, que sou cantinera d’ofici i sempre tracteu amb soldats, la gent pitjor del món, deveu tenir els vostres cops amagats per sortir-ne.

BEGBICK.— Ah, amic meu, això no ho digueu mai, a una dona. Certes paraules posen les dones en un estat que se’ls regira la sang.

GALY GAY.— Jo sóc un pobre bastaix del port.

BEGBICK.— Falten pocs minuts per al toc de retreta dels nous soldats. Ja sonen els timbals, no ho sentiu? Ara no queda ningú per aquests camins.

GALY GAY.— Si de debò és tan tard, cal que torni corrents a Kilkoa, perquè encara haig de comprar un peix.

BEGBICK.— Permeteu-me una pregunta, senyor… Galy Gay, si he comprès bé el vostre nom, ¿no és veritat que per a fer l’ofici de bastaix cal tenir molta força?

GALY GAY.— No pensava pas que també avui una feina imprevista de quatre hores, m’impediria de comprar un peix i tornar de seguida cap a casa; però jo sóc com un tren ràpid quan es tracta de córrer.

BEGBICK.— Sí, són dues coses ben diferents: comprar un peix per omplir l’estómac i ajudar una dama a portar el cistell. Però penseu que la dama us pot donar una prova d’agraïment que compensi el plaer de menjar un peix.

GALY GAY.— Amb tota franquesa: m’agradaria anar a comprar un peix.

BEGBICK.— Sou tan materialista?

GALY GAY.— Jo sóc un tipus curiós, sabeu? De vegades, al matí, abans de llevar-me penso: avui voldré un peix. O bé: vull cam amb arròs. I aleshores em cal el peix o la carn amb arròs encara que s’ensorri el món.

BEGBICK.— Ho entenc. Però, no creieu que ja és massa tard? Les botigues són tancades i tot el peix s’ha acabat.

GALY GAY.— Mireu, jo sóc un home de molta imaginació; per exemple, el peix ja m’ha atipat, abans d’haver-lo vist! N’hi ha que van a comprar, i primer el compren, el peix, i després el porten a casa, el peix, i després el couen, el peix, i després se’l mengen, el peix, i a la nit, quan ja el tenen al païdor, encara se les heuen amb aquell pobre peix, i això els passa perquè són gent sense imaginació.

BEGBICK.— Ja ho veig, només penseu en vós. (Pausa). Hm, com que només penseu en vós, us proposo que, amb els diners que destinàveu al peix, compreu aquest cogombre, que us cediré amb molt de gust. El cogombre és més car que el peix, però la diferència l’haureu pagada amb la feina de traginar el cistell.

GALY GAY.— Però jo no en necessito cap, de cogombre.

BEGBICK.— No hauria cregut mai que m’avergonyíssiu d’aquesta manera.

GALY GAY.— És que l’aigua per coure el peix ja és al foc.

BEGBICK.— Ho entenc. Com vulgueu, com vulgueu.

GALY GAY.— No, no, creieu-me que amb molt de gust us faria un favor.

BEGBICK.— Calleu, encara ho espatlleu més.

GALY GAY.— No us vull desil·lusionar. Si encara esteu disposada a cedir-me el cogombre, aquí teniu els diners.

URIA.— (A en JESSE i en POLLY). Heus aquí un home que no sap dir que no.

GALY GAY.— Alerta! Hi ha soldats amagats!

BEGBICK.— Déu sap què busquen per aquí. Ja falta molt poc per al toc de retreta. Doneu-me el cistell de seguida; no sembla que tingui gaire sentit perdre més temps amb vós. De tota manera, m’agradaria que algun dia em vinguéssiu a saludar com a client a la meva cantina del campament militar, perquè jo sóc la viuda BEGBICK, i el meu vagó-bar és conegut des de Haidarabad fins a Rangun. (Pren els seus paquets i se’n va).

URIA.— Aquest és el nostre home.

JESSE.— Un que no sap dir que no.

POLLY.— I fins i tot té el cabell roig com el nostre JIP.

(Tots tres s’apropen).

JESSE.— Fa una nit ben bonica, aquesta nit…

GALY GAY.— Sí, senyor.

JESSE.— Mireu, us semblarà estrany, però no em puc treure del cap la idea que veniu de Kilkoa.

GALY GAY.— De Kilkoa? És veritat, allà hi tinc, diguem-ho així, la barraca.

JESSE.— Me n’alegro moltíssim, senyor…

GALY GAY.— Galy Gay.

JESSE.— Doncs, sí. Hi teniu una barraca, no?

GALY GAY.— Que potser em coneixeu, ja que sabeu totes aquestes coses? O bé coneixeu la meva dona?

JESSE.— El vostre nom, sí… el vostre nom és… un moment… Galy Gay.

GALY GAY.— Exacte. És així com em dic.

JESSE.— Ho sabia! Jo sóc així, sabeu? Per exemple, faria una juguesca que sou casat. Però què fem aquí parats, senyor Galy Gay? Aquests són els meus amics en Polly i l’Uria. Veniu a la cantina i fumareu una pipa amb nosaltres.

(Pausa. En GALY GAY se’ls mira amb desconfiança).

GALY GAY.— Moltes gràcies. La pega és que m’espera la dona a Kilkoa. A més, jo no en tinc, de pipa, encara que us sembli ridícul.

JESSE.— Així fumareu un cigar. No us hi podeu negar en una nit com aquesta!

GALY GAY.— Bé, és cert que no puc dir que no.

POLLY.— Au, que us espera un bon puret.

(Se’n van tots quatre).