París, 19 de juny de 1988

París, 19 de juny de 1988

Jaume,

T’he estat trucant durant aquests últims dies a Barcelona i també a Mallorca i només surt el teu maleït contestador automàtic demanant-me que deixi un missatge. Però això també és ineficaç, vist que no em telefones. ¿Què et passa? ¿On sou?

No tenia, ni tinc cap ganes d’escriure’t. Preferiria dir-te les coses de paraula. En fi, què hi farem. Aquí va tot el meu mal humor.

Tinc realment la impressió que m’has deixat a l’estacada. Potser perquè no has entès res del meu problema, o perquè et penses que estic com un llum o senzillament perquè te’n fots i t’emprenyen les meves preocupacions.

Resulta que, a partir del moment en què hem aconseguit resoldre una bona part dels misteris, et precipites lamentablement a favor d’una solució definitiva. ¡I quina solució! ¿El culpable sóc jo, oi? Naturalment, afectat pel drama, esgotat per la feina i el tot adobat amb una excessiva sensibilitat (!) i imaginació (!), desvariejo, al·lucino i… assassino nenes en la meva estoposa ment.

Total: em recomanes que prengui unes vacancetes i tot entrarà dins de l’ordre de la gent amb l’esperit equilibrat. Les vacances les agafaré, no et preocupis, però no serà ni a Sainte Anne ni a Sant Boi. Me’n vaig a la Xina i al Japó aprofitant un Congrés a Tòquio que tindrà lloc del 5 al 10 de setembre.

Amb una dotzena de línies enllesteixes el cas! Has oblidat completament la presència d’oxigen dintre del material, presència que demostra que els conductes dels gasos tòxics havien estat oberts, que jo mateix n’havia sentit l’olor, que el cos de la Gwenhaël havia estat traslladat, i que les llibretes que tothom ha buscat com un desesperat no s’han trobat. La conclusió oficial et convé perfectament. ¡Però, com pots tenir confiança en la versió oficial! ¿No coneixes la ineficàcia de les investigacions criminals, no solament a França, sinó a tot el món? Que només un petit percentatge dels casos criminals queden perfectament elucidats? ¿No has comprès encara que l’única persona que té proves de com els esdeveniments han succeït realment, sóc jo? No, no em diguis que no valen res. Potser per un jurat així sigui, però és la veritat el que compta, i aquesta no té res a veure amb la tesi oficial. Ho vaig comprendre tot des d’un primer instant, quan la Gwenhaël va morir. I… mira, Jaume, realment no tinc pas ganes de discutir.

Com més hi penso, tinc el sentiment que t’has deixat seduir per la personalitat d’en Mann. I això, contra mi, cosa que realment m’indigna. Admeto perfectament moltes coses que dius sobre aquest senyor. El problema és que la teva anàlisi és insuficient. Com pots pretendre copsar la manera de ser d’un tal personatge, en el curs d’una relació tan limitada com és un sopar o una afalagadora i breu entrevista per a un periòdic! A aquest bon senyor, jo el veig cada dia, i en tota classe de circumstàncies. Conec el seu esperit recargolat i ambiciós fins a tal punt que sóc capaç de preveure totes les seves decisions (o manca de decisions) referents a la feina.

En fi, tu mateix…

Les meves anàlisis i sentiments no et mereixen cap confiança. Val més, doncs, que concloguem tots dos aquest assumpte ara amb aquesta carta. Deixem definitivament totes aquestes discussions que no ens porten enlloc, com no sigui comprometre la nostra vella amistat. Ja m’espavilaré i em defensaré tot sol. D’aquí a deu dies seré a l’altre costat de la Terra, a Beijing. També aniré a Xangai on penso trobar la Lin. Després, al Japó, i en tornar, ja veurem.

Naturalment, no aniré a Mallorca. En canvi, un dels personatges del ‘drama’ que potser tinguis ocasió de veure, és en Jain. Li va agradar molt el seu viatge amb en Mann i m’ha demanat adreces d’hotels econòmics a Barcelona per aquest estiu. No ha esmentat per res Mallorca, malgrat que em va estar preguntant coses sobre la civilització antiga Eivissenca… En realitat hi ha molta gent del laboratori que pensa passar algun moment de les seves vacances a la Península.

Deixem temps al temps…

Fins una altra,

Toni