Barcelona, 15 de maig de 1988

Barcelona, 15 de maig de 1988

Estimat Toni,

He de confessar, d’entrada, que les teves descripcions d’en Mann m’havien predisposat contra ell. No sé per què me l’imaginava com una mena de dolent de pel·lícula, a mig camí d’un cantant de tangos de sienes plateadas i un científic nazi (¡sí, ja tinc en compte que és jueu!) d’aquells bojos perversos, refugiats a Sud-amèrica que somien el retorn del III Reich, mentre fan experiments terribles amb els aborígens! Conèixer-lo personalment m’ha alliberat dels prejudicis induïts. A la meva vida, no he tingut gaires ocasions de conèixer una persona tan sensible, tan culta —al marge, és clar, dels seus coneixements científics que se m’escapen totalment— i amb una humanitat tan a flor de pell. No sé què t’impulsa a acusar-lo de la mort de la Gwenhaël, però ara que l’he conegut, que he parlat amb ell extensament i que l’he pogut estudiar, t’asseguro que l’exculpo del tot.

T’explicaré com va anar tot: el divendres al matí vaig deixar una nota a la recepció de l’hotel Colón, recordant a en Mann que els d’«El Temps» li havien sol·licitat una entrevista. Hi vaig anotar el meu telèfon i la indicació que em posaria en contacte amb ell l’endemà.

Però no va caldre. Dissabte a les nou del matí, el doctor Mann em trucava a casa. Acceptava encantat respondre a les meves preguntes. ¿Quan i on ens podíem veure? Aquell migdia no era possible perquè tenia un dinar de feina amb gent de la Universitat, però després estava lliure fins al dilluns. Li vaig suggerir que podíem sopar plegats aquell mateix dissabte i preparar una mica el qüestionari. No es va fer pregar gens, va acceptar de seguida. M’imagino que li devia passar el mateix que a mi: les nits del dissabte en ciutats que no conec em fan terror pànic. Només hi havia un problema: estava amb un company i no volia deixar-lo sol a l’hotel, aquell vespre. Li vaig dir que això no era problema, que, amb molt de gust, podíem sopar tots tres plegats… ¡En Mann em posava les coses fàcils: amb una sola cita, matava dos ocells d’un tret! Vam quedar que els passaria a buscar a dos quarts de nou a l’hotel.

Vaig reservar taula a L’Odissea, un restaurant que hi ha a prop del Colón i que té una de les millors cuines de Barcelona. Un lloc prou tranquil per mantenir una conversa i prou refinat per guanyar-me la confiança dels meus dos hostes.

A dos quarts de nou en punt arribava a l’Hotel Colón i a dos quarts de nou i dos minuts, estrenyia la mà del doctor Mann. Li vaig parlar en castellà, però em vaig adonar de seguida que se sentia incòmode en la seva llengua materna i en atenció al seu company, el doctor Jain que baixaria d’un moment a l’altre, vam decidir parlar en francès. Mentre intercanviàvem les salutacions de rigor, em vaig adonar que devia haver preguntat per mi a algun dels seus col·legues de la Universitat de Barcelona i, afortunadament, el seu informador sabia qui era jo —cosa que no passa sovint en la nostra cultura, en la qual científics i escriptors de ficció van per camins tan diferents que no solen conèixer-se—, la qual cosa va facilitar d’allò més les relacions, en aquells primers moments.

En Jain no es va fer esperar gaire. Me n’has parlat molt, d’en Jain, però no me n’has fet cap descripció detallada. I em va impressionar. He conegut pocs indis: la Michelle Pereira, una bona amiga nostra, professora i traductora d’anglès que viu i treballa a Barcelona, els comerciants dels basars de la Rambla i d’Andorra que t’ofereixen gangues electròniques de procedència dubtosa, els cambrers dels restaurants ètnics de Londres que parlen aquell anglès tan divertit… i para de comptar. No sé per quina raó en els congressos internacionals d’escriptors o a les fires del llibre als quals he assistit no sol haver-hi mai indis… Bé, sigui com sigui, en Jain em va impressionar. No pel seu comportament o pels seus vestits —si no fos pel color de la pell, semblava un occidental en tot—, sinó per alguna cosa més profunda, més difícil de descriure: potser per aquella cara hieràtica, potser per aquells moviments lents i, sobretot, per aquella mirada intensa, rere la qual balla un punt de bogeria.

El doctor Mann em va presentar en Jain com un col·lega seu a l’Escola Politècnica. Ens vam estrènyer les mans, em vaig interessar per la comoditat de l’allotjament, pel viatge i per les primeres impressions sobre Barcelona i, després d’un brevíssim, correctíssim i ensopidíssim intercanvi de banalitats, vaig proposar d’anar a peu al restaurant, atès que era a tocar de l’hotel.

