Els malsons

Si una nevera pudent i uns rodolins d’encàrrec m’havien tornat, backwards, fins a l’adolescència, ara és un malson allò que em dibuixa un escenari prospectiu que no voldria pas veure com un profètic vaticini.

Fins on recordo, el malson és el d’una meva dona russa, alta i una mica gepica, jove i que va de jove. De jove i de tendra, i de càndida i de tot això plegat. Quan hi parles per telèfon, per exemple, només de sentir el to de veu ja saps si està sola o acompanyada, si et parla a tu o si parla per a la galeria. En un cas és expeditiva i sovint violenta: «Què vols? Ja t’he dit que parlis amb el meu representant, que tinc pressa»; en l’altre és un «Hola, quina il·lusió, sí, sí, ara amb la meva germana parlàvem de tu, saps?». I el que tu saps és que fa comèdia: que no et parla tant a tu com a l’amic, l’amiga o el parent que té al davant. També els seus atacs d’ira o d’histèria comencen a fer-se previsibles: són aparentment incontrolables però aviat vaig veient que són curosament pensats i representats. Podria dir-se que és «taimada»? «Taimada» és un adjectiu que ella aplica sovint i del qual no se m’ocorre cap sinònim català —ni rus— per traduir-lo. Per ferir-vos o humiliar-vos, una persona «taimada» no us atacarà mai. Més aviat mirarà de fer-vos un compliment a la baixa. No dirà que sou raonable, o tendre, o bon pare, no. Dirà, per exemple, que sou un notable mascle, un copulador de primera, com qui diu que sou un artista de fer ous ferrats o de llimar-li els ulls de poll. «Què voleu?, un filòsof manetes?, amb autèntiques manetes?», diu en el somni. «I doncs aquí en teniu un: en Xavier».

Però cal tenir en compte que a les persones més «taimadas», a les més astutes del compte, els passa que són tan i tan llestes que només saben veure allò que tenen a l’esquena. Hermeneutes nats, no escolten, sinó que «interpreten» allò que dius: «Allò que deu voler dir el fet que ara tu diguis això o allò; i que segurament ho dius perquè-no-sembli-que-tu-saps-que-jo-sé-que-tu-penses que-jo-sospito que-tu-vols que-jo-digui-que-tu-intentes…». Quan els parles, tanmateix, no donen cap senyal que et vagi orientant sobre el que pensen d’allò que tu dius; cap senyal, ni d’aprovació, ni de dubte, ni de rebuig… Com ara, tot just, al principi del malson, quan jo li estic dient a la Natasha: «La minyona plora, sents? Aquest matí m’ha semblat també sentir-la». És llavors quan la meva «taimada» eslava posa cara de pòquer.

La minyona és una dominicana de dinou anys que ha deixat al seu país una criatura de dos mesos a càrrec d’una àvia i que ha arribat fa cinc dies a Barcelona. Al migdia, la Natasha l’ha escridassat perquè servia la sopa freda, i a la tarda l’he sentit com l’esbroncava per no sé què de la planxa. El meu somni es fa ara borrós fins al moment en què li dic —que goso dir-li— que potser caldria tractar-la millor.

—Pensa que tot just arriba del seu país, que no acaba de saber encara on és, que és molt petita, quasi una nena, i no has vist com li queien les llàgrimes en servir-nos?

—Tu no li facis tant de cas i deixa-m’ho a mi. La meva mare és chacha com ella, i entre nosaltres ja ens entenem; no necessitem d’aquesta pietat i benevolència burgesa que tu regalimes!

Tocat! Sento com em torno vermell (no sabia que et poguessis ruboritzar en somnis). Vermell de vergonya, de ràbia potser, però certament també d’admiració. M’admira, en efecte, aquest «orgull de casta», aquesta solidaritat i alhora crueltat de classe, aquest ressentiment elegant i amb el qual m’ha vingut a dir: «Això és cosa nostra, terceros fuera, sentimentals de casa bona al carrer; per “feo, católico y sentimental” ja en teniu prou amb el Marquès de Bradomín». M’admira el seu tremp, sí. M’admira aquesta duresa que en ella se sublima fins a esdevenir una mena d’«ideologia orgànica» de classe. Però aquesta admiració augmenta alhora que fa fallida l’estimació. La veritat és que jo mai havia experimentat què era això de «desestimar» (només en el llenguatge dels recursos administratius o judicials havia llegit la paraula «desestimado»).

