Et maintenant le gâteau

Aquella nit encara deambulo d’esma: boulevard Saint Michel i a l’esquerra Rue Vauginard i a la dreta Rue Mazarine, i a la cantonada de la Rue Racine vaig a raure sota el tendal d’un bistrot on un gos no deixa de bordar-me (aleshores encara lladraven, els gossos de París). La cosa em fa més por que gràcia, de manera que continuo carrer avall sense saber on vaig. O potser sí que ho sabia però no volia confessar-m’ho? Just a la vorera de davant, en efecte, m’apareix un altre lieu de mémoire, una d’aquestes fites que, com diu Borges, esdevenen un mite. És l’hotelet on comença la segona de les meves «experiències fortes», encara que forta en un sentit ben distint. És l’hotelet on en un altre moment m’havia citat la «física nuclear», que volia dur-me a Suïssa (just d’on jo havia fugit dels boy-scouts) i tancar-me una setmana a casa seva a «prendre postres» fins a quasi morir. Entro a la sala on ens vam trobar aquell dia —el mateix damasc enorme, brillant, el mateix pianista negre tocant Sydney Bechet, el mateix perfum, la mateixa olor de magnòlia que, telle la madeleine, elle me fait tout de suite bander.

La història, però, comença una mica abans. La «física nuclear» havia estiuejat aquell any a Empúries amb el seu marit, un físic nuclear del CERN, l’accelerador de partícules. Ella no era pas física, i menys nuclear, però sí que tenia el-físic-més-maco-que-hagi-vist-mai-abans-o-després-d’ella. L’havia descobert el meu pare, que tenia molt nas per a aquestes coses. Abans de jo conèixer-la, ell ja m’havia advertit que a les Muscleres corria una diosa grega però de debò. Tenia vint-i-dos anys, era mig danesa mig holandesa (com la noia que a Estrasburg ens va posar banyes al Pasqual i a mi), i va ser el meu propi pare qui va batejar-la com «la física nuclear».

En veure-la l’endemà al matí, vaig creure que em desmaiava:^[4] «Les cuixes nues, la túnica voleiant», com les espartanes d’Eurípides, així m’aparegué com una estàtua hel·lenística però viva; viva i riallera, amb un braç entre les cames per retenir la faldilla i amb l’altra mà aguantant-se la pamela que la tramuntaneta se li volia endur… Renuncio a descriure-la: el més excels, diuen els teòlegs, no es pot descriure i sovint no deixa ni apropar-s’hi (com ara la Psique d’Apuleu, a qui la pròpia bellesa aturava els homes que, embadalits, no s’atrevien a atansar-s’hi). No entenc, doncs, com vaig gosar jo dirigir-m’hi i acabar prenent una copa a la plaça amb ella (del que estic segur és que sense la inconscient «cobertura» del meu pare no ho hagués aconseguit mai de la vida). I allò que entenc menys encara és com va poder ser que el dia abans de marxar em digués: «Demà, Xavier, quedem als matolls a les dotze, als borrons que hi ha a la muntanyeta de sorra entre la Miranda i el Moll Grec, allí on fa una clariana ben amagada».

L’endemà, i sense cap entrebanc, vam «fer matolls» durant més d’una hora fins a acabar fets una croqueta de sorra, suor i tota mena de fluids certament divins. Jo no m’ho creia, no podia acabar de creure-m’ho. A part de ser, efectivament, la-dona-més-maca-del-món, el meu cos sencer semblava concentrar-se en cada moment al lloc precís on la seva mà m’amanyagava.

—El meu marit té un congrés de nuclears aquesta tardor a Seattle on parlarà d’una espècie de partícules més petites que els neutrons. Aleshores aniré a París un parell de dies, a veure una germana, i et puc recollir allí per dur-te a casa, a Ginebra, on tindríem una setmana per estar junts, sols.

És el que em deia, de pressa, mirant de treure’s de sobre l’engrut de sorra que li cobria el cos mentre jo li espolsava els cabells i em resistia a despenjar-me d’aquells llavis, d’aquella divina ranura. Lassos, ens quedàrem estirats, mirant al cel: silencioses, les gavines planaven contra la marinada.

Ara ja som a la tardor i torno a París, i ja he fugit de l’habitació de l’Octavio, i ja m’he trobat a l’hotelet on havia quedat amb la diosa, l’hotelet del damasc enorme i de l’aigua de magnòlia qui me fait bander, assegut just a la butaca des d’on la veig arribar per la Rue Mazarine, puntual i ben xopa sota un xàfec descomunal, sense paraigua. I és també sense una abraçada, quasi sense mirar-me, que m’interpel·la, digna, severa: ens quedarem un dia a l’hotel i demà passat farem cap a Ginebra, però de moment ha d’eixugar-se i canviar-se. Després vol dur-me a un restaurant molt, molt vieille cuisine. No és gaire lluny però necessitarem un paraigua. El concierge ens en pot deixar un. De moment que l’esperi allí, que ara baixa.

