París, 19 de febrer de 1988

París, 19 de febrer de 1988

Jaume,

En primer lloc: una cosa. Avui no hi ha res que vagi bé i estic encaboriat, neguitós i susceptible. Tot em molesta, tot m’irrita. Els esdeveniments es compliquen, i de quina manera se’m compliquen! I això sense que assoleixi aclarir cap punt.

En Nouvredine també va ser aquell dissabte pel laboratori! Això ho sé ara amb tota certesa. Però pitjor encara: en Nouvredine ha desaparegut! Què recollons passa en aquest laboratori en què succeeixen les coses més estranyes sense que ningú no reaccioni, ni faci el més petit comentari!

Amb això, he rebut la teva carta i, mira… no tinc esma per a contestar-te ara el que em demanes. Però no comprens que estic enmig d’un gran merder! La meva estudiant, assassinada amb un refinament digne de la més alta tecnologia. Cotxes sense gasolina. Papers d’allò més importants que es perden i ara ningú no sap res d’en Nouvredine des del dijous dia 10. I tot això envoltat d’una ‘absoluta normalitat’ que m’impedeix comunicar amb algú, per por de vessar-la. I finalment només em faltava ara que m’acusessis de tenir relacions ‘personals’ amb la Gwenhaël a causa d’una inicial en una ploma!

Perdona’m, Jaume. No sé què em passa, em costa afrontar la realitat. Una realitat amb la forma d’una mar negra i profunda preparada per a engolir-me. ¿Ho entens, que estic en plena tempesta i que tu ets l’única persona a qui puc adreçar senyals d’auxili? Necessito fets i explicacions racionals, fets concrets, coses, no sé quines…

En Nouvredine ha desaparegut, volatilitzat. Des de fa nou dies no ha aparegut pel laboratori. D’acord, pot tenir la grip, una aventura amorosa o vés a saber què… Però si fos així, hauria dit alguna cosa als seus companys i, a la seva residència, no ens contestarien a cada telefonada que no saben res d’ell, i que els seus llibres i paperots estan encara a la cambra.

Aquest xicot és molt pacífic i discret. És un estudiant graduat argelià. El seu nom complet és Nouvredine Farjallah. Els horaris de treball en el món de la recerca són molt aleatoris i a voltes poden semblar fantasiosos. En Nouvredine, per exemple, acostuma a anar al laboratori fora de les hores laborals. Les mesures que està efectuant són tan sensibles i delicades que necessita fer-les amb el mínim de pertorbacions exteriors, com poden ser les produïdes pels paràsits de la xarxa elèctrica o el funcionament de les màquines dels laboratoris del veïnatge. La nit, o els caps de setmana són, doncs, els millors moments, i com que viu sol, no sembla pas causar-li cap pertorbació el fet d’arribar, per exemple, cap a les vuit del vespre i de plegar a les cinc del matí per agafar el primer metro de tornada.

Doncs bé, l’examen del seu dietari i dels seus papers amb les adquisicions de dades em demostren que va estar treballant el dissabte, aquell famós dissabte. El fet que figurin mesures amb data del diumenge em fa pensar que va estar treballant després de mitjanit. ¿Quan va arribar i quan va plegar? No ho sé. Quan li ho he volgut preguntar, no era al laboratori. ¡El carallot havia desaparegut!

Com tan encertadament comentes respecte a en Mann i en Jain, en Nouvredine no tenia aparentment tampoc cap interès a dissimular que el dia fatídic havia estat pel laboratori…! Però tanmateix s’ho tenia ben callat!

En Nouvredine és un bon investigador. Treballa amb una infinita paciència amb el doctor Claude Fontaine i espera poder passar una tesi doctoral aviat. Aquest parell sembla que s’entenen molt bé pel que fa a la feina. En Fontaine és un d’aquells científics de reaccions lentes que abans de pronunciar-se sobre un problema te’l decortiquen minuciosament, te l’analitzen fins als més insignificants detalls, i arriba, després d’un llarg període de reflexió, a una tímida conclusió provisional ja que un no pot estar mai segur d’haver apreciat tots els elements de la qüestió. Val a dir que em posa bastant nerviós, sobretot quan aplica el seu sistema per comentar un fet social, polític o de la vida corrent. Algunes vegades no tinc la paciència d’esperar les seves prudents asseveracions i desapareixo amb el més petit pretext. No crec tanmateix que aquest aspecte del caràcter d’en Fontaine hagi estat la causa de la desaparició d’en Nouvredine…!

