24

Tessa

Quan entrem a la sala, la seva mare està asseguda al sofà amb els cabells mullats recollits. Sembla molt jove per a la seva edat i és molt bonica.

—Podríem llogar pel·lícules i jo faré el sopar per a tots! —exclama—. No enyores la meva cuina, rei?

En Hardin fa una ganyota i arronsa les espatlles.

—Sí, la millor cuinera del món.

Quina situació més incòmoda.

—Ei! Que no ho faig tan malament. —Riu—. I em sembla que abans has dit que aquesta nit faries de xef.

Em bellugo sense saber on mirar, no sé com comportar-me amb en Hardin si no estem junts o discutint. És una situació estranya per a nosaltres, i de sobte m’adono que és una pauta habitual: la Karen i en Ken tenien la impressió que sortíem quan encara no sortíem.

—Saps cuinar, Tessa? —pregunta la Trish, interrompent els meus pensaments—. O ho fa en Hardin?

—Ho fem tots dos. Però més aviat preparem, que cuinem —contesto.

—M’alegro de saber que cuides el meu fill, i aquest pis està molt bé. Sospito que la Tessa és la que neteja —diu de broma.

Jo no «cuido el seu fill», perquè això és el que es perd per fer-me el mal que m’ha fet.

—Sí… És un manta —contesto.

En Hardin em mira amb un petit somriure als llavis.

—No sóc un manta… És que ella és massa neta.

Faig cara d’exasperació.

—És un manta —diem la Trish i jo alhora.

—Voleu veure una pel·lícula o ficar-vos amb mi tota la nit? —En Hardin fa morros.

M’assec abans que en Hardin per no haver de prendre la incòmoda decisió d’on seure. Veig que mira el sofà i em mira a mi, decidint en silenci el que farà. Un moment després s’asseu al meu costat i sento la coneguda escalfor de la proximitat.

—Què voleu veure? —pregunta la seva mare.

—Tant se val —contesta en Hardin.

—Pots escollir tu —dic, per suavitzar la resposta d’en Hardin.

Em somriu i escull 50 primeres cites, una pel·lícula que estic segura que no agradarà gens a en Hardin.

I com si m’hagués sentit, en Hardin rondina de bon començament.

—Aquesta pel·li és vella de nassos.

—Xxxt —dic, i ell rebufa però calla.

L’enxampo mirant-me diverses vegades mentre la Trish i jo riem i sospirem seguint la pel·lícula. M’ho estic passant bé i una estona gairebé oblido tot el que ha passat entre en Hardin i jo. Em costa no repenjar-me en en Hardin, no agafar-li les mans, no apartar-li els cabells quan li cauen al front.

—Tinc gana —murmura quan s’acaba la pel·lícula.

—Per què no cuineu tu i la Tessa, que jo he tingut un vol molt llarg? —diu la Trish, somrient.

—Li trauràs profit al vol, eh? —diu en Hardin.

Ella assenteix amb un somriure murri que he vist a vegades a la cara d’en Hardin.

—Ja cuino jo —ofereixo, i m’aixeco.

Entro a la cuina i em repenjo al taulell. M’agafo a les vores del marbre amb més força de la necessària, intentant respirar amb normalitat. No sé quant de temps puc fer això, fingir que en Hardin no ho va destruir tot, fer veure que l’estimo. L’estimo, estic miserablement enamorada d’ell. El problema no és que em faltin els sentiments per aquest noi llunàtic i egocèntric. El problema és que li he donat moltes oportunitats, sempre disculpant les coses odioses que diu i fa. Però aquesta vegada n’ha fet un gra massa.

—Hardin, sigues bon noi i ajuda-la —sento que diu la Trish, i corro a la nevera perquè no es noti que estava a punt de tenir un minicol·lapse emocional.

—Ei… vols que t’ajudi? —La seva veu m’arriba a la petita cuina.

—D’acord —contesto.

