49

Tessa

L’última nit amb la mare d’en Hardin va consistir principalment a prendre te i sentir anècdotes vergonyoses d’en Hardin quan era petit. Això i deu recordatoris que el Nadal de l’any vinent el passarem a Anglaterra i «No s’hi valen excuses».

La idea de celebrar el Nadal amb en Hardin d’aquí a un any em fa un sotrac a la panxa. Per primera vegada des que ens coneixem, puc veure un futur amb ell. No necessàriament que ens casem i tinguem fills, però per variar em sento prou segura dels seus sentiments per ser capaç de pensar en el nostre futur d’aquí a un any.

L’endemà al matí quan en Hardin torna d’acompanyar la Trish a l’aeroport a una hora molt matinera, em desperto. Sento que llença la roba a terra i es fica al llit només en calçotets. Em torna a encerclar amb els braços. Encara estic una mica irritada amb ell per la nostra conversa d’abans, però té els braços freds i l’he enyorat quan no era al llit.

—Demà torno a treballar —dic, després d’uns minuts que no sé si s’ha adormit o no.

—Ja —contesta.

—Em fa il·lusió tornar a Vance.

—Per què?

—Perquè m’encanta i fa una setmana que no hi vaig. Trobo a faltar la feina.

—Mira que ets repel·lent —diu de broma, i sé que fa cara d’exasperació encara que no l’hi vegi.

Com si fos un reflex, l’imito.

—Perdona si m’agraden les meves pràctiques i a tu no t’agrada la teva feina.

—Sí que m’agrada la meva feina i allà feia el mateix que tu. Però ho vaig deixar per una feina millor —es vanta.

—Només t’agrada més perquè la pots fer des de casa?

—Sí, sobretot per això.

—Per què més?

—Em feia l’efecte que la gent pensava que només tenia la feina per en Vance.

No és que m’estranyi gaire, però és una resposta més sincera del que m’esperava d’ell. Em pensava que em diria que la feina era un rotllo o que s’avorria.

—De debò creus que ho pensaven? —Em giro panxa enlaire i en Hardin es repenja en un colze per mirar-me.

—No ho sé. No m’ho va dir ningú, però sentia que ho pensaven. Sobretot des que em va contractar com un treballador normal, no en pràctiques.

—Creus que li va saber greu que te n’anessis a treballar per un altre?

Somriu amb un somriure que sembla especialment lluminós al dormitori mig a les fosques.

—No, no ho crec. Els seus empleats no paraven de queixar-se de la meva suposada actitud.

—Suposada actitud? —dic amb ironia.

M’agafa la cara amb les mans i abaixa el cap per fer-me un petó al front.

—Sí, suposada. Sóc encantador. De quina actitud em parles? —Somriu sobre la meva pell. Ric i ell somriu encara més, repenjant el front al meu—. Avui què vols fer? —pregunta.

—No ho sé. Pensava trucar a en Landon i anar a comprar.

S’enretira una mica.

—Per què?

—Per parlar amb ell i saber quan ens podem veure. M’agradaria donar-li aquelles entrades.

—Els regals són a casa seva, ja els deuen haver obert.

—No me’ls imagino obrint-los sense nosaltres davant.

—Jo sí.

—Per això mateix —dic.

Però en Hardin ja s’ha posat seriós amb l’esment de la seva família.

—Creus que… què en penses si em disculpo… bé, disculpar-me no… però i si li truqués, al pare, vull dir?

Sé que haig d’anar amb molt de compte quan es tracta d’en Hardin i en Ken.

—Crec que li hauries de trucar. Crec que t’hauries d’assegurar que el que va passar ahir no destrueix l’inici de la relació que estaven construint amb ell.

—Ja… —Sospira—. Després de pegar-li, em vaig pensar un moment que et quedaries amb ells i em faries marxar.

—Sí?

—Sí. Me n’alegro, que no et quedessis, però és el que vaig pensar.

Aixeco el cap del matalàs i li planto un petonet a la mandíbula en lloc de contestar. He de reconèixer que probablement és el que hauria fet si no s’hagués sincerat abans amb el seu passat. Allò ho va canviar tot. Va canviar la manera com veig en Hardin, no d’una manera negativa, o positiva, però sí més comprensiva.

En Hardin mirà enllà, cap a la finestra.

—Suposo que li puc telefonar avui.

—Creus que podríem anar a casa seva? M’agradaria donar-los els regals.

—Els podríem dir que els obrin mentre parles per telèfon amb ells. És si fa no fa el mateix, però no hauràs de veure els seus falsos somriures davant dels teus horribles regals.

—Hardin! —rondino.

Riu i repenja el cap al meu pit.

—Era broma, fas uns regals meravellosos. El clauer amb l’equip esportiu equivocat no pot fallar. —Riu.

—Torna al llit. —Li pego als cabells embullats.

—Què necessitaves comprar? —pregunta estirant-se.

—Res. —Havia oblidat que ho hagués dit.

—No, no, has dit que havies d’anar a comprar. Què era? Taps o què?

