París, 2 de febrer de 1988

París, 2 de febrer de 1988

Estimat Jaume,

Abans de tot, he de posar-te al corrent dels últims esdeveniments. Això servirà per a comentar alguns dels punts que m’assenyales en la teva carta que he rebut avui matí. He de reconèixer que sóc molt mal detectiu i que certa informació ja fa un bon temps que l’hauria pogut obtenir. La meva por i excessiva prudència no em permeten de ser eficaç. Poca cosa comento amb els meus col·legues. Has de pensar que ningú no considera els esdeveniments com jo els veig. Per a tothom es tracta d’una mort natural i per discreció no hi ha comentaris que vagin més enllà. El comportament de la gent d’un laboratori francès (amb molts estrangers) és ben diferent, molt més retingut, que el que trobaries en una organització universitària de casa nostra.

Pren nota d’una cosa: he descobert que dues altres persones, a més de la Gwenhaël, van passar, aquell dissabte, pel laboratori. Es tracta d’en Sanjeev Kumar Jain i del mateix doctor Mann. Ho he descobert d’una manera casual, gràcies a un ordinador i al control de les línies telefòniques. En Jain va utilitzar un dels ordinadors Macintosh i aquest, com a bon ‘administratiu’, va enregistrar l’hora i la data de la preparació d’un fitxer: el 9-1-88. En Sanjeev Kumar Jain, és un indi ‘autèntic’. I si em permeto aquest qualificatiu és a causa del seu aspecte i del seu aire manifestament misteriós (m’és sempre difícil habituar-me als seus ulls, a la seva mirada una mica d’il·luminat). És un jove professor, de 32 anys, de la Universitat de Nova Delhi que treballa al laboratori aprofitant el seu any sabàtic. Parla un francès correctíssim i un anglès dels més estranys. Ens ha explicat que és Jain. El jainisme, com segurament ja saps, és una religió molt antiga, que sovint es confon amb l’hinduisme, practicada per uns tres milions d’adeptes. El seu origen se situa cap al 1400 abans de J. C. Es tracta d’una religió intel·ligent, racional, quasi científica, fonamentada en el respecte de totes les formes de vida. El jainisme ha estat la filosofia que va inspirar la famosa ahimsa, la llei santa de la no-violència que Ghandi va adoptar. Els costums dels jainistes purs i durs són d’allò més estranys. Van totalment nus o, en tot cas, rigorosament descalços, ja que caminar amb sabates posa en perill tota mena d’insectes i cuquetes que corren per terra. Són vegetarians però no tasten cap tubèrcul. La raó és sempre la mateixa: el respecte absolut de la vida no permet la collita del tubèrcul, ja que en aquesta operació es produeix, sense cap dubte, la mort d’innocents bestioles. Naturalment en Kumar Jain, a part que no menja carn ni peix, té un comportament completament occidental.

En Jain m’ha explicat que va estar efectivament al laboratori aquell dissabte de tres a sis de la tarda perquè volia escriure una carta urgent emprant el tractament de text del Macintosh. No m’ha aportat cap element nou. Segons ell no va trobar ningú i com que va venir amb el metro no tenia cap raó de passar pel pàrking on era el cotxe de la Gwenhaël. Tampoc no va sentir cap olor sospitosa, cosa també normal, si es té en compte que el seu despatx es troba bastant allunyat de la sala del reactor.

Més estranyota resulta la presència del doctor Mann. Un banal problema administratiu em va exigir l’altre dia consultar els comptadors de telèfon personals. Aquests comptadors estan informatitzats i el del doctor Mann indicava una conversa de 1200 unitats, cosa excepcionalment elevada! Això em va cridar l’atenció i vaig comprovar aleshores que aquella es va produir el famós dissabte a partir de les 9,57 hores del matí. El doctor Mann havia estat doncs, aquell dissabte, telefonant una bona estona al seu despatx. Ell mateix m’ho ha confirmat. Va telefonar a Buenos Aires per raons professionals, segons ell. I naturalment no va veure la Gwenhaël, ni va sentir cap pudor. En fi, no es va assabentar de res…!!

