Barcelona, 6 d’octubre de 1988

Barcelona, 6 d’octubre de 1988

Estimat Toni,

T’escric des de Barcelona on sóc per unes gestions, referents al guió de cine del qual et vaig parlar. Avui vespre torno a Mallorca, però només per recollir unes coses, tancar la casa i la setmana que ve tornar a Barcelona, a passar l’hivern.

Ha estat un viatge llampec, doncs, i aparentment sense cap mena de relació amb els esdeveniments que em tenen obsedit. Però, curiosament, ha servit per aclarir una de les incògnites que ens preocupaven. A la bústia de casa, enmig de la paperassa típica d’estiu, hi havia una nota d’en Jain. Datada el dia 18 d’agost —dos dies abans del dia de la mort d’en Tomeu, no ho oblidis— és odiosament formal, com el personatge. Te la tradueixo:

¿Què et sembla, Toni? Ara ja sabem que en Jain era a Madrid el dia de l’accident. ¡Ah! He trucat al professor Rico de la Complutense (un bon amic) i he comprovat que efectivament el col·loqui es va celebrar i en Jain hi va assistir.

El misteriós personatge que va visitar en Tomeu, doncs, el dia de l’accident no podia ser en Jain.

I ara et deixo, que encara perdria l’avió. T’enviaré aquesta carta des de Mallorca, que ara no tinc temps ni de posar-la a correus.

Una abraçada,

Jaume

* * *

Biniali, 8 d’octubre de 1988

Toni,

Ahir, quan vaig arribar a Mallorca, vaig trobar la teva darrera carta. ¡Quin personatge, la senyora Mann! Però, al marge del teu —¡i meu!— descobriment de noves pràctiques sexuals, hi ha dues coses interessants en el que la dona et va dir: l’admiració que en Mann tenia per la Gwenhaël, fins al punt d’intentar ‘seduir-la’, com un component més de la seva teràpia anticancerígena, i el fet que la dona no entenia què havia anat a fer en Mann a Mallorca.

«No coneixia ningú a Mallorca… a menys que…». ¿A menys que què, Toni? A menys que intentés contactar amb en Tomeu, és clar. De fet, l’única persona que coneixia a Mallorca. Però ¿per què? ¿Quina necessitat tenia en Mann de parlar amb en Tomeu? Suposo, Toni, que t’adones de la resposta: en Tomeu sospitava que hi havia alguna cosa rara en la mort de la Gwenhaël. Potser, fins i tot, com es desprèn d’una de les notes que et vaig transcriure del seu diari, les seves sospites es concretaven en algú que semblava obsessionat per la noia, que fins i tot havia intentat lligar-se-la, com el galant més tronat…

Perquè —i això és nou— en Mann és el misteriós visitant que va tenir en Tomeu el dia abans de l’accident’. Ho he sabut de la manera més senzilla i em culpo de no haver-ho descobert abans. Intentaré fer-te un relat detallat de les gestions que m’han portat al descobriment.

* * *

Deus recordar que en la conversa amb en Fontaine que et transcrivia en la meva darrera carta, vaig saber a quin hotel havia parat en Mann. Així és, doncs, que ahir, només arribar de Barcelona, vaig trucar a l’Hotel Formentor. Però la discreció de l’hotel és tan gran que no em van voler donar cap mena d’informació.

Aquest matí, sota un sol radiant de tardor, me n’hi he anat. Sé per experiència que allò que no et diuen per telèfon, t’ho solen dir si ho preguntes personalment. A més, tenia una bona excusa: he agafat un exemplar de la revista «El Temps» en què apareixia l’entrevista que havia fet a en Mann i m’he disposat a jugar la carta del periodista intrèpid. La gent del ram de l’hostaleria té molt de respecte pels mitjans de comunicació i procura quedar-hi sempre bé.

L’Hotel Formentor és un dels establiments hotelers més mítics de Mallorca, i més exclusius. Potser darrerament ha perdut una mica d’aquell prestigi que tenia a finals dels seixanta, però continua sent un lloc que té molt poc a veure amb el turisme de tarregada que omple Mallorca i que, afortunadament, a l’octubre ja ha desaparegut del tot.

L’hotel està situat en una àmplia zona verge, camí del cap de Formentor, però lluny de la carretera de pas obligat per a autocars i cotxes de lloguer que traslladen els turistes que volen embadalir-se amb la grandesa del paisatge del Gregal de Mallorca, on mor la Serra en un cap que apunta cap a Itàlia.

