A París, amb la Miranda Rothschild i el Xa de Pèrsia

El meu curt exili de 1974 coincideix amb la lectura de la novel·la vienesa de Joseph Roth La nit mil dos. Hi coincideix doblement: en el temps i en el tema.

La policia ha entrat a Jacinto Benavente, 18, a punta de metralladora. Ha despertat els nens, ho ha regirat tot, ha trobat una maleta amb propaganda clandestina i s’han emportat la meva dona a Via Laietana per encarar-la amb dos membres d’ETA detinguts i ben estovats amb els quals se suposava que jo havia col·laborat. Per sort ella no en coneixia cap.

Advertit per Pasqual Maragall el dia abans, jo ja no dormia a casa i fujo immediatament a París, on m’acull primer Ricardo Bofill i després la Miranda Rothschild. La Miranda és filla del baró Lord Rothschild i jove vídua d’un «terrorista» algerià —J. Boumaza— que els mateixos guerrillers de l’FLN van executar per desviament de fons en la compra d’armes. En aquestes, m’ajuda també Tristán La Rosa, corresponsal a París de La Vanguardia, el qual, perquè no sembli que sóc un fugitiu, escriurà a primera plana que «aquests dies Xavier Rubert està donant conferències a París». En tornar, poc després de la mort de Franco, també m’ajudarien a evitar la presó Miquel Roca, J. I. Urenda i el rector de la Politècnica, Gabriel Ferrater. Tot això després que el Rectorat de la Central (d’on jo era també professor i demanava protecció) m’enviés de patitas a la calle; a una calle on jo estava en busca y captura per ordre del governador Martín Villa.

Els primers dies a París veig el pare Plàcid de Montserrat (Jordi Vila d’Abadal), que ha hagut de fugir com jo —i per motius semblants. Després assisteixo un parell de dies a la tertúlia «àcrata» que García Calvo mena a la Boule d’Or, però aviat m’espanta l’entusiasme amb què parlen de com linxar els polis (recordo que Simone Weil expressa un desassossec similar després d’una reunió amb la gent de la CNT el 1936). Passo alguns dies al taller de Ricardo Bofill, on estudio una mica, rebo la visita de Narcís Serra i fins i tot faig veure que col·laboro amb el projecte de Les Halles. Tan diferents com som, i tanmateix en Ricardo és un dels amics que més m’estimo i amb qui m’he avingut més profundament des que van engarjolar-nos a la mateixa cel·la l’any 1959. Ell és segurament la persona que més coses m’ha fet entendre de mi mateix —o tot just de la vida. Tothom li reconeix la intel·ligència creativa, però no pas aquesta altra, la intel·ligència receptiva, aquella que Freud associava a la genialitat i que poca gent li coneix. Amb Ricardo, a més, la relació és prou antiga i còmplice perquè sigui amable i relaxada. Però som també prou distints perquè aquesta relació ens resulti «rendible»; perquè cada u aprofiti l’horitzó, tan diferent del propi, que les idees i les sensacions, les paraules i gestos de l’altre li revelen: estem i sabem mantenir, com es diu dels boxejadors, la «distància justa».

A París acabo vivint a casa de la Miranda Rothschild, que el mateix Ricardo m’ha presentat una nit que sortíem amb Loulou de la Falaise i Marisa Berenson. Dia sí dia no, havent sopat, passegem fins a La Coupole, on sovint ens trobem més amigues i amics. Avui, però, el local està pràcticament ocupat per un tour d’americans tan cordials com borratxos i la Miranda insisteix que tornem a casa de seguida, com fa quasi cada nit. Allí és la més activa i resolutiva de les noies que he conegut. Com sembla que fan molts homes, ella va de seguida per feina i aconsegueix immediatament aquell espasme que, massa ràpid, tot sovint transforma el sublim en mecànic. És per això, potser, que jo insisteixo a quedar-me encara al local i li assenyalo un racó buit i distant del batibull, on demanem dos gintònics. Provo així d’allargar la conversa.

—Com és que et vas casar amb un àrab i vas adoptar-ne el ritual i tot? —és el primer que se m’ocorre per anar fent temps.

I la seva resposta no pot ser més esnob.

—Era tan i tan exòtic, i tothom es feia creus que m’hi casés! Si haguessis vist el meu pare, tan baró ell, traient foc pels queixals! Només anomenar-li la casba d’Alger, on vivíem, li feia feredat.

—I com es vivia a la casba?

—Doncs fent com les altres dones: cuinant, xafardejant, anant al pou a buscar aigua… No, la realitat no va ser tan exòtica com els meus somnis.

