L’ambaixador no hi és

Aquí acaben les notes preses a Nova York l’any 1984. Abans m’he referit a l’arribada a la ciutat, vint anys enrere, i ara he d’explicar-ne la meva sortida.

Després d’una setmana a Manhattan, enfilo a corre-cuita cap a Washington. Aleshores creia que hi anava tot just a fer una conferència al Wilson Center; no sabia encara que la cosa acabaria en un encontre entre presidents per negociar l’entrada d’Espanya a l’OTAN. Deia també que en el meu primer viatge de 1963 tenia tot just vint-i-tres anys i anava molt espantat: feia quinze dies havia aconseguit un passaport fals (del qual parlaré) per sortir d’Espanya, i al cap de cinc dies començava un curs sobre la Il·lustració espanyola a la universitat de Cincinnati. I com explicar allò de què no tenia ni idea? Aleshores, ja ho he dit, no sabia encara que les coses mai no se saben de debò abans, sinó després d’haver-les ensenyades. I en aquest viatge de 1984 a Washington vaig aprendre que tampoc en política no se saben les coses abans d’haver-les fet realitat. De manera que si em va sortir «l’encontre a Washington»^[2] va ser ben bé per pura casualitat, per carambola —tal com explico tot seguit.

Acabada la conferència al Wilson Center, les preguntes dels assistents es perllonguen un parell d’hores fins a deixar-me exhaust (i a sobre sense fumar). L’endemà al matí, a les set, em desperten unes trucades del Departament d’Estat i del Pentàgon: «Que voldríem “elaborar” amb vostè algun dels temes tractats a la conferència».

—Però escolti, jo vinc com a professor, no com a parlamentari, i menys com a representant del meu govern, de manera…

—No hi fa res, és una conversa informal. Ja sabem, a més, que la seva posició és molt dura.

«Posició?». «Dura?». Jo sempre havia cregut que entraríem a l’Aliança Atlàntica —una de les poques coses que podíem oferir als EUA per tantes com n’havíem de demanar, entre elles l’ajut per ser admesos a la Unió Europea. Més que especular sobre el «sí» o el «no», calia, doncs, calcular i negociar bé el «com». És d’aquest «com» que els havia parlat a la conferència; de les nostres condicions i de les nostres raons. Nostres? Bé, volia dir espanyoles.

Però ara no tinc temps de pensar-hi, em vesteixo a corre-cuita i vaig primer a l’State Department on comprovo que la seva reacció és molt forta: una barreja de promeses i amenaces, precs, intimidacions i xantatges. M’entenc, però, amb James Dobbins, secretari d’Estat per a Assumptes Europeus, que sembla veure amb bons ulls la proposta d’una integració d’Espanya «a la carta», sempre, això sí, que no rebutgem en bloc i a la francesa una eventual integració a l’estructura militar de l’OTAN. I ara, al mateix Departament d’Estat, em suggereixen que al Departament de Comerç estan estudiant si l’acer que importen d’Espanya compleix els requisits… «I pot estar segur que seran més “comprensius” si els diem que ens hem entès en això de la NATO». Això és parlar clar, oi?

Havent dinat em duen al Pentàgon. Allí el to és encara més contundent, i la desconfiança envers el Departament d’Estat (i el seu ambaixador d’Espanya: Tom Enders) és ben manifesta («Són una colla de cosmopolites tous, aquests del Departament», diuen). Caminar pel Pentàgon fa més aviat impressió: són quilòmetres i quilòmetres de passadissos, 29 exactament, d’un color verd esvaït (més clar a dalt, més fosc fins al metre i mig), just com als col·legis de capellans. L’única diferència és que no et posen en fila sinó que et duen en un carret elèctric. Un cartell de l’entrada explica, traduït al diguem-ne castellà, que «el Pentàgono es un edificio con tres veces de planta que encontramos en Naciones Unidas, emplazado en un lugar que consistía una vez en vertederos y ciènagas». Un altre en precisa la funció: «El objetivo del Pentàgono es disuadir de conflictos»… Jo penso que, per començar, sembla que vulguin dissuadir de l’ús correcte del castellà. Ja posats, però, els funcionaris i militars tractaran encara d’argumentar que la millor transacció amb això de l’OTAN fóra retirar de les bases a Espanya els 1500 soldats previstos a l’Acord Bilateral…, però que mai no han arribat a anar-hi. «Així vostès compleixen la promesa de reduir presència americana, nosaltres evitem l’escàndol que produiria el seu referèndum i tots contents. Tots contents sense que ens calgui moure un dit a uns ni a altres».

