El taxista, la nina i el gai

Hi ha una cosa que m’encanta i una altra que abomino d’aquestes festes americanes. Adoro l’ocasió que brinden de mantenir una conversa alhora convencional i viva, tant protocol·lària com, de tant en tant, aguda. Avorreixo, per contra, la necessitat dels americans de disfressar un encontre ocasional d’interès «personal» i convertir-lo en exciting, una excitació que ha de durar, clavats, quatre minuts i mig. Cal, doncs, adobar la conversa amb un mínim de confidències íntimes. I com que tantes confidències no poden ser de debò personals, acaben essent tan seriades com «personalitzades». Perfectament instal·lats en el liberalisme intel·lectual i ja una mica avorrits, aquests novaiorquesos viuen, així, a la caça desesperada de la impressió, del feeling que commogui. És el que abans n’he dit «la revolució sentimental» —la més phony, per a mi, de totes les revolucions. El teòleg Harvey Cox, el degà de Harvard que em va prologar el llibre Self-defeated Man als EUA, dóna aquesta explicació del fenomen: «Com que no creuen en Ell, busquen una Ella que es deixi mitificar, i cauen en braços del primer Absolut d’estar per casa que els ve a mà».

Potser sí, potser sí que tenen raó quan diuen que als llatins ens ofega l’estètica i som presoners d’un món de formes i d’imatges: de ritus i figures que no volem diluir en fórmules abstractes. Però si a ells no els ofega l’estètica, sí que els nega la psicologia més o menys transcendental. És la tirania —i el negoci— de la intimitat que en popularitzar-se ha sortit del gabinet del psicoanalista i ha recuperat el carrer prenent les formes més xarones de l’esoterisme. Cert que els mateixos psicoanalistes americans dels anys quaranta i cinquanta ja havien començat a estovar una mica la cosa freudiana. Freud desplaçà l’atenció del Jo i va encaminar-la cap a les pulsions inconscients i les seves «perversions». Aleshores els americans varen afanyar-se a aigualir encara més el producte per adaptar-lo a la seva producció en sèrie. I la seva conclusió va ser aquesta: ni massa amunt als principis, ni massa avall a les pulsions: millor dissoldre aquest Jo en el repertori dels gustos i les preferències personals. Ara tot serà qüestió «d’autoanalitzar-se» (A. Maslow), de «trobar l’autèntic jo» (K. Horney): d’aprendre, en definitiva, a ser condescendent amb la pròpia banalitat. I cal reconèixer que, en això, la Dora, l’amfitriona de la festa d’avui, és una autèntica artista. Vet aquí les paraules amb què l’he sentit acomiadar-se del Dick: «No, no et preocupis per mi: saps prou bé que entre jo i la meva consciència sempre acabem fent les paus».

Al cap de dos dies volo ja cap a Washington i després al Salvador i Nicaragua. Em queda aquest matí per fer quatre gestions i anar uptown a comprar joguines per als nens: ja som al novembre i no tinc res per Nadal i Reis. Veig un taxi a la parada i li dono l’adreça de la botiga de joguines.

—Let’s vamos —contesta el taxista, que estava recolzat a la porta oberta del vehicle, amb els braços plegats i aquest punt maldestre que té sempre un cambrer assegut o un taxista dempeus. Darrere del seient del conductor llegeixo, ara en castellà, «Sea cortés» —la cortesia paga.

Heus ací —penso— el sincretisme de dos mons que ahir veia tan distints: el de la cerimoniositat iberoamericana i del pragmatisme anglosaxó; de la riquesa com a tresor («el tiempo es oro») i de la riquesa com a numerari («time is money»). I potser sí, potser sí que aquests hispans s’estan manegant un codi que al segle XXI acabarà sintetitzant tots dos mons. De moment ja es van infiltrant a tot arreu. I a més, això de tenir una llengua pròpia i una clara identitat de referència ha esdevingut un avantatge més que no pas un inconvenient per als hispans. Els negres, en canvi, tenen dos inconvenients respecte dels latinos: un color de més i una llengua de menys.

Hem enfilat ja la Cinquena Avinguda on, tot de cop, les voreres es van omplint de gent que marxa en una mateixa direcció. El trànsit es fa més lent fins que s’atura.

—Es tracta d’una manifestació? —pregunto al taxista, que em respon amb un somriure.