Feia un d’aquells vespres tendres de maig que cada cop són menys habituals a Barcelona. Tot i ser dissabte no hi havia gaire gent, encara, i l’aire era net i suau, amb olor de primavera. En Jain va voler creuar la plaça Nova i mirar-se la façana de la Catedral de prop. Quan li vaig dir que era neogòtica es va sentir decebut i, com que era d’hora per sopar, els vaig proposar d’anar fins a la plaça del Rei per veure gòtic autèntic.

Uns músics sud-americans tocaven en un racó de la plaça una música indígena i en Mann es va aturar una estona a escoltar-los.

—Em recorda el meu país d’adopció —va dir, com excusant-se—. Coneix l’Argentina, vostè? —em va preguntar. Li vaig dir que no, tot i els múltiples amics argentins que tinc.

—És veritat —va comentar en Mann—, Barcelona és la ciutat d’exili predilecta dels escriptors del meu país.

—Això és degut a les editorials —vaig explicar.

Va ser una passejada força agradable. A tres quarts de deu, l’Antonio Ferrer, l’amo de L’Odissea ens instal·lava a una taula del restaurant i ens oferia la carta. I aquí va sorgir el primer problema de la vetllada: em sembla recordar que en una carta m’explicaves la religió i els costums d’en Jain, però el cert és que no ho recordava gens, així és que vaig proposar que ens preparessin un ànec amb peres, com se sol fer a l’Empordà, que és una de les especialitats de la casa. En Mann va acceptar de seguida, però en Jain es va excusar. ¡És tan educat que no gosava dir-me que és vegetarià! I la carta del restaurant no és precisament una carta vegetariana…

Un cop aclarit aquest punt, vaig cridar l’Antonio, li vaig explicar el problema d’en Jain i ell va trobar la solució: li prepararia unes albergínies al forn, sense cap mena de carn, ni ous, ni llard, ni mantega i un assortit de bolets de primavera, saltejats amb oli d’oliva.

Durant el sopar van parlar de gastronomia, de viatges, de Barcelona i de París, sense comprometre’ns ni poc ni gaire, des del punt de vista personal.

La veritat és que jo no sabia com abordar qüestions més íntimes que em facilitessin informació sobre el nostre assumpte. No volia esmentar el teu nom, encara que havia decidit que si ells ho feien, no negaria la nostra amistat, encara que, lògicament, no els parlaria pas de la correspondència i del meu coneixement de la mort de la Gwenhaël.

Va ser amb l’arribada del cafè per a mi i de les infusions per a ells dos, quan la conversa va fer un tomb imprevisible. Jo els estava parlant de les peculiaritats de la nostra cultura. Tinc una certa pràctica a informar sobre la realitat catalana a estrangers que ho ignoren tot de nosaltres. Però és clar, tant en Mann com en Jain sabien que a Catalunya tenim una llengua pròpia, una literatura i una cultura diferenciada. I no només a Catalunya, sinó, també, a les Illes i al País Valencià.

—Passo llargues temporades a Mallorca —vaig dir quan en Jain ho va esmentar—. La meva dona és mallorquina i hi tenim una casa. Precisament, fa una setmana que hem tornat… I vostè, doctor Jain, coneix l’illa?

—No, no. I m’agradaria. Un dels nostres col·legues a l’Escola Politècnica és mallorquí. En Bartolomé (sic!). Miró-Picó… un jove que està preparant el doctorat…

Era l’ocasió que esperava:

—Miró-Picó, diu? No el conec personalment, però si no vaig errat, conec la seva germana Aina… Oh, i tant! És propietària d’una llibreria a Ciutat… I ara recordo que sovint m’ha parlat d’un germà seu que estudia a París… En Tomeu.

—Exacte! —va intervenir el doctor Mann—. No vol que li diguem Bartolomé, sinó Tomeu… Quina casualitat!

—Ara comprenc com és que vostès estan tan assabentats de la nostra realitat cultural —vaig concloure.

—Oh, en Miró-Picó no és l’únic que ens manté informats… Tenim un altre català amb nosaltres. Potser també el coneix… El doctor Antoni Lloret. Ha publicat alguns llibres en la seva llengua i tinc entès que ha assessorat el govern autònom en qüestions d’energia nuclear…

Vaig dir que sí, que evidentment sabia qui eres i que havíem coincidit més d’una vegada en reunions d’intel·lectuals. Per tal que no sospitessin res, vaig derivaria conversa cap a altres temes, com si tu, l’Escola Politècnica i en Tomeu no m’interessessin gens. Però en Jain va insistir-hi.

—Per cert, sap si en Miró-Picó és parent del pintor Joan Miró?

