París, 16 d’octubre 1988

París, 16 d’octubre 1988

Estimat Jaume,

He reflexionat molt abans de contestar la teva última carta. També he estat llegint i rellegint la nostra correspondència d’aquests últims mesos. Què m’ha passat, què ens ha passat! Hem estat submergits per uns esdeveniments dramàtics que mai hem pogut dominar, ni tan sols analitzar amb distanciament. Les nostres angoixes, les nostres pors inconscients i subconscients han anat transformant la mort brutal de la Gwenhaël i d’en Tomeu en història. La mort, cada vegada que la trobem davant nostre, ens deixa esbalaïts. És així com segurament reaccionem davant de la nostra pròpia mort que no podrem mai comprendre, ni abans… ni després.

La mort de la Gwenhaël, per qui sentia molta simpatia i indubtablement molta tendresa, em va afectar fins al punt de no poder admetre una mort natural. Tot va ser com si hagués perdut un amor per causa d’un desconegut rival. Havia de trobar el responsable, perquè no podia ser que no hi hagués un culpable. Tota la meva atenció va estar dirigida des dels primers instants cap en Mann. Tu mateix ho vas notar i prou vas intentar convèncer-me de la irracionalitat de les meves presumpcions. En Mann és una persona amb qui no tinc cap afinitat psicològica i que, naturalment, mai no l’he acceptat com a cap del laboratori, ni tampoc, val a dir-ho, com a científic. Es un desapassionat de la ciència. Al laboratori s’ho mirava tot amb escepticisme i ràpidament et feia perdre totes les il·lusions i tot entusiasme.

Els investigadors som uns artistes, uns creadors sense públic que ens animi i que admiri els nostres intents i la nostra lluita, al més sovint infructuosa, per assolir la comprensió d’un petit detall dels fenòmens del nostre món. I si hi ha un cert públic, és degut únicament a l’actitud de l’opinió de la mateixa professió, forçosament injusta tant en un sentit com en un altre. Imagina, per exemple, un actor que només sigui conegut a través de la crítica forçosament favorable de la gent de la seva escola o forçosament desfavorable d’engelosits professionals o ‘benintencionats’ crítics. La imatge que en tindrem no podrà ser mai equitativa. Afortunadament, els actors poden tenir un públic.

Els investigadors no tenim aquesta possibilitat i només ens queda la part creativa, és a dir, l’aspecte lúdic de l’ofici. Investigar és realment molt divertit, malgrat les tasques ben sovint lentes i laborioses. I els que no són capaços de disfrutar inventant i realitzant idees i fantasies amb un xic d’humor, esdevenen ‘savis’ dels més afectats, potser respectables però en tot cas… creguts. En Mann és un d’aquests: un ‘savi’ sense humor, que no disfruta en un laboratori.

Recordo, ara, que en un d’aquests formularis que l’administració et demana d’omplir, bé per a controlar la teva producció científica o per apreciar si mereixes les ajudes econòmiques que demanes, hi havia una demanda seguida d’una sola línia lliure per a la resposta, que deia: «Indiqueu el vostre treball de recerca més important». En Mann va posar en lletra microscòpica, omplint més de quatre línies atapeïdes, jo què sé quins treballs importantíssims. Encara riem amb en Morel quan recordem el que se’ns va ocórrer posar: «encara no l’hem fet».

Sóc molt sever amb el pobre Mann i probablement també injust. Avui, malgrat tots els arguments que jo mateix vaig construir per a acusar-lo de la mort de la Gwenhaël, i que tu mateix també has elucidat amb les teves recerques sobre la mort d’en Tomeu, no sé realment què pensar. Voldria que no fos ell, el culpable d’aquestes dues morts. Són tan monstruoses, les nostres presumpcions! Tot passa com si un cop desaparegut, probablement per sempre a Sud-amèrica, vegi només en ell un d’aquells físics tan tibats com els que t’he esmentat abans, i… res més.

La teva jutge de Mallorca té probablement molta raó: no es pot acusar una persona d’haver comès dos assassinats sense proves perfectament convincents. Vaig estar discutint de tota la nostra història amb una advocada, la Carme Dalmau, que malgrat no ser una especialista del codi criminal, ja que és experta en la gestió d’empreses, declaracions d’impostos i altres embolics, opina molt convençuda que no tenim cap possibilitat legal de fer prosperar un assumpte tan complex i que es troba, a més a més, enredat per la seva internacionalització.

—No us fiqueu pas en un embolic judicial. ¿No veieu que tota aquesta història és un gran micmac, com diuen els francesos? I finalment, què en trauríeu tots dos, sinó augmentar la vostra tristesa en recordar la Gwenhaël i en Tomeu!

No hi pensem més, Jaume. La nostra correspondència no haurà estat pas sense cap mena d’interès: haurà servit per afermar la nostra amistat. No cal pas estripar les cartes. D’aquí uns anys ens permetran recordar tots aquests esdeveniments, i les nostres atabalades reaccions. Accepto amb molt plaer la teva convidada a sopar. Ens trobarem doncs amb na Maria-Antònia i la Maria Rosa que, saps?, per a no angoixar-la amb les nostres fantasies encara no coneix les nostres ‘aventures’.

No hi pensem doncs més, Jaume. Mai no sabrem tota la veritat.

Toni