Octavio

Va a dir que això que descric en aquest capítol i en els quatre següents són experiències eròtiques tan puntuals com excepcionals i que, per això mateix, es deixen encapsular en poques pagines. De les meves experiències eròtiques felices i reeixides aquí no en parlo. De moment, només n’he fet esment indirecte al llibre Crítica de la modernitat.

I bé, alliberat ja d’hàbits i de boy-scouts, vaig fugir de Basilea a París, on els dos anys anteriors havia tingut les meves experiències més «fortes». Algunes d’aquestes experiències havien estat de caire artístic o polític, però no vénen ara al cas. Les que ara evoco són les altres, les que tan sovint varen tenir com a «centre d’operacions» l’Odéon, just el banc que envolta el bust de Danton on ara m’he assegut a fer un entrepà i a prendre les notes d’allò que em disposo a relatar.

El primer que veig des d’aquí és la casa de Gilbert Cesbron que, de seguida, em provoca el primer flashback. Cesbron és (o era) l’autor de Les saints vont en enfer, el seu llibre tan bo, tan catòlic i obert, tan en l’ona del père Duval i la seva guitarra (Jésus reviendra…). Ell és un home d’uns cinquanta anys, guapo, educat, senyor i amb una filla de dinou, Catherine, amb la qual ara (ara fa tres o quatre anys) ens estem acomiadant del pare.

Anem al cine a veure una pel·lícula no sé si de Resnais o de Godard. El pare ens acomiada molt educadament i ens acompanya fins a la porta. Sortint del cine anirem a una cava de Montparnasse, la cava que ell ens recomana. Al cine li agafo la mà per primer cop (a ella, no al pare) i a la cava tracto de progressar tot just una mica més cap al sector gluti. És l’estiu de Qué será, será, whatever will be, will be…, i tot sortint del cabaret mirem de ballar-la al carrer (una mica a l’estil de Singing in the rain, però amb el cel serè i a 25 graus). A hores d’ara ja és clar que els meus avançaments han tocat sostre. A mi m’atrau especialment la seva cara: grossa, més aviat plana, però amb una petita, encisadora asimetria a la boca —ce petit rien qui fait tout. Però ella és encara més recatada amb els llavis que amb el cos, i no em deixa acabar de besar-la. Pudorosa fins al deliri, és també una malabarista que sap driblar l’amor amb l’humor. Riu, riu i em provoca mentre esquiva els meus llavis… No experimentaré res semblant fins molt de temps després, quan seuré al Congrés dels Diputats, i una castellana de Salamanca m’ensenyarà com es pot muntar una bacanal de pudicícia i castedat; una autèntica orgia lúbrica sense despullar-se, una mica a l’estil de les americanes que tenen mil formes de no acabar de fer-ho. Però amb Catherine Cesbron jo sóc encara inexpert. Només havia abraçat una xicota que estimava molt i molt —de la qual no vull parlar aquí— i una belga baixeta de llavis grossos i molsuts que va ensenyar-me a besar amb llengua, allí al fons dels pins de Montgó, i a la qual vaig captivar (a la francofonia impressiona molt això de la cultura) quan vaig recitar-li el poema d’Oscar Wilde: your tongue is like a scarlet snake tbat dances fantastic tunes. —I així era, en efecte.

Tots recordem on i amb qui érem el dia que van matar Kennedy o va morir Franco. A mi tots dos em van sorprendre al llit. I ara m’escandalitza comprovar com recordo millor aquelles notícies que les meves acompanyants. Més d’un cop n’he sentit vergonya, i els he demanat mentalment perdó. Però més vergonya, molta més vergonya, vaig passar un altre dia en aquest mateix banc Danton, on anava a llegir Merleau-Ponty, Wahl i Hyppolite. Eren les set de la tarda quan els entorns i el mateix banc van començar a poblar-se d’homosexuals que se m’apropaven i més o menys veladament venien a fer-me la cort… Un d’ells seu al meu costat. És un noi guapíssim, d’una bellesa potent i serena. Però només de topar-se amb un amic seu, es posa a gesticular, a riure, a aixecar les celles i a fer ganyotes, i tot l’encís desapareix en un segon… «La bellesa», penso, «la clàssica almenys, exigeix certa gravetat: la gent hauria d’aprendre el grau de moviment o d’expressivitat compatible amb la seva fesomia (hi ha tanmateix altres belleses que només ho són en moure’s o en mirar de reüll, en riure o en sorprendre’s…)». I ara comprovo que aquests matisos de la bellesa se m’apareixen més forts i clars mirant els homes que no pas les dones. Suposo que això es deu al fet que me’ls miro més desinteressadament —més «estèticament» que dirien. I des d’aquest punt de vista, no hi ha dubte, m’agraden molt més els homes que les dones.

