Biniali, 9 de setembre de 1988

Biniali, 9 de setembre de 1988

Estimat Toni,

He rebut la teva carta de París. I em dius exactament el que esperava que em diguessis. De fet, el mateix que em diu tothom: na Maria-Antònia, n’Aina, la jutge Bel Gràcia… i jo mateix, en certs moments. Però després tornen els dubtes, revisc la trucada d’en Tomeu, l’anada al Port de Pollença, la tempesta, la conversa amb aquella misteriosa estrangera… I el malson es converteix en seguretat.

Tu mateix m’ho dius a la teva carta: No sé per què en Tomeu em va citar al moll, en lloc de fer-ho a casa seva; no sé per què no em va esperar i, finalment, no sé per què es va fer a la mar, tot i el mal temps que es preparava. Però és que, si sabés les respostes a aquestes preguntes teves, Toni, s’haurien acabat els dubtes i els malsons i podria oblidar-me de tot plegat.

Dius que et sorprèn que l’estrangera que em va interpel·lar al moll anés tota sola i no en grup, com solen anar els turistes… ¡Hi ha tantes coses que em sorprenen, d’aquesta dona misteriosa, Toni! Apuntes la hipòtesi que potser no la trobem perquè viatjava en un vaixell que va salpar poc després dels fets. És una possibilitat, és clar. Però també he parlat amb tothom al moll i ningú no recorda una passatgera de les seves característiques encara que, tot plegat és ben possible.

Ara resulta que en Mann també va ser a Mallorca, segons que m’expliques. Però no em dónes les dates concretes. Sembla que hi va ser pel juliol… ¿podries preguntar-li a la Béatrice quin dia? També podries mirar d’esbrinar si algú del laboratori sap on para en Jain? Recorda que la mare d’en Tomeu em va parlar d’un «col·lega d’en Tomeu de París» amb qui havia anat a sopar… M’agradaria saber qui va ser. Perquè, a més, hi ha un altre company teu del laboratori, a Mallorca… Sí, Toni, no te n’estranyis, és com ho llegeixes. Ara t’explicaré com ho vaig esbrinar.

* * *

A la meva darrera carta t’explicava la conversa que vaig tenir amb n’Aina a Biniali, sobre les circumstàncies que havien fet pensar a la família que la mort d’en Tomeu podia ser un suïcidi. L’endemà, n’Aina em va telefonar i em va dir que havia parlat amb son germà i que no els faria res que llegís alguns fragments del diari d’en Tomeu. Concretament, aquells que feien referència als seus sentiments de culpabilitat respecte a la Gwenhaël.

Vam quedar que ens veuríem aquell mateix vespre a Ciutat, quan n’Aina tanqués la llibreria. Així, doncs, me n’hi vaig anar cap a les set de la tarda, després de passar tot el sant dia intentant treballar en un guió de cinema que m’han encarregat i que les circumstàncies van endarrerint, fins al punt que no sé si l’enllestiré per les dates previstes.

Mentre conduïa cap a Palma, em vaig adonar que l’estiu ja tocava a la fi. Tant pel fet que la llum ja no era la mateixa —hi havia un daurat de tardor en els ametllerars de banda i banda de la carretera—, com pel fet que els cotxes de lloguer que solen dificultar els viatgers al bessó de l’estiu, havien minvat considerablement. I, entrant a Ciutat, la sensació encara va augmentar. Palma començava a semblar una ciutat normal, per gent aqueferada que anava i venia i per la roba de tardor que omplia els aparadors de les botigues. Fins i tot a la llibreria de n’Aina, s’hi reflectia aquest canvi perquè als taulells hi havia munts de llibres de text i entre els darrers clients que pagaven a caixa, hi havia algun professor d’institut que em va saludar.

N’Aina va deixar que la seva ajudant tanqués la botiga i em va convidar a prendre un cafè al bar del davant. Se la veia una mica més refeta, com si l’anunci de la tardor li allunyés la tristesa de la pèrdua del seu germà.

—En Miquel Àngel no volia que te mostràs es papers d’en Tomeu —em va dir, un cop ens van haver servit les begudes—, però m’ha parescut que era s’única manera que te traguessis des cap totes aquestes cabòries i l’he convençut… Té, llegeix.

Em va passar un quadern d’aquells antics, amb les cobertes de paper d’aigües i les pàgines quadriculades. Em va indicar la pàgina i vaig llegir. No puc transcriure’t el text literalment perquè no em va semblar oportú copiar aquella lletra menuda i pulcre, nerviosa, que s’arrodonia a les majúscules. Eren notes breus, com a reflexions, encapçalades per una data. En concret, les que n’Aina em va deixar llegir, eren d’aquest estiu. La primera era del mes de juliol, el dia de l’arribada d’en Tomeu a Mallorca i deia, més o menys:

«Reveure aquest paisatge sense na Gwenhaël se’m fa insuportable. De fet, la vida sense ella no té sentit. És com si m’haguessin amputat una part de mi mateix. I això no ho puc explicar ni a Mumare, ni a n’Aina, ni a en Miquel Àngel… Són com a estranys, per a mi, gent que em xerra, que m’estima i que es preocupa per mi… Si ells sabessin… però no els puc explicar res».

La segona nota que em va fer llegir n’Aina d’uns quants dies més tard:

«Avui he anat a Estellencs. Volia veure la família de la Gwenhaël, però no m’he atrevit. ¿Què els havia de dir?