—Polos? —pregunta, i miro l’objecte que tinc a la mà. Volia agafar el pollastre, però estava distreta.

—Sí. A qui no li agraden els polos, oi? —dic, i ell somriu, ensenyant els maleïts clotets.

Ho puc fer. Puc estar amb en Hardin. Puc comportar-me bé amb ell i ens en podem sortir.

—Podries fer aquella pasta amb pollastre que em vas fer un dia —proposo.

Els seus ulls verds se centren en mi.

—Això és el que vols menjar?

—Sí. Si no és massa feina.

—És clar que no.

—Avui estàs raríssim —dic en un murmuri perquè no em senti la convidada.

—No és veritat. —Arronsa les espatlles i se m’acosta.

El cor se m’accelera quan s’inclina. Em bellugo per apartar-me i ell agafa el mànec de la porta de la nevera i l’obre.

Em pensava que m’anava a fer un petó. Semblo idiota.

Fem el sopar gairebé en silenci, perquè cap dels dos sap què dir. Els meus ulls el vigilen tota l’estona, la manera com els seus dits llargs agafen la base del ganivet per tallar el pollastre i les verdures, la manera com tanca els ulls quan el vapor de l’aigua bullent li va a la cara, la manera com la llengua llepa les comissures de la boca quan tasta la salsa. Sé que observar-lo així no m’ajudarà a ser imparcial, o sana, en cap sentit, però no hi puc fer més.

—Pararé taula i tu vés a dir a la teva mare que el sopar està a punt —dic quan acabem.

—Per què? La cridaré.

—No, és de mala educació. Vés-hi —dic.

Fa una ganyota però obeeix, i torna al cap d’uns segons, sol.

—S’ha adormit —diu.

El sento, però igualment pregunto.

—Què?

—Sí, s’ha quedat adormida al sofà. La desperto?

—No… Està cansada. Li deixaré el menjar preparat i quan es desperti se’l pot menjar. De fet, és força tard.

—Són les vuit.

—Sí… És tard.

—Suposo. —La seva veu és inexpressiva.

—Què et passa? Sé que això és incòmode, però tu estàs raríssim —dic, mentre serveixo menjar en dos plats sense pensar.

—Gràcies —diu, i n’agafa un i va a seure a taula.

Agafo una forquilla del calaix i decideixo menjar dreta al taulell.

—M’ho penses dir?

—Dir-te què? —Agafa menjar amb la forquilla i se’l fica a la boca.

—Per què estàs tan… callat i… bo. Es fa estrany.

Mastega un moment i s’empassa el menjar abans de contestar.

—És que no vull ficar la pota.

—Ah. —No sé què més dir, perquè això no era el que m’esperava.

Ell gira la truita i ara em toca a mi.

—I tu per què estàs tan simpàtica i rara?

—Perquè la teva mare és aquí i el que va passar, va passar, i no puc fer res per canviar-ho. No puc estar enfadada sempre. —Em repenjo al taulell amb el colze.

—I això què vol dir?

—Res. Només dic que vull ser civilitzada i no discutir més. No canvia res entre nosaltres. —Em mossego la galta perquè no em surtin les llàgrimes.

En comptes de dir alguna cosa, en Hardin s’aixeca i llança el plat a l’aigüera. La porcellana es parteix pel mig amb un fort espetec que em sobresalta. En Hardin no s’immuta ni es gira, sinó que se’n va de dret al dormitori.

Trec el nas per mirar si el seu comportament impulsiu ha despertat la seva mare. Afortunadament, continua dormint, amb la boca una mica oberta d’una manera que accentua la semblança amb el seu fill.

Com sempre, em toca netejar el desastre que ha causat en Hardin. Omplo el rentavaixella i guardo les restes de menjar abans de netejar el taulell. Estic esgotada, mentalment més que físicament, però necessito dutxar-me i ficar-me al llit. Però on dimonis dormiré? En Hardin és a l’habitació i la Trish al sofà. Potser hauria de tornar al motel.

