A Estrasburg amb sotana

Assistíem (és un dir) al Curs de Dret Internacional-1961 que organitzava aquí Solà Canizares i que duia la gentil i eficaç Regina Tayà. Amb la coartada d’una beca ens havíem escapat a Estrasburg Jaume Soler, Pepi García-Duran, Pasqual Maragall i jo mateix, que a la foto aparec donant-los prudents consells de consiliari… Era just l’endemà que un estudiant sènior del curs, que es deia Gregorio Peces-Barba, ens proposés afiliar-nos a la Democràcia Cristiana.

Però si no ens vam convertir a la Democràcia Cristiana (aleshores estava jo llegint La ideologia alemanya de Marx, que encara conservo amb les notes al marge d’aquell temps) tampoc no es pot dir que fóssim anticlericals. No coneixíem tan sols la tradició dels nostres modernistes (Rusiñol, Roviralta, etc.) quan espantaven el personal del tramvia vestint-se de bisbe i abraçant una senyoreta exuberant mentre renegaven o es cruspien un enorme entrepà de xoriço. No, nosaltres érem molt més assenyats. Ni jo, ni Pasqual Maragall, a qui l’hi vaig deixar un dia, utilitzaríem la disfressa per sorprendre o escandalitzar ningú; tret…, tret potser d’una holandesa bellíssima que ni amb la sotana vàrem seduir i que, desesperada amb la nostra timidesa i falta de resolució, va acabar deixant-se lligar per un funcionari pelut, baixet i sicilià… Quin fracàs, quin enorme fracàs! No seria el primer ni l’últim però sí que fou el més sonat. Per al que sí que ens va servir l’hàbit, en canvi, va ser per descobrir com es veu el món (i com el món et mira) «des de dins» d’una sotana. I l’experiència va sobrepassar totes les nostres expectatives: el tracte deferent de professors i bibliotecaris, la mirada irònica o provocadora dels grupets de noies, la salutació entre tendra i còmplice de les senyores grans, el respecte de bidells i funcionaris… Poc em podia imaginar aleshores que al cap dels anys tornaria a la mateixa ciutat disfressat ara de parlamentari europeu!

He dit que no érem anticlericals, però potser seria més just reconèixer sense embuts que érem filoclericals. Els nostres punts de reunió o subversió havien estat els santuaris de Queralt, Gallifa o Montserrat. Vivíem entre mossens Ballarín i Vila d’Abadal, Canals i Negre, Dalmau i Jaume Lorés, que exercia en aquell moment de seminarista itinerant.

I d’aquí ve precisament la sotana.

Jo vaig explicar un dia a mossèn Canals que pensava tornar d’Estrasburg fent autoestop i em va contar que a ell sempre l’agafaven immediatament: que la sotana era un recurs infal·lible. Mig seriós mig en broma, li vaig demanar que me’n prestés una per accelerar el meu viatge de tornada a Estrasburg (per al d’anada ja teníem el bitllet).

L’endemà, sorprès, em vaig trobar la sotana dins una bossa a la porteria de casa. El fet mateix que un capellà me la deixés va amortir els meus escrúpols, la meva por de cometre una enorme «irreverència». Potser per això, i per evitar situacions que podien ser enutjoses (que algú em demanés per confessar-se, per exemple…), vaig optar per no fer-me passar per capellà sinó tot just per seminarista. I això va ser el que va acabar d’enredar-ho.

Tot va començar a embolicar-se només d’iniciar la tornada amb autoestop des d’Estrasburg via Suïssa. Aviat es va aturar un dos cavalls conduït per un home jovial i loquaç, vestit informalment amb un jersei de colors vius, que tot seguit va començar a interrogar-me: que de quin país era, que d’on venia, que a quina parròquia pertanyia. «No, no, si sóc tot just seminarista», deia jo. Però encara va ser pitjor: «que quins seminaris havia conegut a França, que a quin curs o grau estava…».

Jo sabia que en els seminaris primer s’era «filòsof», després «teòleg», i, fins i tot, recordava vagament els noms dels graus que s’anaven succeint: «tonsurat», «exorcista», etc. Però aquests noms eren tan pintorescs que temia que semblessin de broma, i en tot cas no volia ficar la pota o delatar-me davant d’un conductor que semblava més entès del compte en assumptes de diaconat. Jo vaig tractar de canviar de tema (que quant faltava per Basilea, que si érem a prop del refugi heideggerià a l’Schwartzwald…), però ell insistia a preguntar-me sobre qüestions religioses. Cada cop més neguitós, vaig anar desviant la conversa: de la carrera eclesiàstica cap a la teologia, terreny en el qual em sentia menys insegur.

Era l’època de l’«espiritualitat» de Congar i el père Foucault, de la «securalització» de Harvey Cox, de la «desmitificació» de Bultmann i la «mort de Déu» del teòleg Altizer. Sobre tots, regnaven encara Rahner, Von Balthasar i Barth… Però només d’encetar el tema se’m féu palès allò que havia començat a témer-me: que al cotxe viatjàvem un seglar vestit de capellà (jo)…, i un capellà disfressat de seglar (ell). Es tractava, com després vaig saber, del pare consiliari dels boy-scouts suïssos. La discussió es va animar: ell defensava Rahner i jo —era la meva època gòtica— R. Bultmann. I no em reca afirmar avui que vaig deixar molt bé l’Església catalana: el consiliari suís se’n feia creus (mai més ben dit) que en els seminaris d’un país catòlic i reaccionari com el nostre s’ensenyés tanta teologia d’avantguarda, protestant fins i tot. Però jo havia començat ja a suar tinta i enyorava la dolça monotonia —cette moité du néant, que deia Baudelaire— d’un viatge sense consiliari ni qüestionari incorporats.

Estàvem ja arribant a Basilea i l’escena va tornar a complicar-se: que anés a casa seva, que la seva mare em faria el sopar i el llit, que l’endemà em presentaria un grup de sacerdots molt ferms i després ens reuniríem amb la «comissió permanent» dels estudiants catòlics. Però una combinació de pudor, de respecte i de prudència m’aconsellaven refusar tan amables invitacions, de manera que vaig apel·lar a uns falsos «amics» als quals havia de trucar «només d’arribar a Basilea». Després d’arrencar-me la promesa de telefonar-li vaig aconseguir, per fi, que em deixés en una cabina de la Hauptstrasse.

Desempallegat del meu afable sacerdot, una petita pensió a la vora del Rin va acollir-me aquella nit. L’endemà vaig canviar la clau teològica per l’estètica i em vaig sentir immensament lliure, anònim i alleugerit davant els terribles böcklins o els tristos holbeins del Kunstmuseum, i més encara entre les amables estatuetes ciclàdiques de l’Antikenmuseum. Redescobria com n’és de bo anar i exercir de seglar, tot i que, això sí, d’ara endavant havia de tornar a fer totes les cues, a pagar l’entrada de tots els museus i a perdre tot l’equívoc atractiu de quan duia el vestit de capellà i les noies em miraven d’una manera entre tendra i compassiva, com si volguessin amanyagar-me.