Cal que t’expliqui qui és aquest senyor. He de reconèixer que no li tinc gaire simpatia, al doctor Mann. Procuraré tanmateix ser objectiu, tan objectiu com pugui.

El doctor Luis Eduardo Mann va ser una petita celebritat quan era jove. Molts diuen que podia haver tingut el Premi Nobel de Física. Va néixer a Alemanya fa 62 anys. Fill d’emigrants jueus, va adquirir la nacionalitat argentina, país on la seva família es va instal·lar quan era infant. Ha treballat en llocs molt importants com Princeton i, des de ja fa bastants anys, està instal·lat a França tot i mantenint moltes relacions amb l’Argentina, Xile i Brasil.

Científicament és una persona molt culta que manifesta un discret interès pel treball que es realitza al laboratori. No es pot pas dir que sigui una locomotora, és a dir, un investigador que arrossegui la gent amb noves idees. En realitat no el puc jutjar gaire, ja que és director del laboratori des de fa poc més d’un any. Segons el meu parer i també el d’altres persones atentes als problemes de política científica, la direcció de l’Escola li va confiar el càrrec amb raons més polítiques que científiques. Has de saber que els nostres investigadors són molt bons i treballen des de fa temps en temes de recerca molt prometedors. La feina rutlla sola, igual com sona una petita orquestra de cambra amb bons músics i que no necessita forçosament director. Has de pensar també, que a aquest senyor el jubilaran d’aquí a tres anys. Es tracta, doncs, en realitat, d’una espècie de Papa de transició. Els alts responsables han pensat segurament que, gràcies al seu nom, el laboratori podria reconfortar la seva situació internacional…

Aquesta és la versió, diguem-ne, de bona fe. Circula al mateix temps una altra versió manifestament més maliciosa. Veuràs, el doctor Mann hauria estat col·locat al cap del laboratori perquè en esdevenir completament ineficaç i incompetent es va decidir treure’l del càrrec que ocupava abans en un altre centre de recerca. Ja saps que en moltes administracions, la forma més ràpida de treure una persona, és conferint-li un càrrec una mica més important en un lloc on es cregui que no podrà causar gaires desastres. He de confessar-te que, per a mi, aquesta teoria ofereix certa veracitat. Però no te’n faré cap més comentari, per la senzilla raó que aquest senyor s’entén, malgrat tot, bastant bé amb mi i que no desitjo empipar-lo en l’exercici de les seves responsabilitats.

Les relacions d’en Mann amb els altres sèniors del laboratori són discretes i prudents. En canvi, malgrat les seves formes un xic mel·líflues, el seu caràcter manifestament intrigant produeix petits conflictes amb alguns dels joves, el personal tècnic i sobretot amb la secretària, la Béatrice, que el troba insuportable fins al punt que, tal com diu, si no fos per ella que fa el contrari del que li mana, el laboratori ja estaria en plena decadència.

Qui el descriu d’una manera més dura i de fet amb molta gràcia és en Tomeu Miró Picó, graduat que prepara una tesi amb el doctor Morel. És un al·lot mallorquí, estudiant molt brillant, sempre ple d’humor, destinat sense cap dubte a fer una gran carrera en el món de la recerca. Per si no ho haguessis endevinat amb els seus cognoms, és xueta. En Tomeu no simpatitza gaire amb en Mann. Recordo que un dia em va comentar, tot irritat, una conversa amb en Mann a propòsit del conflicte històric que oposa la comunitat jueva centreuropea (els asquenasi) i els jueus del mediterrani (els sefardites). Segons en Tomeu, en Mann, que naturalment és asquenasi, considera els sefardites amb un insuportable i altívol menyspreu.

