Tarda a casa

Plou, però no gaire. Se senten una mica els ocells i una mica més els camions. El veí de dalt remuga, però tampoc xiscla com altres dies. Sonen les campanes de Sarrià, que per uns moments ensordeixen la simfonia de la ràdio i les vibracions del ventilador.

Som a febrer de 1985. Arribo d’Estrasburg i demà marxo a Mèxic a fer un curs més, ja és el sisè. Després faig cap a Nova York. No em fa il·lusió d’anar-hi, ni tampoc desgrat. Tot just una mica de mandra.

No sóc jove ni sóc vell del tot: sóc tot just al bell mig de no sé què. No tinc cap malaltia, és cert, però la pròpia salut física m’apareix ara com aquell estat de benestar transitori que no presagia res de bo. Tinc fills mig adolescents que estimo més que res i amb els quals la setmana passada no vaig acabar d’entendre’m.

Tinc també llibres fets i llibres per fer —però aquests darrers ja no sé si cal fer-los. Seran, si són, llibres més bons i menys càndids que els anteriors (sovint tan aplicats, tan convençuts, ells); però sento que, o bé em falta esma per fer-los, o bé és que m’he cansat d’amagar l’ou. D’amagar-lo, vull dir, darrere de consideracions teòriques sobre l’art i la passió, sobre la modernitat o la política, sobre coses prou vertaderes i punyents per permetre’m creure que són elles, de debò, les que m’ocupen.

La veritat, però, és que en parlar d’aquestes coses, el que faig tot sovint, el que sovint fem tots, és foragitar el pensament que crear és dur, que morir és tot just a la cantonada, que estimar és tan fort com arriscat —i tan fràgil! D’aquí ve el prudent «amics, mai amors» dels estoics o del Bhagavad-Git. Dipositar l’amor en una persona, en efecte, és comprar tots els números per acabar esquinçat a qualsevol moment: quan ella marxi, quan us deixi, quan mori… O potser tot plegat no mostra més que l’excessiva fragilitat capil·lar dels meus sentiments, que per poc que els grati de seguida supuren. A hores d’ara, de segur que em convindria una mica de serenitat i una mica d’aquell estoïcisme d’estar per casa que, segons Pla, ens impedeix embalar-nos o enfilar-nos més del compte; per no caure de tan alt, s’entén.

Al vent, les branques de la palmera diuen sí i les del pi fan no. A aquesta hora de la posta, l’aire perd llum, guanya transparència i esdevé una lluminositat difusa que amara el cel i que comença a empassar-se les coses. A Barcelona, a més, quan arriba l’hivern i el sol es pon per Sant Pere Màrtir, una llum horitzontal, groga i precisa, ve a dibuixar els perfils i ombres de cada rajola, de cada vorera, de cada barana.

Demà és dimecres, que és com qui diu dimarts. Ara escric perquè no hi ha cap bon programa a la televisió. Diuen que la gent llegeix menys per culpa de la tele o internet i segurament és cert. Però és que també els escriptors escrivim menys pel mateix motiu, de manera que no ens hi hem d’amoïnar gaire: l’oferta ja anirà adequant-se a la demanda. A més, jo ja m’he passat molt temps escrivint de pressa i malament; potser ara em caldria aprendre de fer-ho amb més cura i parsimònia!

