Humans, massa humans

Temps abans de tots aquests embolics jo era a Harvard amb els meus dos fills grans, aleshores de set i quatre anys, i em queixava al col·legi, on en lloc d’explicar-los coses, els embotien de Principis, Ideals, Valors i altres vesànies. I tot això camuflat en simples descripcions. Donaven com a fets no el que les coses eren sinó el que (la professora creia que) havien de ser. Així, quan el meu fill va contestar que trobava més important haver pescat molts peixos al mar que haver tornat puntual a casa, la professora el va suspendre per no haver entès la pregunta. «Això no passava ni a l’escola dels meus pares!», m’exclamava jo, «ni pot succeir mai a casa nostra».

Però sí que ha passat i, fins i tot, s’ha transformat en quelcom pitjor i encapçalat ja no pels col·legis sinó sovint pels mateixos pares. Ara ja no es tracta només de dictar als nens els valors, sinó d’esbrinar els seus propis valors i fantasmes per retornar-los-els fets ja mercaderia pedagògica, interactiva, alimentària, cinematogràfica, vés a saber. Milions de pares i milers de corporacions tracten de trobar un producte que sigui el «positiu» dels desigs encara inconscients, encara en «negatiu», dels mateixos nens. Els llibres, les pel·lícules, no diguem la televisió, les atraccions, el Facebook, els videojocs, les hamburgueseries, els ous amb regal a dins, els parcs temàtics tan especialitzats en la diversió dels seus nens com els tanatoris ho estan en el repòs dels seus morts. Tot, tot sembla formar part d’una autèntica opa llançada sobre les criatures, adreçada a auscultar els seus somnis i anticipar les seves il·lusions. Així és com ni uns ni altres, ni grans ni petits, podem ja treballar ni divertir-nos à sentiment. No hi ha temps per a això. Hem de fer de l’educació i l’esbarjo una expressa i convulsiva ocupació: educacionar, vacacionar, fer família (aviat en diran familiejar). Res a veure amb la «sobrietat d’estímuls» tants cops aconsellada per Cardús. Molts joves executius treballen fins a les deu de la nit, i el temps que els queda el dediquen també a fer coses: fer sexe o gimnàstica, fer viatges a les Seychelles, pelegrinar a les estacions d’hivern, o qualsevol altra ocupació amb les quals moblen compulsivament el seu temps des-ocupat. I tot això, està clar, ben assessorats per experts: animadors culturals, musculadors, psicòlegs de la interacció i altres dissenyadors de la «sinergia interactiva» en el marc de «l’oci organitzat» que ja posava els pèls de punta a Glenn Gould —i que encara ens els posa a Jordi Llovet i a mi.

El que no tenim, i cada cop menys, és temps per al «temps perdut»; temps per a aquest lapse divagant del diàleg distret, del tedi de les tardes d’estiu, del rondar per casa on et pots topar amb un pare, una tieta o un avi despenjats als qui fer les preguntes.

Necessitem també d’aquest temps distret, vacant, no adreçat a voler reflexionar, voler estimar, voler «que passin coses» o voler «estrènyer lligams». Cal fer-se una mica budista i recordar, amb Salvador Pàniker, que no sempre hi ha lloc per a l’esforç i l’anticipació; que sovint allò que cal, com diuen a pagès, és deixar pixar el matxo. La veritable felicitat no és una meta, és una circumstància. «Les aventures», deia Chesterton, «succeeixen els dies fats i avorrits, no els dies assolellats; és en tensar-se al màxim la corda de la monotonia quan neix el so d’una cançó». I també l’evangèlic «deixeu que els nens s’apropin a mi» exigeix més temps i més paciència que el caràcter expeditiu amb què tants pares pretenen esbrinar, en els cinc minuts que poden dedicar-hi, com li ha anat al nen al col·legi, on s’ha esgarrinxat el genoll o per què avui no parla a la seva germana. Es tracta d’un vertader absentisme familiar que els pares miren de compensar essent més i més obsequiosos, més i més condescendents amb els desigs o capricis infantils. Tot això se solucionaria, tal com proposava Joan Echevarría, amb un horari flexible que no sols permetés sortir, sinó que literalment tragués la gent de la feina entre cinc i sis i d’una manera esglaonada? No ho sé, però estic segur que amb aquest simple canvi descobriríem moltes coses. Com arribarien a suportar-se, per exemple, aquells pares i fills «tancats a domicili» de sis a onze? No es veurien obligats a avorrir-se plegats, a jugar a cartes o a escacs, a parlar, fins i tot, de qualsevol bajanada després d’haver esgotat les nombroses eines, consoles, googles, adminicles o artefactes que els permeten interconnectar-se amb el món per no haver de connectar-se a casa? L’experiència podria ser explosiva, és cert. Quantes famílies no sobreviuen precisament gràcies a haver fet de la llar una espècie de feina a temps parcial? I quantes superarien aquest impacte? Penso que en un medi més íntim i domèstic, menys laboral i estressat, potser farien figa encara més famílies que no pas avui. Al capdavall sembla que la nostra espècie no és idònia per tenir fills, que no estem ben preparats per a les tasques de reproducció ni per al bon acomboiament de les cries.

