París, 10 d’abril de 1988

París, 10 d’abril de 1988

Jaume,

Per favor! Ja sé que ben sovint desvariejo… però en aquest cas la meva relació amb la Gwenhaël era únicament professional. La tractava possiblement amb molta més condescendència que a qualsevol altra estudiant… ho admeto, però… La Gwenhaël era una noieta molt agradable. Els seus moviments eren sempre plens de delicadesa i elegància. Treballàvem força sovint junts durant llargues estones. No n’estava pas enamorat. Només que ara, després de la seva mort, m’he posat sentimental, entendrit pels records de la nostra relació. La seva intel·ligència i ingenuïtat, com també el seu entusiasme per la feina, m’impressionaven. Sento encara el contacte dels seus cabells i el seu alè quan s’atansava per sobre la meva espatlla per corregir o comentar el text que treballàvem. ¿L’he desitjada? No ho sé. Potser inconscientment… El que tanmateix et puc dir és que ara sí que la desitjaria… ¿Seria maldestre si et digués que ara me n’estic enamorant? He sofert i encara sofreixo amb la seva absència.

Hi ha efectivament una estranyíssima dificultat per entrar en relació amb la família de la Gwenhaël. Tot passa com si hi hagués una misteriosa voluntat per impedir conèixer els seus pares. La culpa és meva. Ho faig tot tan malament com puc! En fi, paciència: no desespero de conèixer tota la veritat. El problema és que no sé què fer sense posar-me en evidència.

Parlem del viatge d’en Mann i d’en Jain a Barcelona. Arribaran el dijous 5 de maig. Així aprofitaran el cap de setmana per visitar Barcelona. En Mann té la intenció de tornar a París el diumenge, al vespre. En canvi, en Jain ha insistit moltíssim per quedar-se més i no crec pas que sigui a causa d’un especial interès per algun aspecte cultural de casa nostra. S’està preparant un programa de visites impressionant. Segons he vist, pensa anar també a la Universitat Politècnica de Catalunya i a la de Bellaterra. Però el que més em sorprèn és el seu sobtat interès per dominis científics i tècnics ben allunyats de la seva especialitat, com ara la bioquímica i la geologia. Si tinc més detalls sobre aquest viatge, te’ls posaré al final de la carta.

La teva idea de fer una entrevista per a «El Temps» a en Mann és realment excel·lent. N’estarà tot cofoi i potser et faci comentaris interessants. Vés en compte, però: és perillós.

Heus aquí ara algunes notes referents a en Mann i en Jain. Com et vaig explicar, el doctor Luis Eduardo Mann va néixer el 1926. Té, doncs, 62 anys i és de nacionalitat argentina. Va efectuar els estudis universitaris a Buenos Aires. La seva tesi, però, la va realitzar a Princeton. Aquest primer treball va ser publicat el 1951 i molt possiblement és el més important que ha fet. Tracta essencialment sobre les possibilitats d’autointeraccions dintre les xarxes (dites també matrius) cristal·lines dels sòlids. Aquesta possibilitat va probablement inspirar a en Cooper la teoria sobre l’origen de la superconductivitat, teoria anomenada dels parells de Cooper i que li va valer el Premi Nobel. La teoria en qüestió suposa l’existència d’una interacció, que esdevé possible a baixa temperatura, entre els fonons de la xarxa cristal·lina i els electrons. Aquests s’aparellen aleshores formant sistemes en els quals tots els nombres quàntics s’anul·len, menys la càrrega elèctrica que naturalment és doblement negativa. Els nous sistemes esdevenen, doncs, bosons i escapen aleshores a les limitacions de l’estadística de Fermi-Dirac i originen la superconductivitat, que com tu saps és un fenomen amb unes possibilitats tecnològiques immenses.

Per en Mann va ser un desastre que no li donessin el Premi Nobel. Ho va acceptar molt malament, sobretot tenint en compte que la seva teoria estableix uns fonaments més generals i precursors que la d’en Cooper.

Segons tinc entès es va quedar a treballar a Princeton uns tretze anys, fins l’any 1959, en què va arribar a França on hi havia el gran impuls de la recerca donat pel general de Gaulle. Va treballar, doncs, a París, al Comissariat de l’Energia Atòmica (el CEA) en programes sobre la recerca de materials relacionats amb la utilització tant pacífica com militar de les energies de fissió i de fusió.

El tipus de treball que va efectuar allí és una mica obscur. El CEA està generalment molt protegit de manera que molts treballs no es publiquen i no passen de ser informes interns.

Per raons també no gaire clares, en tot cas per a mi i la gent del nostre laboratori, va ser nomenat, el 1985, Director del LPETM substituint el precedent que es jubilava. En fi, ja et vaig comentar tot això en una de les primeres cartes.

