París, 5 de març de 1988

París, 5 de març de 1988

Estimat Jaume,

Ara mateix acabo de rebre la teva carta. Avui fa 25 dies que no tenim cap notícia d’en Nouvredine! Això comença a ser realment preocupant.

En Fontaine, que ha analitzat minuciosament la qüestió sota tots els angles possibles, opina que se n’ha anat a Constantina possiblement per raons personals, familiars. Un dia d’aquests rebrem, sense cap dubte, una carta d’Algèria explicant el que passa. Mentrestant no ens hem d’inquietar, ja que fa uns anys li havia passat un incident similar amb un altre estudiant. Aquesta vegada, però, es tractava d’un andalús d’Huelva que va absentar-se un mes, corrent per l’Etiòpia darrera d’una estudiant negra! Els mediterranis som, com és prou sabut, gent molt fogosa i apassionada…! I altres comentaris interminables sobre la noia negra, una autèntica bellesa amb uns ulls meravellosos de gasela. En Fontaine és un ingenu i un pesat.

La Nicole va anar a la residència d’en Nouvredine per tal d’obtenir informació. No la vaig acompanyar. Em sembla que no hauria estat de cap utilitat. Es tracta en realitat d’una residència de noies on accepten des de fa poc temps alguns nois. Pel que fa a la Direcció, el noi té la cambra pagada fins a final de març i, ara per ara, tot està en ordre. Naturalment si no paga la nova mensualitat, a finals de mes, hi haurà problemes. Potser la cosa més interessant que va aconseguir la Nicole, va ser l’entrevista amb una noia de la residència que aparentment coneix en Nouvredine. Segons ella, el xicot estava molt inquiet, des de fa ja un bon temps. La seva feina no li anava gaire bé (jo sé que això no és gens veritat, ja que la qüestió científica li anava precisament molt bé) i, fins i tot, havia esmentat que potser hauria de deixar el laboratori…

Aquest punt el trobo particularment important. Convindràs amb mi, Jaume, que a aquest noi li passa alguna cosa seria. Hom no deixa, no abandona el treball d’una tesi doctoral quan tot li va bé. Estic convençut que en Nouvredine té por, prou por, per arrencar a córrer. La Nicole pensa que s’haurà ficat en algun embolic i que ha preferit desaparèixer uns dies. De comú acord hem decidit de no parlar de res de tot això al laboratori. Podria interpretar-se malament quan en realitat no sabem gran cosa.

Dimarts passat hi va haver la reunió habitual dels investigadors del laboratori. Cada setmana ens trobem per evocar tota classe de qüestions científiques però també referents a problemes financers, pràctics i humans. Durant tota la reunió només es va parlar dels quaderns de la Gwenhaël, en fi, d’una part, dels dos que realment han desaparegut. No recordo si et vaig dir que alguns d’aquests documents van aparèixer precisament a l’armari del meu despatx. Això, en realitat, no té res d’estrany. Com que treballàvem junts, la Gwenhaël solia classificar alguns documents i llibres en el meu armari. Naturalment, no va mancar qui va assenyalar (en Mann, per dir-t’ho tot) que la pèrdua dels documents era fruit del meu desordre. Se’m pregava de fer un esforç i buscar-los! Sense comentaris!

¿Però, quina és la importància real d’aquests papers?, et preguntaràs.

Mira, tota experiència té un quadern, una espècie de dietari de bord, on s’apunta tot el que es va fent amb tota mena de comentaris. Aquests quaderns contenen també resultats. No tots, perquè avui dia la majoria de les dades són informatitzades i es troben enregistrades en disquets.

També poden contenir càlculs realitzats a partir de les informacions dels disquets. La Gwenhaël era particularment curosa i anotava molt bé el desenvolupament de la seva recerca.

El problema greu és que en els quaderns desapareguts hi ha, entre altres, les últimes mesures realitzades a propòsit d’aquella hipotètica important i apassionant idea que ja et vaig esmentar. De passada aquestes mesures no van ser enregistrades en cap disquet. Perdre aquesta informació és francament enutjós perquè, per raons tècniques, que no val la pena que t’expliqui, necessitaria almenys un any i bastants diners per tornar a fer l’experiència. La feina que jo mateix havia encarregat a la Gwenhaël i per a la qual havia anat a treballar al laboratori aquell terrible dissabte, consistia a analitzar les dades per treure l’entrellat de la qüestió i comprendre si valia la pena prosseguir o no la recerca. En fi, es tractava de comprendre si la famosa hipòtesi és realment plausible. Tot això és, doncs, molt empipador per a mi. Recorda que es tractava d’un suggeriment meu que furgàvem al marge del tema pròpiament definit de la tesi de la Gwenhaël.