—Taps?

—Sí, dona… per no tacar-te.

Què?

—No entenc res.

—Tampons.

Em poso vermella. Tot el cos se’m posa vermell, n’estic segura.

—Ah… no.

—Que tens la regla?

—Per l’amor de Déu, Hardin, para de parlar d’això.

—Què passa? Et fa vergonya parlar de la teva mens-tru-a-ci-ó amb mi? —Quan aixeca el cap per mirar-me, somriu d’orella a orella.

—No em fa vergonya. Però no cal —em defenso, morta de vergonya.

Somriu.

—Déu n’hi do les coses que hem fet que no calien, Theresa.

—No em diguis Theresa, i para de parlar-ne! —gemego, i em tapo la cara amb les mans.

—Estàs sagnant ara? —Sento la seva mà que em baixa per la panxa.

—No… —menteixo.

Fins ara havia pogut evitar aquesta situació perquè com que ara estàvem junts ara no, mai m’havia coincidit. Ara que estarem més temps junts, sabia que passaria, però intentava evitar-ho.

—Aleshores no et farà res que… —La seva mà baixa sobre les meves calces.

—Hardin! —crido, i li aparto la mà de cop.

Riu.

—Doncs, reconeix-ho, digues: «Hardin, tinc la regla».

—No, no ho penso dir. —Sé que tinc la cara vermella com un pebrot.

—Va, dona, només és una mica de sang.

—Ets fastigós.

—Sang i fetge! —Somriu, encantat de la seva broma sense gràcia.

—Ets repugnant.

—T’hauries d’animar… deixar fluir. —Es peta de riure.

—Oh, per l’amor de Déu! Molt bé, si ho dic, pararàs de fer brometes menstruals?

—No faig bromes. Regla número u.

La seva rialla s’encomana, i és genial ser al llit rient amb en Hardin, malgrat el tema de conversa.

—Hardin, tinc la regla. M’ha vingut abans que tornessis a casa. Què, content?

—Per què et fa vergonya?

—No me’n fa. Però no crec que sigui la mena de coses que les dones hagin de comentar.

—No n’hi ha per tant. No em fa res una mica de sang. —Se m’acosta més.

Arrufo el nas.

—Que groller que ets.

—Coses pitjors m’han dit. —Somriu.

—Veig que avui estàs de bon humor —comento.

—Potser tu també n’estaries si no fossin aquests dies del mes.

Gemego i agafo el coixí de sota el meu cap per tapar-me la cara.

—Podríem parlar d’una altra cosa, sisplau? —dic a través del coixí.

—Sí… sí… que no arribi la sang al riu. —Es peta.

Aparto el coixí de la cara i li pego al cap abans de sortir del llit. El sento riure mentre obre la calaixera per treure uns pantalons, suposo. És d’hora, només són les set, però estic completament desperta. Poso una cafetera a fer-se i em preparo un bol de cereals. No és possible que s’hagi acabat el Nadal; uns dies més i s’haurà acabat l’any.

—Normalment què fas per celebrar el Cap d’Any? —pregunto a en Hardin quan seu a taula amb pantalons de cotó amb cordó a la cintura.

—Normalment, sortir.

—Sortir on?

—A una festa o a un club. O totes dues coses. L’any passat vaig fer totes dues coses.

—Oh. —Li passo el bol de cereals que he preparat.

—Què t’agradaria fer?

—No n’estic segura. M’agradaria sortir, crec —contesto.

Aixeca la cella.

—De debò?

—Sí… Tu no?

—Tant se me’n fot, però si vols sortir, això és el que farem. —Es posa una cullerada de cereals a la boca.

—D’acord… —dic, pensant on podríem anar. Em preparo un bol de cereals—. Demanaràs al teu pare si podem passar avui un moment? —pregunto, i m’assec al seu costat.

—No ho sé…

—Potser podrien venir ells? —insinuo.

Els ulls d’en Hardin s’empetiteixen.

—No ho crec.

—Per què no? Aquí no estaries més còmode?

Tanca els ulls un moment abans de tornar-los a obrir.

—Suposo que sí. Els trucaré d’aquí a una estona.

Acabo d’esmorzar ràpidament i m’aixeco.

—On vas? —pregunta.

—A netejar, evidentment.

—A netejar què? El pis està net com una patena.

—No ho està i vull que estigui perfecte si tenim convidats. —Esbandeixo el bol i el fico al rentavaixella—. Pots ajudar a netejar, eh? De fet ets tu el que embruta més —comento.

—Ah, no. Tu en saps molt més que jo, de netejar. —Fa un gest indicant la capsa de cereals.

Faig cara de desesperació però l’hi passo. No em fa res netejar, perquè sincerament m’agraden les coses d’una determinada manera, i la versió d’en Hardin de neteja no neteja res. Només amaga les coses on caben.

—Ah, i no oblidis que hem d’anar a la botiga a comprar-te taps. —Riu.

—Vols parar de dir-los així! —Li tiro un drap a la cara i encara el fa riure més la meva vergonya.