6

Hardin

El meu pare té l’expressió més estúpida a la cara, com sempre que intenta semblar autoritari. Obstrueix la porta de la casa amb els braços plegats.

—Aquí no vindrà, Hardin. Sap que l’hi trobaries.

Faig un esforç per no fer-li empassar les dents. Em passo els dits pels cabells, però em couen els artells i se m’escapa una ganyota. Aquesta vegada els talls són més fondos. El cop de puny a la paret em va fer més mal a la mà del que em pensava. No és res en comparació de com em sento per dins. No sabia que existís aquest dolor; és molt pitjor que qualsevol dany físic que em pugui causar jo mateix.

—Fill, de debò que crec que l’hauries de deixar tranquil·la.

Qui s’ha cregut que és, aquest desgraciat?

—Tranquil·la? No necessita estar tranquil·la! —crido.

La vella de la casa del costat ens mira i gesticulo amb els braços en la seva direcció.

—Sisplau, no siguis groller amb els meus veïns —m’avisa el meu pare.

—Doncs digues als teus veïns que no es fiquin on no els demanen!

Estic segur que la vella dels cabells grisos m’ha sentit.

—Adéu, Hardin —diu el meu pare amb un sospir, i tanca la porta.

—Merda! —crido, i em passejo pel porxo unes quantes vegades abans de tornar al cotxe.

On dimonis s’ha ficat? Estic rabiós però també molt preocupat per ella. Està sola, o té por? És clar, que coneixent-la, la Tessa no té por de res; segurament deu estar repassant les raons que té per odiar-me. De fet, potser les està apuntant. La seva necessitat de controlar-ho tot i les seves estúpides llistes em treien de polleguera, però ara em moro de ganes de veure-la apuntant coses irrellevants. Donaria el que fos per veure com es mossega el llavi de baix concentrada, o veure com la seva preciosa cara es posa seriosa una vegada més. Ara que és amb en Noah i la seva mare, la petita possibilitat que em pensava que tenia s’ha esfumat. Un cop recordi per què ell és millor per a ella que jo, tornarà amb ell.

Li torno a trucar, però el mòbil li salta directament al contestador per vintena vegada. Maleït sia, mira que sóc idiota. Després de conduir passant per totes les biblioteques i llibreries, decideixo tornar al pis. Potser es presentarà, potser es presentarà… Sé que no ho farà.

Però i si ve? He de netejar el desastre que vaig fer i comprar plats nous per substituir els que vaig trencar llançant-los contra les parets, per si de cas torna.

Sento una veu d’home que ressona i vibra en els meus ossos.

—On ets, Scott?

—El vaig veure sortir del bar. Sé que és aquí —diu un altre home.

El terra és fred quan surto del llit. Primer m’he pensat que era el pare i els seus amics, però ara em penso que no.

—Surt, surt d’on t’hagis ficat! —crida la veu més greu, i se sent un espetec horrorós.

—No hi és —diu la mare quan arribo a baix, i els veig a tots. La meva mare i quatre homes.

—Ohhh, mira què tenim aquí —diu l’home més alt—. Qui havia de dir que l’Scott tenia una dona tan guapa. —Agafa la meva mare pel braç i la fa aixecar del sofà.

Ella s’agafa la samarreta amb desesperació.

—Sisplau… no hi és. Si us deu diners, us donaré tots els que tinc. Us podeu endur el que vulgueu de casa, el televisor, per exemple…

Però l’home se’n riu.

—Un televisor? No el vull per res, un televisor.

Veig com forceja per alliberar-se de l’home, gairebé com un peix que vaig pescar una vegada.

—Tinc unes joies, no valen gaire, però sisplau…

—Calla d’una puta vegada! —diu un altre home, i la bufeteja.

—Mare! —crido, i corro cap a la sala.

—Hardin… puja! —crida la mare, però no deixaré la meva mare sola amb aquells homes dolents.

—Fora d’aquí, marrec merdós —em diu un, i m’empeny i caic de cul—. Saps què passa, puta? Que el teu marit m’ha fet això —diu, assenyalant un trau enorme que té al cap calb—. I en vista que no hi és, ens haurem de conformar amb tu. —Somriu, i ella es defensa colpejant-lo amb les cames.

—Hardin, rei, puja… Ara! —crida la mare.

Per què està enfadada amb mi?

—Crec que vol mirar —diu l’home ferit, i la llança sobre el sofà.

Em desperto de cop i m’incorporo.

Merda.

No paren, cada nit pitjor que l’anterior. M’havia acostumat a no tenir-los i a poder dormir. Gràcies a ella, tot gràcies a ella.

Però són les quatre de la matinada i tinc els llençols bruts de sang dels artells pelats i un mal de cap horrorós per culpa dels malsons.

Tanco els ulls, i intento imaginar-me que hi és i espero que em vingui la son.