Abans, m’havia enamorat dos o tres cops, cert, però mai no m’havia desenamorat. Sabia allò que expliquen de la «progressiva erosió de la passió per la rutina», però no coneixia, ni en somnis, la seva catàstrofe sobtada, la sensació que un sentiment s’estronca de sobte i per sempre. Allò que no sabia, allò que no havia arribat a imaginar, ni tan sols a somiejar, és que l’amor pogués fer de sobte fallida —«catastrofar-se», que diria Carlos Barral—; com un cop de puny que anestesia l’amor i que en el seu lloc ens deixa un buit, i aviat un blau. No sé si és el cop de puny somiat o el pipí que se m’escapa, però el fet és que em desperto de sobte, i és només en tornar del lavabo, i en endormiscar-me un altre cop, que el malson sembla continuar. Ara l’escenari ha canviat, però. Recordo vagament unes escales, el lladruc insistent d’un gos, una porta entreoberta tota pintada de purpurina i el xivarri dels canaris que refilen. Cal dir que la Natasha té gustos i aficions ben pintorescos (toca el piano amb sis o set canaris engabiats que li fan de cor; és molt, molt alta, però mai no es treu els talons d’agulla; s’alimenta quasi exclusivament de sopa de carabassa, truita de patates i cubates de rom Pujol). Jo arribo amb els nens a casa, obrim la porta i, en el somni, la nena petita corre als braços de la mare, asseguda al piano: «Mamà, hola mamà, saps?: el papà diu que no venim de Krasnoiask no, que hem de dir que venim del parc». Efectivament, anar a Krasnoiask a veure la meva família ha esdevingut una «activitat clandestina» per a mi i per als petits. «No hi tornaré més», em dic i dic a la Natasha, però la seva cara s’ha transmutat. El somni s’accelera, com quan prems el forward i ara apareix una minyona anterior, la Guadalupe, que feia dos anys que era a casa i per fi s’acomiada: «És que jo no he estudiat com Vostè, senyora, i treballo des dels dotze anys, és cert; però tampoc és perquè em tracti així i em parli com si vingués de les escombraries, que jo també tinc família».

En aquest cas, el meu somni no registra cap solidaritat de classe de la part de la Natasha. Jo ja no goso defensar la Guadalupe amb els arguments burgesos i sentimentals de sempre. A partir d’aquest moment callo i callo. Callo mentre la Natasha anirà desgranant les seves variacions al voltant de la malignitat i de la hipocresia dels meus fills grans, néts, amics i tutti quanti: la brutalitat del meu pare, la hipocresia de la mare, la perversitat del meu fill gran i de l’oasi català que aixopluga a tots plegats. I a la fi, no sé ben bé què és allò que acaba de despertar-me: si un camió que descarrega bigues a la casa del costat o la veueta de la nena, que enmig de l’estrèpit sento que em pregunta: «És veritat, papà, que els meus germans grans només esperen que et moris per guanyar diners?». Per sort ja no sento (o és que no vull sentir?) el que ve a continuació.

Em desperto així amb la terrible vergonya d’haver estat capaç de tenir deliris tan baixos i recargolats. Ja sé, ja sé que no som «responsables» dels nostres somnis, que són tot just traduccions imaginàries d’estats físics (així, bona digestió = angelets; i mala digestió = el meu compte corrent que s’escola). I què voleu? Ahir vaig sopar tot solet una llauna de fabada Litoral de quatre racions. Tracto, doncs, d’oblidar el malson amb Alka-Seltzer, però hi ha quelcom que no vol marxar, que em manté perplex: com és que el meu somni se centrava més en allò que la Natasha feia o deia als altres que en allò que em deia o em feia a mi? No deu ser que la crueltat implacable, gratuïta i sense cap «guany» a canvi, ens apareix molt més escandalosa quan la veiem exercida sobre els altres que quan ens l’apliquen a nosaltres mateixos? Deu ser potser que quan el mal ens el fan a nosaltres tenim la por que sigui el propi dolor (o ressentiment) el que parli?

