2

Tessa

Em quedo a la dutxa tant de temps com puc, deixant que l’aigua llisqui per sobre meu. Vull que em renti, que em tranquil·litzi. Però l’aigua calenta no m’ajuda tant a relaxar-me com esperava. No puc pensar en res que pugui calmar el dolor que sento a dins. Sembla infinit. Permanent. Com un organisme que ha cobrat vida dins meu, però també com un forat que es va fent gros.

—Em sap molt de greu això de la paret. M’he ofert a pagar-ho, però en Ken no n’ha volgut ni sentir parlar —explico a en Landon mentre em raspallo els cabells molls.

—No pateixis per això. Ja tens prou maldecaps. —En Landon fa una ganyota i em frega l’esquena amb la mà.

—No entenc com m’ha canviat la vida, com he arribat a aquest punt. —Miro al davant perquè no vull afrontar els ulls del meu millor amic—. Fa tres mesos, tot era clar. Tenia en Noah, que mai m’hauria fet una cosa així. Tenia una bona relació amb la meva mare, i tenia una idea de com seria la meva vida. I ara no tinc res. Literalment res. No sé ni si he d’anar a treballar, perquè en Hardin s’hi podria presentar, o convèncer en Christian Vance que em despatxi només perquè pot. —Agafo el coixí del llit i tanco el puny fort sobre la roba—. Ell no hi tenia res a perdre, però jo sí. He deixat que m’ho prengués tot. La meva vida abans d’ell era tan simple i orientada. Ara… després d’ell… és només… després.

En Landon em mira amb els ulls esbatanats.

—Tessa, no pots abandonar les pràctiques, ja t’ha pres prou coses. No deixis que també et prengui això, sisplau —gairebé implora—. La cosa bona d’aquesta vida després d’ell és que pots fer el que et vingui de gust, pots començar de nou.

Sé que té raó, però no és tan senzill. Ara, a la meva vida, tot està vinculat a en Hardin, fins i tot la pintura del coi de cotxe. No sé com s’ha convertit en el fil que ho lliga tot a la meva vida i en la seva absència em quedo amb les runes que un dia van ser la meva vida.

Cedeixo i faig un copet de cap poc convençut a en Landon.

—Et deixaré descansar —diu, somrient. M’abraça i va cap a la porta.

—Creus que un dia s’acabarà? —pregunto, i ell es gira.

—Què?

—El dolor —dic amb una veu que gairebé no se sent.

—No ho sé… però m’agradaria pensar que sí. El temps cura… gairebé totes les ferides —respon, i em fa un mig somriure mig arrufament de celles molt reconfortant.

—No sé si el temps em curarà o no. Però sé que, si no em cura, no sobreviuré.

L’endemà al matí, amb contundència, però amb la seva habitual cortesia, en Landon m’obliga a aixecar-me per assegurar-se que vaig a treballar. Em paro un moment a escriure una nota d’agraïment a en Ken i la Karen, i a disculpar-me de nou pel forat que va fer en Hardin a la paret. En Landon calla i em mira de tant en tant mentre condueix, intentant fer-me somriures encoratjadors i transmetre’m petits eslògans per recordar. Però em continuo sentint fatal.

Quan entrem a l’aparcament em vénen els records. En Hardin de genolls a la neu. L’explicació d’en Zed de la juguesca. Obro el cotxe ràpidament i pujo de seguida per evitar la fredor de l’exterior. Quan em miro al retrovisor faig una ganyota. Tinc els ulls inflats i amb ulleres a sota. També se m’han fet bosses sota els ulls per acabar de rematar l’aspecte de pel·lícula de terror. És evident que necessitaré més maquillatge del que em pensava.

Vaig a un Walmart, que és l’única botiga propera oberta a aquesta hora, i compro tot el que necessito per dissimular els meus sentiments. Però no tinc ni forces ni energia per fer l’esforç de millorar el meu aspecte, o sigui que no sé si n’he tret res.

Es veu que no perquè quan arribo a Vance, la Kimberly se sobresalta quan em veu. Intento somriure-li, però ella s’aixeca ràpidament.

—Tessa, reina, que et passa res? —pregunta amb preocupació.

—Tant se’m nota? —Arronso les espatlles.

—No, dona —menteix—. M’ha semblat que estaves…

—Esgotada. És que ho estic. Els exàmens finals m’han xuclat l’energia —explico.