Ara bé, el més interessant de saber és que el treball experimental que jo efectuava amb la Gwenhaël al marge de la seva tesi, té certa relació amb la seva teoria, en el sentit que podria eventualment ser-ne una confirmació, cosa que mai, ni en Mann ni altres investigadors no han pogut aconseguir. Per explicar-t’ho bé, es tractava de posar en evidència una possible autointeracció en la xarxa cristal·lina, similar a la proposada per en Mann, tan forta que podria aproximar dos nuclis d’Heli suficientment a prop perquè es produeixi la fusió nuclear. Com veus, es tractaria d’una possibilitat d’obtenir la fusió freda, és a dir, el control absolut i poc perillós de la bomba d’hidrogen. ¡La humanitat no tindria mai més problemes d’energia!

Pel que fa a en Jain, no en sé pas gran cosa. Va obtenir el doctorat a Nova Delhi amb un professor relativament ben conegut internacionalment. El seu institut de recerca, i altres organismes oficials indis, ens el van recomanar. Al laboratori no treballa pas amb molta empenta. Segons la meva opinió té una excessiva tendència a dispersar-se. El cas d’un post-doc és molt diferent del d’un estudiant que prepara una tesi, en el sentit que tota la responsabilitat és únicament seva i pot, doncs, fer la recerca que vol i com vol.

Al laboratori tot continua més o menys normalment. En realitat, s’ha perdut dinamisme. Sobretot en Tomeu ja no és el mateix, ni jo, per descomptat, tampoc. La Lin acaba el seu stage a finals de maig. No té gens de ganes de tornar a la Xina, malgrat les seves esperances d’una ràpida obertura del seu país. Crec tanmateix que estarà obligada a tornar. Si és així se n’anirà probablement el mes de juny.

Continuem sense cap notícia d’en Nouvredine. I això, amb excepció de la Nicole i d’en Tomeu, no sembla inquietar gaire gent. En Tomeu que el coneix bastant, em va explicar que estava molt afectat per la pujada de l’integrisme musulmà. Malgrat els seus esforços racionals per a la seva recerca científica, en parlar de l’Islam entrava en un domini psicològic totalment irracional sobretot pel que fa referència als drets humans. Sentia manifestament una fascinació i alhora rebuig de l’Islam radical, causada pel seu menyspreu dels drets de l’Home.

Sovint, a l’hora del cafè, discutim sobre el racionalisme i la ciència davant de les religions revelades. Evocar el racionalisme en el sentit modern a propòsit de l’Islam, del Judaisme, o del Cristianisme és manifestament paradoxal. Totes les religions han conegut èpoques raonables. ¿No deia un filòsof de Bagdad que el dubte és la primera condició del Saber? I també èpoques d’histerisme irracional com avui dia en què aquesta afirmació tan acceptada per la nostra mentalitat és, per als integristes musulmans (igual com en temps més allunyats per a la Inquisició), una blasfèmia que s’ha de castigar amb la pena de mort. La situació que està originant l’Islam radical és, per a la nostra generació, força sorprenent: ens retorna a un debat propi d’uns anys endarrera, sota la dictadura mig teocràtica del general Franco!

Per als científics creients que fan recerca sempre apareix la mateixa contradicció: ¿com és possible treballar tot el dia en un laboratori aplicant amb tot rigor arguments racionals i un cop fora, en la vida corrent, seguir dogmàticament ideologies polítiques o religioses? Mai cap d’aquests científics, segons argüia en Tomeu, ha publicat un treball científic en què s’interpreti un fet experimental particularment incomprensible produït per la voluntat de Déu o d’Allah. A menys que el nostre moro Mussa no es decideixi a fer-ho, concloïa amb un gran esclat de riure, tot donant a en Nouvredine un bon cop a l’espatlla!

Manifestament en Nouvredine estava incòmode en aquest terreny. ¿Qui guanyava? El nostre racionalisme francament materialista? ¿O bé gràcies a la nova pressió social que apareix en el món islàmic, l’obediència a la charia, la llei corànica interpretada pels doctors? Has de pensar que la seva força autoritària arriba a ser avui dia tan important, que ja saps com molts creients la fan seva fins al punt d’estar disposats a defensar-la fins a la mort.

Et deixo ara. No mancaré d’escriure’t si hi ha algun nou esdeveniment. Abraçades,

Toni

P.S. Heus aquí més informacions sobre la visita d’en Mann i d’en Jain a Barcelona. Viatjaran el dijous dia 5 de maig amb el vol AF 586 París-Barcelona, que arriba cap a les 8 del vespre. Aniran directament amb taxi a l’Hotel Colón, davant de la Catedral, on tenen reservades dues cambres. El divendres a les 11h en Mann donarà una conferència a la Facultat de Física de la Universitat de Barcelona. Els dos estan convidats a dinar però no sé dir-te a on. A la tarda està prevista la visita als laboratoris de recerca de la facultat. A les 20h hi haurà una recepció per a la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques a l’Institut d’Estudis Catalans. En Mann té previst tornar el diumenge amb l’últim avió. En canvi, en Jain es quedarà almenys fins dimecres’. Ha insistit molt a en Mann per poder quedar-se més temps a Barcelona. En realitat és molt aficionat a viatjar i a visitar tota classe de laboratoris.