Són les set de la tarda i a aquesta hora l’ambient al voltant del banc comença a caldejar-se. M’espanta la quantitat d’homosexuals que em ronden i només em tranquil·litzo quan un noi alt, ben plantat i ben normal —l’Octavio— se m’asseu al costat que quedava lliure i foragita la cua dels meus pretendents. «No els facis cas», em diu, «és que es tornen bojos pels jovenets com tu. Són molts, però ja ho veus, no són agressius i quan els poses cara de mala llet de seguida s’espanten i se’n van. Els de la droga són molt pitjors, molt més insistents i agressius».

L’Octavio és xilè, ben plantat, sembla de casa bona i és prou més gran que jo (deu rondar la trentena). I a sobre, a sobre és un doctorand de Filosofia de la Sorbonne. Quina sortí Encara que ell és heideggerià d’estricta observança i jo no, ens emboliquem en una magnífica (per mi) discussió filosòfica fins que se li fa tard i marxa volant.

—Però on vas, quina feina tens a aquestes hores? —són ja les nou del vespre i jo m’havia fet il·lusió que em portaria a sopar per seguir discutint.

—Demà t’ho explico; quedem aquí mateix a les quatre?

—D’acord, d’acord —demà m’ho explicarà, espero.

Feliç d’haver trobat aquest «germà gran» que m’ha protegit i a sobre es digna a discutir de filosofia amb mi, me’n torno a l’Institut Catholique de Paris, on dormo d’amagatotis. Fa ja sis dies que s’ha acabat el curset d’estiu que hi feia i que em permetia d’allotjar-me als dormitoris, lliures a l’estiu dels seus estudiants. Acabat el curset, tots els estrangers visitants havíem d’anar-nos-en i l’edifici quedava buit…, però jo m’hi he quedat (sense permís, és clar). Ara mateix vorejo la tàpia de l’Institut i m’enfilo a la reixa d’una porta lateral fora de la visió del porter. Cada dia, quan s’ha fet fosc, salto aquesta reixa i m’esmunyo a l’habitació on dormo de franc, sol en un immens dormitori de quaranta llits buits on torno a passar aquelles pors que recordo dels octubres a Ventós, a la Garrotxa. Així m’he pogut quedar a París una setmana més per acabar de veure els petits o llunyans museus —Rodin, Chaillot— que l’horari dels cursos no m’havia permès de visitar. Però aquell dia, aquell mateix matí, el porter m’ha pescat en sortir, quan saltava de la finestra al pati i del jardí a la reixa. És amable i em permet tornar al dormitori per recollir-hi la roba que tinc allà amagada, però m’amenaça, això sí, de denunciar-me si em torna a veure.

Em quedo, doncs, sense casa ni diners i en aquestes condicions em fa vergonya trucar a la Catherine i al seu distingit pare. De manera que decideixo anar-me’n a dormir sota un pont (en aquell temps, i a París, això tenia molt de romanticisme: la bohèmia, els bouquinistes…) on em pelo de fred i de por sense aclucar l’ull.

L’endemà, a les quatre, i després d’espantar un Charlus ben vestit i empolainat, que m’havia seguit des del Pont de Sully fins a l’Odéon, torno a seure al banc Danton. Octavio arriba puntual…, una hora més tard. Bé, era jo qui, nerviós, m’havia equivocat i havia avançat una hora el rellotge.

—Ahir no vas dir quina era la teva feina —li pregunto només arribar.

—Bé, són dues feines: una de permanent i una altra d’eventual.

—I?

—La permanent és a la recepció del Folies Bergère, amb uniforme i tot. El dia que vulguis t’hi porto, encara que no sé si l’administrador em deixarà que et coli. I és que allí —afegeix amb cara de murri—, allí la teva pinta jovenívola no agrada tant com en aquest barri.

—I l’altra feina? L’eventual?

—Aquesta és més aleatòria…, i discreta. És un director de cine espanyol, i no pas Berlanga, que de tant en tant em truca perquè li porti dues noies altes i joves («altes i joves» són les seves estrictes i úniques condicions) perquè el passegin amb talons d’agulla.

—Perquè el treguin a passejar?

—No, home, no, que ingenu que ets! Ell s’estira a terra i les noies han de caminar per sobre d’ell clavant-li els seus talons d’agulla. No pots imaginar-te l’aguante que té. Aquí, però, aquí no t’hi puc pas dur. —I tot seguit, sense cap transició, l’Octavio reprèn l’argument que havíem deixat en suspens la tarda anterior: que si els existencialistes francesos (Hyppolite, Kojève, Jankélévitch) havien volgut embrancar amb Hegel saltant-se el segon a Heidegger i que així no se’n sortiran mai, etc.

—Si vols quedem demà aquí mateix —em diu— i et parlaré de l’últim llibre de Kojève…

—És que jo no tinc on anar a dormir i me’n vaig demà a Barcelona.

—I ara?

—Dormia amagat al Catholique però em van pescar ahir. Avui m’ha tocat fer nit al pont del Sena i he descobert que no en tinc vocació.

—Però què dius! Això ho arreglem, ho arreglem. —I es queda pensant. Ell sap que m’ha admirat amb els seus recursos i no vol ara desenganyar-me—. Mira, de moment véns al meu hotel i demà ja trobarem un lloc o un altre on encabir-te!

