35

No sé de què em parles

El Mazorra va tancar la finestreta que separava el davant del darrere. No volia que el xòfer que el duia cap a Malla sentís la conversa entre ell i el Roberto M. Faura. Era el 19 de maig, era la tarda de la col·locació de la primera pedra de Historyland i el secretari del Govern considerava que hi havia un tema, cabdal per a ell, que encara no havien tocat. Quan el Mercedes lluent havia travessat les botigues de mobles de la Garriga i enfilava cap a Osona, el Toni Mazorra es va deixar anar. El Bobby Faura, atònit, no s’esperava un atac d’última hora.

—No em demanis res més, Mazorra. Avui no. Ja ho he posat tot. Els diners, la inversió, la gent, l’enginy. Pago tot el que m’heu dit que pagui. La comissió que m’heu demanat pel partit, també. El tres per cent de les obres sense protestar. Ara no vull més sorpreses.

—És que no sé si m’explico, senyor Faura. Hi ha algú de qui fins avui no n’hem parlat…

—No et segueixo.

—Parlo de mi. —El Toni Mazorra, amb una immodèstia estudiada, va fer l’inventari—. Jo he aconseguit que construïm un parc de joc i oci al mig del país i que tothom digui amén. La contestació al carrer, l’hem silenciat. La crítica dels mitjans, l’hem comprat. He fet que el Parlament aprovi una baixada d’impostos excepcional, per al seu cas específic. És insòlit que el joc passi de tributar cinquanta a pagar el deu per cent. Una baixada espectacular feta a mida per al nostre parc. He aconseguit llicències per urbanitzar àrees que eren zona verda, zona agrícola i reserva natural. He expropiat terrenys molt per sota del valor que tocava. He pogut fer, i no ha estat gens fàcil, l’hi asseguro, que pugui muntar més d’un casino. He aconseguit a més a més que es pugui fumar als seus casinos i, des d’avui, fins que s’inauguri Historyland, hem agafat el compromís de matar tots els porcs d’Osona perquè mai més foti pudor. Sap qui ho ha aconseguit tot això?

—Era la teva feina.

—No dic que no. —Ho deixava anar tot amb un desvergonyiment com si no parlés d’ell mateix—. Però la considero mal pagada. I penso, i m’agradaria que coincidíssim també en això, que és just que en tregui alguna cosa més.

—De què estem parlant?

—M’he cremat molt, jo, per aquest projecte.

—Què vols?

—L’u per cent dels beneficis.

—L’u per cent? Per tu? Estàs grillat. Ja li pago prou, al partit…

—Una mica boig? Potser sí… —El Mazorra, cínic, va deixar caure la bomba com qui no vol la cosa—. Però a mi no m’agraden els nens.

El Faura va comptar a cinc, abans de respondre.

—No t’entenc.

—Ja sap la seva santa dona que vostè…, com es deia el nano aquell de setze anys?

—No continuïs per aquest camí.

—L’Òscar. Òscar Sancho.

—Ni se t’acudeixi fer-me xantatge.

—Què li ha passat a l’Òscar?

—No sé qui és.

—No sap qui és. S’ha begut fins a l’última gota del seu suc, no el recorda?

—T’estàs complicant la vida, Mazorra.

—D’acord. Posem que no recorda l’escena. Potser s’estima més que recordem aquest Òscar…

El Mazorra es va treure, de la butxaca interior de l’americana, una foto del jove degollat i la va posar sobre les cames del Faura. L’empresari mexicà, terriblement molest, ni tan sols va fer el gest de mirar-la.

—Jo no hi tinc res a veure, amb tot això.

—La nostra policia creu que sí. De fet, el nostre Departament d’Interior està convençut que sí que hi té a veure. I creuen que podrien trobar prou proves contra vostè per detenir-lo, jutjar-lo i posar-lo a la presó. Tranquil: jo ho he parat —va aprofitar per treure-li la foto del mort del damunt—. Jo he demanat que, de moment, aparquéssim aquest expedient. Abans de la primera pedra, no… Seria una llàstima, després de tant com hem remat, que ara just abans d’arribar a port ens carreguéssim aquest projecte que a nosaltres ens fa tanta falta i a vostè tanta il·lusió.