Aquest diguem-ne cinisme polític ja no em commou —val a dir que fins començo a apreciar-ne les bones interpretacions. Però jo, és clar, els parlo de la reticència de l’opinió pública espanyola envers els americans. De la falta de «memòria històrica» a Espanya del que per als europeus fou el Pla Marshall, i de la sobra d’aquesta memòria pel que fa al Maine, la visita d’Eisenhower a Franco o les declaracions de Haig el 23-F. Per acabar de convèncer-los, els dono tota mena de dades i enquestes (en part inventades) sobre la precària imatge dels EU A a Espanya —la més negativa de tot Europa.

Però ja m’hi puc ben escarrassar, ells em contesten cada vegada amb els mateixos arguments: «O és que no entén vostè el valor “simbòlic” que tindria un país europeu que es permet ara definir les condicions precises de la seva entrada a l’Aliança Atlàntica i, a sobre, les posa a referèndum? Seria un escàndol, tothom voldria fer igual. Tots el partits d’oposició a Europa ho inclourien al seu programa. El desori seria complet. L’OTAN es transformaria en un menú a la carta: “Jo, avions sense tropes; a mi posi’m un campament però cap bomba; jo prendré només postres —el sistema d’alerta…”».

Posats a parlar en imatges, jo els proposo passar de la metàfora gastronòmica a la biològica:

—La cosa és molt més senzilla —els dic—; fins ara l’Aliança Atlàntica ha estat un organisme diguem-ne de «fibra llisa», automàtica, i nosaltres voldríem que fos una mica més de «fibra estriada».

Un general, especialista en armes biològiques, sembla apreciar l’argument que tracta de capgirar al seu favor:

—I què diu ara! No veu que el cor, els ronyons o el fetge són tots de fibra llisa? Cap òrgan vital no pot funcionar amb fibra estriada. La solidaritat orgànica se’n ressentiria…

Com més allunyades són les posicions i la discussió duu camí d’eternitzar-se, els americans semblen recordar, de sobte, que no som caps de tribu obligats a parlar sempre amb imatges o metàfores —ni que siguin biològiques.

—Miri, vostè és molt dur (tough), però és clar. Vostè deu ser jueu i nosaltres sempre ens entenem amb els jueus. Tant a les negociacions polítiques com a les comercials, ells tracten sempre de forçar les condicions fins al límit, però saben fins on poden collar i compleixen religiosament l’estipulat… Per això podem fer bons tractes, ajustar preus, donar-los condicions favorables.

—I tot això vol dir…?

—Vol dir que amb els joves nacionalistes espanyols [es refereixen al PSOE, és clar] ens sentim més aviat negociant amb musulmans [sic]. Un dia et diuen una cosa i un dia l’altra; el president diu naps i el ministre d’Afers Estrangers diu cols, i al final no entens ben bé què pretenen. De cop són més tous en les exigències, però tampoc no saps si les pensen complir… Per això, com amb els àrabs, hem de fer uns tractes que ens donin molt marge i ens assegurin de l’eventualitat de tractar amb gent així. Vostè ja ens entén.

I massa bé que els entenc. Els entenc i crec endevinar que allò que em diuen és veritat i alhora és mentida.

És veritat que els desconcerta el punt de venedor de fira que tenen encara molts socialistes espanyols, per més que es vesteixin d’executius i es coneguin tan bé les anyades dels vins com els cicles de Kondratiev. És mentida, però, que no sàpiguen el que volem —i més en aquest cas. Bé prou que ho saben, i per això precisament es fan el tòtil! Però a aquestes alçades jo ja he après que, en la política com en el comerç, cal convèncer l’altre que en el seu propi interès està complir amb el que són els teus desitjos. De manera que miro d’explicar-los que en l’interès espanyol està que aquest «primer pas» en la nostra integració a l’OTAN vingui seguit aviat per l’«aclariment» que demanen els americans per boca de Lord Carrington. De totes maneres, George Bader, director de Política Europea al Departament de Defensa, no sembla acabar de veure-ho clar.

—Però no s’adona que, en posar a referèndum la forma precisa de la seva integració a Europa, impedeixen de fet aquest eixamplament, vull dir aclariment?

—No és així —responc—, i si no s’ho creuen, jo els puc presentar una colla de «jueus» del nostre govern i parlament que els ho sabran explicar millor que jo.

—I per què no ho fa?