Humans, massa humans. En efecte. La nostra falta d’idoneïtat per tenir fills la vaig sentir per primer cop i de ben petit a la terrassa de Cal Gambo, a Empúries. Els meus pares s’havien entretingut amb Pla i Dalí —l’única vegada que els vaig veure plegats— i jo havia continuat escales amunt fins a la terrassa. Allí, un nen petit jugava amb una pilota entre les cadires, sota la mirada vacuna d’un pare gras i rabassut que jeia en una butaca. «Deixa de jugar amb les cadires», deia, «mira que te la fotré», i feia conat d’aixecar-se per estovar-lo, però a mig intent ho deixava estar i tornava a arraulir-se a la butaca. «I no toquis les ampolles que les trencaràs, i ja t’he dit que deixis la pilota, redéu, ara sí que te l’has ben guanyada, malparit». I sempre el mateix gest d’aixecar-se i la mateixa renúncia a complir l’amenaça. «Li fa mandra», em deia jo, «li fa mandra aixecar-se per clavar-li un mastegot». I com és que la meravella de tenir un fill pot acabar desembocant en les ganes d’esbatussar-lo…, i la mandra de fer-ho? Humans, massa humans, Això és el que som des que ens hem fet professionals de la paternitat i l’exercim d’ofici.

Més tard, molt més tard, vaig llegir que tenir fills no et converteix en pare de la mateixa manera que tenir un piano no et converteix en pianista. Una frase que tradueix allò que vaig estar rumiant mentre els meus pares s’acomiadaven, pujaven les escales, i demanaven un sifó amb grosella, la meva beguda dels diumenges.

Avui els pares joves ja no semblen tan grollers i limfàtics com el nostre home de Cal Gambo, però no semblen tampoc capaços d’estar al paire del que la canalla necessita. Han traslladat la seva energia a un nou món laboral que no demana tant l’esforç físic com la mateixa atenció moral i afectiva que la família reclama, i que ells d’algun lloc han de treure. Val a dir que als set anys ja em neguitejava quan em preguntaven què volia ser de gran. «Coses, sí, són moltes les que vull fer, però ser només vull ser pare». Per això sentia enveja per les nenes que, en aquell temps, no tenien altra pressió professional que la de ser mama.

Mentre em prenia el meu sifó amb grosella vaig sentir el diàleg entre uns joves creatius que, traslladat avui dia, vindria a ser aquest:

—Actualment allò que compta —sento dir a un— és la invenció, la innovació, el valor afegit; inventar o morir, imaginar o anar-se’n en orri.

—Per fabricar les coses —reprèn l’altre— ja tenim la mà d’obra barata de més de mig món. Hem de deslocalitzar les drassanes o les fàbriques d’automòbils (que fabriquin ells!), mentre nosaltres estimulem la investigació científica a la Universitat, la invenció formal en el Disseny i l’enginyeria financera a la Borsa.

—És clar —conclou el tercer—, cal estimular tot allò que trenca amb la peresa intel·lectual i el mercat laboral: recerca + disseny = innovació.