Plegats, anem a recollir les meves bosses en un bar on me les guardaven, i avui sí, em convida a sopar a un bistrot a tocar del Panteó on m’explica la teoria de la incomplitud de Gödel (que per a ell és una «prova científica» de la tesi de l’Ésser i el Temps). Havent sopat caminem pel Boul’Mich fins al seu hotel (un altre «lloc de memòria», de mala memòria en aquest cas). L’hotelet d’Octavio —6 Rue Cuyàs— és més aviat una modesta pensió de quatre pisos, tota ella pintada de verd (ara no, ara és marró). Quan som a prop, l’Octavio s’atura i m’agafa per l’esquena…

—Mira, Xavier —em diu una mica avergonyit—, hauries de provar, un cop més, les teves habilitats per a la infiltració. Jo aquí pago per mesos, i una de les condicions de la mestressa és que no dugui ningú a l’habitació. És clar que ella ho diu pensant en putes i tu ets un noi… Però encara que ens deixés, segur que ens faria pagar qui sap quant. És un escurçó que s’aprofita per escanyar-te amb els extres.

—I doncs? —l’interrompo arrugant el front.

—De manera —continua— que hauries de colar-te com has fet aquests dies a l’Institut Catholique. Però no pateixis, jo entraré i m’enrotllaré amb la concierge, que li agrada parlar pels descosits. Jo duré les teves coses com si fossin meves. Quan la vegi ben distreta et faré un senyal i tu travesses el hall sense fer soroll i passes de quatre grapes per davant del comptoir. És molt alt i et cobrirà de sobres. L’escala és a l’esquerra i fora del seu camp de visió, de manera que quan hi arribis, ja hi ets.

Dit i fet. Al cap de deu minuts som tots dos a la seva habitació, una cambra una mica llòbrega però amb un llit de matrimoni ample de sobres. Jo estic mort i deixo les bosses per terra, sense obrir. Em costa treure’m la roba encara humida de la nit sota el pont, i just en calçotets i samarreta em deixo caure al llit on poc després sento vagament ficar-s’hi l’Octavio. «Buenas noches».

«Buenas noches», sí, fins que em desperta un malson que a poc a poc es va fent realitat. Una boca plena de saliva m’està llepant i mossegant l’orella mentre una mà m’està baixant els calçotets. Recordo la sensació com si fos ara. A l’horror es barreja la vergonya de donar-me’n per assabentat i l’eventual torbació d’Octavio en adonar-se que me n’adono. Tracto, doncs, d’obrir les cames perquè no em pugui acabar de baixar i treure els calçotets. Faig com que em mig desperto i m’esmunyo al més lluny que puc, a l’extrem del matalàs, on continuo fent-me l’adormit esperant que ell renunciï. I ell renuncia, sí, però per poc temps. Al cap d’uns deu minuts, sento una mà sobre el melic i una altra que torna a bregar amb els calçotets. I què he de fer, què puc fer? Jo admiro Octavio, ja ho he dit, i en un parell de dies sembla que ens hem fet amics de debò, de manera que em fa pena i em sap greu posar-lo en evidència. («Així que tu ets tot just un més dels borinots que em rondaven al banc de l’Odéon?»). No, no és veritat que sigui un borinot qualsevol; m’ha explicat coses molt profundes, m’ha escoltat i m’ha deixat discutir amb ell com si jo estigués a la seva altura, m’he sentit genuïnament protegit i acomboiat per ell. I ara no puc, no vull treure-me-li la mà de sobre: «Maricon, més que maricon».

De manera que em llevo de cop, sense dir res —ni ell tampoc. Vull escapolir-me sense ofendre, com volia Vila-Matas en una situació semblant. No encenc el llum, que em fa vergonya. Busco a les palpentes —ell segueix silenciós— la roba i les sabates escampades per terra. Busco també a les fosques els meus costals però només en trobo un. Continuo buscant —tots dos seguim callats— fins que la «sessió» se’m fa massa llarga, i m’oblido del segon costal, trobo la porta i surto al passadís. A baix, la dona del comptoir em mira suspicaç, sense reconèixer-me, però està massa endormiscada per reaccionar. I jo, jo estic massa anguniat per buscar allotjament, però també decidit a no tornar al pont. Deambulo entre les Rue Soufflot i St. Jacques. Penso que mai més veuré l’Octavio, però que tampoc mai l’oblidaré. No sabia aleshores que deu o dotze anys després m’apareixeria entre els assistents a una conferència que jo donava a l’Académie Française. El vaig saludar, des de la tribuna, mentre em presentaven. Ell va contestar-me amb un somrís seriós, contingut. Vaig imaginar que després de la conferència ens trobaríem i que jo, per trencar el gel, li preguntaria què n’havia fet de la meva altra bossa. Però quan, en acabar la conferència, vaig anar al seu lloc, el seient era buit i l’Octavio havia desaparegut.