—Mazorra, estàs acabat. Estic acostumat a resistir extorsions de tota mena. A Mèxic…

—L’u per cent. Només l’u per cent dels beneficis i aquí ningú no sabrà mai res. Pel bé del país, és clar. Em fa l’efecte, senyor Faura, que és un tracte just.

El paisatge, com si no hi fos. L’Antonio mirava per la finestra però ni tan sols veia despuntar la primavera. En el camí en autocar, des del passeig de Sant Joan de Barcelona fins a Malla, no havia parlat amb ningú. De fet, no coneixia cap de les cares que s’asseien al seu voltant. Tots aquells homes, nets, dutxats i amb les ungles en perfecte estat de revista, tal com demanava la circular que els havien fet arribar, devien ser cambrers. O ocasionals amb experiència com ell, que s’havien apuntat per la feina d’un dia i a qui havien escollit per servir el berenar sopar, a peu dret, de l’acte de la celebració de la primera pedra. L’Antonio, concentrat en el seu món, repassant mentalment la seva venjança, només atenia quan, pel micròfon de l’autocar, algú que semblava un cap del servei de càtering els explicava, amb veu nasal, què passaria minut a minut quan arribessin a lloc. Primer els distribuirien per espais, després farien un assaig, després el xef Aldo Maristany els explicaria platet a platet, en què consistia l’aperitiu perquè ho poguessin comunicar als convidats. Encabat, quan faltessin dues hores perquè arribessin les autoritats, haurien de passar pels emprovadors a buscar una camisa blanca de la seva talla i a triar l’armilla i els pantalons morats de l’uniforme que els anessin més a mida. L’Antonio va triar, de tot el joc, la talla més gran. I es va tancar al lavabo. Va ser allà, amb pressa per no aixecar cap sospita, que, de la bossa d’esport que duia, en va treure la faixa que havia estat preparant a casa. Amb cura, se la va estrènyer al costat de la panxa. No es notava res. Amb la samarreta blanca, la camisa i l’armilla al damunt, no es notava res de res. Abans de sortir a actuar, es va mirar tres cops al mirall per tornar-se’n a assegurar. Un cop a la carpa, l’Antonio Mallenco Grandes va formar allà on li van dir, com un més de l’exèrcit de cambrers liles. Tot a punt. Senyor, sí senyor.

Els aplaudiments més forts de la tarda se’ls van endur el president i el Roberto M. Faura en el moment de l’abraçada. El pool de fotògrafs pensava, en aquell moment, que estava disparant la que seria la portada de l’endemà. Era un quart de vuit en punt de la tarda —el protocol anava tot cronometrat a la collonèsima— i va ser just després que la primera autoritat del país i el màxim inversor de Historyland haguessin enrotllat tres diaris del dia i, en un cilindre transparent, els haguessin entaforat dins de la que van beneir com la primera pedra de l’obra. Era un bloc blanquinós, rectangular, polit, amb una inscripció que ningú no va arribar a llegir perquè de seguida dos operaris, amb una corriola, la van fer baixar fins al sot que havien preparat per a l’ocasió.

—Que Déu beneeixi aquesta terra. Que Historyland sigui, per a tots, sinònim de riquesa, feina i sort.

El discurs de Roberto M. Faura, per consell del Javi Cardelús, havia estat així de breu. Escarit, però clar. Hauria volgut dir: «Vostès no noten la pudor dels purins?», però se’n va estar. El president del país, en canvi, es va agradar molt més, es va penjar medalles —les que li corresponien i les que no— i no va fer cap cas als seus assessors de comunicació, que li havien demanat, pel timing de les connexions de televisió, que ho fes curt i que improvisés poc. Però, quin president deixa la paraula quan sap que entra a les cases amb una bona notícia? Els tres mil convidats a l’acte? Que escoltin i que s’esperin. Les senyores que se’ls ensorra el taló de l’agulla? Ja les desclavaran. La qüestió és treure el millor dels somriures, dir coses positives i apropiar-se de la càmera. El discurs sempre és el de menys.