»¿Com els podia explicar els meus sentiments? S’haurien pensat que era un boig… ¿Per què m’he de sentir així, com si jo fos el culpable de la mort de la Gwenhaël? Potser en sóc… Si li hagués fet cas quan em parlava de les ‘atencions’ que li dedicava M., de l’interès fora mida que tenia per les seves investigacions… Però ara ja no serveix de res penedir-se.

»Me n’he anat d’Estellencs, potser el que he de dir a la família Le Flahec ho faci millor per escrit… Sí, els escriuré una carta, és molt millor».

La darrera nota que vaig llegir era un clam de desesperació que podia fer pensar en el suïcidi. Era la darrera del diari i estava datada del dia abans de la mort d’en Tomeu. Més o menys deia:

«No té sentit continuar sense la Gwenhaël. La meva vida és un gran túnel fosc i humit del qual~no em poden treure ni les atencions de mumare, ni la comprensió de n’Aina, ni les reflexions d’en Miquel Àngel. Ni tan sols parlar amb els amics, veure gent, o navegar m’omple. Gwenhaël, Gwenhaël… ¿Què t’he fet? ¡L’únic que vull és ser amb tu, allà on siguis, per sempre!».

* * *

La lectura d’aquestes notes em van fer pensar en els Le Flahec. Potser ells sabrien alguna cosa més. Potser havien rebut una carta d’en Tomeu més explícita que no pas aquelles paraules esfereïdores que culminaven el seu diari. Vaig decidir anar-los a veure, si és que encara eren a Mallorca.

L’endemà mateix vaig anar a Estellencs. No hi havia estat des del mes d’abril, quan vaig anar-hi per saber el telèfon de Le Flahec. Però aquest cop, ni la Serra, ni el poble no em van impressionar. Can Beia, per exemple, que m’havia semblat una casa perfectament restaurada, em va semblar pretensiosa i de mal gust, amb la placa de ceràmica al costat de la portalada i la falta consuetudinària d’ortografia.

Afortunadament, la casa era oberta. Vaig trucar un parell de vegades, fins que em va obrir na Petra, l’al·lota del poble amb qui havia parlat a l’abril. Per sort no em va reconèixer perquè en aquell moment no vaig recordar qui li havia dit que era.

—Et senyor i et senyoret són a París, ja —em va dir, quan li vaig preguntar per l’almirall o pel seu fill. Aquí només hi ha sa senyora… Si vol xerrar amb ella…

Li vaig dir que sí.

—De part de qui li dic que és? —em va preguntar la criada.

Li vaig explicar que no em coneixia, però que li volia parlar d’un amic comú. Em va semblar que no m’acabava d’entendre, però va repetir el meu nom i va entrar a la casa.

Pocs minuts després va tornar.

—Sa senyora diu que faci es favor de passar.

La vaig seguir. L’interior de la casa no desdeia gens de l’exterior: mobles rústics mallorquins, teles de llengos i motius mariners a les parets emblanquinades. L’al·lota em va fer passar a la sala que tenia una gran balconada oberta damunt una terrassa, amb mobles blancs de jardí, un gran para-sol i cossiols amb baumes damunt les balustres.

La senyora Le Flahec seia en una gandula i prenia el sol. Era una dona d’una cinquantena d’anys, rossa, ben formada, amb un posat aristocràtic. Es va incorporar per rebre’m, però no es va treure les ulleres fosques. Parlava un francès culte i tenia una veu fonda i molt harmoniosa.

Em vaig presentar, li vaig dir que era amic d’en Tomeu Miró-Picó —el nom la va deixar indiferent, em va semblar— i li vaig explicar l’accident. Com que no reaccionava, li vaig dir que en Tomeu era amic de la seva filla Gwenhaël, que treballaven junts a Palaiseau al Laboratori de Física dels Estats Transitoris de la Matèria. El nom de la noia, la va fer estremir.

—No entenc el motiu de la seva visita —em va dir—, ni de tot això que m’ha explicat.

—¿No han rebut cap notícia d’en Tomeu, doncs, aquests darrers dies? ¿Una carta seva, potser? ¿O una telefonada?

—No, no senyor. L’única persona relacionada amb la meva pobra filla que ha vingut a veure’ns aquest estiu ha estat el doctor Claude Fontaine… És amic del meu fill Gildas i com que passava uns dies a Mallorca, va aprofitar-ho per venir a saludar-lo.

—¿El doctor Fontaine? —vaig repetir com un enze—. Sap si encara és per aquí?

—No, no ho sé. Ens va dir que s’estava al Port de Sóller, a l’hotel Miami…

La conversa es va morir tota sola. Vaig comprendre que me n’havia d’anar, vaig donar les gràcies a la senyora Le Flahec per la seva amabilitat i vaig sortir.

* * *

Quan vaig arribar a casa, vaig buscar a la guia el telèfon de l’Hotel Miami del Port de Sóller, hi vaig trucar i la telefonista em va dir que el senyor Fontaine encara s’hostatjava a l’hotel, però que a la seva habitació no contestaven.

I això és tot, Toni. Acabo aquí la carta perquè és urgent que m’enviïs informació sobre en Fontaine. ¿Quina relació tenia amb la Gwenhaël i amb en Tomeu? ¿Pot ser ell el col·lega de París que va anar a sopar amb en Tomeu el dia abans de la seva mort?

Demà tornaré a trucar-li a l’hotel i miraré de parlar-hi. Potser en tregui alguna cosa. T’escriuré de seguida que hi hagi novetats.

Jaume