Els clients del Formentor són gent de diners, que no solen moure’s de les instal·lacions que té l’hotel. I és que no els cal, perquè tenen de tot: pistes esportives, piscines, una platja pròpia, camins enmig del pinar per fer bones passejades, cavalls…

Potser, a causa d’aquesta mena de clientela, els empleats són tan reticents a donar informació. He hagut de parlar amb l’encarregat i vendre-li la moto —com diuen els joves d’ara— que era periodista i que volia posar-me en contacte amb aquella persona importantíssima que havia entrevistat.

—Sí, efectivament, aquest senyor va ser amb noltros fa un temps —m’ha confirmat—. Li puc dir ses dates exactes, si s’espera un moment.

Ha teclejat el seu ordinador i ha esperat que a la pantalla aparegués la informació.

—Don Luis Eduardo Mann va romandre a s’hotel des quinze a n’es vint-i-u d’agost… Sa reserva que tenia feta era fins a n’es vint-i-quatre però va haver de marxar de sobte, per un problema familiar urgent… Jo mateix, record que li vaig fer es canvi des bitllet d’avió…

Suposo que els caçadors quan encanonen la presa deuen sentir el que jo he sentit en aquell moment: ¡ho tenia, Toni, ho tenia! La baula perduda. ¡El misteriós senyor X era en Mann! ¡Un afer urgent l’havia fet marxar el diumenge 21 d’agost, l’endemà de ‘l’accident’ d’en Tomeu! Ara només em calia demostrar que havia tingut alguna mena de contacte amb en Tomeu.

* * *

Ha estat quan creuava el Port de Pollença, de retorn cap a casa, quan se m’ha acudit. He frenat en sec, he fet mitja volta i he anat cap a la casa dels Miró-Picó. Potser tindria sort i trobaria la mare d’en Tomeu.

N’he tingut. La dona era al jardinet del davant, asseguda a una gandula, endolada i pensativa. Quan li he parlat, no m’ha reconegut. S’havia envellit molt, d’ençà de la mort del seu fill i els ulls inflats i les ulleres morades demostraven que encara el plorava.

Li he hagut de recordar que era un amic de n’Aina i que la nit de la tragèdia havia estat jo qui l’havia avisada que el llaüt no havia tornat a port. Les llàgrimes li han omplert els ulls, se les ha eixugat discretament amb un mocador de fil i m’ha fet seure al seu costat.

—¿Que vol prendre alguna cosa? —m’ha preguntat, amb una veu que se li esquerdava de tristor.

—No, no senyora —li he contestat. Em sentia a disgust, removent la ferida de la pobra dona. Així és que he decidit anar directament al gra. M’he tret de la butxaca el retall de l’entrevista i li he ensenyat la fotografia d’en Mann:

—Vostè em va dir que el dia abans de l’accident, en Tomeu havia tingut una visita d’un col·lega seu de París… ¿Recorda si era aquest home?

La dona s’ha posat unes ulleres, ha mirat la fotografia, ha reflexionat una estona, s’ha tret les ulleres i m’ha mirat de fit a fit:

—Sí, és ell, n’estic segura.

* * *

¿Creus en les casualitats, Toni? Jo, fins ara no. Però és que el que ha passat després de deixar la senyora Picó entotsolada al jardí de casa seva, sota la bunganvíl·lia, em fa pensar que o bé les casualitats juguen a favor meu, o bé hi ha un destí que vol que jo acabi portant Luis Eduardo Mann, científic i assassí, davant la justícia.

Ja ho sé, que m’exalto, Toni, ja ho sé. Però llegeix amb atenció com han anat els fets: quan tornava amb el cotxe cap a Biniali, a la carretera que enllaça el Port de Pollença amb Pollença, l’he tornat a veure. Sí, Toni, sí. Sense cap mena d’error. Era ella, l’estrangera, la dona de cabells blancs, que m’havia parlat al Port, durant la tempesta. El testimoni que havia buscat inútilment, la dona que sabia que hi havia algú més al Flor de Card d’en Tomeu.

M’ha passat a frec, en un minibús de color vermell, amb el nom de Residència Geriátrica Pollentia, conduït per una noia jove i amb dos o tres vells més a bord. ¡Per això les gestions de la jutge Gràcia i les meves recerques havien estat inútils! No era una turista: era una jubilada que vivia en una residència de vells.

He seguit el minibús fins a un casalot dels afores del poble, envoltat per una cleda i amb un jardí i amb una reixa, damunt la qual es repetia el nom de la residència geriàtrica en un cartell llampant de plàstic. Però la meva bona sort s’ha acabat quan he intentat parlar amb la dona.