Tot va ser tornar a Madrid, i anar corrents a explicar-los-ho al ministre i al president. Ni l’un ni l’altre no m’havien encarregat de parlar amb aquesta gent de Washington i jo tenia una por terrible d’haver ficat la pota, o si més no, d’haver-me passat. Quan li ho explico, el ministre fa l’orni i em respon tirant pilotes fora (que què penso de les declaracions del líder sindical a Segòvia, i coses així). Jo ho entenc com una el·líptica expressió del seu desacord; com una manera amable de fugir d’estudi. Amb el president, en canvi, tot és clar i ràpid. De primer es manifesta sorprès: «Com és que has pogut veure aquesta gent? Qui et va dur al Pentàgon i et va presentar George Bader?». A continuació fa quatre preguntes precisíssimes. Un cop contestades, i sense cap pausa, segueix: «Munta-ho tu mateix. Mira que sigui cap a aquest setembre o octubre. Si funciona, jo hi vindré, a ver si se enteran de qué queremos». I conclou, irònic: «Tu creus que per convèncer-los he d’aprendre jiddisch?». El president és molt simpàtic i jo li ric la gràcia, però no entenc ben bé el que em proposa.

—Però què vols que munti exactament? —li pregunto.

—I tu què havies pensat? —fa ell.

—Doncs jo imaginava un encontre d’americans i espanyols entorn de la Spanish Transition. I això vaig suggerir a l’State Department. Serviria per acomboiar i alhora camuflar una trobada amb Reagan on tu puguis explicar-li, clar i català (és un dir), el que volem. Havia pensat en quinze o vint participants.

—Que siguin un centenar…, o pel cap baix una cinquantena i amb més d’un parell o tres de ministres per cada banda.

—I on ho munto?

—Allí, a Washington, al mateix Wilson Center on vas parlar tu, si es pot.

—I com m’ho faig? Al Congrés dels Diputats no tinc ni secretària ni un mal despatx on aïllar-me: tots aquests serveis han estat socialitzats —i mai més ben dit— des que els socialistes manen.

—Ja te’n sortiràs. Xenxo Arias i Luis Yáñez t’ajudaran; parlaré amb ells. I pel temps que siguis a Washington per organitzar la trobada, el nostre ambaixador ja et solucionarà els problemes d’intendència.

En efecte, en Xenxo i en Luis van ajudar-me fins on van poder, però en tornar a Washington per organitzar la trobada els problemes van ser de totes menes i colors. Del côté espanyol calia seleccionar els participants i explicar-los discretament el guió i el seu paper. La cosa no és sempre fàcil i no és fins al Dia de les Forces Armades, quan, acomboiat per Narcís Serra, explico a un capità general que ens escolta firmes amb la deferència i el posat de l’estament quan li encarreguen una misión la seva comesa. Acabada la feina a Madrid, faig cap a Washington, i és allí on les coses es comencen a complicar una mica més del compte.

Truco a l’ambaixada: «L’ambaixador no ha arribat», torno a trucar «És al tennis». Tercera trucada: «Avui ja no vindrà». Tracto d’explicar a la secretària que me’n torno aquest mateix cap de setmana a Madrid. La secretària diu que ja saben de mi i que em trucaran «quan el senyor ambaixador tingui temps i es pugui, potser la setmana entrant». És a dir, quan jo ja no hi seré. Queda clar que no volen saber res de mi. Menys clar, de moment, el perquè no volen. És perquè em creuen un fantasma o justament al contrari, perquè temen que no ho sigui? He pecat de curtcircuit, de puenteo com diuen ells? Ara com ara, el meu desconcert és total. Només passats uns mesos descobriré que l’ambaixador és amic intim d’un ministre que té una visió prou particular dels EUA i de la seva pròpia tasca a Washington: «Son unos imperialistas asquerosos», ve a dir-me, «y ya sólo me faltan cinco meses para jubilarme. En el pueblo, los amigos del Círculo ya me esperan este año para el campeonato de dómino». Una tesi potser una mica sumària, és cert, però a la qual no es pot negar la claredat. Ni tampoc la dificultat d’associar-la a cap negociació plausible com la que tracto ara d’embastar.

Qualsevol que sigui la causa del buit que em fa l’ambaixada, el seu efecte és que he d’arreglar-me-les tot sol per localitzar i empaitar els personatges nord-americans que haurien de participar en la trobada. Advertit per McFarlane, l’executiu no em posa gaires problemes i aviat arreglem un primer debat Espanya-EUA entre els dos ministres d’Educació. (Un matx que promet entre el laic J. M. Maravall i el beneït William Benett —el ministre de Reagan que vol imposar la pregària a les escoles). Tampoc no tinc gaires problemes per fitxar diputats i senadors republicans: Lugor, McClure, Regula, Pressler, etc. Però la cosa es complica quan els proposo d’invitar també l’arquebisbe Monseñor Rivera y Damas del Salvador: «No és ell», els dic, «qui ha proposat una eventual transició centreamericana que, com l’espanyola, no generi vencedors ni vençuts massa explícits?». El Departament d’Estat diu que ni pensar-hi, que de cap manera, que l’arquebisbe era molt amic de monsenyor Romero, que va acabar com va acabar. Vist que al Departament d’Estat no es deixen convèncer, miro d’atacar pels flancs. I el flanc més a mà és el mateix arquebisbe de Washington.

