D’Empúries a Haití, entre la platja i el déchoukage

Aquí tot es dissol en xiscles i remors. Tot es desfà en el torrent de la llum i dels colors que es van fent tendres i difuminats al crepuscle, quan el blau del mar és més profund i a l’atmosfera es combinen la fetor dels fruits madurs amb la fortor de la pell humana. I bé, aquest cop jo he començat ja per aquí, per la pell humana…, i he acabat xop i llefiscós, com una granota. En l’interval, una platja de postal i una dona que també. Una mica mulata i tot —tot just la mica que cal.

El seu llavi superior, perfilat i una mica rebregat, deixa entreveure una geniva rosada. Tot sembla sortir d’ella, fins i tot el meu desig, que ella polsa sàviament, mirant-me amb uns ulls mig clucs, mentre la mà s’escorre en una carícia que es conté tot just per no esgarrapar-me. Em fascina la continuïtat del seu cos: res a veure amb una sèrie d’òrgans empalmats —ventre, cuixes, cames— de vocació metafòrica, o fetitxista. Cada fragment o bocí del seu cos té una qualitat metonímica que el remet a l’altre i al contigu, i al següent. Sento aquella barreja d’admiració formal, de tendresa i de vertigen carnal que sembla que seran interminables, Però no és així. Ella no sap reprimir-se prou i al dit amb què li acaricio els llavis —nyam!— m’hi deixa una marca que aviat serà un sangtraït. El meu xiscle l’espanta primer però de seguida em dóna una boca oberta, massa oberta, que jo no sé ben bé com negociar. Llançada i riallera, sento tanmateix que té por, que es vol donar però guarda un pudor o una basarda que la conté encara… «Just el perfum de castedat que faltava per acabar de tornar-me boig!». Envoltat d’una vegetació tropical on tot és obert i bategant, on només li falta una mica de continència per acabar d’al·lucinar-vos, ella hi aporta encara l’última fascinació: «La fascinació de l’escrúpol». Recula, doncs, una mica, i això em permet veure-la millor tota sencera: l’engonal forma ara una el·lipse quasi perfecta que es perllongaria en una anca alta i rodona si no fos per una pelvis molt marcada, amb un petit séc allà on s’entrega a l’esquena. El bust, tibat i suficient, és, tanmateix, prou flonjo i caigut per no semblar de plàstic ni fet a mida. Però el millor són encara les mans, unes mans llargues i fines amb cinc dits com cinc cucs veneris i onejants que es fiquen a tot arreu amb el dit petit lleugerament desviat enfora (oh, les petites imperfeccions!) i que ara sento, pessigollejants, fèmur amunt.

Fèmur amunt? I com pot ser si ara li tinc les mans agafades? Ostres! A més, la carícia que sento a la cuixa és massa suau i contínua per ser… Uau!: però si no és la seva mà, és una mena de sargantana o llangardaix petit, quasi blanc com la sorra, però amb aquelles urpes mig prehistòriques que tenen les iguanes o els galàpets. L’animal ho estronca tot, és clar; jo salto com una molla solta i vaig fent bots per espolsar-me’l fins que estic segur que ja no duc l’animal al cim. Ella, que és de l’illa i s’hi coneix el bestiar, riu del meu ensurt: «Mai no hauria cregut que un home pogués canviar de postura i ritme tan de sobte, i tan de pressa».

Hem passat ja bona part del matí sobre la sorra fina d’un Club Mediterrané abandonat, amb les restes de bungalous despintats i a mig corcar. (Ara que es parla ja d’arqueologia industrial, penso que caldria parlar també d’arqueologia turística). Passat l’ensurt, esvaït el cercle màgic on ens havíem capbussat, l’amiga es fa un cop més present (perquè no ho he dit, és cert, però en tota l’escena anterior hi havia allí, asseguda a la sorra, una altra persona: una amiga silenciosa i discreta). Hem acabat ficant-nos tots tres a les restes del que devia ser la suite reial amb un llit enorme, i hem iniciat una espècie d’operació polivalent. L’amiga era discreta, però no pas de pedra. És lògic, doncs, que entre la vegetació exuberant, la sorra, el mar, l’arqueologia i la nostra particular gimnàstica no hagi pogut estar-se de participar en tot plegat. Aviat, però, ha vist que es tractava d’una qüestió bilateral, i molt amablement ha dit que se n’anava a buscar cigarretes o no sé què al cotxe que havíem deixat prou lluny.