En Fontaine, i en realitat ningú, no parla mai de política o de temes religiosos amb en Nouvredine. Potser es tracti de certa prudència originada per la seva rigorosa i estricta actitud que manifesta durant el ramadà. Hi ha temes i persones amb les quals val més no embolicar-t’hi.

Davant d’aquest afer, el de la desaparició d’en Nouvredine, no m’he pas privat de preguntar a uns i altres, intentant fer parlar a la gent. La veritat és que ningú no en sap res, i que la seva actual absència no els crida l’atenció. En Mann m’ha preguntat què em passa, per quina raó estic tan inquiet i m’ha pregat que recordi que alguna vegada, jo també m’he absentat de la feina durant deu dies i que no era pas a causa de cap rapte!

I aquí em trobo davant el problema de sempre. Cada fet aïllat és cristal·lí. Però el conjunt és viscós!

L’única persona que sembla agafar les coses més seriosament és la Nicole, la Nicole Dujardin, una jove professora de Versalles, carregada d’hores de classe i que cada cop que li és possible ve al laboratori per tal de fer una mica de recerca. Té l’aspecte d’una d’aquestes joves americanes dinàmiques, sempre atabalades. És alta, prima i esportiva. És rossa amb uns rínxols que fa anar d’amunt avall. Porta sempre sabates amb talons que fa ressonar al ritme d’un pas nerviós i decidit. A mitja conversa et pot deixar amb precipitació perquè està fent tard a l’entrenament de tennis. La preparació dels cursos, les anades i tornades a Versalles, les seves experiències, el tennis, les seves criatures i les telefonades amb les seves amigues, no la deixen respirar i si alguna vegada entres al seu despatx per preguntar-li quelcom, et talla immediatament amb un «ara no, no em diguis res, no estic receptiva» sense aixecar la mirada dels seus papers. I aquesta propietat sobre la receptivitat ha esdevingut cèlebre al laboratori. La Nicole s’ha impressionat molt davant de les meves inquietuds respecte en Nouvredine: tinc tota la raó, aquesta absència no és normal. S’ha proposat fins i tot d’anar personalment a la seva residència per indagar el que passa. Ja et diré si descobreix alguna cosa d’interès.

Jaume, no puc continuar escrivint. Estic cansat. Encara sóc al laboratori. Són les vuit del vespre. Som divendres i tothom se n’ha anat. Els ulls em fan pampallugues. I tinc un mal de cap que no puc més. Tiraré aquesta carta ara mateix. Si puc, t’escriuré amb més tranquil·litat el diumenge. Intentaré aleshores contestar totes les teves preguntes.

Una abraçada

Toni

* * *

París, 21 de febrer de 1988

Benvolgut Jaume,

He dormit. Tinc el cap més clar i m’he tret de sobre una bona part de la tensió nerviosa d’aquests últims dies.

Et prego que em disculpis per la meva actitud en la meva darrera carta. No facis, doncs, gaire cas de les meves malhumorades.

Em sembla que ja t’he parlat una mica de tota la gent del laboratori, excepció d’alguns membres del personal tècnic que fins ara no veig que puguin tenir cap mena de relació amb els nostres assumptes. ¡Ah!, ¡sí!, no t’he parlat encara d’en Morel ni d’en Shosta que aquests dies està absent. Ni tampoc de la nostra secretària, la Béatrice. El seu cognom és Laborie, té 34 anys, i el cap de setmana tràgic es va quedar a casa seva amb el seu marit i criatures. No tinc cap raó per a no creure-la.

(Precisament a més a més de la Béatrice crec que es pot descartar amb tota seguretat que no van posar els peus al laboratori aquell dissabte, el doctor Morel, en Shosta, la Nicole, i… mira, què vols que et digui, potser ningú més! Ara dubto de tothom).

El doctor Claude Morel és un físic, director de recerca, que entre altres coses s’ocupa de la tesi d’en Tomeu. Té exactament 50 anys. Ho sé perquè fa cosa d’un mes va arribar al laboratori amb unes ampolles de xampany per a celebrar el seu mig centenari! És un investigador de la vella escola: un veritable professional.

Pel que fa al doctor Louis Shostakowitch (escrit amb S i no amb C i que com pots suposar, tothom li diu Shosta), és francès, descendent de russos blancs i no té res a veure amb la família del cèlebre músic. És l’únic químic de l’equip. Fa un mes que treballa als Països Baixos, en un dels laboratoris de la Philips a Eindhoven, en el marc d’un programa de la Comissió de les Comunitats Europees. La seva estada allà és de tres mesos o sigui que tornarà, en principi, d’aquí a dos mesos.

