98

Tessa

Sé el que hauria d’haver fet; hauria d’haver dit a en Hardin que se n’anés, però no he pogut. Poques vegades mostra les emocions, i la manera com estava agenollat davant meu ha trencat els bocins del meu cor ja esmicolat en trossets més petits. Li he dit que m’ho pensaria, que pensaria si ho vull tornar a provar, però no sé com és possible.

Ara tinc un gran conflicte interior, estic més perplexa que mai, i enfadada amb mi mateixa per gairebé rendir-me sense condicions. Però, per altra banda, estic contenta d’haver aturat la situació abans que anés massa lluny. Necessito pensar en mi, no sols en ell… per variar.

Mentre en Landon condueix, em sona el mòbil a la falda i miro la pantalla.

És en Zed. «Estàs bé?».

Respiro fondo abans de contestar. «Sí, estic bé. Vaig cap al campus, amb en Landon. Em sap greu el que va passar ahir, va ser culpa meva que vingués».

Pitjo «enviar» i torno a estar per en Landon.

—Què creus que passarà ara? —pregunta.

—No en tinc ni idea. Però vull parlar amb en Christian d’anar a Seattle —dic.

En Zed torna a escriure. «No és culpa teva. És seva. M’alegro que estiguis bé. Continua en peu el dinar?».

Havia oblidat que havíem quedat per dinar a l’edifici d’estudis mediambientals. Em volia ensenyar una flor que brilla en la foscor i que ell ha ajudat a crear.

Vull mantenir els meus plans amb ell perquè s’ha portat molt bé amb tot, però ara que he fet un petó a en Hardin aquest matí, no sé què fer. Ahir a la nit estava dormint a casa d’en Zed, i al matí he fet un petó a en Hardin. Es pot saber què em passa? No vull ser aquesta mena de noia; encara em sento culpable pel que va passar amb en Hardin mentre encara sortia amb en Noah. En la meva defensa, en Hardin se m’ha abraonat com una bola de demolició. No he tingut més remei que gravitar cap a ell mentre em destruïa lentament, després em reconstruïa, i em tornava a destruir.

Tot el que passa amb en Zed és completament diferent. En Hardin no m’havia parlat en onze dies i jo no sabia per què. Em va deixar pensar que no volia saber res més de mi, i en Zed sempre m’ha fet costat. Des del començament ha estat molt bo amb mi. Volia posar fi a l’aposta amb en Hardin, però en Hardin no el va deixar. Ell havia de demostrar que em podia entabanar malgrat la insistència d’en Zed perquè aturessin aquell joc fastigós.

Hi ha hagut mala sang entre en Hardin i en Zed d’ençà que els conec. No sé per què —per l’aposta, he començat a pensar últimament—, però és evident des de la primera vegada que vaig sortir amb tots dos. En Hardin diu que en Zed només se’m vol endur al llit, però francament és una mica hipòcrita que ell digui això. I en Zed no ha fet res que em faci pensar que intenta anar al llit amb mi. Fins i tot abans que sabés res de l’aposta i li fes un petó al seu pis, no em va fer sentir mai com si hagués de fer res que no volgués fer.

No m’agrada gens quan els pensaments se me’n van a aquella època. Estava tan a les fosques, i tots dos van jugar amb mi. Però rere els ulls de caramel d’en Zed hi ha alguna cosa que traspua bondat, mentre que als ulls verds d’en Hardin només hi veig ira.

«Sí. Al migdia», contesto a en Zed.