I just ara, ara que em sento alliberat i amb unes ganes enormes de reprendre el nostre negoci, ella talla els meus avanços bruscament, i jo penso que potser fa bé, que no es pot continuar una exploració amorosa després que t’han fet un trau al dit, t’ha espantat una sargantana i una amiga s’hi ha ficat al mig. Però també és una ocasió adient, imagino, per riure junts de tot plegat i acabar de sentir-nos còmplices dels petits incidents o entrebancs que hem anat trampejant.

Ella no sembla veure-ho així i m’engega de cop, amb uns ulls que per primera vegada deixen de riure:

—Au, mira; dona’m un argument filosòfic per fer el que estem fent i per explicar el que ens ha passat.

Em cau l’ànima als peus. Aquesta mica de brometa, aquesta referència a la meva «imatge pública» em desanima totalment. Em sento mirat (admirat, potser?) com a metàfora, com a fantasma del seu imaginari, alhora que ignorat com a presència física. No sé què dir. Li faig un somrís de compliment i m’aixeco no sense esforç del llit king size. Sembla que l’encís s’ha esfumat, però just aleshores ella reacciona, forta i tendra alhora, com al principi:

—No, no et moguis, no te’n vagis: vols que ens fem un orgasme de primera?

L’ànima torna a pujar-me al pit, però ara és el cap, que em cau als peus. No entenc res. Què deu voler dir? Que vol «representar» un orgasme? Que pretén procurar-se’l davant meu? És una manera seva de parlar o es refereix a alguna cosa en concret? Ella veu la meva cara de desconcert i m’allarga la mà, acariciant:

—No saps el que vull dir, oi? Doncs apa, vine, vine aquí que t’ho explico —em diu amb aquesta justa barreja de tendresa i de malícia, sense les quals el sexe no fóra més que una abraonada gimnàstica recreativa. Però de sobte fa un gest estrany que em talla, no ja les oracions, sinó les mateixes sensacions: se’m munta a sobre, agenollada, i mentre jo l’acaricio, un líquid quasi tan llarg com un pipí però més glauc i dens comença a inundar-me el pit, els braços, fins que s’escorre sobre el borrissó del que en altre temps fou el matalàs king size.

—És nou per a tu, oi? A fe que ningú te l’havia donat.

No, mai dels mais! Mai ningú m’havia ruixat amb un doll poderós que em fes sentir, com ara, que m’il·lumino d’orgasme —feliç i esgarrifat alhora.

(Anys més tard sabré per un llibre què són les «glàndules de Skene», similars a la pròstata masculina, i que ben estimulades poden produir un líquid alcalí químicament semblant al semen).

Mai es pot dir que ho saps tot!

És difícil sostreure’s a la primera impressió que va produir-vos un paisatge, un episodi, un país. En tornar-hi, potser en sabrem més, coneixerem el que després se n’ha esdevingut, però aquella primera experiència verge retorna un cop i un altre, amb totes les sensacions que hi anaren associades.

Per això no em va ser fàcil tornar a Haití, dos anys després, tot just a fer política. Els ulls se me’n van a qualsevol persona o paisatge que recorden aquella tarda d’arqueologia turística amarada. Ara em dirigeixo, però, al palau presidencial de Port-au-Prince (més tard, mig arruïnat pel terratrèmol). La seva façana és una quimera enlluernant feta de calç, blauet i sol. És just al matí següent de la presa de possessió del nou president, Aristide, l’any 1991.

L’ambaixador americà ja s’ha colat a veure’l i jo he d’esperar tres quarts d’hora. La brisa entra pels balcons i fa voleiar un cortinam de fil blanc, un enorme llençol no menys fantàstic que la façana. En el saló, a la meva dreta, un empresari francès està provant de retenir un futur primer ministre escardalenc, neguitós, en mànigues d’una inversemblant i suada camisa de pinces. En realitat, es tracta de René Préval, un enginyer agrònom de quaranta-vuit anys, exiliat durant el duvalierisme i dedicat des que va tornar als moviments assistencials de la Fanmi se Lavi (la família és la vida), on conegué mossèn Aristide —ara president Titid.