Voldria dur-la a l’Odéon, «al lloc on comencen totes les coses», però callo i torno a seure. M’he quedat de pedra pel seu to més aviat sec i expeditiu. Però la pedra s’ha fet pura gelatina en contemplar aquesta nova versió, urbana i ben vestida, de la meva física nuclear. Em tremolen els braços, i les cames em fan figa «com si les meves extremitats formessin part de la roba i no del meu cos». És tan i tan maca —penso— que potser encara m’agrada més així —vestida, distant i tota sencera—, que quan la proximitat i el contacte no em deixen admirar-la més que a bocins: ara un braç, ara un pit, ara el cabell o una galta —a trossos!

Aquesta nit, però, havent sopat al seu restaurant preferit (i molt dolent, tot s’ha de dir), l’he pogut mirar de totes menes i maneres: sencera i a retalls, excitada i amorosa, tensa i lassa fins que he caigut al fons del pou de la son. I quan la llum em desperta ella ja no és al llit; està en bata, amb tres rulos al front i la resta del cabell despentinat, tot planxant meticulosament una faldilla prisada. Una escena ordinària, domèstica fins i tot, que m’ofereix encara una nova versió de la meva deessa (de moment tenia la d’Empúries, la dels matolls i la d’ahir xopa a l’hotel o lluitant amb un ànec à l’orange al restaurant). I sento que aquesta escena quotidiana és la més forta de totes. Mesos més tard trobaré una frase de Rousseau que explica segurament aquesta preferència: «Res no temo tant» diu, «ni m’atrau tant com una dona bella de bon matí en vestit d’estar per casa: la temeria menys ben pintada i empolainada».

Doncs això.

L’endemà enfilem amb el seu cotxe fins a la casa de Ginebra, una vil·la preciosa a la vora del llac Léman on…, m’empresona tota una setmana i d’on (com de l’hotel d’Octavio) acabaré fugint corrents.

Així, literalment.

Aquesta experiència comença —o continua— esplèndidament i exquisidament. No ens instal·lem al dormitori sinó a la sala, on hi ha catifes, pufs, butaques, sofàs i tota mena de nivells per assajar les posicions més fantasioses i les línies d’atac més diverses. El primer assalt, tot just arribats, és senzillament magnífic. La casa està ja calenta, i mig vestits encara assagem els primers exercicis sobre una taula —o era una prestatgeria?— entregada a la finestra on es reflecteixen les aigües del llac Léman i la camisa blanca amb brodats tirolesos i que ara es treu amb felina, amb divina agilitat. Més còmoda que entre els borrons, ella sent la necessitat de reprendre la dansa i jo m’hi esmerço d’allò més. Ja una mica alleujada, ella s’aixeca i la sento traginar primer al bany, on remou pots i ampolles, i després a la nevera. Un cop de vent arrissa la superfície del llac i fa bategar la porta del garatge, que jo corro a tancar. Torna amb una safata on hi ha dos gots de suc i un platet amb píndoles de diferents colors. Jo m’he distret fullejant llibres on semblen barrejar-se figures cabalístiques i fórmules matemàtiques. «I aquests gargots», li pregunto, «són coses de física nuclear?». «Deixa, deixa», diu ella safata en mà, «que podries acabar quadriculat i tan precoç com el Walter», que estudia allò del Big Bang, però que al llit, ni bing, ni bang, ni res. Pel que m’ha dit al cotxe, el Walter no torna fins dimarts entrant, de manera que tenim encara cinc dies de coll per practicar la nostra gimnàstica recreativa.

I és gimnàstica, efectivament, allò que farem tot el sant dia. Una, dues, tres, quatre sessions que duren fins a primera hora de la tarda, quan ella va a la cuina, trasteja vint minuts i em serveix un dinar impressionant que no desmereix de la resta de la casa: musclos, cérvol, uns crustacis nous per a mi, una perdiu, sis o set formatges, riesling i bordeus… I al final un nou platet amb les píndoles de colors. I ara les postres! —em diu satisfeta, tot i que ella només ha tastat una pota de perdiu. El sol comença a pondre’s sobre el llac. Et maintenant le gâteau, repeteix alhora que se m’arrapa i m’abraça anhelosa, amb força, cada cop més exigent…

I aquí comença la lenta, però segura transformació del cel en els llimbs, dels llimbs en purgatori, i del purgatori en un infern on allò més sublim esdevé cada cop més esforçat i laboriós. I si al matí eren quatre, havent dinat han de ser cinc, sis, set, les píndoles que, agregades, anticipen un cicle espantós. Quan faig figa: més píndoles. «Tot just per animar-te», em diu, «són de glucosa i estrògens i substàncies dinamitzadores». Quan s’acaba un altre àpat esplendorós: et maintenant le gâteau. Tornem-hi: ara així, ara aixà, ara per aquí, ara drets, ara ajaguts, ara comença tu, ara deixa’m a mi… «Cos a terra, que vénen els nostres», és el que jo em dic quan la veig apropar-se armada amb una nova càrrega de medicaments.