Estic una mica angoixat, però tampoc cap cosa de l’altre món. De la depressió anterior me’n vaig sortir ja fa temps sense prozacs. D’aquesta me’n vull sortir, a més, sense les esgarrinxades i els escarafalls de llavors. Com negociar, però, això de tornar a casa després de deu dies d’anar saltant d’Estrasburg a Londres o a Varsòvia i trobar-me que els fills han marxat de cap de setmana —diu que a la neu? Hi ha a qui li agrada el mar o la muntanya, qui prefereix la cervesa o el vi, els Nadals o els arcs triomfals. Cada un per on l’enfila. A mi el que m’obsessiona són els nens, són els fills. Però he de fer-me càrrec que ja són més grans, que el joc ara és un altre, que no els puc tenir com abans saltant sobre els genolls: «Al pas, al trot, al galop, al galop, al galop». I he de mirar també de no prendre-m’ho a la valenta. Al capdavall tots sabem que tenir nanos és assegurar-se també un desassossec lent i punyent, segur i de per vida. «De moment», em dic, «cal no rabejar-se en la tristesa: la tristesa no només fa mal sinó que malmet; ens marceix i ens deteriora». A més, capficar-se massa amb els fills és un autèntic perill, sobretot per a ells. Fixeu-vos quina llibertat donem als segons o als tercers fills, quan els pares hem eixugat ja amb el primer les nostres dèries i cabòries narcisistes. Més d’un cop he especulat que el fill gran hauria de ser purament experimental i «dispensable», com les xeringues de fer servir i llençar. Un cop trameses i expurgades en el gran totes les manies, els pares podrien posar-se a fabricar aleshores nens normals, sense les pressions ni obsessions amb què sovint malmeten el primogènit.

Com distreure’s, però, en aquesta casa trinxada per dos adolescents amb els seus amics, i ara abandonada? Jo necessito un cert ordre on encaixar i dipositar el meu desordre. La veritat, tanmateix, és que el sol desig d’ordre ja m’esgota i m’impossibilita de crear-lo. En aquests casos tracto, doncs, de fer-me un petit nínxol, però és cada cop, cada setmana, més difícil. Mobles de distintes tongades i collites s’amunteguen aquí i allà amb la tapisseria gastada, sense rastre del bon o mal gust d’una mà femenina que colonitzi la casa amb fundes, tapets o cortines. Un desori arrilat, quasi grotesc, en un ambient tancat i resclosit. Un desgavell de plats, coberts, sabates (sovint una, l’altra qui sap sota quin moble para), paraigües esquinçats i cendrers bruts, un mitjó desaparellat a la barana de l’escala, el tic-tic d’una aixeta que regalima, i aquella fortor d’escombraries ja ben covades. Sobre la taula del menjador, un esparadrap ja utilitzat amb la seva taqueta de sang al mig. Tot plegat un batibull que semblaria provisional si no fos pel senyal sense pols que deixen els vasos quan els treus, o per la marca ja seca dels gots mig plens. Munts més o menys estables de llibres, escacs i raquetes de bàdminton, piles de rebuts, invitacions, convocatòries, i alguna samarreta intercalada que es distribueixen estratègicament per les cadires, sobre el piano o simplement per terra. Paper higiènic, és clar, no n’hi ha, i el bidet que continua embossat des d’aquell dia, ja llunyà, que el Gino va ficar pel desguàs una col·lecció de llapis Faber de color.

Què fer, doncs? Què fer per no deixar-se aclaparar per aquest desori estratigràfic, per aquest entranyable embolic domèstic? Com escapar de la més convencional malenconia? Menjar potser. Menjar tot el que trobi, just com en situacions anàlogues diuen que les senyores s’atipen de bombons, es compren vestits o se’n van a la perruqueria.

Però el panorama de la nevera —la nevera d’una casa d’homes— és senzillament desolador. Dues llaunes a mig consumir ja florides, tres ous, tomàquets mustis, iogurts caducats, un pot de mostassa rància i, això sí, nou o deu d’aquests Bollycaos que el Gino emmagatzema sistemàticament. D’esma n’agafo un, potser per allò que el tast evoca fàcilment la persona que et manca. El mossego: quin fàstic!

Cal que em faci càrrec que aquest cop hauré de tornar a anar-me’n sense haver vist els fills.

