86

Tessa

Sento com si em xuclessin i m’estiressin cap avall. Els records que vaig compartir amb en Hardin m’estiren pels peus i m’intenten submergir sota l’aigua.

Abaixo les finestres a veure si entra una mica d’aire. En Zed és tan bo amb mi, tan comprensiu i considerat. Ha aguantat moltes coses per mi i sempre l’he deixat de banda. Si pogués parar de ser tan ximpleta, ho podria intentar amb ell. No em puc ni imaginar començar una relació ara, o ni tan sols d’aquí a poc temps. Però potser amb el temps podré. No vull que en Zed trenqui amb la Rebecca per culpa meva si no li puc donar una resposta, ni tan sols un indici de resposta.

Tot tornant a casa d’en Landon, estic més confosa que mai.

Si pogués parlar amb en Hardin, veure’l una vegada més, podria tenir una conclusió. Si el pogués sentir dir que tant se li’n dóna, si fos cruel amb mi una vegada més, podria donar una oportunitat a en Zed, donar-me-la a mi mateixa.

Sense ni adonar-me’n, agafo el mòbil i premo el botó que he estat evitant des del dia quatre. Si m’ignora, puc seguir amb la meva vida. Haurem acabat oficialment si no respon a la meva trucada. Si em diu que li sap greu i que ho podem solucionar… no. Torno a deixar el mòbil al seient. He arribat massa lluny per trucar-li una altra vegada, per tornar-me a ensorrar.

Però ho he de saber.

La trucada va directament a la bústia de veu.

—Hardin… —Les paraules em surten a una velocitat frenètica—. Hardin… sóc la Tessa. És… és que, necessito parlar amb tu. Sóc al cotxe i estic molt confosa… —Em poso a plorar—. Per què no has intentat parlar amb mi? Em vas deixar marxar, i ara jo sóc patètica trucant-te i plorant al teu contestador. Necessito saber què ens va passar. Per què va ser diferent aquesta vegada… per què no ho vam intentar solucionar? Per què no has fet res perquè tornés? Mereixo ser feliç, Hardin. —Sangloto i penjo.

Per què ho he fet? Per què m’he ensorrat i li he trucat? Sóc idiota, segur que ho escoltarà i riurà. Segurament deixarà que la noia amb qui estigui ara escolti el missatge, i riuran i riuran a costa meva. Entro en un aparcament solitari per asserenar-me una mica, no sigui que tingui un altre accident.

Miro el mòbil i respiro fondo per parar de plorar. Passen vint minuts i encara no m’ha tornat la trucada, ni enviat un missatge.

Per què sóc en un aparcament a les deu de la nit plorant i trucant-li? M’he esforçat com una boja els darrers deu anys per ser forta, i ara em desmunto, una altra vegada. No ho puc permetre. Surto de l’aparcament i torno al pis d’en Zed. És evident que en Hardin està massa ocupat per estar per mi i en Zed és aquí, honest i sempre fent-me costat. Aparco al costat de la seva furgoneta i respiro fondo. Primer de tot he de pensar en mi i en el que vull.

Quan pujo les escales cap al pis d’en Zed estic en pau amb mi mateixa.

Pico a la porta, saltant d’un peu a l’altre mentre espero que m’obri. I si arribo tard i no obre la porta? Tindré el que em mereixo, suposo, m’ho hauria d’haver pensat una mica abans de fer-li un petó enmig de tot això.

Quan obre la porta, gairebé em quedo sense respiració. En Zed només porta uns pantalons curts de gimnàstica i el pit pigmentat a l’aire.

—Tessa? —Obre la boca molt sorprès.

—No… no sé què et puc donar, però ho vull provar —dic.

Es passa la mà pels cabells foscos i respira fondo. Em rebutjarà, ho sé.

—Perdona. No hauria d’haver vingut… —No puc assumir més rebuigs.

Em giro i baixo els graons de dos en dos fins que la mà d’en Zed m’agafa el braç i em fa girar de cara a ell.

No diu res en absolut, m’agafa la mà i em porta a dalt i dins del pis.

