68

Tessa

No trobo la noia que m’ha deixat el candau quan torno al vestidor, o sigui que el torno a posar i si no me’l reclama demà, el continuaré fent servir o l’hi pagaré.

Quan acabo de recollir les meves coses, em trobo amb en Hardin a l’entrada. Està repenjat amb un peu contra la paret de darrere.

—Si arribes a tardar més, entro a buscar-te —amenaça.

—Per què no ho has fet? No hauries estat l’únic home —menteixo, i veig com li canvia la cara.

Me’n vaig i faig uns passos abans que m’agafi el braç i em faci girar.

—Què has dit? —exigeix amb els ulls mig tancats i primitius.

—Et prenia el pèl. —Somric contenta i amb un esbufec em deixa anar el braç.

—Per avui em sembla que ja ho has fet prou.

—Potser sí. —Somric.

—Com t’agrada turmentar-me —diu, brandant el cap.

—El ioga m’ha relaxat i m’ha netejat l’aura —dic, rient.

—La meva no —recorda quan sortim.

El primer dia del nou semestre ha anat força bé, fins i tot el ioga, que ha acabat sent divertit. Divertir-me no és normalment una prioritat per a mi quan es tracta dels estudis, però ha estat bé tenir en Hardin a prop. La classe de religions pot ser un problema per la seva manca d’estructura, però intentaré deixar-me anar i seguir el corrent per no tornar-me boja.

—Hauria de treballar unes hores, però a l’hora de sopar ja hauré acabat —diu en Hardin. Últimament treballa molt—. El partit d’hoquei és demà, oi? —pregunta.

—Sí, hi aniràs, no?

—No ho sé…

—Necessito saber-ho perquè si tu falles hi aniré jo amb ell —contesto.

Segurament en Landon preferiria que hi anés jo, però a ells dos els anirà bé passar un temps junts. Sé que no seran mai bons amics, però m’ajudaria molt que s’avinguessin.

—D’acord, merda… hi aniré… —Sospira i puja al cotxe.

—Gràcies. —Somric i fa una ganyota.

Mitja hora després, parem a la seva plaça habitual de casa nostra.

—Què tal les teves classes? —pregunto—. No te n’agrada cap excepte ioga? —Intento animar-lo.

—Sí, excepte ioga. Ioga ha estat… interessant. —Em mira.

—Sí? Com és això? —Em mossego el llavi de baix fingint innocència.

—Crec que té alguna cosa a veure amb una rossa. —Somriu i em poso tensa.

—Què has dit?

—No has vist la rossa del costat meu? Hauries d’estar més al cas, bonica. Hauries de veure el cul que li queda amb aquells pantalons.

M’empipo i obro la porta del cotxe.

—On vas? —pregunta.

—A casa. Fa fred al cotxe.

—Ei… Tessa, no deus estar gelosa de la noia de ioga? —em provoca en Hardin.

—No.

—Sí que estàs gelosa —insisteix, i baixo del cotxe desesperada.

Em sorprèn una mica quan sento les seves botes ressonant a l’asfalt darrere meu. Obro la porta de vidre i entro. Ja sóc a l’ascensor quan recordo que m’he descuidat la bossa al cotxe.

—Ets idiota —diu en Hardin rient.

—Què dius? —El miro.

—Tu creus que em miraria una rossa qualsevol quan hi ets tu… quan et puc mirar a tu? Sobretot amb aquests pantalons. No miro i literalment no puc mirar ningú més. Em referia a tu. —Fa una gambada cap a mi i reculo contra la paret freda de l’ascensor.

Pràcticament faig morros.

—Doncs jo l’he vista intentant flirtejar amb tu. —No m’agrada la sensació que produeix la gelosia, és l’emoció més repulsiva possible.

—Que burra que ets. —Acosta més el cos al meu i prem el botó de l’ascensor. M’agafa la cara per obligar-me a mirar-lo—. Com és possible que no t’adonis de l’efecte que em fas? —pregunta, a pocs centímetres de la meva boca.

—No ho sé —somico quan m’agafa la mà i la porta sobre els seus pantalons curts.

—Aquest és l’efecte que em fas. —Mou el maluc perquè la seva erecció m’ompli la mà.

—Oh. —Em roda el cap.

—Diràs molt més que «oh»… —comença, però l’interromp la parada de l’ascensor en un pis—. No fotem —rondina, quan pugen una dona i tres nens.

Intento apartar-me, però m’agafa la cintura amb el braç i no em deixa moure. Un dels nens es posa a plorar, cosa que fa bufar en Hardin. Començo a imaginar-me que divertit que seria que l’ascensor es parés i quedéssim atrapats a dins amb el nen ploraner. Per sort per a en Hardin, les portes s’obren de seguida i sortim al replà.

—No suporto la canalla —rondina quan arribem al pis.

Quan obre la porta, ens ve una bafarada d’aire fred de l’interior.

—Has apagat la calefacció? —pregunto quan entrem.

—No, aquest matí estava encesa. —En Hardin va a mirar el termòstat i renega baixet—. Diu que estem a vint-i-set graus i és evident que no. Trucaré a manteniment.

Agafo la manta del sofà i m’embolico abans de seure.

—Sí… No funciona i fa un fred de collons —diu en Hardin per telèfon—. Mitja hora? No, és massa… Tant se me’n fot, pago una petita fortuna per viure aquí i no permetré que la meva nòvio es mori per congelació —diu, però es corregeix—. No viuré en un congelador.

Em mira i jo giro el cap.

—Bé, un quart. Ni un minut més —diu de males maneres, i llança el mòbil al sofà—. Enviaran algú a arreglar-ho —diu.

—Gràcies. —Somric i s’asseu al meu costat al sofà.

Obro la manta i estiro la mà perquè se m’acosti més. Em poso a la seva falda i li fico els dits entre els cabells i estiro.

—Què fas? —Em posa les mans als malucs.

—Has dit que tardarien un quart. —Frego els llavis sobre la seva mandíbula i s’esgarrifa.

Sento que la mandíbula se li mou en un somriure.

—Que te m’estàs insinuant, Tess?

—Hardin… —somico per impedir que em continuï prenent el pèl.

—Era broma, ja et pots anar despullant —exigeix, però m’aixeca la samarreta, contradient la seva pròpia ordre.