La relació d’en Tomeu amb el seu director de tesi és tanmateix ben curiosa. En efecte el doctor Morel és la serietat absoluta. La seva concentració és tan exagerada que quan treballa no s’adona del que passa al seu voltant. Senzillament no hi és. No reacciona ni al timbre del telèfon. Malgrat tot, quan es desperta tot va bé. És molt exigent amb la feina, cosa que no ofusca gens en Tomeu.

Personalment trobo que si abandonés de tant en tant aquest aire tan encaparrat i deixés escapar més sovint un somriure, no li faria cap mal. És un investigador d’una gran creativitat. Encara no sé per quin miracle, en Torneu, que es fica amb tothom, no li ha tret algun maliciós sobrenom.

Com pots constatar, el nostre laboratori és una veritable torre de Babel. Enguany, amb ocasió de l’any nou es va preparar una felicitació gegant escrita en francès, alemany, castellà i català amb caràcters llatins al costat dels alfabets ciríl·lic, àrab, xinès i indi. Algú hi va afegir una petita fórmula amb una integral triple per recordar que ‘també hi havia científics’. Tenim, doncs, una mostra de quasi tots els tipus que formen la humanitat, tots units en una forma cultural comuna: la Ciència. Això, però, no és gens excepcional. En tots els laboratoris del món que gaudeixen d’un cert prestigi, passa el mateix. El que és en canvi curiós, és que enguany no tinguem cap americà o anglès. Però això és purament casual.

Bé, repasso la teva carta per tal de contestar algunes de les preguntes que fins ara han quedat sense resposta.

La xineta Lin Yao-Yan és molt jove, té 20 anys. No sé si ja t’ho havia dit. Lin és el seu cognom. Sovint els francesos creuen que el seu nom és Line. Políticament només et sé dir que recorda amb horror la Revolució Cultural, cosa ben corrent avui dia, a la Xina. El seu pare és inspector industrial. Si ho he entès bé, es dedica a controlar la qualitat i la productivitat de diverses fàbriques. Sembla que es tracta d’un càrrec important. La Lin freqüenta l’ambaixada xina a París on hi ha un servei de cinema. Li deixen pel·lícules (veritables films dramàtics francament divertits) que projectem alguns migdies a l’EP. La Lin i la Gwenhaël mantenien relacions més aviat distants.

La Gwenhaël vivia en un petit estudi que pertany a un familiar. En Tomeu és l’única persona, que sàpiga, que hi ha anat després de la seva mort i això, després que constatés que em faltaven els papers amb les dades experimentals de la seva tesi. Es veu que tenia el costum d’anar-hi sovint, i la portera no va tenir inconvenient a deixar-li la clau per tal que pogués recuperar llibres i discos. Naturalment, en Tomeu va buscar detingudament la famosa llibreta, i no la va trobar. Sembla que a l’estudi hi havia un gran desordre, però ningú no havia tret encara les coses de la Gwenhaël.

Se m’acudeix ara que, per la teva banda, també podries fer una petita investigació. Veuràs, estaràs d’acord amb mi, que la gran dificultat de la situació és el nostre desconeixement de les causes de la mort de la Gwenhaël. Una infermera del dispensari, particularment xerraire, em va comentar que la Gwenhaël tenia una bona salut i que no creia que patís de cap afecció al cor. Ara bé, l’última revisió mèdica que vam passar va ser el març del 87. Fa, doncs, més de deu mesos. Podries preguntar a algun especialista si en l’espai d’uns deu mesos pot aparèixer, en un individu declarat perfectament sa, una pertorbació cardiovascular que pugui produir la mort o bé augmentar el perill de mort davant d’una agressió no mortal. L’agressió podria ser, per exemple, un disgust, por, o també respirar una feble quantitat de gas tòxic, etc… Ja pots imaginar una mica cap on ens podríem orientar. Mira, ho podries preguntar a na Carme Cortés, que com saps és una anestesista de tot primer ordre i que de problemes cardíacs en sap un bon tros. Però, per favor, no li diguis de què es tracta. Ja saps que és de Palma i coneix en Tomeu i tota la família Miró. No voldria pas que se’ns emboliqués més la troca.

He estat parlant amb en Tomeu sobre tu i les teves amistats mallorquines. Quina casualitat! L’Aina i en Miquel Àngel són germans d’en Tomeu. A tu i a na Maria-Antònia us coneix gràcies als vostres llibres. Seria interessant saber quina classe de comentaris pot haver fet en Tomeu amb la seva família sobre tots aquests dramàtics esdeveniments.

Espero noves teves

Toni