El culte a la novetat i la invenció, l’anatema respecte d’allò que és repetitiu o rutinari, tot allò que va ser un dia monopoli del progressisme i de l’avantguarda, ha esdevingut el llenguatge d’executius, publicistes, polítics inspirats, caps de vendes i altres addictes a la creativitat. I així és com l’escolàstica avantguardista de la Subversió ha cedit el pas a l’escolàstica empresarial de la Innovació —just com la poètica marxista del proletari s’ha transformat en la de l’empresari.

Tanmateix, hi ha alguna cosa menys creativa (i més contradictòria) que això de predicar la creativitat? No sé si és sempre cert allò que el «foc al cor produeix fum al cap», però sí que estic segur que aquest voluntariós elogi de la «creativitat» acaba fent-se un garbuix, curtcircuita les sinapsis i genera més cretins que creadors. Com no esperar, doncs, que comenci a inquietar-nos aquesta prèdica —més que pràctica— de la Investigació i aquesta retòrica —més aviat renyoca— de la Creació? Com no retre tribut als reflexos, automatismes, hàbits i creences que ens permeten respondre rutinàriament i eficaçment en la majoria dels casos?

És també el que he tractat de dir-los als meus fills: cada cosa reclama el seu nivell de concentració i atenció justos: una atenció òptima que solament en comptades ocasions resulta ser o coincideix amb una atenció màxima. És que sabríem fer-nos el nus de la corbata o trobar les claus a la butxaca si no deixéssim la nostra mà suelta per fer-ho? A bona hora descobriríem alguna cosa nova sense la concentració mental que ens podem permetre quan deixem l’administració del dia a dia als nostres hàbits i creences! Aprendríem a pujar les escales a força de llegir les Instrucciones para subir una escalera, de Julio Cortazar; a fer-nos benaventurats seguint les passes del Diario de un aspirante a santo, de Georges Duhamel, o a curar-nos mai d’una disfunció erèctil, posem per cas, sense aprendre a no pensar en si se m’aixeca o no?

Però no és tan sols això. No és tan sols que la rutina constitueixi el medi natural i l’aliment necessari tant de la ciència com de l’art. És també el requisit —ara ho dèiem— de l’educació dels fills (els nens, com se sap, són bulímics de la rutina: addictes a la periòdica repetició dels mateixos contes, episodis, situacions, juguesques, dites…). I la insistència amb què senten dir que han de ser creatius actua sovint com un obstacle. Hi ha coses, en efecte, que no es poden buscar, predicar ni ordenar expressament sense que els seus efectes se’ns girin en contra. És el cas, per posar un exemple quotidià, de la mare que, inquieta per la timidesa del seu fill, li diu: «Joan, sigues més natural quan saludes les visites, a veure si aprens a ser més espontani d’una vegada». El pobre nen, és clar, no sap com es fa això de ser espontani per encàrrec; just com a molts de nosaltres ens inhibeix aquest imperatiu de ser innovadors. (I no cal dir quan els nostres creatius d’escola de negocis tradueixen les raisons du cœur pascalianes per un pensament emocional des del qual ens llancen una nova consigna: au, a ser sensibles).

Fetes sense cap mena de cautela ni reserva, aquesta mena de consignes són quasi sempre contraproduents i, fins i tot, contradictòries. «Investigar» ve d’«investigo», que significa rastrejar, buscar, fer-se càrrec de les coses sense carregar-se-les. Si som massa abraonats correm el perill d’acabar observant no pas la realitat sinó el producte de les nostres pròpies manipulacions, i d’oblidar que en les coses hi ha quelcom tan fràgil com delicat; quelcom que solament es manifesta, si sabem observar-ho sense masegar-ho, amb més paraules, preguntes, mètodes o raons o legitimacions del compte. Cert que les coses callen com un mort si no som capaços de posar-les a parir o, com feia Plató i recollia Popper, de fer-los les preguntes punyeteres. Però també és cert que les preguntes fetes amb massa traça acaben sovint fent la llei a les coses, més que no pas desvelant-les.