Prendré un cop més el bastó de pelegrí (que avui és el Boeing 727), i continuaré practicant això que ha esdevingut ja una vulgaritat: anar a fer una volta més pel món. En aquest cas es tracta d’organitzar un encontre a Washington en què han de venir el president del Govern i tres o quatre ministres. Després a la Xina i al Japó a negociar amb el MITI. Tot seguit, ajuntar els presidents Havel, Arias i Walesa per acabar a la Dominicana i després a Cuba. Però ara, ara que ja està tot planificat, sento una mandra infinita d’anar-hi… I per què ho faig, doncs? Per què no ho deixo d’una santa vegada? Per què m’hi embolico ara sí ara també fins que hi acabo anant com una llançadora, foragitat d’un lloc a l’altre?

Ja se sap que la depressió, com l’angoixa o el ressentiment, tenen una rara perspicàcia per anar descobrint més i més motius, més i més raons del seu desfici. Ara ella em ve a xiuxiuejar que no sóc ja ni capaç de descriure el que veig i sento al meu entorn; aquest entorn estrictament administratiu i polític on ara em moc. Cert que podria trobar les meves excuses; podria dir, per exemple, que l’estultícia dels governants i la inèrcia dels funcionaris que tot el dia m’envolten, que l’obsequiositat dels diplomàtics i el servil guirigall dels diputats (la diputaria, que en diu la meva amiga), que tot plegat, és impossible d’explicar-ho a aquells que no han hagut de viure-ho. El meu, però, no és només un fracàs literari; és també una derrota personal, un enfonsament íntim. El fet d’anar escrivint a estrebades, entre ponència i comissió; la falta de temps per metabolitzar el que veig i per elaborar el que apunto; totes aquestes circumstàncies no malmeten només l’escriptura. Marceixen també els desigs i les aspiracions. Esmussen els pensaments, que es van fent cada cop més expeditius, formularis i mimètics d’aquest món, d’un món que volien explicar però al qual acaben, llastimosament, per replicar.

He après tot això; tot això i més. Ara sé que en aquest temps sincopat i trinxat per la política, que en aquest ritme atabalat amb el qual la política amaga el seu buit, que aquí, no hi ha manera de recuperar l’alè creatiu de què em parlava el meu oncle Joan Teixidor; «de retrobar aquell moment sagrat i difícil de quan no fem res, i comencem a fer una altra cosa».

Però potser tot plegat són excuses, i ara no vull pas fer-me il·lusions. Segurament el meu mal no ve de fora sinó que respon a una íntima incompetència. El fet és que no acabo de trobar la distància intel·lectual i moral que l’activitat política reclama. Vull entendre-ho tot, vull trobar la raó de tot o, si més no, la justificació. Manies de professor universitari, segur. No he après a comptar que les accions i decisions polítiques són sovint el resultat prou aleatori d’un cert equilibri de forces i d’interessos. Ara he de fer-me càrrec que en la política no s’ha de convèncer tant la gent com mobilitzar-la, saber-la interessar, fer-li creure que els seus propis interessos estan ben a cobert sota el programa que se’ls proposa i a mans del líder que l’encapçala.

Ara bé, aquesta mancança meva no és tan sols l’excusable deformació professional d’un professor. És una greu incapacitat per saber donar a les coses, a cada cosa, el nivell d’atenció, el grau d’anàlisi que ella exigeix: ni més ni menys. Però als intel·lectuals ens manca sovint el tacte o la delicadesa que calen per descriure respectuosament les coses —tot just amanyagant-les. Ens falta aquell mateix art que eventualment ens permet agafar un animalet o una fruita madura sense pressionar-los més del compte per no esclafar-los. Nosaltres quasi sempre premem massa, i ens trobem a les mans tot just el suc, la ganga o la carcanada d’allò que voldríem només descriure o definir. No sabem encertar aquell moment precís quan caldria aturar-nos en la compre(n)ssió dels fenòmens per no acabar violentant-los. A aquesta difícil probitat intel·lectual s’hi oposen les nostres baixes passions teòriques, assedegades sempre «d’explicacions exhaustives», «d’anàlisis desmitificadores», encaparrats com estem a demostrar que, al capdavall, «tot plegat no ve a ser res més que…» (i aquí podeu posar-hi el que vulgueu: tot és Economia o Psicologia, tot és Ressentiment, tot Sexe o tot Geoestratègia). Fet i fet —penso— la vida respecta en algunes ocasions les nostres teories, però sovint acaba rifant-se de totes.

