París, 23 de gener de 1988

París, 23 de gener de 1988

Estimat Jaume,

Gràcies per la teva carta. Milers de gràcies, Jaume. Molt impacient, temia que la meva carta s’extraviés vés a saber on. Finalment vaig rebre la teva resposta fa just dos dies. He esperat aquest dissabte per escriure’t amb calma. Tots aquests dies han estat veritablement penosos. Ara, amb el teu interès i reconfort respiro una mica. Malgrat la meva pertorbació estic més tranquil i t’ho agraeixo molt.

M’agradaria poder replicar els teus arguments i contestar les teves preguntes explicant-te les coses amb precisió i serenitat, però no estic gens convençut que ho aconsegueixi i demano la teva indulgència. Mira, voldria que comprenguessis que em costa molt apreciar en aquests moments la importància de cada esdeveniment. No sé fins a quin punt em construeixo castells sense solta ni volta, que no corresponen en res a la realitat, o si al contrari, estic vivint una situació veritablement perillosa. Només sé que poques vegades he estat tan preocupat i angoixat. Em trobo dominat per pressentiments, com si alguna cosa perversa m’envoltés… Fins i tot penso que la meva persona pugui esdevenir el principal sospitós. En fi, no sé si et pots fer càrrec del meu estat d’ànim. Tot prové del meu convenciment que: 1) hi ha hagut un crim, i 2) l’assassí no pot ser una persona exterior al laboratori. I això últim, noi!, m’espanta… Potser exageri en tot, com tan raonablement suggereixes. Potser sigui víctima d’una depressió o de l’esgotament físic que porto a sobre des de fa un temps. Però ara per ara…

Naturalment m’han passat pel cap totes les hipòtesis possibles que tu esmentes a la teva carta.

Repassem-les, si vols, una mica.

¿L’accident? Un accident és sempre possible, però per favor, reflexiona. Davant d’una fuita accidental de gasos, si la Gwenhaël portava la màscara autònoma no li havia de passar res. Si en canvi, no la portava, hauria sofert una agressió respiratòria tan aguda que li impediria reparar la fuita, obrint i tancant la línia, cosa que necessita uns 30 minuts. Cap persona normal suporta una tal intoxicació de tan gran durada, fins i tot amb una fuita feble. Recorda també que l’obertura de la línia és un fet incontestable, vist l’oxigen que hi havia en el material que vaig elaborar. Pensa, finalment, que la suposada fuita ja no existia el dilluns quan vaig arribar i que algú va utilitzar totalment l’aire de la màscara. I aquí hi ha, Jaume, una qüestió fonamental: ¿qui va respirar tot l’aire de la màscara autònoma? L’accident és, doncs, per a mi, totalment improbable.

¿L’homicidi? Racionalment tot va per aquest camí. Tanmateix hi ha un punt que em preocupa. Si la Gwenhaël ha mort a la caseta dels gasos, ¿com pot haver estat traslladada fins al cotxe? La resposta em sembla ara evident: i amb el carretó de les bombones de gas! En efecte aquestes ampolles, que són com les allargades de butà, es desplacen amb un carretó de dues rodes sobre el qual és possible instal·lar-hi perfectament un cos inanimat. Fins i tot, hi ha unes corretges que poden ajudar a subjectar-lo. Amb l’assistència d’aquest estri, una persona amb poca força pot traslladar perfectament els 55 quilos que devia pesar la Gwenhaël. Tot això són elucubracions sense proves, em diràs. En efecte, poden ser fantasies, però hi ha una cosa que no ho és en absolut, una fantasia, i és, Jaume, que el carretó ha estat mogut! De la mateixa manera que aquella bombona buida no era al lloc on jo mateix l’havia deixada el divendres, el carretó ha estat també desplaçat. ¡La bombona buida que era al costat de la porta de la caseta dels gasos va ser desplaçada per poder treure el cos de la Gwenhaël! Heus doncs aquí el que va passar, Jaume. No veig cap raó perquè alguna persona hagi necessitat moure una cosa o l’altra, i En tot cas, això últim em serà fàcil de comprovar-ho!

¿Mort natural? Desconcertant naturalitat! En tot cas reconec que mentre no coneixem les causes precises de la mort aquesta hipòtesi no pugui teòricament ser exclosa.

¿Suïcidi? En fi, aquesta possibilitat em sembla totalment absurda, fins i tot desconeixent què va causar la seva mort!

No m’he limitat únicament a pensar. He fet una petita enquesta, jugant al detectiu… buscant alguna indicació. Així doncs, vaig examinar el cotxe de la Gwenhaël que continua aparcat al mateix lloc. Estava obert. Tot tenia un aspecte normal. Les claus del contacte no hi eren. Al seient de darrera hi havia un prospecte dels pròxims concerts de la Salle Pleyel, que jo mateix li havia donat. Cap element important, doncs.