—No, ara aquí la gent no es manifesta per causes, es manifesta per coses. Compti que som ja a prop de Nadal i que això ve a ser la manifestació (o, si vostè vol, la processó) dels compradors. Ha, ha. Sap com haurien d’anunciar-ho: «Avui, a la Cinquena, manifestació de compradors entre la 46 i la 52». Això faria un bon titular —sembla que el meu taxista és filòsof però no deixa de tenir raó—; ser o no ser notícia, aquesta és avui la qüestió decisiva.

És cert i no és pas res de nou: avui la notícia ha unificat tots els temes —guerra, esport, meteorologia (Romário encara és notícia, Somàlia ja no és notícia, etc.), i també tots els gèneres (reportatge, anunci, conte, notícia, crònica, ressenya), fins al punt que cada gènere es camufla i es disfressa d’un altre per evitar el seu desgast. Els anuncis es «naturalitzen» tot presentant-se com a reportatges, mentre que la informació es «dramatitza» (especialment si és de guerra) amb les tècniques cinematogràfiques i publicitàries dels docudrames. Tot plegat genera una emulsió de realitat i d’espectacle, d’informació i propaganda perfectament pasteuritzades i pràcticament indestriables. Tan indestriables són que quan el director de la CBS, W. Leonard, vol referir-se a notícies pures, a notícies de debò, parla de les hard-core news, igual com de la pornografia en diuen hard-core sex i de l’heroïna hard-core drug. Tot i això, encara podem distingir les dues grans categories de què parlava McLuhan: «Les males notícies, que són les notícies, i les bones notícies, que són els anuncis».

Ara, el mateix W. Leonard parla a la ràdio com a presentador del debat entre Carey i Durey, els dos candidats per a governador de Nova York. I això sí que és hard-core politics. El republicà es presenta amb la promesa que reinstaurarà la pena de mort. El demòcrata, governador sortint, presenta com a credencials l’augment en un 25% de la població penal… Però ja som a la botiga de joguines i el taxista em pregunta si tinc nenes. Li contesto que no, però ell afegeix encara:

—Busqui de tota manera les nines Cabbage, valen la pena.

A la botiga compro els monstres galàctics i les pistoles que necessito per als Reis del mes entrant. Però recordo el consell del taxista i demano per les nines. «Al tercer pis», m’envien. En aquesta planta desapareixen tots els enginys plàstics, electrònics o cibernètics, i diríeu que heu entrat en una merceria de puntes i sanefes, de vetes i fils. Un tal Xavier Roberts (ai, de poc!) ha dissenyat per a Colecco, el fabricant dels ordinadors Adams, aquestes nines Cabbage que fan furor. No són nines mecàniques, ni galàctiques, ni gòtiques, ni cibernètiques. Al contrari: no es mouen, ni ploren, ni parlen, ni fan pipí, ni acluquen els ulls. Són més aviat nines de drap; pepes com les d’abans però dissenyades per ordinador, de manera que cadascuna té una cara diferent i un posat perfectament identificable. Aquesta serà, de ben segur, la culminació de les noves tecnologies: produir en sèrie, però, coses distintes i de qualitat «artesanal» com ara aquestes nines «personalitzades» (customized) fetes amb màquines de cosir que cometen expressament petits errors o irregularitats per tal de donar-los la qualitat del «cosit a mà» o del «fet per l’àvia». Aquestes nines Cabbage, és clar, no «es compren» sinó que «s’adopten» i vénen així amb un petit llibre de família incorporat on la nena firmarà el seu compromís formal de fer-se’n responsable.

—I se’n venen moltes? —li pregunto al responsable de planta.

—Aquest mes n’han adoptat unes 1200: uns 800 nens i unes 400 nenes.

—O sia, que per cada nena s’adopten dos nens.

—Més o menys.

Ara crec recordar que aquesta ve a ser la proporció que a l’Europa de finals del XIX guardava la «mort accidental» de nadons el primer mes de vida (48% de nens i 62% de nenes). Ja es veu que les coses no varien tant. I que el naturalisme d’aquestes nines arriba als extrems esgarrifosos de reproduir prou exactament la taxa d’infanticidi femení dels nostres rebesavis.