Del balcó estant, contemplo la plaça on el 6 de desembre es va produir el Lavalas («allau popular») contra l’intent de cop d’estat del general Lafontant, ministre d’Interior de Duvalier i cap dels tonton macoutes. Resultat: vint-i-set tontons i colpistes morts, molts seguint el tradicional mètode del Père Lebrun (Père Lebrun és la marca dels pneumàtics que, ben ruixats de gasolina, se’ls col·loca al voltant del coll a les víctimes per ser cremats a continuació). Des del mateix balcó recordo ara les observacions i advertències que fa tres dies em trametia a la Casa Blanca el president de l’Executive Office. «Digui al president Aristide que ja els hem aconsellat als nostres amics [sic] d’allí que és en el seu propi interès que han de respectar la Constitució. Sí, ja sabem que és necessari depurar alguns militars de Duvalier que havien comès abusos; però digui-li també que s’ha de respectar la Institució militar, les vies polítiques… —o no, millor digui-li “administratives”—, i que nosaltres ja hem advertit als nostres militars que s’han de portar bé». L’home de Bush (pare) no va aclarir-me —i tampoc li ho vaig preguntar— si en parlar de «certs abusos» es referia als assassinats massius o simplement a la venda al mercat negre dels sis-cents mil arbres enviats pel Banc Interamericà per impedir la completa desertització de Morne i l’Hospital. Però vaig callar, bocabadat davant el tàcit reconeixement nord-americà que els seus interlocutors eren aquells militars i així ho vaig dir a Aristide.

Les meves meditacions del visitant es veuen interrompudes per una mulata —encara una mulata— que irromp al balcó i m’acompanya fins al despatx del president Aristide. Gaston Bachelard sostenia que «a palau sempre hi falta un racó», però en aquest més aviat n’hi sobren. L’hostessa, més guapa que veterana, s’equivoca un parell de vegades en el seu camí cap al despatx presidencial. La blancor del seu somrís vol excusar la seva enorme incompetència, però jo aprofito el passeig, que em permet tafanejar aquesta monumental i estrafolària baluerna de neoclàssic tropical, on el president Aristide sembla haver trobat el seu racó en el lloc on era abans la sala de bidells. En contrast amb el palau immens, el despatx que s’ha habilitat és petit, poc il·luminat, irregular —tan vulgar que no resulta ni ostentosament senzill. El president em rep a la porta i, després de felicitar-lo pel seu èxit, de respondre algunes preguntes, d’explicar-li les meves impressions i proposar-li una trobada amb Havel, Arias i Walesa al Parlament Europeu, li demano de fer-li una entrevista d’una hora per enviar-la als altres participants (una trobada que no va arribar a produir-se, entre altres coses, amb la descoberta poc després de la cova d’Alí Babà del mateix Aristide).

«Encantat, encara que sigui més temps, no hi ha pressa», respon Aristide amb un somrís que no és ni oficiós ni oficial. És solt i espontani: anormalment normal tant per a un mossèn com per a un president. L’ambient es fa immediatament relaxat.

«Quines són les mesures que corren pressa», pregunto, «aquelles que ha de prendre en els primers mesos del seu “estat de gràcia”? —si m’excusa l’ús secular de l’expressió». La seva resposta és immediata: «Abaixar el preu dels productes bàsics, establir la seguretat i eliminar sé youn kai ki trompé soley mé pá lapli», «aquelles barraques que enganyen el sol però no la pluja», segons em tradueixen després. A la sortida de palau m’acompanya el Dr. Jaume Ollé en un passeig pel barri (és un dir) de la Salina. «La brutícia i pestilència de la Salina», m’explica, «mostra el millor i el pitjor d’aquest país: les condicions abjectes en què subsisteix la majoria dels seus ciutadans i la seva tremenda capacitat d’adaptació i supervivència».

Enormes bassals negres —latrina, petroli, sang— ocupen l’ample del carrer. Ens obrim pas entre rocs, bassals de petroli brut i munts d’escombraries. Al capdamunt del roc més gros, un nen completament despullat està fent volar un tosc estel fet de papers pintats, relligat amb filferros de paraigües.

