113

Tessa

Obro els ulls i miro en Hardin des del llit, però ell no em mira. Sento que amb prou feines és conscient de la meva existència. Té els ulls posats en els llibres que ha tirat a terra i els punys tancats als costats.

Per fer-lo tornar d’on sigui que ha anat, ho repeteixo.

—Li vaig fer un petó, Hardin.

En lloc de mirar-me, es pica el cap amb els punys de frustració i intento trobar una explicació per donar-li.

—Jo… tu… per què? —balbuceja.

—Em pensava que t’havies oblidat de mi… que ja no em volies, i ell hi era i… —La meva explicació és injusta i ho sé. Però no sé què més dir. Els meus peus no se’n van cap a ell com la meva ment voldria i continuo al llit.

—Para de dir estupideses! Para de dir que ell hi era. Et juro per Déu que si torno a sentir-ho una sola vegada més…

—D’acord! Ho sento, ho sento molt, Hardin. Estava dolguda i perplexa, i ell deia totes les coses que estava tan desesperada per sentir de tu i…

—Què deia?

No vull repetir res del que va dir en Zed a en Hardin.

—Hardin… —M’agafo al coixí com si fos una àncora.

—Digues —exigeix.

—Em deia el que hauria passat si hagués guanyat ell l’aposta, si haguéssim sortit.

—I com era?

—Què?

—Com era, sentir aquestes estupideses? És el que vols? Vols estar amb ell en comptes de mi? —La seva ira està arribant al punt d’ebullició i veig que s’esforça per no deixar anar la tapadora del tot, però el vapor fa pressió.

—No, no és això el que vull. —Baixo del llit i faig un pas cautelós cap a ell.

—No. No te m’acostis.

Els seus mots em perforen i em claven al lloc on sóc.

—Què més has fet amb ell? Te l’has follat? Li has mamat la polla?

Que agraïda que estic que la casa estigui buida i no hi hagi ningú per sentir les brutes acusacions d’en Hardin.

—Déu meu, no! Saps que no. No sé què em va agafar quan li vaig fer el petó. Vaig ser estúpida i estava molt malament perquè tu m’havies abandonat.

—Abandonat? Ets tu la que em va deixar, i ara m’assabento que et passejaves pel campus presumint com una puta! —crida.

Vull plorar, però això no és per mi, és per ell que està dolgut i enfadat.

—No volia dir això i no m’insultis. —M’agafo fort al respatller de la cadira de la taula.

En Hardin es gira d’esquena a mi, i em deixa sola amb la culpa. No em puc imaginar com em sentiria si ell hagués fet això durant el pitjor moment de la meva vida. Però no vaig pensar com se sentiria si ho feia, només vaig donar per fet que estava fent el mateix.

No el vull continuar burxant, sé que el seu mal geni es pot escalfar massa perquè el pugui controlar i que està intentant que no passi.

—Vols que et deixi sol? —pregunto baixet.

—Sí.

No volia que em digués que sí, que me n’anés, però faig el que em diu i surto de l’habitació. No es gira.

No sé què fer i em repenjo a la paret del passadís. No diu gaire a favor meu, però preferiria que em fes crits, em tirés contra la paret i m’exigís que li digués per què vaig fer el que vaig fer en lloc de mirar per la finestra i demanar-me que surti de l’habitació.

Potser és això el que ens passa: ens delim pel drama dels desacords. No crec que sigui veritat: hem avançat molt des del començament de la nostra relació, encara que estiguem més temps barallant-nos que en pau. La majoria de novel·les que he llegit m’han fet creure que les disputes van i vénen en un tancar i obrir d’ulls, que una disculpa cura tots els problemes i tot es pot solucionar en uns minuts. Les novel·les menteixen. Potser és per això que estic tan enamorada de Cims borrascosos i Orgull i prejudici; totes dues són increïblement romàntiques a la seva manera, però mostren la veritat rere l’amor cec i les promeses d’eternitat.

Aquesta és la veritat. Aquest és un món on tothom comet errors, fins i tot la noia increïblement ingènua que normalment és la víctima de la insensibilitat i el mal geni d’un noi. Ningú és del tot innocent en aquest món, ningú. Les persones que es creuen perfectes són les pitjors.

Un espetec dins de l’habitació m’esgarrifa i em poso la mà davant de la boca quan en sento un altre i un altre. Està destrossant l’habitació. Sabia que ho faria. Hauria d’impedir que destruís més coses del seu pare, però sincerament, em fa por. No em fa por que em faci mal físicament, em fan por les paraules que dirà mentre estigui en aquest estat. Però no puc tenir por, ho hauria de poder afrontar…

—Merda! —brama.