En Zed està calmat i silenciós i és molt comprensiu quan seiem al sofà, ell en una punta i jo a l’altra. És completament diferent del que estic acostumada amb en Hardin. Si no vull parlar, no em pressiona perquè parli. Si no trobo una explicació als meus actes, no m’ho retreu. I quan li dic que no em sento còmoda dormint al seu llit amb ell, em porta la manta més flonja i un coixí més o menys net i els deixa al sofà.

L’endemà al matí quan em desperto, el coll em fa un mal horrorós. El sofà vell d’en Zed no és gaire còmode, però tenint en compte això, he dormit bé.

—Hola —diu, quan entra a la sala.

—Hola. —Somric.

—Has dormit bé? —pregunta, i assenteixo.

En Zed va estar increïble ahir a la nit. No va ni parpellejar quan vaig dir que preferia dormir al sofà, em va escoltar parlant d’en Hardin i com s’havia esguerrat tot. Em va explicar que li agrada la Rebecca, però que ara no sap què fer perquè sempre m’ha tingut al cap, fins i tot després de conèixer-la. Em vaig sentir culpable la primera hora mentre li plorava, però a mesura que passava el temps, les llàgrimes es van convertir en somriures, i després en rialles. La panxa em feia literalment mal de tant riure amb records estúpids de la nostra infància quan vam decidir anar al llit.

Ara són gairebé les dues de la tarda, no m’havia despertat mai tan tard, crec, però això és el que passa quan no te’n vas a dormir fins a les set del matí.

—Sí, i tu? —Em poso dreta i plego la manta que em va deixar. Recordo vagament que me la va posar per sobre mentre jo m’adormia.

—També. —Somriu i seu al sofà. Té els cabells mullats i la pell brillant com si sortís de la dutxa.

—On la poso? —pregunto, referint-me a la manta.

—On vulguis; no calia que la pleguessis. —Riu.

El cap se me’n va a l’armari del pis i a la manera com en Hardin ho llança tot a dins de qualsevol manera i em fa tornar boja.

—Tens alguna cosa per fer avui? —pregunto.

—Aquest matí he treballat, o sigui que no.

—Ja?

—Sí, de nou a dotze. —Somriu—. De fet només hi he anat per reparar la meva furgoneta.

No me’n recordava, que en Zed treballa de mecànic. No sé gaires coses d’ell. Excepte que té molta energia si pot dormir dues hores i anar a treballar.

—Prodigi dels estudis mediambientals de dia i mecànic de nit? —dic de broma, i riu.

—Una cosa així. Quins plans tens?

—No ho sé, m’he de comprar alguna cosa per posar-me a la festa de demà del meu cap.

Se’m passa pel cap demanar a en Zed que m’acompanyi, però això estaria malament. No ho faria mai, estaríem tots incòmodes, inclosa jo.

En Zed i jo hem decidit que no forçarem res. Passarem temps junts i veurem com va. No em pressionarà perquè deixi de pensar en en Hardin, tots dos sabem que necessito més temps per plantejar-me de sortir amb un altre noi. He de pensar en moltes coses, com trobar un lloc per viure, per començar.

—Si vols, t’hi acompanyo. I si no podem anar al cine després? —pregunta una mica nerviós.

—Sí, el que tu vulguis. Tot em sembla bé. —Somric i miro el mòbil.

No hi ha trucades perdudes. No hi ha missatges. No hi ha res al contestador.

En Zed i jo acabem demanant una pizza i passant gairebé tot el dia junts fins que he de tornar a casa d’en Landon a dutxar-me. Pel camí m’aturo al centre comercial abans que tanquin i trobo un vestit vermell perfecte amb un escot quadrat que m’arriba just per sobre els genolls. No és massa conservador, però tampoc massa descarat.

Quan arribo a casa d’en Landon, hi ha una nota al taulell al costat d’un plat de menjar que m’ha deixat la Karen. Ella i en Ken han anat al cine i tornaran aviat, diu.

M’alegro de tenir la casa per a mi sola, tot i que quan hi són tampoc me n’adono perquè és enorme. Em dutxo, em poso el pijama i m’obligo a tancar els ulls per recuperar son.

Els meus somnis van canviant entre nois d’ulls verds i d’ulls daurats.