He aparcat el cotxe davant la cleda i he empès la reixa per entrar. Però estava tancada. Aleshores he trucat al timbre que hi havia en un costat i he esperat que una noia jove, vestida amb una bata blanca, em vingués a obrir. T’estalvio el diàleg kafkià que he tingut amb la mossa i que m’ha valgut que m’engegués a pastar fang, sense deixar-me entrar.

I, aleshores, he decidit tranquil·litzar-me, tornar-me’n a casa i reflexionar. No vull parlar de totes aquestes coses amb na Maria-Antònia, per això t’he escrit aquest patracol desgavellat, Toni. ¿Què he de fer? El seny m’aconsella que ho deixi estar. Però em sento obligat cap a en Tomeu: si li hagués telefonat abans, si hagués arribat més d’hora a la cita, si… Ho he de fer, Toni, en memòria seva. Deixo aquesta carta, de moment, i truco a la jutge Gràcia. Ara sí que li puc dir que tinc el testimoni que hi havia algú més al llaüt d’en Tomeu i que, a més a més, sé qui era l’home que hi havia a bord, amb qui es discutia i que el va acabar matant…

Adéu, fins més tard.

Jaume

* * *

Biniali, 10 d’octubre de 1988

M’avergonyeix profundament el que ara t’he de contar, Toni. Ho faré, malgrat tot, perquè som amics i és una manera d’alliberar-me d’aquest rosec que se’m menja. Però, sisplau, no t’enfadis amb mi. Sé que vaig fer mal fet, que no es pot actuar d’una manera tan irreflexiva, sobretot, quan compromets altres persones.

Després d’escriure la carta anterior, em vaig tornar boig. Tenia una sensació estranya a l’estómac i un pessigolleig a l’espinada, com quan estàs segur que has resolt un problema important —suposo que en la teva carrera de científic ho has experimentat més d’un cop— o quan estàs a punt d’obtenir una cosa que has desitjat llargament. Vaig buscar la nostra correspondència. Em calia trobar una carta teva en la qual exposaves una hipòtesi dels fets que ara s’havia confirmat del tot. La vaig rellegir:

«La Gwenhaël s’havia quedat al laboratori aquell divendres al vespre. Així m’ho va explicar en Tomeu. Estava molt entusiasmada, ordenant i estudiant les dades experimentals que havia acumulat en quantitat impressionant. No sé fins a quina hora s’hi va quedar, però devia plegar bastant tard.

»El dissabte va tornar (molt possiblement cap a les nou del matí) per a prosseguir el tractament de les seves dades. En Mann va arribar poc temps després, va telefonar, i tot seguit va fer una petita visita al despatx de la Gwenhaël. M’imagino que la pobra noia acabava de posar en evidència resultats interessants i naturalment els hi va explicar.

¡Llàstima que tota la informació científica hagi desaparegut amb les llibretes!

»A partir d’aquí, és fàcil d’imaginar el que va succeir. En Mann volia aquells resultats, que tota la vida havia ambicionat i que, ara, una petita estudiant acabava d’aconseguir. Amb ells podria obtenir, de ben segur, el premi Nobel. Vés a saber quines propostes devia fer a la Gwenhaël i quin tipus de diàleg van mantenir. La Gwenhaël va rebutjar tots els arguments d’en Mann per a publicar junts els resultats i potser va anar massa lluny ridiculitzant les seves pretensions. La tensió devia pujar i pujar de to. En Mann no és un individu capaç de deixar-se fer i, tossut com una mula, devia sotmetre la Gwenhaël a una forta pressió psicològica emprant el seu eficaç i sovint odiós autoritarisme. ¿No tenia potser dret, en tant que director del laboratori, a participar en aquell treball? No em puc imaginar el que podien haver dit sobre mi,, ja que en realitat era jo qui havia proposat i impulsat la recerca en qüestió (i això contra la seva voluntat). I a més a més és a mi a qui correspon signar, com és natural, tota publicació sobre el tema. La Gwenhaël era, però, particularment encaparrada, capaç de dir a en Mann tot el que pensava, i me la imagino discutint, començant a arreglar els seus papers per endur-se’ls. No et sé dir com van anar a parar tots dos a la caseta dels gasos. Potser en Mann la hi va conduir amb diabòlica habilitat o potser la Gwenhaël s’havia oblidat de tancar les vàlvules de seguretat o bé deixat algun objecte que volia recuperar abans de marxar, i en Mann la va seguir. Allí, la discussió va continuar d’una manera cada cop més exaltada. Es va produir primer un petit incident que va degenerar després en drama? Molt possiblement: en Mann gelós, foll de ràbia, davant d’una bonica i intel·ligent noieta per qui devia sentir certa atracció i que li barrava el pas per aconseguir la més gran ambició de tota la seva vida, va actuar amb violència i a causa d’això la Gwenhaël va perdre el sentit. Potser li va clavar una bufetada, o va voler-la intimidar amb un ofec. La violència! Aquella violència que tant l’havia fet sofrir durant tota la seva vida: a Alemanya, a l’Argentina, i sobretot en tant que jueu perseguit!