D’altra banda, i a això es referien les discussions a la reunió del laboratori, una bona part del treball normal de la Gwenhaël estava perdut. ¡Naturalment com que l’única persona al corrent de l’experiència sóc jo, no tinc altre remei que trobar una solució!

Ja veus doncs on són les meves possibilitats de vacances, aquestes vacances que tant necessitaria i que tant m’agradaria fer a Mallorca.

Així doncs, la vida del laboratori continua, com si no hagués succeït res. Potser jo sóc el que més ha canviat. Sovint em sorprenc en un estat de profunda tristesa, pensant en la Gwenhaël. Recordo els seus ulls blaus una mica ingenus, atents… Era una noia menudeta, de gestos elegants, sempre alegre, cosa que manifestava amb unes rialles molt agudes. Tenia la pell molt blanca i els cabells negres.

Ara, a l’hivern, venia al laboratori amb un jersei beix, d’aquells gruixuts de punt gros com els que fan les àvies. La seva taula continua desocupada.

De la seva vida personal no en sabia res, només que es relacionava una mica amb en Tomeu. Encuriosit, vaig buscar l’ocasió d’una llarga conversa amb el nostre mallorquí. Un vespre vam plegar junts del laboratori i abans de separar-nos, el vaig convidar a fer una cervesa al Liberté, allà a Edgar Quinet. El que ja em sospitava va resultar cert: ambdós mantenien unes discretíssimes relacions amoroses des de feia poc temps. Realment molt poc temps, des d’aquest últim cap d’any. Vaig comprendre aleshores que les inicials G&T gravades en la ploma estilogràfica de la Gwenhaël, i que tant et van preocupar, es refereixen a la seva relació amb en Tomeu. (He estat buscant la ploma per donar-la a en Tomeu: és més d’ell que no pas meva. Sóc, però, tan desordenat que no l’he trobada enlloc). Pràcticament no s’havien conegut gaire i el mateix Tomeu em va confessar que l’única cosa que sabia de la seva família era que tenia un germà militar, mariner. El noi, com et pots imaginar, va quedar completament astorat amb la mort de la seva amiga, però va ocultar el seu dolor en el més enfony de la seva persona. Hauria estat per a mi probablement una meravellosa ocasió de parlar amb algú sobre els meus temors, sospites i convenciments, però…, francament no em vaig atrevir… Per en Tomeu es tracta d’una mort natural. L’extrema discreció de la seva família que ell naturalment respecta, és la causa d’un enterrament en la més estricta intimitat. El veia neguitós i no vaig gosar tractar més aquestes qüestions.

Ara em faig càrrec que la Gwenhaël era l’única persona, a més de jo mateix naturalment, que l’anomenava Tomeu ben pronunciat. Els altres el criden Miró-Picó pronunciat de pressa i tot d’una tirada. Això és degut a les seves continuades protestes cada vegada que els francesos, i en particular la Béatrice, seguint el seu costum d’emprar un sol cognom, l’anomenaven Picó únicament o encara pitjor Bartolomé tal com posa el seu carnet d’identitat.

—Em dic Tomeu Miró-Picó —repetia.

I Miró-Picó s’ha quedat.

També recordo una de les bromes amb què la Gwenhaël acostumava a fer la guitza a en Tomeu.

—Alors, quest ce qu’il devient ton perroquet! —li deia tot cargolant-se de riure.

T’explicaré el maliciós doble sentit. Es tracta d’una divertida història de lloros. Quan en Tomeu feia poc que era a París, va voler anar a tallar-se els cabells a la Cité Universitaire, on vivia. Buscant sense èxit on es trobava el perruquer en el pavelló Deutch de la Meurthe, va decidir preguntar-ho a una noieta que baixava per l’escala.

—S’il vous plaît, Mademoiselle, s’il vous plaît, pouvez vous me dire où est le perroquet? —li va dir amb el seu francès macarrònic. I davant la cara estranyadíssima de la noia:

—Oui, Oui, le perroquet, lepe-rrrro-que —insistia traient les millors erres franceses del fons de la seva gola, alhora que amb els dits li reproduïa reiteradament davant dels nassos el moviment d’unes tisores… Terroritzada la noia va escapar-se xisclant escales amunt deixant en Tomeu bocabadat.

