Barcelona, 18 de gener de 1988

Barcelona, 18 de gener de 1988

Estimat Toni,

Ahir vaig rebre la teva carta i t’asseguro que no he pogut dormir en tota la nit. ¡He pensat tantes coses! La primera reacció va ser creure que la teva carta era una broma. Però no m’encaixava amb la imatge que tinc de tu, no és el teu estil, aquest. I la carta respirava tanta sinceritat i una preocupació tan sentida que o bé era una obra mestra de ficció, o bé era certa. Així és que vaig deixar que na Maria-Antònia la llegís i em donés la seva opinió. Junts hem arribat a la conclusió que no és una broma. I, aleshores, ha començat el neguit.

Et seré sincer: no entenc res de res. I això que hi tinc una certa pràctica, si més no literària, en històries d’aquesta mena, com tu mateix reconeixes a la teva carta. De bo de bo, Toni no estaràs exagerant? Potser la mateixa tensió de la feina… Les coses, de vegades semblen d’una manera i després, quan se les examina de prop agafen un caire diferent i tot encaixa… No ho sé.

M’agradaria que quan rebessis aquesta carta tot s’hagués aclarit i la història que m’expliques no fos més que un cúmul de circumstàncies curioses. Sigui com sigui, hi ha uns quants fets que no entenc. En primer lloc, l’actuació de les autoritats franceses, tant les de l’Escola Politècnica, com les judicials. Arreu del món —i no crec que França sigui una excepció—, quan es troba un cadàver en circumstàncies especials (per exemple, al volant d’un cotxe), sense causes aparents que expliquin la mort, es procedeix a fer una investigació en tres fronts:

a) L’autòpsia del cadàver que determina les causes i les circumstàncies de la mort i que permet descobrir si es tracta d’una mort natural, d’un accident, d’un suïcidi o d’un homicidi.

b) Un interrogatori dels familiars, amics i companys del mort per esbrinar-ne els seus darrers moviments abans de l’òbit i determinar-ne així les circumstàncies.

i c) Un escorcoll del lloc on vivia el mort i del lloc on treballava per tal de reunir les proves que aclareixin els fets.

I això es fa sempre, encara que s’arribi a la conclusió que les causes de la mort han estat naturals.

Pel que m’expliques, en canvi, hi ha alguna cosa sospitosa en el comportament de les autoritats.

En primer lloc, el metge de l’Escola Politècnica que es limita a dir que la pobra noia s’ha mort, sense més investigacions, sense el resultat de cap autòpsia o sense revisar el seu historial mèdic: ¿Estava malalta, la Gwenhaël?

En segon lloc, la policia i el jutge que aixequen el cadàver sense comprovar res, sense fer cap escorcoll i sense parlar amb els amics i els companys de la morta. Com si trobar-la asseguda al volant del cotxe, no sé quantes hores després de la mort, fos la cosa més natural del món, que no desvetllés cap mena de sospita.

I en tercer lloc, el director del laboratori que no sospita res, accepta el veredicte del metge i es limita a telefonar a la família de la morta sense donar-vos cap explicació…

¿I els seus companys? ¿I l’altra gent del laboratori? ¿Tothom accepta els fets sense qüestionar-los? ¿Tot plegat és tan estrany!

A més a més, si les teves sospites són certes, aquest gas letal deu deixar algun rastre a l’organisme, que una autòpsia trobaria. Si a més la mort es va produir en un lloc diferent d’allà on van trobar el cadàver (al laboratori i no al cotxe), segur que l’autòpsia també ho determinaria… Aquesta història és un garbuix que se’m fa difícil d’entendre.

Et prego, doncs, Toni, que et tranquil·litzis, que no facis res (tens raó, si expliquessis les teves sospites a algú, et prendrien per boig) i que m’aclareixis alguns punts de la història. Em cal que m’expliquis l’estructura de l’Escola Politècnica (tant física com de funcionament). També m’agradaria que em parlessis de la Gwenhaël: ¿era una noia casada o soltera? ¿Tenia algun boyfriend fix o passavolant? M’agradaria que m’expliquessis com era: comunicativa, retreta, nerviosa, pausada?… Tot allò que hi fa referència m’interessa per fer-me una composició del lloc i dels personatges. ¿I els companys del laboratori? ¿Quants són? ¿Com són? Parla’m també d’aquest ineficaç doctor Mann que quan se li mor una col·laboradora en circumstàncies si més no estranyes, es limita a trucar a la família…

Mantén-me informat del que passa. M’agradaria saber si la policia ha actuat i què ha fet, si se sap res de l’autòpsia, si hi ha noves dades sobre els fets…

Ja sé, Toni, que aquesta carta no et servirà de gran cosa i em sap greu però és que he quedat tan desconcertat com tu mateix. Espero amb impaciència la teva resposta. I, sobretot, no facis res, no parlis amb ningú, limita’t a esperar els esdeveniments.

Records a la família. Espero, impacient, notícies teves.

Rep una abraçada del teu amic

Jaume Fuster