»Ja t’he dit que en Mann és una persona d’una gran complexitat psicològica. Vés a saber què li va passar pel cap en aquells moments: vergonya del seu comportament, ambició, gelosia, por del ridícul, una vellesa difícil d’acceptar…? I potser estava enamorat com un babau!

»Devia sofrir intensament a causa d’aquell deshonorant fracàs i va decidir matar-la. Va aprofitar el desmai per engegar-li el gas tòxic a la cara, obrint una de les línies. Això, un home experimentat com ell podia fer-ho molt ràpidament emprant la clau anglesa que hi ha en permanència al costat de les bombones, i sense careta, ja que podia senzillament aguantar la respiració. Després les coses esdevenen més fàcils, però també més laborioses. Es va posar la màscara autònoma. Devia aleshores verificar curosament la mort de la Gwenhaël abans de procedir a deixar en ordre la línia del gas. Naturalment sabia que feia entrar oxigen, però no va creure oportú practicar cap purga. No es podia imaginar que jo me n’adonaria i que comprendria el que havia passat. De totes maneres això demanava feina, i la possibilitat que algú el veiés tocant una instal·lació amb què mai no treballava i on no tenia res a fer. I, aquí es va produir l’error fatal de l’X de l’X!!!

»Amb el carretó va traslladar la Gwenhaël fins al cotxe. Per a fer això es va veure obligat a desplaçar la bombona de gas buida prop de l’entrada, cosa que em va cridar l’atenció des del primer moment. Va instal·lar el cos de la Gwenhaël al volant, va engegar el cotxe per simular una intoxicació de CO₂. El cotxe, segurament amb poca gasolina, va estar funcionant sense parar màxim unes 15 hores! El dissabte és molt excepcional que algú passi per aquell pàrking i no és fàcil sentir un cotxe engegat des de l’interior dels edificis. L’única persona que podia haver-se adonat d’una tal anomalia era ell, el mateix Mann.

»Possiblement va tornar a la caseta dels gasos per a comprovar que tot estava en ordre. La pudor el devia inquietar. T’explicaré el per què. Vaig descobrir l’altre dia que un tub de detector sòlid havia estat utilitzat. Es tracta d’uns tubets de vidre que contenen una substància que adquireix una coloració si és posada en contacte amb el gas tòxic en qüestió, gràcies a l’aspiració aconseguida amb una pera de goma. En Mann es devia doncs inquietar ja que podia haver tancat malament la línia del gas. Per comprovar si hi havia una petita fuita va emprar aleshores el detector sòlid.

»La gran sort per a en Mann és que es va concloure que la Gwenhaël havia mort d’una manera natural, d’un atac de cor. Potser va ser la realitat… ¿Un atac causat per la primera agressió…? Vés a saber…».

¡I tant, Toni! Ara m’adono que tenies tota la raó. Així és com havien anat les coses a París. La resta, és fàcil de deduir: en Tomeu, profundament afectat per la mort de la Gwenhaël, convençut que no podia ser un accident, sospitava d’en Mann. Devia insinuar-li alguna cosa o potser en Mann ho va deduir de la seva actitud. Era l’únic que intuïa la veritat i calia eliminar-lo. Per això va viatjar a Mallorca d’una manera tan sobtada. I per això discutien a bord del llaüt, ¡i per això el va matar!

* * *

Vaig trucar a la jutge Gràcia. Vaig donar el meu nom a la telefonista i vaig esperar una bona estona.

—¿Què hi ha de nou, senyor Fuster? —em va preguntar amb una fredor que no presagiava res de bo.

—Hauria de parlar amb vostè al més aviat possible. Crec que he localitzat l’estrangera aquella que va veure que en Tomeu Miró-Picó no anava sol al llaüt. No l’havíem trobada perquè nosaltres buscàvem una turista de pas i és una resident. S’està a la Residència Geriàtrica Pollentia, als afores del poble.

La contundència de les meves paraules la devia impressionar perquè no va dubtar a citar-me per l’endemà —ahir—, a primera hora de la tarda.