Un dia caòtic de taxis, cues i autobusos (els cotxes de l’ambaixada deuen estar morts de riure) i un altre de discussions teològiques (a vegades això de ser filòsof pot ser útil) donen per fi resultats plausibles. Regalo a l’arquebisbe Hicky el meu llibre Self-defeated Man (prologat pel teòleg Harvey-Cox) i l’endemà em truca acceptant de rebre i presentar ell mateix monsenyor Rivera a Washington. A partir d’aquí tothom calla i s’ho empassa. L’Església catòlica fa un respecte grandíssim als polítics americans; no s’hi volen posar malament de cap de les maneres. Truco llavors a Luis de Sebastián i Ignacio Ellacuría per concertar una cita amb monsenyor. I al cap de dos dies, amb un viatge i entrevista al Salvador, acabo d’arrodonir el projecte. Un final una mica rocambolesc, tot s’ha de dir, entre una baralla amb el president José Napoleón Duarte a propòsit del (llavors) jesuïta Luis de Sebastián i una balacera del Farabundo Martí que m’agafa a cinc-cents metres d’on esmorzava amb Ellacuría. El mateix Ellacuría mai no va ser prudent, ni de paraula ni d’obra, i així li va anar. Que descansi en pau.

I com respiren, i què en diuen del meu projecte^[3] els del Partit Demòcrata, ara a l’oposició? D’antuvi, sembla que els hauria d’agradar i que em voldrien ajudar encantats. De fet, però, la cosa no és tan senzilla i aviat descobreixo que de demòcrates n’hi ha de moltes menes: hi ha els més, diguem-ne, lírics, que proposen un govern més compassionate (un terme que dóna aquí molt de joc) i, a l’altre extrem, els més tecnòcrates, enfrontats als que volen ser portaveus dels «interessos especials» de ciutats, negres, sindicats, etc. Pel mig bascula l’equip d’Edward Kennedy, que primer que res, em conviden a un còctel d’aniversari al Senat i que són una mica com els de Georgetown: joves, simpàtics de debò, pijos a morir i ben convençuts que l’idealisme pot fer el paper de les idees de debò. I encara hi ha els veterans liberals, com l’Arthur Schlesinger, amb qui havia dinat, juntament amb Tad Szulc al Country Club de Nova York i que haurà estat l’única personalitat rellevant que va enfrontar-se a Kennedy per la Badia de Cochinos (veurem quin allioli en fan, amb tots aquests grups, si algun dia guanyen).

—No et sembla ja acabat, l’Arthur? —em diu Marietta Tree Fitzgerald, que aquests dies ronda per Washington.

Jo no sé què contestar i canvio de tema. De fet no és precisament «acabats» que trobo Schlesinger i molts altres demòcrates. El que em preocupa és més aviat el contrari; és el candor i la santa alegria amb què tants d’ells semblen disposats a lluitar com un sol home pel bé sense màcula! Com a Venus l’escuma del mar, sembla que a ells l’onada reaganiana els hagi retornat la virginitat! I ves per on, la gent que va encetar Vietnam i va continuar amb Badia de Cochinos ara es fan creus per tot, incloent-hi l’actual política americana respecte a les bases a Espanya.

—Però si no cal —em diuen—, no cal que entreu a l’Aliança Atlàntica com us exigeixen aquests ases de republicans! De cap de les maneres! Això que «l’Aliança necessita un coixí peninsular per replegar-se en cas d’emergència» és una pura camàndula que s’han inventat. I a propòsit, com és que heu cedit també a les seves pressions per no enviar observadors a les eleccions de Nicaragua?

I que radicals que són, aquests nois! I tant de bo se’n recordin quan hagin de tornar a la Casa Blanca! De moment jo he après una cosa: és millor negociar amb el pitjor dels governs que amb la millor de les oposicions. Per raons pràctiques, és clar, però no sols per això. També per raons formals i fins i tot teòriques. Al capdavall, només el poder efectiu dóna als polítics la gravidesa que, com deia Hegel, constitueix la seva veritat.