—I el teu marit?

—Ell hi era molt poc, a la ciutat d’Alger. Quan per casualitat hi era, no venia a casa fins a la nit. I és aleshores quan m’apallissava —diu sense canviar de to, amb absoluta naturalitat, i continua—: Però només un cop va deixar-me un senyal fort. Mira —i m’ensenya una marca entre la cintura i la cuixa: un monyó que jo no havia gosat preguntar què era. Em quedo de pedra i tardo a reaccionar.

—Però per què et pegava? —dic quan el cambrer, que la coneix bé, li duu el tercer gintònic sense haver-lo demanat.

—No coneixes aquella dita: «Quan arribis a casa pega la teva dona: ella sabrà per què?». Doncs això.

—Doncs què?

—Doncs que un dia era perquè li deien que m’havien vist sortir sola fora del barri, un altre que si havia parlat amb la dona d’un veí amb el qual ell estava barallat, un altre perquè m’havia mig pintat els llavis i no els ulls, que això sí que podia. Sempre, sempre trobava una raó o una altra. I no et pensis que això és una qüestió d’àrabs o musulmans. Mira aquell poema anònim grec del segle IV aC recollit en un florilegi —com es pot veure, la Miranda és una dona culta:

—Però com és —insisteixo— que vas suportar això tres anys i només vas marxar quan van haver assassinat el teu marit?

—És que jo havia acceptat la seva Llei, la xaria —diu, i afegeix encara—: Mira, el matrimoni és un muntatge que funciona en l’estricta mesura que vols i insisteixes que ha de funcionar. Tampoc la lleialtat no ho és mai a l’altre, a la teva parella; la lleialtat és a la relació mateixa, aquesta era i és la meva llei.

Encara sento aquelles paraules: «jo havia acceptat la seva Llei». Definitivament això de «la Llei» significa una cosa ben distinta per a un jueu com ella i per a un, més o menys, gentil com jo. Un gentil tracta abans de res de passar per sota de la llei (si és pobre) o per sobre de la llei (si és ric): per a un jueu, en canvi, i per ateu que pugui arribar a ser, la cosa és molt diferent. Fou amb la Llei i el Llibre que els jueus van haver de fer-se la pàtria: una Pàtria transportable, la seva Única pàtria de debò. D’aquí ve que per a ells la Llei, qualsevol llei (per casar-se, la Miranda s’havia «convertit» a l’islamisme), no ve tan sols de fora sinó també de dalt, d’abans, de sempre. «Israel només existeix en la Torà», diu Abraham B. Yehoshua; «el jueu és un ésser religiós, està sotmès tan sols a la llei de la Torà».

Ara, la Miranda viu a Le Marais i es dedica enèrgicament a comprar i a vendre antiguitats. Aquests primers dies l’he acompanyat a comprar antigors, més o menys falses, als brocanters i antiquaris jueus amb els quals acostuma a tractar. Vertaders o falsos, ella gira i regira trastos i rampoines amb una voracitat poc dissimulada. El magatzem on ara som sembla tret de La peau de chagrin:

Punyals i pistoles barrejats amb soperes de porcellana, plats de Saxònia, vells salers, tasses orientals i capsetes feudals. Una graella reposa sobre una custòdia, un sabre republicà sobre un arcabús de l’edat mitjana: una espècie de femer filosòfic on no falta res, ni el calumet del salvatge, ni la sabatilla or i verd del serrallo, ni el sabre del moro, ni el retrat de família kurda o l’ídol tàrtar.

Enmig d’aquell rebombori, la Miranda està esbroncant l’amo, que li ensenya un tapís mig indi, còpia d’un Ming.

—Però quantes vegades t’ho hauré de repetir? T’he dit que les obres i objectes han de ser perses. Perses o que bo semblin molt.

—Per què en vols només d’iranianes? Tinc un gerro ceilandès preciós… O és que en fas col·lecció, de persianneries? —li pregunta Daniel, l’antiquari del carrer Cherche-Midi.

—I ara! Què et penses? És que faig un text per a una revista americana sobre l’art persa, i ara m’interessen sobretot els períodes de transició de mitjans del XIX endavant.

En sortir de la botiga li pregunto quina és la revista americana on ella ha d’enviar l’article. No deu ser pas la NY Review of Books on la seva germana Emma escriu sovint sobre l’equilibri termonuclear?

—I què dius ara! —em fa. I afegeix—: La cosa és que el Xa de Pèrsia ve a París el maig vinent i jo vull organitzar amb el meu germà una exposició-venda d’art i artesania persa del XIX i principis del XX, just per quan ell hi sigui. Qualsevol cosa em val per a l’exposició: cadires, tamborets, miralls, brocats, quadres o retrats d’avantpassats (sobretot retrats d’avantpassats), per poc que semblin una mica perses.

