Reflexió

Camí de tornada faig balanç d’aquests mesos a la política, i no acabo de sentir-me’n satisfet. Què ha representat aquest temps oblidat de la meva obra per navegar entre el poder i la maniobra? Ha estat un magnífic «treball de camp», no n’hi ha dubte. He tastat com volia la política dura; he experimentat la dosi de Realpolitik necessària. He après a sobreviure en aquest territori on, com diu Ramoneda, «no és que hi falti la veritat; és que tot sovint la veritat senzillament no compta». He après també a afrontar situacions conflictives; a distingir entre interessos i conviccions, i a buscar-hi un compromís. Això és veritat i n’estic cofoi. Però una cosa és sentir-se’n cofoi i una altra sentir-se feliç dins d’aquest esvalot d’idees romes i ganivets esmolats. Cal ser tot un doctrinari convers per creure ara en les bones pràctiques democràtiques com abans es creia en la «praxi» revolucionària. Jo, en canvi, no he acabat de sentir-me bé en cap d’elles. No deixo de pensar que, en aquests pactes i negociacions de la «política real», sempre paga algú que no hi és: un jove, un aturat, un sud-americà, un palestí, un saharià o algú altre que fan de torna —si no directament de víctima o d’ostatge. Entenc així que els meus «negocis» a la política no m’hauran produït guanys nets. Algun de relatiu, però, sí que crec haver-lo assolit… I sobretot, he de reconèixer que m’he divertit de valent jugant a homenet fet per força i practicant tots els exercicis gens espirituals de la política: dels estratègics als gimnàstics passant pels jesuítics. Uns exercicis que, com els del sexe, no val que te’ls expliquin de fora estant: cal viure’ls i experimentar-los des de dins. És el que ara, sentenciós, tracto de resumir a la meva llibreta: «Com a pur espectacle, tant la política com el sexe resulten insuportablement feixucs i reiteratius, sempre procaços. Només quan es practiquen com un joc especulatiu i fantàstic, només aleshores arriben a adquirir la qualitat estètica d’una bella ars combinatoria».

Experiència vital potser sí que ho ha estat, acceptem-ho; però, i experiència intel·lectual? A més de divertir-me i aprendre a maniobrar, he copsat alguna idea, alguna nova il·luminació? Això no ho tinc encara clar. Puc dir, això sí, que he desaprès una pila de coses (i això no és pas poc, si pensem que eliminar un prejudici sovint importa tant o més que encertar en un judici nou). Puc dir també que he après com qui diu de la vida. El que no acabo de trotar, però, és una idea global que em permeti d’entendre o processar el batibull d’aquest caldo de sabers i poders en què ja fa tres anys que vaig fent xup-xup: aquest embolic de lleis i de trampes, de contactes personals i propostes confidencials… Tota aquesta informació de primera mà és una forma de poder, d’això no hi ha cap mena de dubte —com a forma de saber, en canvi, les coses es compliquen, i és només ara, de camí al Capitoli, just davant de la National Gallery, que trobo de sobte una explicació satisfaent (com és que no se m’havia acudit abans?), i corro a apuntar-ho a la llibreta: «He estat vivint una diàstole teòrica: una aventura que m’ha tret de l’entorn acadèmic que tenia ja controlat per llançar-me al hegelià pelegrinatge pel negatiu on he descobert nous ports i nous horitzons». I l’obligada invocació d’Ulisses em ve ara a la memòria: «prega perquè siguin moltes les marinades en què entraràs en un port estrany que els teus ulls encara ignoraven».

Tot i això, és evident que la raó no pot romandre en la contemplació extàtica dels ports, ni tampoc en llur enumeració salmòdica. Per fer d’aquesta experiència itinerant un autèntic saber; perquè totes aquestes «coses» que he viscut entrin en reacció amb les idees, les pròpies idees i records, fins a esdevenir vertaders conceptes; per tot això hauré de baixar del vaixell polític i reprendre el curs solitari i sever de la vida intel·lectual. I és que la política, com diu Víctor Amela de la televisió, «ens regala temes en què pensar i ens roba temps per fer-ho». Què fer, doncs, de moment? Com moure’s en aquests esvalots polítics? Quina actitud prendre-hi? Per ara, aspiro simplement a deixar-me impregnar fins a sentir-me’n més objecte que no pas protagonista; joguina, més que jugador del que passa al meu entorn. Però tindré temps, quan plegui, per recuperar el pols i l’esma filosòfics després d’aquesta insensata carrera política?