Amb tanta gimnàstica sembla que ha fet múscul i ben decidida a munyir allò que tinc i allò que no tinc. Jo porto uns dies llegint una antologia de poesia grega, que ara em trec de la cartera per llegir-li aquells versos de Teogonis de Megara.

O encara els de Safo:

Però ni amb la poesia les seves urgències semblen tenir aturador. En dos, tres dies la cosa es fa difícil per no dir alarmant. Cada cop que jo demano «un recés» —sortir a sopar, arribar-nos al llac, anar de compres a Ginebra—, ella treu un nou menú: més «substàncies dinamitzants», sucs colorats de misterioses plantes trepadores. I en acabar, postres i més postres. Sento et maintenant le gâteau i ja tremolo. Estic exhaust, però ella coneix totes les arts per treure’n d’on ja no en raja.

La diosa està cada dia més animada, feliç i fresca: un punt de rosat a les galtes la posa encara més bonica. Jo, a sis o set assalts diaris, cada dia més grogui. Grogui i maleint-me a mi mateix. «Com és que ja no desitjo la diosa? Per poc que tot pogués ser una mica més espaiadet…». Segur que d’aquí a dues setmanes, a Barcelona, em maleiré els ossos per haver desaprofitat aquestes abraçades de Circe. O és que es tracta de la mateixa Circe?: la semideessa grega que només perdona la vida i deixa marxar mig morts i transformats en porcs els homes que ja no la desitgen? Així que potser ara la meva em deixarà escapar quan hagi acabat de xuclar-me el moll de l’os? O és potser com la Bastienne de Mozart…?

Circe, Bastienne o el que sia, el cert és que el cinquè dia em deixa marxar, i amb algun quilo de menys em diposita a l’estació de Ginebra, on prenc el tren a París, que he de combinar amb el de Barcelona.

… Però no sense aturar-me al banc que envolta el bust de Danton: allí on comencen (i espero que acabin) les meves experiències més fortes.

D’aquesta època i dels anys que vindran, les meves aventures, franceses o no, són molt més banals i també més venials. Sovint en guardo tot just un tènue record, una imatge vaga. Són sensacions que no puc (i a vegades, no vull) associar-les a una dona precisa. Em limito, doncs, a transcriure les que vaig apuntar a la llibreta —i no sense recança. Ara m’adono que apuntava les sensacions més aviat tristes o cruels, no les més sovintejades i felices. No deu ser, ara em pregunto, que a mi em passa com a Rénard: que ce qui me déplaît me déplaît plus que ce qui me plaît me plaît? Molt em temo que sí, i que això em passi em déplaît encara més. Vet aquí alguna d’aquestes anotacions.

—Imaginativa, versàtil i capriciosa: capaç de muntar-te una orgia tu tota sola, quan em deixaràs ser-ne alguna cosa més que un figurant o un comparsa de la teva fantasia?

—Prudent, cauta i assenyada: hàbil però freda, per què has hagut d’ensenyar-me què és això de l’ennui dans le ménage infame de nos vices?

—I com és que mai he sabut enamorar-me de les noies com tu, que «em conveníeu»?; noies encantades amb la meva incompetència per a la vida pràctica, disposades a «protegir del món» —de bancs, d’entrebancs o de lampistes— un intel·lectual que, ja se sap, pobret…, en la vida pràctica mai no se’n sabrà sortir tot sol.

—Però què tenia la teva boca, la teva silueta, que de seguida van captar la meva atenció però que mai van acabar de captivar-me?

—La nostra relació, recordes?, va ser neta i immaculada, de pura devoció al risc, sense efectes col·laterals ni en la meva ànima ni en el teu marit.

—Un cos homogeni, sense contrapunts, ni gras ni prim, tot ell còncau. I no coneixeu una córpora d’aquesta mena amb la qual ni la concentració ni el sentit del deure us asseguren l’erecció?

(I heus ací, ja era hora!, una anotació tendra i sense acritud).

—Solange, Solange: deixa recórrer el teu cos a uns ulls càndids i alhora delerosos. El teu perfil és clàssic, com el teu esperit, i no, en canvi, el teu gest ni la teva veu rogallosa. Sovint em cobreixes de rialles, de paraules sàvies que mai duus ja fetes, que són sempre imprevisibles i sempre iguals —sempre iguals d’imprevisibles. El teu gest és una filigrana que sap jugar tots els registres: des del signe més al·legòric fins a la contorsió més libidinosa. I és pels meus ulls que saps fer-te cubista. No tens cops amagats ni cofrets secrets: duus tota l’ànima a la pell. No et fixes en les coses, ni tampoc te’n malfies: deixes simplement que elles es reflecteixin en tu. No, no et demano ja que em retornis la meva imatge: deixa’m tot just vaguejar a l’ombra de la teva mirada.