A la tarda torno al Village i passejo per Christopher Street, on ja fa anys Àngel Zúñiga m’havia introduït als primers —discrets— clubs gais. Ara els gais ja han sortit de l’armari i ocupen, fins i tot, el carrer, on es mouen com a casa seva. El color del mocador de paliacate que duen a la butxaca dels jeans identifica les seves preferències o especialitats: actiu o passiu, sado o bucal, d’hotel o d’apartament.

I quina alegria veure ara aquests nois en floració, passejant segurs i contents, cofois de la seva identitat! Quanta vergonya secreta i cruel, quanta culpabilitat gratuïta per fi dissolta (i, val a dir, també una mica banalitzada) en aquesta acceptació d’un món condemnat, fins ara, a bascular entre la perversió i la mala consciència, entre les lluentors de l’espectacle, els racons de Washington Square i les tenebres de l’urinari!

Ara només falta que això es generalitzi a altres grups, que no serà pas fàcil. Quan arribarem que els vells, els ètnics, els grassos, els malgirbats o simplement els lletjos, puguin mostrar-se segurs i orgullosos? Quan deixaran de viure llur estat com un pecat? Quan podran exhibir-se sense avergonyir-se? Quan sortiran del cau tots els que no poden encara deixar-se veure sense ofendre, estimar sense espantar, mostrar-se sense esgarrifar; tots els que viuen en l’alternativa de provocar o bé l’escàndol o bé la pena?

L’amic amb qui passejo per Christopher Street —que ara ja és la columna vertebral del barri— també me l’havia presentat Àngel Zúñiga l’any 1962. Ara és un gai madur, un si és no és amanerat, però gens emfàtic. El seu vestit i caminar no anuncien pas la seva orientació sexual, però tampoc la dissimulen. És l’homosexualitat ja rodada, tranquil·la, que no s’ha vist condemnada a optar entre la militància gai o el camuflatge —entre l’ostentació i el fingiment—, i que sap ara manifestar-se sense necessitat d’exhibir-se.

Admirat, li pregunto com ha pogut afrontar la ironia o reticència que, malgrat tot, ells desperten encara entre el món straight.

—Mira —em diu—, des que aprens a fer exactament allò que abans o reivindicaves o amagaves, pots començar ja a fer la teva; fins i tot a compartir la brometa que provoques: deixes de ser-ne l’objecte per fer-te’n partícip. Per aconseguir-ho, però —conclou ara sentenciós—, una cosa has de saber: del judici dels altres només et salva i et separa la distància que saps mantenir amb tu mateix.

—!!!!!!

El new look dels homosexuals de Nova York —cabell curt, pantalons més flonjos, petita nota de cuir, bigoti retallat— és certament més dur i masculí que l’estil dolç i compassat dels marietes d’abans. És el que comento més tard a la festa en honor a Paul Ricoeur, on hi ha també Thomas Kuhn, el pintor Francis Stella i Susan Sontag.

—Deixa’t de literatura —em respon Susan Sontag—, els gais de Christopher són avui el darrer bastió del masclisme.

La festa és en una caseta, just a tocar de Washington Square i prou semblant encara a la que descriu Henry James en la seva novel·la del mateix títol.

—Són l’últim bastió del masclisme —insisteix Sontag.

—Doncs millor per a ells: així serà un alliberament al quadrat —responc jo, una mica picat i cansat ja de la cançó, que ara són ells, els negres, els que són racistes; o nacionalistes, els kurds; o escaladores i agressives, les dones!…

—I ara que nosaltres hem superat tot això —continua la Susan—, ara ells, les antigues «víctimes», vénen a reencarnar els vells vicis i a reclamar «discriminacions positives» de tota mena… O no és veritat que avui si no ets negra, ni dona, ni tolit, ni hispano ni gai ja et pots oblidar de presentar-te a unes oposicions a NYU?

És el mateix argument que ja he sentit a tants liberals tronats i que m’estranya que repeteixi la Susan, ella sempre a l’última.

—I no em negaràs —li dic per burxar-la— que aquest paisatge hauria fet les delícies de Charlus.

I és veritat. A Sodome et Gomorre, Charlus insisteix, un cop i un altre, que li agraden els homes-homes, no els marietes efeminats que trobava sovint chez Swann. Charlus pertanyia, com J. R. Ackerley, a la fracció dels homosexuals «actius» i que a Grècia es distingien dels altres amb un nom perfectament diferenciat: erastes per a l’actiu, generalment adult, i eromen o eromenos per al jove, que adoptava gairebé sempre el paper femení. Ara bé, penso que és sobretot als primers, als erastes, als qui ha mancat una imatge social en la qual reconèixer-se i definir-se. No volien assumir el rol masculí convencional però tampoc no es veien en el paper amanerat de les boges. Els atreia, per contra, un paper fort, segur i més aviat dominant: un posat que no existia en el repertori de l’homosexualitat establerta.