—És sorprenent —li comento—; tot això sembla un miracle al revés. Però, d’on ve aquest autèntic rècord de misèria, corrupció i desforestació que és Haití? —Aleshores encara no s’havia produït el terratrèmol.

—Aquí la conxorxa, la venjança i la por presideixen la vida de cada dia —em diu l’Ollé—: i el tinglado, el suborn i el gatuperi (la magouille) contamina totes les activitats. És la politique du ventre.

—Vols dir com una mena de mordida mexicana i a lo bèstia?

—Sí, però en certa mesura, aquí la magouille tempera la llei del Talió i evita la pura dissolució de la justícia en revenja o represàlia personal… Per acabar d’entendre-ho, però, has de conèixer el sentit de la paraula «déchoukage», que vol dir «arrencar de soca-rel». És «dechoukua» algú posant-li el collar d’un pneumàtic en flames, destruint la seva casa, eliminant els seus familiars o fent els seus fills a bocins.

—Però quan es produeix un déchoukage i quant dura la cosa?

—És periòdic, és un va i un ve i un torna i un som-hi que segueix un ritme impecable des de fa més d’un segle: com una sístole i diàstole de magouilles i déchoukages. El govern de torn s’enriqueix amb l’ajut estranger, la tala dels boscos o el trànsit de drogues, i envia el diner a fora. Quan els amos es passen i la misèria augmenta més del costum, la gent pren el carrer, s’enfronta a l’exèrcit i en alguns casos arriba a desfer-se del dictador de torn per posar-ne un altre. Veurem ara.

—I què hem de veure? —interrompo Jaume Ollé—. Sembla que parlis de processos o lleis físiques més que no pas d’esdeveniments polítics.

—Sí, per desgràcia així és de regular, dramàtic i plausible. Per uns dies, el poble enfurismat, famèlic i desorganitzat és l’amo de la situació. A la magouille dels líders polítics i els milionaris del contraban segueix una ronda de déchoukages i es posa en pràctica el vell lema revolucionari: coupe tet, boulekai —«talleu caps, cremeu cases». Un cop tot prou escapçat i cremat, sembla que la gent es queda sense objectius i sorgeixen dissensions entre ells. Un nou líder s’està preparant (sovint sota els auspicis americans), que ha de substituir aviat el general anterior, i el cercle tornarà a tancar-se. Els Duvalier van ser els darrers representants oficials d’aquesta carnisseria d’alta o baixa intensitat. Tots esperen que Aristide no es transformi en el penúltim, que qui sap.

Aquesta venia a ser l’anàlisi i el diagnòstic de Jaume Ollé. Per a l’ambaixador espanyol, proper ja a la jubilació, el doctor Ollé «es un auténtico misionero, un santo»; i es queda molt sorprès quan li comento que a Barcelona gaudeix d’una fama més galant que pròpiament cristiana. «¿Pero qué dice usted? Vaya, vaya, qué cosas. Pero nada, coja usted mi jeep y que le acompañen a verlo, allà en el monte».

Tere i Jaume Ollé —doctor Olé per als haitians— viuen a l’Hospital Albert Schweitzer de Deschapelles, allà on acaben els arrossars i comença el turó. Emparedats entre l’absoluta misèria haitiana i la voluntariosa jovialitat dels metges mennonites (secta anabaptista, que no s’ha de confondre amb els cristians maronites), la desimboltura dels Ollé resulta allà una absoluta extravagància. Els mennonites no semblen entendre ni aprovar que la seva caseta hagi perdut l’asèpsia puritana de les altres residències per a metges i hagi esdevingut un amable caos. Durant la tarda que passo al seu domicili, no s’atura la cua de nens o velles que vénen a demanar als Ollé allò que dignament anomenen el seu budget —el seu sou. Madame Ollé, please, je veux mon budget. A mesura que passen les hores, la casa va agafant l’aspecte d’una promíscua família estesa, d’on entren i surten, pidolen o s’asseuen a xerrar els amics nadius del fill, un estudiant míser i eternament emmurriat, una vídua pobra i una llarga llista dels outcast del poblat. Sols no hi és, no tornarà Marie France: l’afillada haitiana de deu anys que els Ollé portaren per operar a Barcelona i que va morir.