Assenteix i somriu afectuosament, però sento els seus ulls a la meva esquena per tot el passadís fins que arribo al meu despatx. Després d’això, el dia s’arrossega, com si no s’hagués d’acabar mai, fins a última hora del matí, que el senyor Vance truca a la porta.

—Bona tarda, Tessa —diu amb un somriure.

—Bona tarda —dic amb un esforç.

—Volia posar-me al dia amb tu i dir-te que estic molt content amb la feina que has fet fins ara. —Fa una rialleta—. De fet, fas una feina més detallada que molts dels meus empleats.

—Gràcies, no saps com t’ho agraeixo —dic, i immediatament una veu al meu cap em recorda que només tinc aquestes pràctiques gràcies a en Hardin.

—És per això que m’agradaria convidar-te a la conferència que se celebrarà a Seattle aquest cap de setmana. Sovint aquestes coses són molt avorrides, però es parlarà molt d’edició digital, la «tendència del futur» i tota la pesca. Coneixeràs gent, aprendràs coses. D’aquí a uns mesos obriré una sucursal a Seattle i he de veure algunes persones. —Riu—. Què me’n dius? Està tot pagat i marxaries divendres a la tarda. En Hardin també pot venir si vol. A la conferència no, però a Seattle sí, vull dir —explica, amb un somriure de complicitat.

Si sabés el que ha passat.

—M’encantaria anar-hi. T’agraeixo molt la invitació! —dic, incapaç de contenir el meu entusiasme i l’alleujament que em provoca que finalment em passi alguna cosa bona.

—Perfecte! La Kimberly et donarà els detalls, i t’explicarà com justificar les despeses… —Xerra, però no l’escolto.

La idea d’anar a la conferència em calma lleugerament el dolor. Seré lluny d’en Hardin, però, d’altra banda, Seattle em recorda quan en Hardin m’hi volia portar. Ha embrutat tots els aspectes de la meva vida, l’estat de Washington sencer inclòs. Sento que el despatx s’empetiteix, que l’aire de l’habitació es torna espès.

—Que no et trobes bé? —pregunta el senyor Vance, amb les celles aixecades.

—Ah, sí, és que… encara no he menjat i aquesta nit no he dormit gaire —dic.

—Vés-te’n a casa, au, pots acabar el que estàs fent allà —diu.

—No cal.

—No, vés-te’n a casa. A les editorials no tenim ambulàncies. Ens en sortirem sense tu. —S’acomiada amb un gest i se’n va.

Recullo les coses, em miro la cara al mirall del lavabo —sí, continuo estant horrorosa— i estic a punt de pujar a l’ascensor quan la Kimberly em crida.

—Te’n vas? —pregunta, i jo assenteixo—. Doncs en Hardin està de mal humor, o sigui que vigila.

—Què? Com ho saps?

—Perquè m’acaba d’engegar per no passar-te la seva trucada. —Somriu—. Ni la desena vegada que ha trucat. M’he imaginat que, si volies parlar amb ell, tindries el mòbil encès.

—Gràcies —dic, agraint en silenci que sigui tan observadora.

Sentir la veu d’en Hardin al telèfon hauria fet créixer més de pressa encara el forat de sofriment que tinc a dins.

Aconsegueixo arribar al cotxe abans de tornar-me a ensorrar. El dolor sembla que empitjora quan no hi ha distraccions, quan estic sola amb els meus pensaments i records. I, per descomptat, quan veig les quinze trucades perdudes d’en Hardin al meu mòbil i la notificació que tinc deu missatges nous, que no penso llegir.

Quan m’assereno una mica per conduir, faig el que em feia tanta por fer: telefonar a la meva mare.

Respon al primer timbre.

—Digui’m.

—Mare —sangloto.

Em sona estrany sortint de la meva boca, però ara necessito el consol de la mare.

—Què t’ha fet?

Que aquesta sigui la reacció de tothom em demostra que evident era per a tots els altres el perill que representava en Hardin, i què cega que he estat.

—Jo… ell… —No sóc capaç de formar una frase—. Puc venir a casa, només avui? —pregunto.

—És clar, Tessa. Ens veurem d’aquí a dues hores —diu, i penja.

Millor del que em pensava, però no tan càlida com hauria volgut. M’agradaria que fos més com la Karen, afectuosa i comprensiva amb els defectes. M’agradaria que s’estovés, només una mica, i que em fes sentir la placidesa de tenir una mare, una mare afectuosa i acollidora.

Surto a l’autovia i apago el mòbil abans que pugui fer alguna estupidesa com ara llegir alguns dels missatges d’en Hardin.