URIA.— (Crida). I ara ve el número quatre: l’afusellament d’en Galy Gay a les barraques militars de Kilkoa.

BEGBICK.— (Va cap a ell). Senyor Uria, aquí tinc una cosa per a vós. (Li diu alguna cosa a l’orella i li dóna el mocador amb la barba).

URIA.— (Va cap a la latrina on hi ha en GALY GAY). Acusat, ¿tens alguna cosa a dir?

GALY GAY.— Alt tribunal, he sentit a dir que el delinqüent que ha venut l’elefant era un home amb barba, i jo no porto barba.

URIA.— (Sense dir res li mostra el mocador obert amb la barba. Els altres riuen). I això, què és? Ara sí que t’hem ben atrapat, perquè el fet que t’hagis tret la barba demostra que tens mala consciència. Vine, home sense nom, i escolta la sentència del tribunal de Kilkoa, que et condemna a morir afusellat per cinc fusells. (Els soldats treuen en GALY GAY de la latrina).

GALY GAY.— (Cridant). Això no pot ser!

URIA.— Doncs això és el que et passa. Escolta-ho bé, home, primer perquè has robat i venut un elefant de l’exèrcit, i això és un delicte de robatori; segon, perquè has venut un elefant que no era un elefant, i això és estafa, i tercer, perquè no pots mostrar-nos ni un nom ni un passaport i potser fins i tot ets un espia, i això és alta traïció.

GALY GAY.— Oh, Uria, per què em tractes així?

URIA.— Ara vine i porta’t com un bon soldat, com t’ho han ensenyat a l’exèrcit. Endavant! Au, camina, que t’han d’afusellar.

GALY GAY.— Oh, no aneu tan de pressa. Jo no sóc el qui busqueu. Jo no el conec. Em dic Jip, ho puc jurar. ¿Què val un elefant comparat amb la vida d’un home? Jo no he vist l’elefant. Era una corda el que jo aguantava. Us prego que no marxeu! Jo sóc un altre. Jo no sóc en Galy Gay. No el sóc.

JESSE.— Sí, ets tu, i no cap altre. Sota els tres arbres de la goma de Kilkoa, Galy Gay veurà com es vessa la seva sang. Endavant, Galy Gay.

GALY GAY.— Oh, Déu! Cal redactar una acta. Cal fer constar els motius i que no vaig ser jo i que tampoc no em dic Galy Gay. Tot això s’ha de considerar a fons. No pot ser que un home sigui liquidat així, sense més ni més.

JESSE.— Endavant!

GALY GAY.— Què vol dir això d’endavant! Jo no sóc el que busqueu. El que jo volia era comprar un peix, però on n’hi ha, de peixos? Quins canons són aquests que roden? ¿Quina música de batalla omple els aires? No, no me’n vaig. M’enganxaré a l’herba. Exigeixo que s’acabi tot això! Però ¿per què no ve ningú, quan van a matar un home?

BEGBICK.— Si carreguen els elefants i encara no esteu llestos, ja us podeu donar per perduts! (Se’n va).

(Porten en GALY GAY cap endavant, després cap endarrere. Ell camina com el protagonista d’un drama tràgic).

JESSE.— Feu lloc al delinqüent que el consell de guerra acaba de condemnar a mort.

SOLDATS.— Mireu, aquí n’hi ha un que serà afusellat. Potser sap una mica de greu, perquè encara no és vell. I ell tampoc no sap com s’ha ficat en aquest embolic.

URIA.— Alto! Vols fer una darrera necessitat?

GALY GAY.— Vigileu-lo.

GALY GAY.— He sentit dir que si vénen els elefants, hauran de marxar; cal que vagi a poc a poc perquè els elefants puguin venir.

UN SOLDAT.— Au, afanya’t!

GALY GAY.— No puc. Que és la lluna, allò?

SOLDATS.— Sí, ja és tard.

GALY GAY.— No és aquest el bar de la viuda Begbick, on sempre hem begut?

URIA.— No, fill meu; això és el lloc de l’execució, i aquesta és la paret d’Aquí-et-pelaran. Ara poseu-vos en fila allà! I carregueu els fusells. Cal que n’hi hagi cinc.

SOLDATS.— Amb aquesta llum no ens hi veiem gaire.

URIA.— Sí, és molt dolenta.

GALY GAY.— Escolteu, això no pot anar. Cal que us hi veieu, si heu de disparar.

URIA.— (A en JESSE). Pren aquell fanalet i aguanta’l prop d’ell. (Embena els ulls d’en GALY GAY. Cridant). Carregueu els fusells! (En veu baixa). Però què fas, Polly? Poses una bala de debò a la recambra. Treu aquesta bala!

POLLY.— Ah, perdó, he estat a punt de carregar l’arma de debò. Per un pèl no ha passat una desgràcia. (Sentim els elefants que passen al fons. Els soldats resten un moment com paralitzats).

BEGBICK.— (Cridant des de darrera l’escenari). Els elefants!

URIA.— No li servirà de res. L’hem d’afusellar. Vaig a comptar fins a tres. Un!

GALY GAY.— Au, ja n’hi ha prou, Uria. Els elefants ja són aquí. ¿Encara haig d’estar-me així, dret, Uria? Però per què calleu així?

URIA.— Dos!

GALY GAY.— (Riu). Em fas gràcia, Uria. No et puc veure perquè m’heu posat aquesta bena. Però la teva veu sona com si parlessis amb una terrible serietat.

URIA.— Dos i mig…

GALY GAY.— Prou, no diguis tres, que te’n penediràs. Si ara disparéssiu, em tocaríeu. Espereu! No, encara no. Escolteu-me! Confesso! Confesso que no sé què m’ha passat. Creieu-me i no rieu: jo sóc un home que no sap qui és. Però no sóc Galy Gay, això sí que ho sé. Jo no sóc el qui heu d’afusellar. Però, qui sóc? El cas és que me n’he oblidat. Ahir vespre, quan plovia, encara ho sabia. No plovia, ahir vespre? Us ho demano, si doneu una ullada aquí o allà, al lloc on sentiu aquesta veu, sapigueu que sóc jo el qui crida, us ho demano per favor. Adreceu-vos a aquest lloc i crideu Galy Gay o qualsevol altre mot, tingueu pietat! Doneu-me un tros de carn! El lloc on aquest tros de carn desapareixerà, i on tornarà a sortir a fora, això és en Galy Gay. I com a mínim: si trobeu algú que ha oblidat qui és, aquest sóc jo. I us demano que em deixeu anar una vegada més.

(L’URIA ha dit alguna cosa a cau d’orella a en POLLY; en POLLY corre a posar-se darrera i ben a prop d’en GALY GAY; alça una porra llarga).

URIA.— Una vegada i prou. Tres!

(En GALY GAY llança un crit).

URIA.— Foc!!

(En GALY GAY es desmaia).

POLLY.— Alto! Ha caigut tot sol!

URIA.— (Crida). Dispareu! Cal que senti que l’han mort.

(Els soldats disparen a l’aire).

URIA.— Deixeu-lo aquí i prepareu-vos per a la marxa.

(En GALY GAY queda estirat a terra. Els altres se’n van).