¿Què ha passat durant aquests dies? Doncs res. No ha comparegut cap gendarme, ni policia, ni jutge d’instrucció, ni autoritat civil o militar de l’Escola Politècnica. Ningú. Tot com si no hagués succeït res. ¡I ja fa quasi 15 dies d’aquells dramàtics esdeveniments!

M’he assabentat, per en Mann, que la família va reclamar el cos i que la pobra Gwenhaël ha estat enterrada amb tota discreció al seu poble, a St. Malo, fa ja 8 dies. No he vist enlloc cap nota necrològica. M’imagino que tanmateix hi ha hagut autòpsia…

Comparteixo les teves reaccions davant tan estranya situació. ¡Però, noi!, què vols que et digui. No em puc pas passejar reclamant el resultat d’una autòpsia. La gent del laboratori fa pocs comentaris. Jo mateix no tinc esma de res. ¿Pots comprendre que estic en realitat molt preocupat i que quasi no parlo amb ningú?

Tu mateix em dius a la teva carta que, efectivament, és molt delicat que em confiï a algú que tingui la més petita relació amb aquest drama. Callar, era el que calia fer i és el que he de continuar fent. ¿Hauria també d’actuar una mica? D’acord, però no sé pas com.

El nostre laboratori no és molt gran, hi treballem una quinzena de persones. Sempre hi ha hagut un bon ambient, malgrat les tensions que poden sorgir a l’hora de discutir uns resultats, o de realitzar una nova experiència que naturalment necessitarà un finançament important, o també per a posar-se d’acord sobre qui firma un treball i en quin ordre. Això sí, tothom té una personalitat de… Diguem una forta personalitat. Malgrat tot, les relacions són sempre correctes i civilitzades.

L’ambient de l’Escola és també bastant sanot. Realment no és un lloc on un novel·lista col·locaria un tenebrós assassinat.

L’EP és tota una institució correntment anomenada l’X. Poques universitats hi deu haver al món que donin als seus alumnes una condició tan privilegiada. El fet d’entrar a l’X i això gràcies a unes oposicions de les més difícils, ja és un honor. Sempre recordo la nota necrològica d’un dels meus mestres que havia ocupat altes responsabilitats al ministeri de la Recerca. La nota esmentava únicament, a més a més del càrrec que tenia: «Primer classificat en entrar a l’X i primer en sortir-ne», com si tot el que havia acomplert durant la seva vida fos insignificant davant d’una tal proesa.

L’X és una escola científica i militar on els alumnes, «els X», reben una educació científica de tipus enciclopèdic durant dos anys i fan un any de servei militar. A la sortida reben un número de classificació que tindrà una importància fonamental durant tota la seva vida. És molt diferent sortir primer, «major» com diuen, que tenir el número 190 per exemple. Els càrrecs que podran ocupar a l’Administració de l’Estat no tindran la mateixa categoria. En sortir de l’X, completaran la seva educació en altres centres universitaris i esdevindran enginyers, físics, etc. Així hauran passat per un filtre ben particular i constituiran, per poc que ho desitgin, l’élite del país, ocupant doncs els càrrecs més importants de l’Administració i de l’Estat, a menys que prefereixin dimitir per treballar en una gran empresa.

Naturalment l’X ve de lluny i el seu passat pesa. Va ser creada al final de l’època del Terror per dos enciclopedistes: Monge i Carnot. ¿Quin científic no ha sentit a parlar de l’excepcional personalitat científica i política de Carnot? La seva creació data, doncs, del 21 de Ventosa de l’any II. Per si no tens costum d’emprar el calendari revolucionari et diré que es tracta de l’11 de març de 1794. Ja veus, només 5 anys després de la presa de la Bastilla. Per a Carnot i Monge es tractava aleshores de reorganitzar un país dessagnat donant-li la indispensable capacitat intel·lectual.

El començament va ser, segons sembla, molt agitat. Els primers X eren més que revolucionaris: bregosos i indòcils. El Govern va decidir d’arreglar la situació plena d’excessos i els va obligar a posar-se un uniforme, seguint la teoria que les mones no pensen fins i tot si són sàvies. Aquesta mesura va ser de poca eficàcia i Napoleó, home de solucions radicals, va decidir posar un ordre com cal, militaritzant l’Escola. Pensava així donar una cosa als militars per a la qual sempre han manifestat certa al·lèrgia: una cultura. I una altra cosa als estudiants universitaris que mai no han suportat: una educació militar. Huxley explicava que hi ha tres tipus d’intel·ligència: la humana, l’animal i la militar. Sense cap dubte aquesta última és la més difícil d’impartir a estudiants universitaris i, des de llavors, la militarització de l’Escola és contínuament contestada i criticada. L’Escola Politècnica és plena de tradicions i la mentalitat cartesiana dels X forma part del patrimoni francès. En fi, potser això que dic és una mica exagerat. Els bons sil·logismes són a França cada dia més rars, fins i tot a l’Escola Politècnica. Veuràs, deixa’m fer un parèntesi per explicar-te aquest importantíssim aspecte. Conten que un alumne, un X, va anar a l’oficina de correus de l’Escola per entregar una carta ja ben segellada. L’empleat li va assenyalar que pesava massa i que calia posar-hi un altre segell! El cervell del nostre X va indubtablement descarrilar. ¡Com es pot arribar a una tal incongruència administrativa! ¡A on està avui dia la lògica francesa, incapaç de deduir que si hi afegim un altre segell, la carta encara pesarà més!