«Els únics pensaments que valen alguna cosa són els que encara no acaben d’entendre’s a si mateixos». Aquesta frase d’Adorno, llegida mentre esperava el senador Lugar i el president Carlos Andrés Pérez, em dóna l’ànim que començava a mancar-me enmig del guirigall de sensacions que m’envolten i em depassen. Tinc un excedent d’experiències que en cap concepte no arribo a esprémer. Em falten mots per descriure o analitzar la munió de fets i esdeveniments que descobreixo estranyament associats: Aliança Atlàntica, tipus d’interès a Alemanya, canvi al departament de McFarlane, Gibraltar, llei de les 200 milles, immigració, ronda Uruguai, negociacions CECA, pobresa africana crònica, etc. I a sobre Catalunya, Catalunya sempre… Em sento en el llindar de la meva competència, en el perímetre d’allò que el meu enteniment pot encara colonitzar com un «saber». Tindré mai la força per fer-ne la síntesi que em permeti «dansar encadenat en la política», just com deia Nietzsche, que calia «dansar encadenat en el llenguatge»? I, sobretot, val la pena d’intentar-ho? No és millor, no és més moral, seguir aquell consell de León Felipe de «no acabar d’aprendre els oficis per poder fer-los amb respecte»?

Fins als quaranta anys jo havia tractat d’entendre una mica el que feia, ara m’he trobat que he de fer just el que no entenc. I no sé què és millor o pitjor. Penso, això sí, que són dues activitats incompatibles en una mateixa unitat de temps i espai; que creiem saber mentre no fem; que gosem fer mentre no sabem… I en l’interval, és a dir quasi sempre, salvats només pel neguit que ens infla les veles i pel seny que ens impedeix capotar.

El costum ajuda, és clar. A tot t’hi vas fent. O a quasi tot. Hi ha coses, tanmateix, que no han deixat d’inquietar-me mentre he viscut fent xup-xup entre els parlamentaris de Madrid o els de Brussel·les. I com és que no he après a escoltar entre qui sent ploure, plàcidament i desinteressada, les filigranes d’euroelecte comunitari? Per què no sé fruir-ho com a espectacle o deixar, si més no, que m’entri per una orella i em surti per una altra? En part, tot s’ha de dir, per responsabilitat envers els que t’han elegit, i així vaig escriure-ho a El cortesà i el seu fantasma. Però això no és tot, ni és prou per explicar-ho. I més si tenim en compte que jo sóc un mirador, un convicte voyeur de quasi tot: de ciutats noves, de dones belles. Com és, doncs, que no he après a fer-me també un benigne écouteur del que James Joyce anomenava «the circumlocution office»?

Per començar, què vol dir, de fet, ser un voyeur? Vol dir que us agrada veure senyoretes pel forat del pany? No, no ben bé. Això seria confondre el gènere amb l’espècie ja que mirar senyoretes és tot just una branca o variant, una especialització del voyerisme, bo i la més coneguda. Aquí vol dir més aviat que t’agrada en general ésser present sense participar. Que et plau veure-ho tot —dones i nens, cerimònies i ciutats—, veure-ho quan no hi interfereixes, des d’un metafòric forat del pany o un amagatall qualsevol. És el somni d’una inspecció sense intromissió: d’una atenció que és tot just això i res més: assistir a la pura ressonància de les coses.

La definició m’ha sortit una mica enrevessada. Per precisar-la tornem, doncs, a les dones, que són l’exemple canònic, quan el nostre voyeur els diu:

«No t’apropis, estigues aquí on pugui veure’t —beure’t— d’un sol glop d’ull». «No em miris, que se’t posa cara de mirar-me, com a la princesa Bolkonski, i aleshores només veig en tu el meu propi reflex». «És de perfil que puc fer-te un petó a la galta, sense la reciprocitat i simetria que vindria a alterar la teva perfecció àulica». D’aquesta manera parla el nostre benigne voyeur, tot estiregassant els dolços moments de llibertat condicional: captivat ja però no encara captiu d’elles. Així pretén transformar l’erotisme puntual en passió pura i perllongada: el sentiment suspès en la forma estricta, el desig sublimat en pura contemplació. Així ha tractat sovint de negociar amb tendresa el desig de ser violentada que clamava a brams als ulls clars d’ella. Però ell continua encara: «Alta, distant, descalça, callada estàtua, cuixes nues, la túnica flotant, com l’Andròmaca d’Eurípides, així et vull». «Deixa’m encara apreciar la geometria del teu pit abans no vingui a fer-se mal·leable a les meves mans». «O millor encara; apropa’t, apropa’t perquè pugui tot just tocar-te “una mica massa” amb la punta dels meus dits àvids però encara savis». «Morir de desig, paralitzat entre la fascinació que m’atrau i l’adoració que em distancia del teu cos…».