Més però, més encara que la nostra incapacitat de trobar el grau de cura i delicadesa necessari per entendre el món, em sorprèn la poca preparació que sovint mostrem per tot just sobreviure-hi… I ara m’explico.

Sé prou bé que quasi tots els nostres automatismes i reflexos, des de la dilatació de la pupil·la fins a la descàrrega d’adrenalina, semblen expressament dissenyats per protegir-nos d’un perill o d’una agressió. A vegades, però, les coses semblen anar precisament a l’inrevés. I la meva depressió s’encarrega ara de recordar-m’ho per acabar de fer-me pols.

—Aneu amb compte, no correu, no correu ni porteu a ningú de paquet! —és el que dic als meus fills quan els veig sortir com una bala, esperitats i derrapant amb la seva Yamaha 50 atrotinada, sense fre del darrere ni retrovisor.

—Doncs mira que tu… —em va contestar l’altre dia l’Albert, de la moto estant, mentre acabava de cordar-se l’anorac.

I tenia raó. És ben cert que en aquests darrers anys he xocat o m’han atropellat una colla de vegades amb un balanç més aviat negatiu: la clavícula trencada, set costelles trossejades, un fèmur trinxat i escindit pel còccix pel qual m’han hagut d’inserir una barra de ferro que encara duc i m’ha deixat una cama més curta que l’altra… Però no és veritat, de cap manera, que jo vagi amb moto tan esbojarrat com els meus fills. Hi anava, és cert, però cada dia sóc més prudent, més poruc. I és precisament això el que m’escandalitza i em fa pensar que les persones no acabem d’estar ben dissenyades ni evolucionades… (Ja he dit que d’aquestes «pensades» la depressió en sap un munt).

«Com és que la persona es va fent més prudent amb l’edat, quan tocaria tot el contrari?», penso, mentre tracto d’arreglar el dipòsit del vàter, que perd. Fet i fet, si jo moro en un accident, tot just hauré perdut deu, a tot estirar, quinze o vint anys de vida. Ells, en canvi, si es maten amb moto, se’n perden cinquanta, seixanta, setanta…, qui sap. Tocaria, doncs, que fossin més cauts aquells que tenen, com ells, més a perdre, i més esbojarrats els qui menys vida arrisquem. Però res de res: els joves es juguen la pell amb santa alegria —i van així directes de la discoteca al cel oblidant-se de passar per casa. Nosaltres, en canvi, guardem com un tresor la poca vida que ens queda… És el que discutia amb l’Albert l’altre dia.

—O no veus, Albert, la paradoxa que els anys et vagin fent cada cop més prudent, més conservador? Sovint, sembla una «mutació no adaptativa».

—Ui, quins termes que utilitzes! I per què és una paradoxa? No podries explicar-ho amb paraules més planeres?

—Doncs molt senzill: perquè et preocupes més de conservar la vida quan ja has fet el fet i només te’n resta la propina, tot just la calderilla.

—Tens raó, i segurament a la teva edat ja no paga la pena esforçar-se a conservar calderilla, oi?, o a preservar aquest jo en conserva que encara tragines.

—Home, hi ha maneres i maneres! La dita pronostica que «els homes són com els vins: el temps espatlla els dolents i millora els bons».

—Però tu no ets tan vell, papà. No ets prou vell per haver adquirit un nou bouquet, millor o pitjor.

—Deia Ciceró, i excusa la cita, que per ser vell molt de temps cal fer-se vell molt aviat.