Un altre fantasma recorre encara el món: la droga d’allò íntim i d’allò «sentit». Si el marxisme va denunciar els mecanismes que generen un home alienat (estrany a si mateix), avui hauríem d’insistir en les condicions que produeixen l’home entotsolat i, fins i tot, sentimentalitzat; un individu tancat en les seves pròpies sensacions, alimentat amb el succedani de les seves expectatives. Visitem allò «exòtic», ens divertim en el parc «temàtic», comprem «curiositats» (curious). L’anunci dels automòbils ve a reforçar els nostres somnis de poder, de seducció, d’ubiqüitat. En la publicitat veiem projectades les nostres aspiracions més íntimes i inconfessades: són les nostres deixalles psíquiques que se’ns ofereixen i consumim ara en forma física de mercaderia. Contaminat pels nostres ideals i fantasies, l’entorn se’ns presenta com un espill de nosaltres mateixos; com un repertori d’estímuls dirigits a excitar directament el nostre hipotàlem. La producció d’objectes va muntant-se així, bé en la promoció d’arquetips i ideals, bé en la manufactura directa de les gratificacions que ens ofereix un supermercat de «relacions significatives», «valors cívics», «jocs comunicatius», «pensaments emocionals», «feed-backs bioenergètics», risoteràpies, ploraestratègies, i vés a contar.

Als anys setanta, quan jo ho denunciava en el llibre Crítica de la modernidad, tot això era encara una cosa incipient. A penes s’iniciava aquesta espiritualització de l’oferta per la qual en lloc de sabates, masies o joies ens venien «esportivitat», «rusticitat» o «noblesa a la pell». Començàvem tot just a consumir el signe dels nostres propis ideals: virilitat, cultura, estatus o glamur.

Kodacolor era el color dels teus records, l’or reflectia els teus sentiments, un Martini t’invitava a viure, Lucky era la colònia d’un home com tu… Feuerbach havia dit que ens agenollàvem i adoràvem els nostres ideals fets Déu; ara estaríem aprenent a adquirir-los fets Mercaderia.

Avui aquesta tendència a la sublimació i a l’autoreferència s’ha generalitzat a tots els àmbits de la nostra vida. Ara ja no és tan sols en la publicitat i la propaganda on cada dia s’embolica més la troca fins que arribem a no saber ja què se’ns ven. El producte emocional net es presenta com la verdadera prestació de qualsevol servei o producte. L’objectiu declarat d’una acció de govern serà visibilitzar la seva obra, com el d’una empresa serà fidelitzar el client i el d’un partit comunicar el seu missatge. I la cosa no queda aquí. Qualsevol assignatura de batxillerat que pretengui parlar de Déu o del pensament filosòfic o dels clàssics —pregunteu-ho a Jordi Llovet— serà substituïda per una altra que pretén inocular-nos directament (elimini vostè intermediaris) l’«educació cívica i democràtica». Valors i més valors —morals, cívics, socials, artístics— que formulen i prediquen allò que simplement hauria de ser mostrat.

Al capdavall, els valors no són res més que el destil·lat d’una experiència exemplar, d’un tracte amb models de conducta que acaben modelant els nostres actes. Però heus ací que avui es pretén substituir aquesta experiència de la qual destil·laven els valors, per la venda i promoció dels valors mateixos.

Les moralines s’han alliberat, per fi, de les seves faules i avui van a la seva, narcises i espitregades. Ha quedat clar? No n’estic gens segur però he de deixar-me d’especulacions i tancar ja aquest capítol. I segurament la millor manera de fer-ho és tornant a dos episodis primerencs que em semblen emblemàtics de tot el que explico. Abans, però, i ja que parlàvem de Dalí, vull deixar constància d’una irònica resposta seva que em va obrir els ulls. «A quin personatge històric admira més vostè?», li preguntà una vegada un periodista «Jo?, jo al que més admiro és al Generalíssim Franco…, després, és clar, de la Immaculada Concepció», contestà Dalí. Hi havia una manera més bèstia i alhora més críptica de fotre-se’n? Freud en va utilitzar una de semblant per aconseguir que la Gestapo el deixés marxar de Viena per refugiar-se a Londres.