La nostra època planteja a l’EP problemes d’adaptació davant la ràpida i profunda transformació de la nostra societat europea. No és segur que les solucions ‘napoleòniques’ siguin les més apropiades per a la nova Europa.

L’Escola Politècnica es troba a Palaiseau, al sud de París. Hi ha 700 estudiants distribuïts en dos cursos de 350. El seu campus és realment magnífic. Té unes instal·lacions universitàries, esportives, d’esbarjo i residencials que pocs campus al món posseeixen. T’assenyalaré, perquè te’n facis una idea, que al campus hi ha diversos terrenys de futbol, rugbi i bàsket, pistes de tennis, piscines, una cleda per a l’equitació, un llac artificial per fer surf…

Aquí, enmig d’aquest campus envoltat de bells prats i arbres ufanosos, es troba el meu laboratori, el LPETM (Laboratoire de Physique des États Transitoires de la Matière) que forma part d’un conjunt de 15 laboratoris científics i 3 dedicats a les ciències humanes i socials, tots ells de gran nivell i de reputació internacional. Tota aquesta recerca està subvencionada gràcies a una gran diversitat de crèdits estatals i d’empreses industrials. La contribució de l’Escola obeeix al propòsit de permetre als alumnes de formar-se en contacte amb una recerca d’alt nivell. Aquests laboratoris funcionen gràcies al treball d’uns cinc-cents investigadors, la majoria dels quals, contràriament al que podries pensar, no és pas constituïda per antics estudiants politècnics. La recerca està poc pagada i molts X prefereixen llocs més ‘interessants’. Els que fan recerca, ho fan per vocació i, fins i tot passió si no és per ideologia. La majoria dels laboratoris tenen directors que fan tasques d’ensenyament. En general, aquests directors estan nomenats per set anys i alguns d’ells són fins i tot estrangers. Aquest és realment un dels grans mèrits dels universitaris francesos: el seu esperit cosmopolita. Només compta una sola cosa: la competència, l’eficiència i la personalitat.

L’ambient és seriós i tranquil. En fi, no vull pas dir que no passi mai res. A tot arreu hi ha petits incidents. En general són robatoris de material, eines i instruments als laboratoris. Potser el cas més curiós i que va ocórrer fa uns dos o tres anys, és un cas d’espionatge. En sé poca cosa. Un científic d’origen alemany va ser acusat i empresonat per causa d’espionatge científic a favor de la Unió Soviètica. Treballava en un dels laboratoris protegits de l’Escola. Cal que t’expliqui què és un laboratori o una recerca protegida: a causa de l’interès que un treball suscita al ministeri de Defensa, l’accés a certs laboratoris és restringit i necessita una autorització especial. El personal és discretament vigilat. No és un secret per a ningú que tota recerca, per exemple, sobre els làsers de potència (els famosos raigs de la mort) és particularment controlada. Recordo que aquest assumpte comportava fins i tot el seu obligat aspecte passional, ja que aparentment el científic vivia amb una jove russa. En fi, Jaume, tot digne d’una novel·la poc original d’espionatge.

També fa uns dos anys, una de les estudiants (des de fa pocs anys les noies també estudien a l’EP) va morir just davant de la finestra del meu despatx, víctima d’un tret disparat per un recluta enamorat que havia estat acomiadat. Jo no hi era quan va succeir aquest dramàtic fet divers. Va passar un dissabte… Quina estranya coincidència! Ara m’adono que va ser el mateix dia que la Gwenhaël! És impossible, tanmateix, que els dos fets tinguin una relació. Aquell pobre noi va ser condemnat pel seu crim passional i deu ser encara a la presó.

Malgrat aquests esdeveniments, crec que l’ambient dels laboratoris pot ser considerat totalment asèptic. L’esforç de concentració que exigeix el treball intel·lectual produeix un cert aïllament de la gent i molts d’ells viuen desconnectats dels problemes del món. És el que en diuen treballar en laboratoris de cristall.

Comprendràs doncs que la mort brutal de la Gwenhaël en les circumstàncies que he descobert, m’aparegui com un fet molt anormal. Un fet que no és del nostre món. Tot això és molt, molt estrany. ¿No et sembla?

Ho sento, Jaume, no tinc cap més informació que em sembli interessant. Si hi ha alguna novetat, no mancaré d’escriure’t o de telefonar-te. No crec que la correspondència meva adreçada al laboratori pugui ser tafanejada. Potser seria tanmateix més prudent que m’adrecis les cartes a casa, a París.

Una afectuosa abraçada,

Toni