Manifestament hi ha caràcters que no lliguen. D’una banda un esperit introvertit i recargolat. D’una altra, l’espontaneïtat i la passió expressada amb aquella gràcia que tenen certes persones dels Països Catalans quan utilitzen expressions locals que et fan esclatar de riure. «En Mann és un coionera quan no és un pardal assoleiat!», es diverteix a repetir en Tomeu.

És probablement degut a la gran simpatia que sento per en Tomeu que se m’encomanen expressions seves. Així, per exemple, m’agrada força ara emprar la paraula horabaixa en comptes de tarda.

Es tracta d’una persona totalment relaxada. Res no l’atabala. Té una intel·ligència ràpida que li permet brillants raonaments i espectaculars encerts. Si en Mann evita tot comentari sobre els esdeveniments de la política israeliana o dels jueus en general, en Tomeu, en canvi, s’hi llança cos i ànima. Sobretot amb el seu col·lega musulmà, en Nouvredine, amb el qual manté una relació molt cordial malgrat de tractar-lo de moro Mussa, per tal de fer-li la guitza.

El fet essencial és que el doctor Mann va ser al laboratori el dissabte del drama. És ben curiós que només n’hagi fet referència quan li vaig plantejar la qüestió del telèfon, i que no ho hagi comentat abans que li preguntés, si va veure la Gwenhaël aquell matí i si va constatar alguna anormalitat en el seu cotxe, sobretot tenint en compte que devia haver deixat el seu pràcticament al costat.

Aquesta reserva tan curiosa de la gent per a explicar el que van fer aquell dissabte m’intriga. ¡Només faltaria ara que succeís com a les novel·les de lladres i serenos, en les quals resulta que tots els personatges van estar en el lloc del crim! He decidit, doncs, investigar més detingudament aquest punt particular.

Fins ara només he trobat l’ocasió de parlar amb la xineta i et puc assegurar que no he pogut treure’n l’aigua clara. Encara no he entès les seves complicades explicacions sobre el que va fer aquell dissabte. No m’he atrevit a insistir. D’acord, Jaume, sóc un soca. La pròxima vegada procuraré fer-ho millor, però t’asseguro que quan un oriental no et vol contestar, no et contesta.

La Lin Yao-Yan (aquest és el seu nom) ha estat enviada pel Govern xinès de Beijing per seguir estudis a França. Imagina’t la proesa: anar a París després dels estudis secundaris a Xangai, perfeccionar el francès, preparar el concurs de l’X, obtenir una honorable admissió a l’Escola (cada any s’admet un reduït nombre d’estudiants estrangers) i, finalment, acabar sense problemes els estudis. La Lin ha fet tot això! És una noia petiteta i més aviat bufoneta que fa la impressió de ser un xic aturada. Acostuma a mirar-te somrient d’una manera incrèdula. Està fent al laboratori una estada de fi de carrera.

La presència d’en Mann i d’en Jain aquell dissabte al «labo» constitueix, doncs, un fet interessant. Però n’hi ha encara d’altres més sorprenents i alhora inquietants.

Per tal de continuar la meva feina (com pots suposar no he deixat de treballar) necessitava les dades i els últims resultats obtinguts per la Gwenhaël. Tots els seus afers romanien aparentment intactes en el seu despatx. Igual que pel seu cotxe, ningú no s’havia interessat pels seus llibres i papers. Malgrat això, no em va ser possible trobar les llibretes que contenien les dades experimentals ni cap resultat referent al seu darrer estudi que, tal com havíem convingut, ella faria amb tota prioritat. Ho he preguntat a tothom, en particular a en Tomeu que seguia amb interès tot el que feia la Gwenhaël. Ningú no està al corrent d’on són aquelles llibretes.