Vaig arribar tan puntual, que el bidell de l’edifici de jutjats de Pollença em va dir que la jutge Gràcia encara no havia arribat. Vaig decidir esperar-la en un cafè que hi ha al davant, tot intentant una argumentació contundent i irrefutable que la convencés. M’havia fumat una pipa, quan vaig veure arribar la jutge. L’acompanyava un policia municipal i, pel gest i per l’expressió semblava més aviat empipada. M’hi vaig acostar al més ràpidament possible i la vaig saludar.

—Bona tarda, senyora jutge. ¿Es recorda de mi? —li vaig dir.

—¡I tant que el record! Vostè és es novel·lista. I ara mateix venc de perdre es temps per culpa de sa seva imaginació. Au, vengui amb mi, que no podem xerrar es mig des carrer.

Vam entrar a l’edifici de jutjats i em va fer passar al seu despatx. Un cop ella rera la taula oficial i jo, assegut com un acusat qualsevol, em va caure una esbroncada com feia temps que no rebia.

—Ja li vaig dir que es cas estava tancat, que sa mort d’en Miró-Picó havia estat un accident marítim, com tants que patim a ses nostres costes cada estiu. Però a vostè no li bastava i volia jugar a n’es detectius… No faci aquesta cara, que sap molt bé de què li xerr. Ara mateix venc de sa residència. Hi ha dotze velles ingressades i totes pateixen sa malaltia d’Alzheimer… Supòs que ja sap que aquesta malaltia ataca el cervell de ses seves víctimes i els provoca una mena de demència senil. Dubt molt que et seu testimoni tengui cap valor legal… Si el que pretenia era reobrir es cas, s’ha equivocat de mig a mig.

—No és això, senyora. És que crec que sé qui anava en el llaüt d’en Tomeu Miró-Picó… —li vaig dir.

—¿I com ho ha sabut? —em va preguntar la jutge, amb un gest d’impaciència.

Li vaig ensenyar el retall de l’entrevista i li vaig contar tot el que havia passat d’ençà de l’enterrament: com havia anat a visitar la família de la Gwenhaël, com la senyora Le Flahec m’havia parlat d’en Fontaine, com a l’entrevista que havia tingut amb ell, m’havia dit que en Mann era a l’Hotel Formentor els mateixos dies de la mort d’en Tomeu, com havia descobert que en Mann se n’havia anat l’endemà de l’accident, tot i que tenia reservada l’habitació fins a uns dies més tard, com la mare d’en Tomeu havia reconegut la fotografia d’en Mann com a l’home que havia visitat en Tomeu el dia abans…

Es va fer el silenci. La jutge Gràcia em va mirar molta estona, abans de parlar.

—¿I què significa tot això?

—¿Que no se n’adona? En Mann era l’home que anava al llaüt d’en Tomeu. ¡I va ser ell qui el va matar!

Un cop vaig haver pronunciat aquestes paraules, me’n vaig penedir. Tot plegat no era més que un castell de cartes, sense cap base sòlida.

—En cas que tota aquesta bogeria fos certa, digui’m: ¿I per què ho havia de fer? —va dir la jutge.

I llavors li ho vaig explicar tot: la mort de la Gwenhaël, les sospites d’en Tomeu, la visita d’en Mann… No em va deixar acabar.

—¡Basta, senyor Fuster! —va cridar amb un rampell de ràbia—. Faci es favor de no dir més beneitures. Ja sé que vostè és un novel·lista, però confondre sa realitat amb ses seves imaginacions és perillós… Vostè està acusant d’assassinat, sense cap casta de proves, un ciutadà estranger. I jo no ho puc tolerar. Li advertesc que formular acusacions sense fonament està perseguit per sa llei. ¿Sap que el podria fer detenir, acusat de calúmnia, interferència en un procés legal i moltes coses més? Miri, faci’s un favor. Surti ara mateix des meu despatx, torni-se’n a ca seva i oblidi-ho tot. Jo ignoraré aquesta conversació. Però si torna a xerrar amb qualcú d’assassinats, complots i històries extravagant, faré que el jutgin. ¿Ho ha entès?

* * *

No he dit res a na Maria-Antònia. No voldria preocupar-la. Però he pres una decisió. Després d’enviar-te aquesta carta, m’oblidaré de tot. Tomaré a Barcelona i miraré d’esborrar del meu cervell aquesta història. No vull més problemes, Toni. Per tant, et prego que estripis totes les meves cartes que hi fan referència. Jo faré el mateix amb les teves.

Una abraçada,

Jaume