Alguns amics meus d’aquesta mena han passat anys i angúnies per arribar a acceptar-se i trobar el seu paper. I és per això que no puc sinó alegrar-me’n —digui el que digui avui la Susan— en veure que a Christopher Street comença a dibuixar-se, també per a ells, una imatge social en la qual podran reconèixer-se.

—Són mascles amb cadenes noves —insisteix Sontag—; és patètic!

—Són, en tot cas, nens amb sabates noves —m’hi torno jo—; és entendridor!

I així s’endega una discussió generalitzada al voltant d’aquest tema. Val a dir que, a la nostra festa, els homosexuals són majoria absoluta, i que en aquesta mateixa casa, fa uns anys, en una reunió semblant, varen despertar el meu fill de deu anys, que dormia al pis de dalt, i ell va sortir a la sala just amb els pantalonets de pijama per ser objecte d’una cerimònia de festeig digna de la Grècia que ens han explicat. Avui, però, l’homosexualitat discursiva i argumental del nostre party resulta molt menys atractiva que la que vaig veure despuntar a Christopher Street ara fa més de vint anys. «L’homosexualitat», vénen a dir, «representa l’únic erotisme vertader: la sola sexualitat no difuminada en la seva funció (la reproducció) ni empresonada per la institució (matrimonial): la sola activitat eròtica pura, verge, i sense coartades ni propòsits que la transcendeixin». (Òbviament el diàleg és de fa uns quants anys i avui seria molt diferent).

«Tant socialment com fisiològicament», diu ara l’amfitrió, «els heterosexuals ho han tingut massa fàcil i han tendit així a la sexualitat convencional i rutinària. Només nosaltres hem afrontat el repte i el rebuig; un repte que ens ha dut a elaborar una sexualitat imaginativa, un autèntic erotisme… Breu: l’heterosexualitat és “natura”: només l’homosexualitat ha elaborat i ha esdevingut una “cultura” veritable. I qui no ho prova s’ho perd», conclou tot picant-me l’ullet.

«Massa fàcil?», «Rutinari?». És el que em repeteixo a mi mateix l’endemà, mentre el taxi em duu a l’aeroport. La veritat és que això del sexe, sia de la mena que sia, és d’allò més complicat del món. De fet, sembla no tenir solució ni aturador. A l’adolescència no saps on posar-lo ni com treure-te’l del damunt. Tot el que veus és —o et sembla— sexe, i no acabes d’entendre com al món pot haver-hi pits de dona, per exemple, i que algú pensi encara en una altra cosa. És l’únic que de debò veus, però també l’únic de què de debò no es parla si no és per mitjà d’eufemismes, d’acudits o de grolleries.

Que el sentiment i l’excrement, posem per cas, enfilin i passin pels mateixos orificis és i serà sempre un misteri: la incomprensible complementarietat, que diria Cioran, del romanticisme i del bidet. Tan incomprensible com és aquell Primer Motor Immòbil d’Aristòtil ho és, per a mi, aquest Primer Motor Silenciat. Silenciat, almenys, mentre no esdevé objecte de culte o de repressió, dues maneres de no encarar-lo ni parlar-ne senzillament. Així és com la immensa circumscripció que va des de la galanteria fins a la copulació queda en un territori verge; verge, en efecte, i mai més mal dit. Ara bé, si a l’adolescència no sabies què fer-ne, del sexe, a la vellesa comences a no trobar on col·locar-lo i aïllar-lo perquè et deixi en pau. A aquestes alçades de la vida, el sexe ja no cal ni és funcional. Però segueix sent, per a molts vells, l’únic transcendental que els queda —l’únic que els permet encara sentir-se vehicle d’una força còsmica i no pas romanent vegetatiu d’una vida que es marceix. I és aleshores quan, per primer cop, qualsevol debilitat, qualsevol infidelitat o qualsevol bestiesa sexual torna a fer-se digna, comprensible, i jo diria que, fins i tot, entendridora.