Entro a l’habitació. Estic agraïda que en Ken hagi portat la Karen i en Landon a menjar postres fora, però també m’agradaria que hi hagués algú a casa per ajudar-me a aturar-lo.

En Hardin té un tros de fusta a la mà, la pota d’una cadira, dedueixo, quan veig la cadira caiguda als seus peus. Llança la fusta lluny i els seus ulls verds brillen furiosos quan em veu.

—Que no t’he dit que em deixessis sol, Tessa?

Respiro fondo i deixo que les seves paraules furioses em rellisquin.

—No et deixaré sol. —No em surt la veu tan decidida com pretenia.

—Si saps el que et convé, sí —amenaça.

Faig unes passes endavant i m’aturo a poc més d’un pam. Intenta recular, però ensopega amb la paret.

—No em faràs mal —el desafio.

—No ho saps. Ja te n’he fet.

—Expressament no. Sé que no ho superaries mai si ho fessis.

—No saps res de res! —brama.

—Parla amb mi —dic amb calma. Tinc el cor a la gola mirant com tanca els ulls i els torna a obrir.

—No tinc res a dir-te. No et vull. —Parla amb lentitud.

—Sí que em vols.

—No, Tessa, no. No vull tenir res a veure amb tu. Ja se’t pot quedar.

—No el vull. —Intento que les seves dures paraules no em penetrin.

—És evident que sí.

—No, només et vull a tu.

—Mentida! —Pica la paret amb el palmell obert. Em sobresalta, però no em moc—. Surt, Tess.

—No, Hardin.

—No tens res millor per fer? Anar a buscar en Zed? Te’l pots anar a follar perquè tant se me’n fot. Faré el mateix, creu-me, Tessa. Sortiré d’aquí i em tiraré totes les noies que se’m posin davant.

Em vénen llàgrimes als ulls, però no en fa cas.

—Dius aquestes coses perquè estàs enfadat, però no les penses.

Els seus ulls escruten l’habitació buscant alguna cosa, la que sigui, per trencar. No ha deixat gaire cosa intacta. Sortosament, les coses que s’han destruït són majoritàriament meves. La cartolina que he comprat per al treball de biologia d’en Landon… la maleta plena de llibres està per terra i les meves novel·les estan escampades per la catifa. Part de la meva roba està fora de l’armari i la cadira, per descomptat, està tirada per terra i trencada.

—No et vull mirar… vés-te’n —diu bruscament, però no tan furiosament com abans.

—Sento haver-li fet un petó, Hardin. Sé que t’ha fet mal i per això em disculpo. —El miro.

En silenci m’estudia la cara. Em sobresalto una mica quan m’eixuga les llàgrimes de la galta amb el dit gros.

—No tinguis por —murmura.

—No en tinc —dic, en la mateixa veu baixa.

—No sé si ho podré superar. —Respira feixugament.

Les cames em fan figa només de pensar-hi. No crec que hi hagi hagut cap moment d’ençà que ens vam declarar el nostre amor mutu que hagi hagut de patir perquè en Hardin posés fi a la nostra relació per una infidelitat. El meu petó a un desconegut la nit de Cap d’Any no va ser així; es va enfadar i m’ho va fer saber, però en el fons sabia que no li duraria gaire. Però aquesta vegada ha estat amb en Zed, amb qui ha tingut una amistat plena de dificultats per culpa meva; s’han barallat diverses vegades i sé que en Hardin no pot suportar ni que parli amb en Zed.

No crec que tornar a tenir una relació normal amb en Hardin sigui bona idea en aquest moment, però els nostres problemes han passat de la incertesa del futur a això. Llàgrimes no volgudes brollen dels meus ulls infidels i ell arrufa encara més les celles.

—No ploris —em consola, obrint la mà i acaronant-me la galta.

—Ho sento. —Panteixo; una llàgrima solitària em cau als llavis i la llepo—. Encara m’estimes? —Ho haig de preguntar.

Sé que m’estima, però estic desesperada i necessitada de sentir-ho.

—És clar que t’estimo, i sempre t’estimaré. —Em consola amb una veu apaivagadora.

És un so estranyament bell, la manera com la seva respiració escanyada és pesada i forta, però la seva veu surt tranquil·la i suau, com una imatge d’ones embravides trencant contra la costa sense fer soroll.