—Aquella al·lota era un pomot, ella sí que era una cotorra —explicava després en Tomeu, sense abandonar el terreny dels ocells zigodàctils. A la Gwenhaël aquesta història li va fer molta gràcia de manera que no mancava l’ocasió de parlar del perroquet d’en Tomeu sabent, de ben segur, el que sa cotorra significa per als mallorquins i el que pot significar per als francesos.

Pobra canalla, ells sí que han rebut amb una al·lucinant brutalitat els avatars de la fatalitat!

Amb l’excusa del meu interès per a retrobar els quaderns desapareguts i d’evitar la perspectiva d’una gran feinada, vaig suggerir a en Tomeu d’anar tots dos a casa de la Gwenhaël i buscar altre cop aquells documents. En Tomeu em va assegurar que ja ho havia fet amb tota consciència, però davant de la meva insistència finalment va accedir.

Així, doncs, aquell mateix vespre ens vam encaminar a peu cap a la rue Charles Diviy. Feia un fred de dimonis. Vam recórrer una rue de la Gaité ben deserta. Els seus sex-shop no devien fer gaires negocis. Vint minuts després estàvem a lloc buscant la portera, que com vol la tradició no hi era. Per sort en Tomeu la va localitzar a l’escala del costat. Parlava portuguès amb una altra dona. Però no era portuguesa. Es tractava en realitat d’una gallega. Era molt jove, potser uns 25 anys, i parlava un francès dels més apedaçats. Feia poc temps que era a París. Havia heretat una porteria d’una tia seva que havia viscut pràcticament tota la seva vida allí mateix. En Tomeu li va demanar en castellà si podia donar-li les claus de la Gwenhaël. Però aquesta vegada no va ser possible. L’estudi estava llogat a una parella. Una empresa de transport s’havia endut tots els afers personals de la Gwenhaël. Segurament cap a St. Malo, vaig pensar.

La portera era molt amable i fins i tot guapota i mirava amb simpatia a en Tomeu. Vaig aprofitar l’avinentesa per fer-li unes quantes preguntes.

—¿La pobra Gwenhaël acostumava a rebre moltes visites?

—No, només ell —va dir amb un posat entristit, tot indicant amb el cap a en Tomeu.

—¿La seva família no venia mai?

—No he vist mai cap familiar. Sí, en realitat he vist algunes vegades Madame Chardin, la propietària. És una parenta segons em va contar un dia la Gwenhaël.

—¿I després de la seva mort, no va venir la seva mare?

—Ah sí!, va venir per recollir alguns afers. Estava acompanyada per un germanet de la Gwenhaël…

—Un germanet, ¿de quina edat?

—Oh, devia tenir uns 12 anys …

—¿I això és tot? —la portera va mirar en Tomeu, com per preguntar-li si podia contestar.

—Bé, hi havia un flic.

—¿Com? ¿Un policia? ¿Amb uniforme? ¿Quina classe d’uniforme portava? ¿Era un gendarme o un agent de la policia?

Les meves preguntes estaven encaminades a saber qui feia eventualment una enquesta. Normalment pertocaria a la gendarmeria d’efectuar tota diligència, vist que el cas s’havia produït fora de la ciutat… La noia no va ser capaç de descriure l’uniforme; per a ella tots són iguals. Era blau marí i portava una gorra sota el braç (estrany, els polis no es treuen el bolet ni a la de tres)… Van sortir tots tres de la casa molt carregats.

Per a mi tot aquest testimoniatge del pis de la Gwenhaël és molt confús i incoherent. No sé què pensar-ne.

En Tomeu i jo, en silenci, encaparrats cada un amb els seus problemes, vam dirigir-nos caminant de pressa cap al metro Denfert-Rochereau i allà ens vam separar.

He llegit amb força atenció la teva carta. És molt interessant, el que explica la Carme. Penso que no es pot excloure la tesi d’una mort ‘natural’ deguda per exemple a un atac de cor provocat per una petita inhalació de gas tòxic. Tot va confirmant les meves idees i aprehensions. Cal tenir en compte també, que el tipus d’examen mèdic que practica la medecina del treball no és particularment exhaustiu. Es tracta d’anàlisis de sang i d’orina, i una ràdio toràcica. I naturalment una conversa amb el metge (una metgessa en el nostre cas). Seria interessant que parlés amb ella. Ho faré.

Estic inquiet. L’aparent ‘normalitat’ del laboratori m’exaspera.

Espero amb impaciència noves teves. Les teves cartes m’ajuden moltíssim a suportar tots aquests penosos esdeveniments.

Abraçades,

Toni