—Ah! Vols dir que has de voler-te fer vell…, de proposar-t’ho?

—Exactament, i mira que no és gens fàcil. De cada edat, de cada etapa de la vida, tornem a ser-ne aprenents, adolescents: adolescents d’infant primer, adolescents després de jove, adolescents més tard d’adult, adolescents per fi de jubilat. I això és el que ara sóc jo: un adolescent de la tercera edat, un aprenent de jubilat… I no et pensis que d’aquest canvi se’n faci càrrec la fisiologia, ella tota sola. Cal fer-s’hi, a cada edat; cal no seguir amb els tics i esmes de l’etapa anterior ni voler empalmar directament amb una de posterior. És una qüestió de dignitat, de sintonia entre el cos i l’ànima. Tu mateix dius haver sentit el ridícul que fa el senyor de seixanta-cinc anys amb fulard, el cabell tenyit i el cotxe descapotable amb senyoreta rossa incorporada. O, en direcció contrària, el patètic company de classe que als quinze ja sap que serà notari.

—Però tu, papà, no sembla que hagis dedicat gaire temps a això de fer-te senyor gran!

—No t’ho pensis, Albert. Jo, que mai havia tingut cura de vestir-me decentment ni de moure’m amb dignitat; jo, que més aviat anava d’un lloc a l’altre a corre-cuita…, ara miro de dur americana, i d’alentir les meves passes per no aparèixer ridículament jovenívol.

—Amb poc èxit, papà…

—Però amb voluntat…

No sabria dir si la conversa va anar exactament així. És probable que només s’hi assembli de lluny. Ja se sap que la memòria d’allò viscut va quedant primer velada i després embolcallada pels fantasmes del temps. Aleshores ja no sabem si parla el nostre record o si és el nostre disc (record, en anglès); un disc més o menys ratllat per les successives voltes que l’hem anat reproduint. D’una cosa estic segur, però: en aquella conversa no vaig referir-me a la quarta edat, a l’edat de la definitiva decrepitud. La sentia encara tan lluny…! Ara, en canvi, quan ja començo a sentir-ne la respiració al clatell, ara sí que hi penso. Penso que la natura no hauria de permetre’ns arribar a l’edat en li qual hem de carregar a les espatlles el pes d’una vida morta. D’una vida, com deia Caterina Albert, «macerada i saturada de totes les evidències»; d’un rostre en què els gestos han esdevingut solcs o plecs permanents, encarcarats, que no deixen ja «passar» l’expressió del rostre i fan de la nostra cara una careta; d’una pell que s’ha fet una fina pel·lícula que només sembla treballar per contenir la massa dels budells o per tot just sostenir —i subratllar— la nostra carcanada… I tot això sense parlar del dolor, de l’abandonament, de la por, de la demència o tot just d’aquella sensació, com diu Caterina, «que tant s’hi val que hi siguis com que no, i qui sap si millor que no».

No, no hi hauríem d’arribar —penso, quan, de sobte, truquen.

Truquen a la porta i salto a obrir «Els nens, potser?». No; és Joaquinito, l’encantador veí de set anys que ve a demanar-me la pilota que ha caigut al meu jardí. En marxar, em pregunta qui és el nen d’una foto que tinc a la paret. «Sóc jo quan tenia la teva edat, potser un parell o tres d’anys més», contesto. Quan el nen marxa, jo em quedo davant de la foto, bocabadat. Un dels productes menys tòxics que genera la depressió amanida de solitud, l’únic no absolutament enverinat, és la remembrança. La foto em remet a aquella cosa que jo era a deu anys i a allò que volia ser: a la meva Vocació. I tot i que no m’agrada utilitzar aquest mot —una paraula entre orsiana i clerical— he de reconèixer que alguna cosa així devia albirar ja en aquella edat. Però d’on venia aquesta Veu —què resava aquesta mena de crida? Heu-ne ací una mostra.