L’entrada del mateix hospital és un cobert dantesc on s’amunteguen cossos esquàlids o tolits, sovint carregats a coll pels seus familiars des de qui sap on. Són carcanades d’os i de pell, de nafres i de pus. En acostar-nos-hi, els seus ulls ens segueixen amb una barreja d’ansietat i resignació; la serenitat vacuna es confon amb la més subtil tendresa i una espurna d’esperança. Passem al pavelló on els nens desnodrits sobreviuen amb líquids els dos primers dies; no és fins al tercer que els donen alguna cosa sòlida…, i al cap d’una setmana estan aprenent a dibuixar amb Tere Ollé. «I és just aleshores», em diu ella, «quan han d’anar-se’n per deixar el seu lloc a d’altres, o potser a ells mateixos, al cap d’un temps». Són les sis de la tarda i a Jaume Ollé encara li queden 25 malalts per visitar. «Avui he gastat un rotlle sencer de cinta adhesiva», comenta amargament mentre ens mostra el cos consumit d’un home de 30 anys. «Aquí a l’hospital de Deschapelles», m’aclareix, «la llargada d’aquesta cinta és el baròmetre de la sida. Una tira de cel·lo és la marca que he d’afegir a la fitxa del malalt que, a més de la tuberculosi o el tumor per al qual havia vingut a curar-se, resulta seropositiu. Avui he fet curt de cinta adhesiva».

Però no són només els malalts incurables els qui aclaparen Jaume Ollé.

Aquesta tarda s’ha visitat una dona que no arribava als quaranta quilos de pes.

—Això blanc que es veu a la radiografia —li diu el doctor— és molt dolent. S’anomena tuberculosi. Per curar-se s’ha de quedar a l’hospital on, a més de pastilles i injeccions, li donarem menjar.

—Ho sento doctor, però he d’anar-me’n ara mateix.

—Sàpiga que corre perill de morir-se de seguida; per què se n’ha d’anar, doncs?

—Només tinc un porc, a vuit quilòmetres d’aquí, i he d’anar a alimentar-lo. De què em serviria viure si perdo l’únic del que puc viure?

Tant les mirades dels que fan cua com la impàvida resposta de la dona em recorden el meu pas fa sis anys per un refugi de camperols nicaragüencs, al sud del riu San Juan, a Costa Rica. Acompanyat de la seva filla tot just adolescent, un home que havia fugit el dia anterior m’explicava, impàvid, el seu cas: «Fa un mes arribaren uns a la meva cabana i els vaig donar menjar; abans-d’ahir van arribar els altres (crec que els contres, però tampoc n’estic segur) i, diuen que per represàlia, em van cremar la casa, afusellar el meu fill gran i la meva vaca [sic]. I al fill d’aquesta», concloïa assenyalant la nena de tretze anys que duia a la mà, «al pobret el van agafar directament pels peuets i li van rebotre el cap contra un tronc fins que li van obrir el crani».

Com la dona de Deschapelles amb la seva tuberculosi i el seu porc, també el camperol nicaragüenc parlava amb la mateixa èmfasi i expressió de la mort del fill i de la vaca, de la cabana cremada i del nét esberlat. Una entonació neutra i monocorde: el to de l’absoluta malaurança en què es revela una terrible veritat humana: que en els límits de la desgràcia, tot acaba sent continu, homogeni, fatal.

Però les consideracions filosòfiques no treuen al doctor Ollé l’angoixa pel que l’espera l’endemà. Demà precisament és el dia en què ha de seleccionar els malalts que arriben a l’hospital. És a dir, separar els que entraran al sanatori i podran (eventualment) salvar-se, dels altres, dels qui, per no pertànyer a aquella circumscripció o pel que sia, hauran de tornar amb les seves famílies a morir en els «inferns exteriors» de les seves cabanes. És el que em comenta el Jaume mentre contemplem una irisada posta de sol en tecnicolor: «Es tracta de decidir qui morirà i qui no. I és horrible. És fer de Déu; és triar i separar els salvats dels condemnats, una feina tan esgarrifosa que no la desitjo a ningú —ni a Déu mateix».

L’endemà m’acomiado dels meus amics amb els quals una cosa, si més no, crec que he après: que potser es pot trobar una tasca i una fita a la vida sense esperar que se’ns reveli el sentit de la Vida en majúscules.