25

Tessa

Abrigada amb l’edredó, el pensament que no em puc treure del cap és que no hauria dit mai que presenciés una cosa així d’en Hardin. Estava tan indefens, tan vulnerable, i el cos li tremolava amb el plor. Sento que la dinàmica entre en Hardin i jo està canviant constantment, de manera que cap dels dos guanya el domini sobre l’altre. Ara mateix, seria jo la que té el control.

Però no el vull. I no m’agrada aquesta dinàmica. L’amor no hauria de ser una batalla. A més, no em refio de mi mateixa per controlar el que passa entre nosaltres. Fins fa unes hores ho tenia tot pensat, però ara, després de veure’l tan trasbalsat, tinc el cap fet un garbuix i els pensaments emboirats.

Fins i tot en la foscor, sento els ulls d’en Hardin a sobre. Quan deixo anar l’aire que de cop m’adono que estic aguantant, reacciona ràpidament.

—Vols que posi la tele?

—No. Si vols, posa-la, però per mi no cal —contesto.

Tant de bo hagués agafat el llibre electrònic per poder llegir fins que m’agafi son. Potser veure la ruïna de les vides de la Catherine i en Heathcliff em faria veure més fàcil la meva, menys traumàtica. La Catherine va passar tota la vida intentant combatre el seu amor per aquell home, fins al dia que va demanar-li perdó i va reconèixer que no podia viure sense ell, tot plegat per morir unes hores després. Jo podria viure sense en Hardin, oi? No em passaré la vida sencera combatent aquest sentiment. Això només és temporal… Oi?

No serem desgraciats tota la vida i farem desgraciats els altres perquè som tossuts i orgullosos, oi? Em preocupa la incertesa d’aquest paral·lelisme, sobretot perquè representa que comparo en Trevor amb l’Edgar. No sé què pensar. És molt estrany.

—Tess? —diu el meu propi Heathcliff, i m’arrenca dels meus pensaments.

—Sí? —dic amb veu rogallosa.

—No em vaig tirar… No me’n vaig anar al llit amb la Molly —diu, com si corregir el llenguatge vulgar fes l’afirmació menys impactant.

Callo, en part perquè em sorprèn que parli d’això, en part perquè el vull creure. Però no em puc permetre oblidar que és el rei de l’engany.

—T’ho juro —afegeix.

Ah, bé, si ho jura…

—Llavors per què ho vas dir? —pregunto amb duresa.

—Per ferir-te. Estava molt enfadat perquè havies dit que havies fet un petó a algú, i per això vaig dir el que sabia que et faria més mal.

No veig en Hardin, però sé que està estirat panxa enlaire, amb els braços plegats, les mans darrere el cap, mirant el sostre.

—De debò vas fer un petó a un desconegut? —pregunta abans que pugui reaccionar.

—Sí —reconec. Però quan sento que xucla aire, intento suavitzar el cop afegint—: Només una vegada.

—Per què? —La seva veu és freda però acalorada alhora. És un so estrany.

—Sincerament no en tinc ni idea… Estava enfadada per la manera com et vas comportar per telèfon, i havia begut massa. Per això vaig ballar amb aquell noi i em va fer un petó.

—Vas ballar amb ell? Ballar com? —pregunta.

Em desespero amb la necessitat d’en Hardin de saber tots els detalls del que faig, encara que no estiguem junts.

—No vols saber-ho.

Els seus mots espesseeixen l’aire entre nosaltres.

—Sí que ho vull saber.

—Hardin, vam ballar com balla la gent en un club. Després em va fer un petó i volia que me n’anés a casa seva. —Miro les fulles del ventilador de sostre. Sé que si continuem parlant d’això, un moment o altre hauran de parar, incapaces de tallar la tensió.

Intento canviar de tema.

—Gràcies pel llibre electrònic. Va ser tot un detall.

—Va intentar que te n’anessis a casa seva amb ell? Hi vas anar? —Sento que es belluga i sé que s’ha assegut.

Continuo estirada sobre el matalàs.

—Ho has de preguntar? Saps que no ho faria mai —etzibo.

—Tampoc creia que anessis pels clubs fent petons i ballant —diu enrabiat.

—No crec que vulguis tocar el tema de les coses que no ens esperem —dic, després d’uns segons de silenci.

Torno a sentir el frec de la manta i el sento al meu costat. Aquesta veu és al meu costat.

—Digue-m’ho, sisplau digue’m que no hi vas anar.

S’asseu al llit al meu costat i m’aparto.

—Saps que no hi vaig anar. Aquella nit em vas veure.

—Necessito sentir-t’ho dir. —La seva veu és dura però implorant—. Digues que només li vas fer un petó i no el vas tornar a veure.

—Només li vaig fer un petó i no el vaig tornar a veure —repeteixo, només perquè sé que necessita sentir-ho desesperadament.

Mantinc els ulls centrats en el remolí de tinta que sobresurt del coll de la samarreta. Tenir-lo al llit em sobresalta i em crema alhora, no puc sostenir aquesta batalla interior en què em veig immersa.

—Hauria de saber alguna cosa més? —pregunta baixet.

—No —menteixo. No li penso explicar que vaig sortir amb en Trevor. No va passar res i en Hardin no n’ha de fer res. M’agrada en Trevor i el vull mantenir lluny de la bomba de rellotgeria que és en Hardin.

—N’estàs segura?

—Hardin… no crec que estiguis en situació d’interrogar-me —dic, i el miro als ulls. No ho puc evitar.

—Ho sé —diu, i em sorprèn.

Quan s’aixeca del llit, intento ignorar la buidor que m’envolta.