12

Hardin

—Vaja, vaja, vaja, mira qui tenim aquí —diu la Molly, i fa una ganyota quan en Jace i jo entrem al pis d’en Zed.

—Borratxa i embarassada ja? —dic.

—I què? Són més de les cinc —diu amb un somriure pervers. Brando el cap i ella diu—: Pren alguna cosa amb mi, Hardin. —Agafa una ampolla d’alcohol marró i dos vasets del taulell.

—D’acord. Una —dic, i ella somriu abans d’omplir els vasets.

Deu minuts després, estic mirant la galeria de fotos del mòbil. Tant de bo hagués deixat que la Tessa fes més fotos de tots dos, ara en tindria més per mirar. Ostres, que malament que estic, com diu en Jace. Sento que estic perdent el seny a poc a poc, i el pitjor de tot és que tant se me’n dóna estar sonat si això em serveix per tornar a estar amb ella.

«Seré feliç», ha dit. Sé que jo no la feia feliç, però podria. Tanmateix, no és just que no pari de molestar-la. Li he fet arreglar el cotxe perquè no volia que s’hagués de preocupar per això. M’alegro d’haver-ho fet perquè, si no hagués trucat a Vance per assegurar-me que tenia algú que la portava a la feina, no sabria que se n’anava a Seattle.

Per què no m’ho va dir? Aquell desgraciat d’en Trevor és ara amb ella quan hauria de ser jo. Sé que li agrada, i me la imagino enamorant-se’n. És exactament el que necessita i s’assemblen molt. No com ella i jo. La podria fer feliç. Només de pensar-hi m’emprenyo tant que li esclafaria el cap contra una finestra.

Però potser l’hauria de deixar tranquil·la i donar-li l’oportunitat de ser feliç. Ahir va deixar clar que no em podia perdonar.

—Molly! —crido des del sofà.

—Què?

—Porta-me’n un altre. —I sense mirar-la, puc veure com el seu somriure victoriós omple l’habitació.