Això, francament m’empipa molt. En una de les meves últimes reunions de treball amb la Gwenhaël, vàrem veure la possibilitat de comprovar una idea absolutament revolucionària. Malgrat que no entrava directament en el tema de la tesi de la Gwenhaël, teníem la impressió que valia la pena fer un esforç en aquest sentit per tal de treure’n l’entrellat. Es tractava d’una versemblant descoberta, ben inesperada com tantes vegades passa en la recerca, sobre un problema en què precisament el mateix doctor Mann havia treballat uns vint anys abans. En Mann, amb qui havia discutit aquest assumpte, ens aconsellava no prosseguir aquesta via, ja que no aportaria cap element interessant. I si ens ho deia és perquè sabia de què anava. Segons ell, era la millor manera de perdre el temps. Esdevenia, a més a més, particularment sever amb la Gwenhaël i de retruc amb mi mateix, en considerar que la Gwenhaël havia de limitar-se a tractar problemes seriosos i no seguir les meves fantasies. Comprendràs, doncs, la meva preocupació en no trobar cap d’aquests documents. Refer les experiències és un treball ben penós, malgrat el seu indubtable interès.

Fa poc, tot i regirant els seus calaixos, vaig trobar les claus d’un Renault. Això em va estranyar. El cotxe de la Gwenhaël era un R4 atrotinat i rovellat pertot arreu fins al punt de tenir forats en la planxa del xassís. Aquella clau podia ser la del seu cotxe i, a menys que es tractés d’un doble, era força sorprenent de trobar-la en aquell calaix. Per aclarir la cosa, vaig agafar la clau per provar-la… ¡I mira noi, la clau era la bona! Maquinalment vaig intentar de posar el cotxe en marxa. Dic intentar perquè en realitat no ho vaig aconseguir. I aquí hi ha un altre fet absolutament insòlit: l’indicador del dipòsit marcava zero! No hi havia gasolina!

Ja veus, Jaume, això és un autèntic envitricoll. La clau, m’imagino, devia ser un doble de la que la Gwenhaël deixava al seu despatx i que devia emprar per no desfer el seu clauer quan portava el cotxe al garatge. Jo no sé què pensar de tot això. Estic ara inquiet perquè de passada dec haver deixat empremtes digitals pertot arreu.

Cada vegada estic més decidit a prosseguir la meva dèria. He d’actuar. Tinc algunes idees… Ja te’n parlaré més endavant.

Jaume, em fa un gran bé d’escriure’t. La teva carta amb l’interès que em manifestes em dóna un gran reconfort.

Comparteixo completament la teva anàlisi de la tesi de l’homicidi. La conclusió és tanmateix terrible: amb tota probabilitat conec personalment la persona responsable de la mort de la pobra noia!

Ja aniré explicant-te més coses sobre els col·legues i també sobre el laboratori. T’he escrit una carta ben llarga i necessito dormir una mica. Voldria tanmateix fer alguns comentaris sobre els ‘casos’ que han succeït a l’EP. Sobre el cas d’espionatge, no en sé res, i moltes vegades em pregunto si no es tracta d’aquells típics rumors que s’expliquen sense cap fonament. En canvi, allò de la noia morta a trets sí que és cert. Es va produir realment davant de la finestra del meu despatx. Recordo que durant un bon temps no es va segar l’herba del prat. Alguna autoritat judicial devia demanar que fos així. Em sento ben incapaç, ara per ara, de relacionar aquest fet amb el que ens ocupa.

Fins aviat. Abraçades.

Toni

P. S. Volia enviar una carta de condol als pares de la Gwenhaël, però el doctor Mann me’n va dissuadir proposant-me d’escriure col·lectivament. Ell mateix va redactar la carta que tots vam firmar. No vaig voler singularitzar-me dels meus col·legues, sobretot perquè no conec els seus pares.

M’he quedat la ploma de la Gwenhaël. Es tracta d’una petita estilogràfica de color blau amb una tapa daurada en què hi ha gravades dues lletres G&T, ¿com Gwenhaël i Toni?