Li vaig dir que no ho sabia, però que el més probable és que no ho fos, perquè n’Aina, la seva germana, no me n’havia parlat mai…

—Sóc un fervent admirador de la pintura de Joan Miró —va dir en Jain—. Tinc entès que a Barcelona hi ha un museu…

Li vaig parlar de la Fundació Miró de Montjuïc i em vaig oferir per acompanyar-los. En Mann va declinar la invitació però en Jain la va acceptar. Això afavoria els meus plans: podria parlar a soles amb en Jain i mirar de treure-li alguna cosa més.

Aleshores, en Mann em va demanar, amb molta delicadesa i d’una manera indirecta, sobre la qüestió jueva a Mallorca. I jo li vaig parlar dels xuetes i fins i tot li vaig donar una mica de bibliografia en castellà.

—Ni el doctor Lloret, ni en Miró-Picó no me n’han volgut parlar mai… Li ho agraeixo molt. Sóc d’origen jueu, sap, i m’interessen les qüestions que afecten la meva gent arreu del món…

Ja era tard, així és que vaig pagar el sopar i els vaig acompanyar fins a l’hotel. Abans d’acomiadar-nos, vam quedar amb el doctor Mann que dilluns al matí ens veuríem a la Universitat i em contestaria les preguntes formals de l’entrevista. I amb en Jain vam quedar que ens veuríem l’endemà per visitar la Fundació Miró, tal com li havia promès.

* * *

Barcelona, 16 de maig de 1988

Estimat Toni,

Ahir vaig haver d’interrompre la carta perquè era tard i estava realment cansat. La reprenc, avui, tot intentant descriure’t com van anar les coses amb en Jain.

El vaig passar a recollir havent dinat. M’esperava, cordial com la nit anterior, al hall de l’Hotel Colón. Va pujar al cotxe i em vaig dirigir cap a Montjuïc per la banda de mar. Durant tot el trajecte amb va fer preguntes sobre la ciutat, la candidatura olímpica, les obres per al noranta-dos, el sistema autonòmic espanyol, la ideologia del partit en el govern català, etc.

El teu Jain és un conversador amè i intel·ligent que capta les coses de seguida. Però hi ha alguna cosa en ell que em disgusta, com si reservés una part dels seus pensaments sobre les coses que li expliques. No hi ha res en la seva conducta que justifiqui aquesta afirmació, és només una impressió, un apunt atribuïble a la meva imaginació, si ho vols, però era una cosa que em desagradava profundament.

Un cop a la Fundació, li vaig explicar el que sabia de l’edifici i d’en Sert, l’amic de Miró, que el va dissenyar i a qui vaig tenir la sort de conèixer a Boston, l’any vuitanta-dos, en un party a casa d’en Ferran Perpinyà, el cònsol espanyol, organitzat pels amics de la Northamerican-Catalan Society. En Jain es va interessar molt per les aplicacions d’arquitectura popular catalana que en Sert feia i va quedar meravellat de la lluminositat de l’edifici.

Crec que l’entusiasme que va demostrar per l’obra d’en Miró que s’exposava a la Fundació era sincer. I també em va sorprendre la reacció que va tenir davant l’estol de nens que veien una representació de titelles que es feia a la sala d’actes. Li vaig explicar que allò era habitual en aquella fundació i que si ho trobava estrany, que pensés que en Miró s’havia interessat d’allò més per l’art popular i que concretament havia dissenyat els titelles d’un espectacle teatral, Mori el Merma, que es basava en L’Ubu Roi de Jarry i que s’havia representat per tot el món…

Aprofitant que va sortir el tema de l’estudi de Miró a Mallorca, a So n’Abrines, vaig tornar a parlar d’en Tomeu i li vaig comentar que n’Aina l’havia vist a París, l’hivern passat, amb la seva xicota, una companya francesa del laboratori.

No m’ho diguis, Toni, ja sé que vaig córrer un gran risc i que dir això a en Jain va ser una estupidesa. Però m’adonava que aquella conversa no treia cap a res, sinó forçava una mica la mà. En definitiva, va ser un risc que en aquells moments vaig pensar que era calculat, tot i que ara, t’ho asseguro, en dubto.

En Jain em va dir que no sabia que en Tomeu festegés cap col·lega de l’EP i que hi havia un parell de noies que podien ser les candidates, però que no sabia quina podia ser, a ell no li interessaven aquesta mena de coses…

Ja ho veus, doncs, Toni, que la meva estratègia menava a un carreró sense sortida. Sigui com sigui, estic convençut que en Jain no era sincer. I em temo que, si finalment es confirmen les meves sospites, el fet d’haver-li fet saber que en Tomeu i la Gwenhaël tenien una relació més íntima que la de simples col·legues, posi en perill el nostre mallorquí…

Realment em sento estúpid. Aquest afer no és un argument de novel·la policíaca que es pot modificar com i quan vols. Hi ha hagut una persona morta i jo potser n’he posat en perill una altra…

Després de la visita a la Fundació ens vam aturar a fer un cafè —bé, ell un te— i vam parlar una estona més. Però em va semblar que desconfiava de mi, que fugia d’estudi, cada cop que jo intentava preguntar-li coses de la seva feina a l’EP, o de la Universitat de Nova Delhi.

