77

Hardin

—Vols un altre cafè? —pregunta—. T’anirà bé per a la ressaca.

—No, ja sé com curar-me la ressaca. N’he tingudes moltes —rondino.

La Carly fa una ganyota.

—No siguis imbècil. Només t’ho preguntava.

—Para de parlar. —Em frego les temples; la seva veu m’irrita.

—Tan simpàtic com sempre. —Riu i em deixa sol a la seva cuineta.

Sóc un imbècil acabat per ser aquí, però tampoc és que tingués alternativa. Sí que en tenia, però intento no assumir la responsabilitat per la meva reacció exagerada. Vaig ser dur amb la Tessa i vaig dir coses molt bèsties, i ara sóc a la cuina de la Carly bevent cafè a última hora de la tarda.

—Vols que t’acompanyi al teu cotxe? —crida des de l’altra habitació.

—Evidentment —contesto, i ella entra a la cuina només amb els sostenidors.

—Tens sort que et portés a casa, borratxo com estaves. El meu xicot arribarà aviat, o sigui que hem d’anar passant. —Es posa la samarreta pel cap.

—Tens xicot? Que bé. —Això va millorant per moments.

—Sí, en tinc. Et deu sorprendre que no tothom vulgui una desfilada inacabable de companys de llit.

Estic a punt de parlar-li de la Tessa, però prefereixo no fer-ho. No n’ha de fer res.

—He d’anar a pixar primer —dic, i vaig al lavabo.

Tinc el cap com un timbal i estic enfadat amb mi mateix per haver vingut aquí. Hauria de ser a casa… bé, al campus. Sento que el mòbil em vibra al taulell i em giro de cop.

—Ni se t’acudi contestar —bordo a la Carly, i ella recula.

—No ho pensava fer! Tio, ahir a la nit no eres tan malparit —comenta, però no li faig cas.

Segueixo la Carly al seu cotxe, amb el cap bategant a cada pas que faig sobre l’asfalt. No hauria d’haver begut tant. No hauria d’haver begut gens. Miro la Carly quan abaixa la finestra i encén un cigarret.

Com pot ser que alguna vegada fos el meu tipus? No es posa el cinturó de seguretat. Es maquilla en un semàfor. La Tessa és tan diferent d’ella, tan diferent de totes les noies amb qui he estat.

Mentre anem al bar on em vaig posar fins al cul ahir a la nit, rellegeixo els missatges de la Tessa, una vegada rere l’altra. És horrorós, deu estar patint com una boja. Tinc el cap massa espès per pensar una bona excusa, o sigui que li escric: «Em vaig adormir al cotxe després de beure massa amb en Landon ahir a la nit. Torno cap a casa».

Alguna cosa no em quadra i m’aturo un moment. Però tinc el cap com un timbal, o sigui que envio i miro el mòbil per veure si em contesta. Res.

El que és evident és que això, que m’he quedat a dormir a casa la Carly, no l’hi puc explicar. No em perdonaria mai, ni tan sols m’escoltaria. Sé que no m’escoltaria. Noto que comença a estar tipa de les meves ficades de pota. Ho sé.

Però és que no tinc ni puta idea de com arreglar-ho.

La Carly interromp les meves cavil·lacions quan frena i renega.

—Aix, merda. Hem de girar, allà hi ha hagut un accident —diu, assenyalant els cotxes que ens barren el pas.

Miro i veig un home de mitjana edat amb les mans a les butxaques que parla amb un agent de policia. Assenyala un cotxe blanc que sembla… igual que…

Se m’encongeix el cor.

—Atura el cotxe —exigeixo.

—Què? Per Déu, Hardin…

—He dit que paressis el puto cotxe! —Sense pensar, obro la porta quan el cotxe encara no s’ha aturat i corro cap als cotxes accidentats—. On és l’altre conductor? —pregunto a l’agent amb males maneres, i miro pel lloc de l’accident.

El morro del cotxe està molt aixafat i llavors veig un passi d’aparcament de la WCU penjant del mirall retrovisor. Merda. Hi ha una ambulància aparcada al costat del cotxe patrulla. Merda.

Si li ha passat alguna cosa… Si no està bé…

—On és la noia? Que algú em contesti, cagundena! —crido.

El policia fa una cara agressiva i empipada, però l’altre conductor entén el meu nerviosisme.

—Allà —diu amablement, assenyalant l’ambulància.

El cor em deixa de bategar.

Caminant com en una boira, veig les portes de l’ambulància obertes… i la Tessa asseguda al para-xocs de darrere, amb una bossa de gel a la galta.

Gràcies a Déu. Gràcies a Déu que no s’ha fet gaire mal.

Corro cap a ella, i les paraules em surten atropellades de la boca.

—Què ha passat? Estàs bé?

Se li nota l’alleujament a la cara quan em veu.