—Quan sabràs què vols fer? —pregunto, temorosa de la resposta.

Sospira i ajunta el front amb el meu i la respiració se li comença a calmar.

—No ho sé, però tampoc és com si pogués viure sense tu.

—Jo tampoc —mussito—. Tampoc puc viure sense tu.

—No hi ha manera que parem de fer l’idiota, oi?

—No, no hi ha manera. —Gairebé em fa somriure la calma amb què parlem després del seu rampell de fa un moment.

—Ho podem provar? —ofereixo, i intento repenjar-me en ell, nerviosa i esperant que m’ho impedeixi.

—Vine. —M’enfonsa els dits a la pell dels braços i m’estreny contra el seu pit.

És com el paradís, com tornar a casa després de molt de temps de no ser-hi, i la seva olor quan enfonso la cara a la seva samarreta em calma el cor.

—No t’hi tornaràs a acostar —diu amb la boca als meus cabells.

—No —accepto sense pensar.

—Això no vol dir que ho hagi superat, només que t’enyoro.

—No —repeteixo, arraulint-me més contra ell. El batec del seu cor és constant i ràpid a la meva orella.

—No pots anar pel món fent petons a la gent cada vegada que t’enfades. És una merda i no ho toleraré. Em mataries si ho fes jo.

Aixeco el cap del pit d’en Hardin per mirar la seva cara hostil. Aparto els dits de la roba de la samarreta i els endinso en els seus cabells.

La seva mirada és dura, però la manera com els llavis s’estan separant lleugerament em fan saber que no m’aturarà quan li estiro els cabells per abaixar-li la cara cap a mi. Si no fos tan alt, això seria més fàcil. En Hardin sospira dins del petó; m’agafa més fort la cintura i els seus dits se’n van als meus malucs i una altra vegada a l’esquena.

Les meves llàgrimes es barregen amb la seva forta respiració en una combinació letal d’amor i luxúria. L’estimo mil vegades més del que el desitjo, però les dues coses es barregen i intensifiquen quan aparta la boca de la meva per seguir amb els llavis la meva mandíbula i el meu coll. Doblega els genolls per tenir més contacte amb la meva pell i gairebé no m’aguanto dreta quan em mossega lentament just per sobre on se’m marcaria la clavícula si estigués tan prima com la societat voldria que estigués.

Començo a caminar enrere cap al llit i li estiro la samarreta quan intenta protestar. Es rendeix amb un esbufec i un petó fort al coll; arribem al llit i ens parem a mirar-nos.

No vull que cap dels dos parli i esguerri el que hem començat, així que m’agafo la samarreta per baix i me la trec. La seva respiració es torna forta de nou, aquesta vegada de necessitat, no de ràbia.

Quan la meva samarreta cau a terra em poso a despullar-lo a ell. S’aixeca la samarreta i mentre els meus dits nerviosos furguen amb el cinturó i li abaixen els texans, s’impacienta i fa servir la cama que no li agafo per empenye’ls cap a terra.

Pujo al llit i ell fa el mateix, sense apartar els dits de la meva pell. En Hardin se’m posa a sobre mentre els seus llavis tornen a buscar els meus, empenyent amb la llengua a poc a poc entre els meus llavis i aguantant-se alhora sobre els colzes.

El noto endurint-se només amb el petó, i aixeco lleugerament els malucs del llit per trobar-lo i crear fricció entre nosaltres. Gemega i li abaixo els calçotets amb una mà i els hi deixo als genolls. Immediatament li agafo el membre amb la mà i ell em bufa a l’orella. L’acaricio lentament amunt i avall. M’abaixo i passo la llengua per la punta per mirar de treure-li més gemecs. Torno a aixecar el cap i segueixo agafant-lo amb la mà.

—T’estimo —recordo mentre gemega contra el meu coll.

Em posa una mà al pit i estira les copes dels sostenidors sense miraments per deixar-los a l’aire.

—T’estimo —diu finalment—. Segur que ho vols fer? Amb tot el que ha passat i ara mateix no estem junts i… —explica, i assenteixo.

—Sisplau —suplico.

La seva boca es posa al meu pit i les seves mans em van a l’esquena per descordar els sostenidors perquè me’ls pugui treure del tot. Els seus dits són freds sobre la meva pell calenta, però la seva llengua és càlida i ansiosa sobre el meu mugró, rosegant la pell amb les dents.

Li estiro els cabells i li trec un gemec greu i la boca passa al meu altre pit.