París, 17 de setembre de 1988

París, 17 de setembre de 1988

Benvolgut Jaume,

Si esperaves, com tu dius, el que et deia en la meva última carta, jo no m’esperava en absolut, el que m’acabes d’escriure. ¡Diantre, Jaume! M’imaginava que tindries més seny. ¡Per favor, deixa de delirar! No veus que estàs construint un fantasiós castell de cartes inoportú i sobretot desplaent per a moltes persones? No penso únicament en la família del Tomeu… ¡Mira que haver gosat enredar els pobres Le Flahec! Però que no veus que en tot aquest assumpte no hi ha res que no pugui ser explicat en el marc d’una absoluta lògica i normalitat?

En Miquel Àngel tenia tota la raó que no et donessin els papers íntims d’en Tomeu. No puc deixar de pensar que es tracta d’una intromissió inadmissible. Comprenc que tothom estigui força afectat, però això no és una raó perquè s’entengui tot al revés. Aquests escrits reflecteixen estats d’ànim íntims d’en Tomeu que se’ns poden aparèixer amplificats a causa del drama de la seva mort. En Tomeu que, recorda, vaig freqüentar molt els dies de la mort de la Gwenhaël, no va manifestar mai un estat d’incontrolada afecció. Era una persona perfectament equilibrada i la tristesa que podia sentir en pensar en el seu amor perdut, allà davant la blavor del seu mar, i que va plasmar amb dramatisme en les seves notes, no és cap símptoma de vesània suïcidària.

I ara només faltava que et diguessin que en Fontaine és a Mallorca i que coneix en Gildas Le Flahec, el militar de les Forces Navals que vam confondre amb un poli. Això no té res d’extraordinari, Jaume. Ambdós tenen més o menys la mateixa edat i poden haver tingut l’oportunitat d’haver-se conegut. El fet que en Fontaine no tingués cap altre tipus de relacions que les professionals amb la Gwenhaël m’indueix a pensar que tampoc tenia una amistat molt gran amb el seu germà, Gildas. Possiblement en Tomeu ho devia saber. Mai m’ho va dir, la qual cosa demostra que no hi donava cap importància. ¡Ah!, em pots objectar l’estranyesa que en Fontaine no em fes cap comentari sobre l’anormalitat de la mort de la Gwenhaël! No, Jaume, no. Tot això és perfectament racional. En Gildas, que sense cap dubte està ben assabentat dels problemes de seguretat en què es troba el seu pare, devia haver demanat al meu col·lega la més gran discreció. És, doncs, natural que el noi no em fes cap mena d’esment sobre aquesta qüestió.

I això és tot, Jaume. Tranquil·litza’t. No és pas una raó, el fet que jo desvariegés, tragirat per l’accident de la Gwenhaël, perquè tu tinguis també un comportament irracional. Deixa de jugar a detectius. ¿Que no en tens prou amb els assassinats de les teves novel·les i les de na Maria-Antònia? ¿Per favor, no enredis més la troca i deixa tranquil en Fontaine!

Malgrat que l’ambient no és gaire propici, he començat a organitzar la meva feina. Així, doncs, he iniciat tota una sèrie de discussions i tractaments amb un equip de la Facultat d’Orsay, per a desenvolupar un tema de recerca que fa temps que em roda pel cap. No compto pas, ara per ara, amb ningú del laboratori. Potser més tard, si tot tira endavant, demanaré la col·laboració de la Nicole. És una investigadora maca, simpàtica, dinàmica i que treballa amb molt rigor. ¿Què vols més? L’únic inconvenient és que té poc temps disponible per a la recerca.

Encara no en sé res, d’en Jain. Com que aviat ha de tornar al seu país, deu aprofitar al màxim el contacte amb la ‘sòlida’ cultura occidental. Això de ‘sòlida’ és un qualificatiu que empra força sovint i es refereix en realitat a la cultura europea no anglosaxona, ja que no té pas gaire simpatia pels anglesos.

En canvi, en Mann ha donat signes de vida. En efecte, ha escrit a la Béatrice perquè li solucioni paperassa administrativa relacionada amb la Seguretat Social de la seva dona que, com et vaig dir, continua vivint a París. La seva carta no conté cap fórmula de cortesia per als ‘habitants’ del laboratori. El trobo cada dia més ‘simpàtic’, el doctor Luis Eduardo. No em demanis precisions sobre la seva estada a Mallorca: ni la Béatrice ni ningú no en sap res. Potser hi ha pel mig una joveneta, encara més joveneta que la seva dona, amb facultats per a guarir els càncers més recalcitrants. (Reconec que ara m’expresso d’una manera francament agressiva i incorrecta).

Et proposo que a la pròxima carta canviïs de tema i m’expliquis les sensacions d’una baixada al torrent de Pareis. Saps que no seria mala idea que us compreu unes bones botes i feu aquesta meravellosa excursió? En tot cas t’ajudaria a canviar les idees. No entenc com uns enamorats de Mallorca com vosaltres no ho hagueu fet encara! És com si jo no hagués pujat mai a la Torre Eiffel o a Montmartre. És clar que en aquests dos últims casos hi ha un ascensor o un funicular…

Abraçades,

Toni