—He tingut un accident.

Té una gasa sobre l’ull, i el llavi inflat i tallat en un costat.

—Te’n pots anar? —pregunto bruscament—. Se’n pot anar? —pregunto a la jove auxiliar sanitària que hi ha a prop.

La noia assenteix i se’n va ràpidament. Agafo la bossa de gel de la Tessa i l’aparto, i veig un cop com una pilota de golf. Té les galtes tacades de llàgrimes i els ulls inflats i vermells. Ja li veig l’ull de vellut formant-se a la seva pell delicada.

—Merda… Estàs bé? Ha estat culpa seva? —Em giro i intento veure on és aquell malparit.

—No, jo me li he tirat a sobre —diu la Tessa, i fa una ganyota, agafa el gel i se’l torna a posar a la cara. Llavors part de l’alleujament s’esfuma i em mira i pregunta—: On has estat tot el dia?

—Què? —pregunto, sincerament desorientat entre la ressaca i veure-la d’aquella manera.

—He dit que on has estat tot el dia, Hardin? —repeteix amb una mirada més freda.

Torno de cop a la situació. Merda.

I just quan estic a punt d’inventar-me una excusa, arriba la Carly i em pica al cul.

—Què, rei del mal humor, me’n puc anar? Des d’aquí pots anar caminant al teu cotxe, oi? Hauria de tornar a casa.

La Tessa es queda de pedra.

—Qui ets?

Merda. Merda. Merda. Això no. Ara no.

La Carly somriu i fa un cop de cap a la Tessa.

—Sóc la Carly, amiga d’en Hardin. Noia, quin accident, pobra. —Després em mira—. Me’n puc anar?

—Adéu, Carly —etzibo.

—Espera —diu la Tessa—. Ahir a la nit era a casa teva?

Intento mirar-la als ulls, però ella té els ulls posats en la Carly.

—Sí, ara l’acompanyava a recollir el seu cotxe.

—El seu cotxe? On era? —diu, amb la veu tremolosa.

—Adéu, Carly —repeteixo, i la miro enfurismat.

La Tessa es posa dreta, tot i que les cames li fan figa.

—No, digue’m on és el seu cotxe.

L’agafo pels colzes per aturar-la, però se’m treu de sobre i després somica de dolor.

—No em toquis —diu, enrabiada.

—Carly. On és el cotxe? —torna a preguntar la Tessa.

La Carly aixeca les mans i ens mira ara l’un ara l’altre.

—Al bar on treballo. Entesos, jo toco el dos —diu, i se’n va.

—Tess… —imploro. Déu meu, per què sóc tan imbècil?

—Allunya’t de mi —contesta.

Té la galta una mica enfonsada; sé que se l’està mossegant per no plorar. Ara que està així, mirant a l’infinit i intentant no mostrar cap emoció, enyoro els dies en què no parava de plorar.

—Tessa, hem de… —començo, però se m’esquerda la veu.

Ara sóc jo el que té ganes de plorar i, per una vegada a la vida, tant me fa. El pànic que he sentit en veure el morro del seu cotxe aixafat encara em dura, i ara mateix només vull abraçar-la.

Encara no em mira.

—Vés-te’n. Ara. O diré a l’agent que et faci marxar.

—Tant se me’n fot.

Els seus ulls es giren cap a mi amb ira.

—No… Ja estic tipa d’escoltar-te. No sé què va passar ahir a la nit, però tot el matí que sabia, no sé com, però ho sabia, que eres amb una altra. Només intentava obligar-me a no creure-ho.

—Ho podem solucionar —suplico—. Sempre ho solucionem.

—Hardin! No veus que acabo de tenir un accident? —crida, i es posa plorar, cosa que fa que torni l’auxiliar—. Segurament ni tu mateix ho saps. La teva versió de la realitat està massa distorsionada. M’escrius una nota ahir dient que vas a esmorzar amb el teu pare, i avui m’envies un missatge dient que et vas adormir borratxo al teu cotxe després de beure amb en Landon. Amb en Landon. Et deus pensar que sóc prou estúpida per creure-m’ho, per creure’m coses que es contradiuen. —Em mira enfurismada—. Però, és clar, tu ets la contradicció personificada, o sigui que sí, ja m’imagino que t’hagis pogut pensar que la resta de la realitat també ho és.

De cop comprenc l’abast de la meva estupidesa i em quedo un moment sense poder parlar. Però que estúpid que sóc, que estúpid. I no sols per no ser capaç de donar una excusa amb cara i ulls.

L’auxiliar aprofita aquell moment per posar una mà a l’espatlla de la Tessa.

—Va tot bé? —diu—. T’hauríem de portar a l’hospital per fer-te una revisió.

Eixugant-se les llàgrimes de les galtes, la Tessa em mira amb fredor.

—Sí, anem. Anem-nos-en de seguida.