Vet aquí com els parla a vegades el nostre voyeur, tot arrapant-se al darrer misticisme que queda en un món infectament secularitzat; defensant encara aquell moment sublim on es barregen l’admiració formal, el vertigen carnal i la tendresa. Així els parla, en efecte, fins que ja hi són. Un cop posats, en canvi, mai no ha sabut dir massa res ni posar una paraula darrere l’altra amb mínima gràcia. Aquella felicitat que trobava abans de la paraula —en la pura mirada— la recupera ara més ençà d’ella —en l’abraçada. D’aquí es veu que, a més d’un voyeur, el nostre home és també un taiseur: «un callador» convençut que el menys natural del món és parlar amb contundència i naturalitat del sexe —i menys quan hi estàs posat. O potser simplement persuadit que el desig que neix als ulls i creix al cor pot morir a la boca quan la paraula no sap cedir el pas a allò que cal ja només i, justament, acomplir. Es tracta d’un erotisme pudorós —tant, que s’avergonyeix del seu pudor. És religiós, silenciós —quasi com la pregària de Duns Escot. Cap paraula no ha d’interferir en el ritme pur dels gestos o en la pura musicalitat dels sospirs, en el sensual, pulcre i lliure frec dels cossos, corsi i ricorsi de mucoses amagades, mutació de les carícies en esgarrapades. Tan sols el tènue gemec d’una prodigiosa quimera amb dues espatlles. Cap mot. Ni els mots sublims que sempre sonen ridículs i com fets d’encàrrec. Ni tampoc les frases massa explícites i grolleres («t’excito, oi?», «explica’m com em desitges», «repeteix que t’agrada», «digues que sóc una…») que reclamen algunes addictes a la semiologia gruixuda que es despullen tan ràpidament del pudor com dels vestits i que us voldrien sempre amb el sexe a la boca —metafòricament parlant.

Però són aquestes dones, precisament aquestes, les que m’ofereixen les primeres claus per respondre la pregunta que m’havia fet. Elles, és clar, em produeixen una esgarrifança semblant a la verbositat dels parlamentaris o a la retòrica dels polítics. I pel mateix motiu, perquè ni elles ni ells no saben reservar llur xerrameca allí on és adient (és a dir, mentre es fa la cort tot negociant interessos o carícies) i l’introdueixen estrepitosament sense cap pietat a la cel·la sagrada dels sentiments i els pensaments, del pur desig i de l’amor.

Més clar, l’aigua: el «parla’m de sexe» d’algunes dones és el «dóna’m idees» dels polítics: dues formes horribles de cunnilingus simbòlic.

De fet, és tan sols amb comptades dones que he arribat a sentir-me transportat per una immediatesa callada, casta i clara, però també m’hi he sentit en els primers dies d’arribar a llocs com Kyoto o el Greenwich Village, on m’he trobat naturalment i sense esforços en aquesta justa disposició —distant encara i, tanmateix, ja confiada— que permet al voyeur la tranquil·la apreciació estètica del seu entorn. El fenomen és prou corrent. És el moment deliciós en què hem començat a instal·lar-nos en un barri o una ciutat nova. Quan ja ens hem familiaritzat però no encara acostumat a les cases i als sorolls del carrer, a les cares i al posat de la gent. És aleshores quan ens constituïm en un pur voyeur que degusta la ciutat com un espectacle meravellós i els seus habitants com una exòtica col·lecció de bípeds. Aquí tot ho podem observar —observar-ho sense desxifrar-ho. Res no sabem del que ens envolta, no reconeixem res, i per això tot ho veiem amb uns ulls que van adquirint la precisió de la pròpia intel·ligència… Ciutats que ens agraden perquè ens hi trobem; ciutats que ens agraden perquè ens hi podem perdre sense recança…

Deixem-nos, però, de lirismes i tornem a posar-nos en la qüestió. No és precisament aquesta la distància i estrangeria amb què em vaig trobar i m’he mantingut prou temps al Parlament? Com és, llavors, que no he trobat aquí una disposició semblant a la feliç, benèvola observació? Per què no he sabut ser un voyeur del Parlament com ho he estat d’aquelles dones o d’aquelles ciutats?

Des de la tribuna sento encara desgranar «les alternatives a les problemàtiques sectorials» del cas, i la resposta se m’acut tot seguit: «És que al Parlament no s’ha de ser només un voyeur, cal ser també, i sobretot, un écouteur inveterat, i això ja depassa la meva competència».