—Ja ho veig, ets una aficionada col·leccionista de succedanis. —I afegeixo—: I saps que Quim Monzó, que és un escriptor català, jugava també a vendre’s un pis de fa quatre dies tot fent-lo passar per una antigor inclosa a la revista Jewish Heritage? I que al gueto de Varsòvia tenien fama de saber falsificar-ho tot: des del whisky fins a les obres d’art?

—No, home, no, allò no era fabricació, era el vertader art del succedani, de l’encarta, que ells varen inventar.

—I tu creus que el Xa s’hi fixarà, quan visiti l’exposició?

—Però que ximplet que ets! Jo no vull només que visiti l’exposició. Tot un Xa no es pot permetre que el seu «patrimoni nacional» sigui venut i dispersat per Europa. De manera —afegeix— que jo li estic fabricant aquest patrimoni perquè ell tingui ocasió de recuperar-lo. Crec, com diria Lord Brummel, que el Xa té prou diners per comprar-se també un passat; vull dir un passat més recent i posat al dia que el mesopotàmic.

Em recorda les paraules d’Oscar Caballero quan deia que «sota els seus aires de dandis i diletants, els Rothschild tenen un famós toc, barreja del sentit dels negocis, encant i sort. La chutzpah en jiddisch».

Però ara sóc jo qui la interrompo tot dient:

—I si a sobre el Xa et vol comprar a tu mateixa, com a la novel·la de Joseph Roth? (Pel que sembla, Roth es va inspirar en una història real: l’any 1889, en un viatge a Londres, el Xa va voler comprar la marquesa de Londonderry, dona de Sir Charles Stewart Henry Vane-Tempest-Stewart).

Durant la visita protocol·lària, quan el saló estava ple de gent, el Xa va preguntar al Príncep de Gal·les si les dones presents eren casades i li va suggerir de fer-les decapitar per comprar-ne d’altres de més boniques.

La Miranda no havia llegit La nit mil dos, de Joseph Roth, però tret d’aquest final rocambolesc, el seu projecte semblava seguir fil per randa l’argument del llibre. L’única diferència és que en aquell llibre de Roth són els vienesos els qui volen vendre al Xa el seu passat, la seva pròpia història. De manera que l’endemà anem amb Ricardo Bofill a la llibreria de Maspero i li compro el llibre de Roth. A la nit en llegeixo alguns passatges a la Miranda:

El primer a cavalcar sobre l’arena fou un genet vestit de persa típic que el Xa només havia vist en els retrats dels seus avantpassats però mai a Pèrsia. Poc després el so d’una melodia persa li sonava conegut i desconegut alhora (l’havia compost el director de la banda de Neuchatel)… I heus ací que ell volia comprar-ho tot: el cavall, el genet amb el seu vestit, l’orquestra. La cosa només es complicà quan es posà a mirar les dones amb aquells ulls ardents i infantils, que contenen tot el que una ànima senzilla pot oferir: cobdícia, curiositat, vanitat i luxúria, afabilitat i crueltat, mesquinesa i, malgrat tot, també una certa majestat.

Mai no podré saber quins ulls va fer el Xa en veure la Miranda, ja que, quan va visitar l’exposició, jo havia tornat a Barcelona. Però sí que vaig veure els ulls de la Miranda, no menys àvids i goluts que els del Xa de Roth, mentre calibrava els objectes que anava acumulant a la botiga de l’antiquari de Cherche Midi. Un munt de rampoines mig renaixentistes, mig art nouveau, mig orientals —en bona part d’origen turc o serbi. Però en tot cas, el seu propòsit semblava calcat, mutantis mutandi, al dels vienesos de Roth: «vendre al ric oriental el seu propi passat» —un passat d’encàrrec, s’entén.

I ara em diverteix imaginar que el projecte de la Miranda va acabar, efectivament, com el projecte del joier Gwendl en la novel·la de Joseph Roth.

Tampoc no sabré mai qui va fer el paper del Gran Eunuc en la nova visita del Xa, aquella primavera de 1976. Espero només que, com Gwendl, es deixés ensarronar per la meva amiga apallissada —just com ho havia descrit trenta anys abans Joseph Roth. No sé tampoc si és una veritat general allò que la realitat imita l’art, però d’aquest cas jo en vaig ser testimoni directe, almenys fins que la mort de Franco va impedir-me d’assistir a l’últim acte de la comèdia.