Finalment, vaig aconseguir trencar la seva defensa quan vaig encetar la qüestió de l’ètica en la investigació científica: de sobte, en Jain va canviar d’actitud. La fredor es va fondre, la indiferència es va tornar passió i els ulls li guspirejaven: tot científic té l’obligació de posar-se al servei de la causa dels explotats. I més, encara, els científics del Tercer Món que són uns privilegiats i que l’única manera que tenen de redimir aquest pecat contra la humanitat és beneficiant el seu poble amb els seus descobriments o amb els descobriments del capitalisme explotador.

Essencialment estic d’acord amb ell, és clar. Però els seus raonament em van semblar excessivament doctrinaris, com si fossin un empatx de consignes apreses en aquells manuals d’alliberament del Tercer Món que la gent de la meva generació llegíem els primers anys de la dècada dels setanta.

Més tard.

L’entrevista amb en Mann, l’endemà dilluns, va anar força bé. No és que sigui gran cosa, des del punt de vista periodístic (el gènere de l’entrevista no ha estat mai el meu fort), però és un document interessant. Un cop tancat el magnetòfon i mentre el fotògraf d’«El Temps» li feia unes fotos, vam parlar de coses diverses. I li vaig treure el tema de la xicota d’en Tomeu, segons la versió que me n’havia donat n’Aina. Ja l’havia espifiada amb en Jain i no venia d’un risc…

¡Però quina diferència, noi! El doctor Mann va dir que suposava que li parlava de la Gwenhaël Le Flahec, ¡pobra noia!, que havia patit un accident mortal feia uns mesos, a primers d’any. En Mann em va explicar que havia estat una crisi cardíaca i que tothom havia sentit moltíssim la seva mort, sobretot en Tomeu i… ¡tu! ¡Sí, Toni, sí: em va parlar de tu!

—El doctor Lloret dirigia la seva tesi i estava entusiasmat amb la brillantor de la senyoreta Le Flahec. No ha superat el cop, li ho dic en confiança, amic meu, però la mort d’aquesta noia l’ha afectat profundament, tant pel que fa a la seva recerca, com pel que fa al seu capteniment. ¿Vostè em va dir que el coneixia, no és així?

—Sí, hem coincidit alguna vegada a casa del nostre editor i també hem participat en algun debat públic… —vaig contestar, intentant treure ferro a l’assumpte.

—Doncs, ja sap que el doctor Lloret és la persona més afable i ben educada d’aquest món…

—Sí, sí… —vaig fer jo, sense saber on volia anar a parar.

—Doncs aquests darrers mesos s’ha tornat esquerp i desconfiat i ha perdut les bones maneres… I tot, n’estic segur, a causa d’aquest desgraciat accident…

No vaig voler insistir en el tema i aprofitant que els seus amfitrions de la Universitat de Barcelona l’havien convidat a dinar, em vaig acomiadar ràpidament.

Aquella tarda, en acabar el seminari, al qual vaig assistir, em vaig esquitllar després de saludar-lo breument, amb l’excusa que havia de transcriure l’entrevista.

I això és tot, Toni. Sé que el doctor Mann ja és a París (em va trucar el dia de l’Ascensió per agrair-me totes les meves atencions i per acomiadar-se) i penso que en Jain encara deu ser per Barcelona, tot i que no s’ha posat en contacte amb mi i jo no tinc cap ganes de trucar-li, francament.

Del contacte amb aquests dos personatges en dedueixo unes quantes coses:

1) El doctor Mann és una excel·lent persona que creu la versió ‘oficial’ de la mort de la Gwenhaël (una crisi cardíaca).

2) En Jain és un home fred i calculador, tocat de transcendentalisme tercermundista.

3) Si les teves sospites d’un assassinat són certes (¿i per què tot plegat no pot ser una crisi cardíaca, voltada d’un cúmul de circumstàncies estranyes?), m’inclino a sospitar d’en Jain. Va tenir la possibilitat de fer-ho, tenia papers de la Gwenhaël entre els seus llibres i amaga alguna cosa. Ah, i a més, defensa una ideologia típica d’un espia dels avenços del capitalisme (?), en favor de la causa dels pobles explotats del Tercer Món. (?)

I ara et deixo.

Una abraçada,

Jaume