Pujo una mica la calefacció i apago el llum de la sala. Quan entro a l’habitació a agafar el pijama, en Hardin està assegut al llit, amb els colzes als genolls i el cap a les mans. No aixeca el cap, o sigui que agafo uns pantalons curts i una samarreta i calces de la bossa abans de sortir de l’habitació. Quan sóc a la porta, sento el que sembla un sanglot sufocat.

Que plora, en Hardin?

No. No pot ser.

Per si de cas pot ser, no puc sortir de l’habitació. Torno cap al llit i em quedo dreta davant d’ell.

—Hardin —dic baixet, i intento apartar-li les mans de la cara. S’hi resisteix, però estiro més fort—. Mira’m —imploro.

Em quedo sense respiració quan ho fa. Té els ulls vermells i les galtes xopes de llàgrimes. Intento agafar-li les mans, però em rebutja.

—Vés-te’n, Tessa —diu.

Això m’ho he sentit dir massa vegades.

—No —dic, i m’agenollo entre les seves cames separades.

S’eixuga els ulls amb el revés de la mà.

—Això no ha estat bona idea. Demà al matí l’hi diré a la meva mare.

—No cal. —Li he vist vessar alguna llàgrima, però mai un plor com aquest, amb llàgrimes lliscant-li per la cara i el cos tremolós.

—Sí que cal. Això és una tortura per a mi, tenir-te tan a prop però tan lluny. És el pitjor càstig possible. No és que no me’l mereixi, que sé que sí, però és massa —sanglota—. Fins i tot per a mi. —Inhala amb desesperació—. Quan has dit que et quedaries… m’he pensat que potser… potser encara m’estimaves com jo a tu. He vist com has canviat per culpa meva. Sé que és culpa meva, però em fa mal igualment veure com t’esmunys entre els meus dits. —Ara les llàgrimes cauen més de pressa sobre la samarreta negra.

Vull dir alguna cosa, la que sigui, perquè pari. Perquè no pateixi.

Però on era ell quan jo plorava una nit rere l’altra?

—Vols que me’n vagi? —pregunto, i ell assenteix.

El seu rebuig fa mal, fins i tot ara. Sé que no hauria de ser aquí, no hauríem de fer això, però necessito més. Necessito més temps amb ell. Millor temps perillós i dolorós que cap temps. Tant de bo no l’estimés, no l’hagués conegut.

Però el vaig conèixer. I l’estimo.

—D’acord. —M’empasso la saliva i em poso dreta.

M’agafa el canell i m’atura.

—Em sap greu. Tot, fer-te mal, tot —diu, en un to ple d’adéus.

Per molt que m’hi resisteixi, sé que en el fons no estic disposada a deixar-lo enrere. Tampoc estic disposada a perdonar-lo fàcilment. Fa dies que estic en un estat constant de confusió, però avui és el pitjor de tots.

—No… —Callo.

—Què?

—No me’n vull anar —dic, tan baixet que no sé si m’ha sentit.

—Què? —torna a preguntar.

—No me’n vull anar. Sé que me n’hauria d’anar, però no ho vull. Si més no, aquesta nit. —Juro que puc veure els bocins de l’home trencat davant meu que es tornen a ajuntar, un per un. És una visió meravellosa, però en el fons també aterridora.

—Què vol dir això?

—No sé què vol dir, però tampoc sé si ho vull saber —dic, amb l’esperança de ser capaç d’entendre aquest sentiment si en parlo.

En Hardin em mira amb una expressió perduda, i els sanglots d’abans han desaparegut. Com un robot, s’eixuga la cara amb la samarreta.

—D’acord. Pots dormir al llit i jo dormiré a terra —diu.

Agafa dos coixins i la manta de sobre el llit i no puc evitar pensar que potser, només potser, aquestes llàgrimes eren de cara a la galeria. Però sé que no és possible.