En la segona part del malson, estaríem ja separats, i ella no em deixaria veure els petits ni una hora més de l’estricte règim de visites: els amagaria o cridaria la policia si ho intentava. I tot això sense cap «retorn» per a ella i no diguem per als nens: sense cap joc de suma nul·la pel mig. «Pura falta de pietat sense cap profit?», penso; «quin terrible malson!». Tan terrible com ho és el que ara, ja ben despert, em pregunto: «D’on ve, d’on li pot sortir, a la dama dels meus somnis, aquesta força implacable que, fins i tot dormint, m’admira, em buida i m’estaborneix? És la força i la violència sense aturador que han hagut de desenvolupar els pobres, generació rere generació, allí a Rússia, per tal de sobreviure? O és més aviat la fallida d’aquell mecanisme que ens hauria d’aturar —i que atura les mateixes bèsties— quan el contrincant està ja vençut, es dóna i ens fa el gest d’ensenyar-nos la jugular?».

Al capdavall, una de les poques proteccions que tenim enfront de la força i la violència de l’altre és la nostra feblesa: l’espectacle que oferim al vencedor de la pròpia debilitat; el rictus de por i els ulls implorants que adrecem quan, vençuts i desarmats, supliquem la gràcia. Moltes vegades m’he preguntat com el botxí o el torturador són capaços de mirar als ulls atemorits de la víctima i continuar, serenament, la seva feina. La cosa té quelcom d’elegant, d’èpic i tot; quelcom de la serena impassivitat nietzscheana amb la qual el fill de puta de Junger és capaç de descriure com ell és l’oficial nazi que s’encarrega de llegir i eventualment destruir les últimes cartes a la família dels condemnats a mort de la resistència francesa. Aquí l’executor no odia ja la víctima, no hi guanya tampoc res amb la seva mort i, tanmateix, continua i remata la seva feina equànimement, impassible, tal com li agrada descriure a Borges.

No és per dir que en el meu malson jo sigui literalment torturat. Però sí que s’hi assembla. Vegeu, si no, com continua el somni: viatjo a Sant Petersburg per poder veure els nens i me’ls amaguen. Allí descobreixo, a més, que han falsificat la meva signatura per inscriure’ls al cens d’aquella ciutat i per dur-los a un col·legi on jo mai no hauria volgut que anessin: a un col·legi oficial del Partit Comunista de l’URSS. Ella, que està de viatge per Hongria, telefona al director de l’escola per ordenar-li que no em deixi recollir la nena per dur-la a dinar a fora el dia que compleix els tres anys. El meu deliri reprodueix l’esdeveniment fil per randa: la nena ha sortit del menjador del col·legi, ha agafat el seu petit paraigua (a Rússia sempre neva o plou) i s’està posant ella sola l’abriguet, quan arriba el director: «Ho sento, acabem de parlar amb la mare i diu que no pot sortir». El professor que vigila el menjador s’encarrega de treure-li el paraigua i l’abric a la nena que, plorant, se m’arrapa fort a la mà —«vull anar amb el papà, vull anar amb el papà»— fins que me l’arrabassen i la tornen al menjador. Des de fora sento encara els plors, i sóc jo ara el que m’ensorro. Recolzat a la paret exterior del col·legi, xop i sense esma per marxar, sóc jo el que m’empasso les llàgrimes per no fer l’espectacle —més espectacle encara— a les mamàs que vénen a recollir els «externs» per dinar… Em desperto un cop més esglaiat en confondre els xisclets d’un gat en zel amb el plor de la nena.

Ja veig, ja veig que el meu somni pren el camí d’aquelles novel·les i sèries de televisió que jo en deia «atemptats directes als llagrimalls». Faig el que puc per despertar-me. «Prou, prou», dic en el mateix somni, o això acabarà com una entrega d’Eugène Sue. Tret que la petita tregui una mica de caràcter i digui que vol veure el seu papà sempre que ella vulgui. Dit i somiat: la nena li ho diu, la mare li contesta que no sap res de la meva frustrada visita i que si hi insisteix rebrà un càstig. «I tu què vas fer?», li pregunto. «Res», em contesta, «fer com ella: si la mamà menteix i dissimula, doncs jo també dissimulo perquè no sàpiga que veig que dissimula». «Quina serenitat, quin tremp!», penso, «segur que no l’ha tret de mi». I per si no és prou clar, m’entretindré, encara, a relatar un altre somieig de molts anys abans tan dramàtic potser com aquest però de final certament més bonic.