Acabada la rigidesa de la cerimònia, els tres-cents cambrers van aparèixer amb les safates plenes de copes de cava, en desfilada marcial. N’hi havia per a tothom, tantes com volguessin. Per fer coixí, de seguida van començar a sortir més safates i més cambrers amb les primeres delicadeses. Petites, saboroses, elaborades. Doña Elvira Herrero, que s’havia vestit amb la paleta de la Frida Kahlo, havia tastat el còctel d’ou de guatlla amb melmelada de tomàquet mentre xerrava amb la vicepresidenta Maria Romero. Al seu costat, obsessivament a prop, Toni Mazorra. El secretari del Govern, apegalós amb la seva dona, intentava desmuntar els rumors de les tertúlies radiofòniques matinals que asseguraven que el matrimoni s’havia separat. El president, que no menjava per no engreixar-se, es va acostar al racó dels periodistes acreditats per fer-los un off the record. Per variar, va aprofitar per trinxar el número dos del partit en la mateixa mesura, si fa no fa, que el número dos sempre el blasmava a ell cada vegada que en tenia l’oportunitat.

L’Antonio servia tothom amb l’amabilitat requerida. Era tan cepat que s’havia d’acotar una mica, i abaixar els braços, perquè els convidats poguessin mirar, ben bé, què agafaven de les safates.

—I això?

—Botifarra esparracada en un niu de coliflor.

Era tan alt que, mentre servia, podia treure les antenes i mirar per on es movia el Javi Cardelús. Feia estona que s’estava, prop de la banda de jazz, parlant amb el Bobby Faura. A la següent sortida, encara que no fos pròpiament la zona que li havien assignat, pensava acostar-s’hi. Va entrar a la cuina amb la safata buida, sense cap niu de coliflor, i en va sortir amb una altra de ben plena amb piràmides de foie. O ara o mai, es va dir. Total…

Continuaven al mateix lloc. Per damunt de tots els caps i algun barret de dona, li era fàcil distingir el Bobby Faura, que era gairebé tan gros com ell. Al costat, sempre al seu costat, hi continuava el fill de puta del Cardelús. A mesura que s’hi apropava, notava que el cor agafava embranzida, que tornava el crit llarg dels llops en primer terme i, en canvi, tota la resta, la sentia amb sordina. Nerviós, sense la rialla de cortesia, se’ls va plantar al davant. Entre ell i el Cardelús només els separava una safata de petites piràmides que, pel camí, havia quedat mig buida. El dircom de Historyland va obrir els ulls inquirint informació.

—Piràmide de foie amb porto —el cambrer va donar l’explicació esperada.

—Piràmide de foie al porto —va repetir-li el Cardelús al Faura per si no ho havia sentit.

—S’ha de posar tot a la boca, com un bombó de licor —va aclarir l’Antonio mirant de no perdre el seu paper.

En Cardelús, educat, pilota fins a l’últim alè, va deixar que en Bobby Faura n’agafés primer. Una piràmide de foie amb porto. I aleshores en va agafar ell, amb un tovallonet per eixugar-se els dits. L’Antonio continuava plantificat al seu davant. Agafava la safata amb les mans fortes. Els dits ossuts, de pantocràtor romànic, suaven. Li suava també el front. I tot ell, immòbils enfront del Cardelús, transpirava el turment que l’havia abduït. Sentia l’udol animal encara més a la vora. I va ser en aquell moment, quan la celebració de la primera pedra estava en el moment de més brogit, que l’Antonio va tirar endavant el pla que portava preparat. Tot va anar molt ràpid. Calculadament. Era l’única manera de fer-ho.

—Records de l’Aura Barrera.

—Perdó? —el Cardelús no va entendre que un cambrer se li adrecés.

—Les palles te les fas tu sol, fill de puta —sense alçar el to de veu.

—No sé de què em parles.

—M’has destrossat la vida.

De la ràbia, i de dir les paraules amb les dents massa serrades, se li havien escapat alguns capellans que havien aterrat sobre el suculent aperitiu. Era el moment. Quan el Javi Cardelús anava a girar cua, el cambrer dels ulls encesos va deixar caure la safata a terra, amb un gran estrèpit. Les piràmides encara no els havien embrutat les sabates quan l’Antonio, amb un gest resolut, es va posar la mà dins de l’armilla de botons. Amb dos dits va buscar l’anella i, sense pensar-s’ho, la va estirar per fer esclatar la munició que farcia tota la faixa. L’Antonio Mallenco Grandes, ex-marit de l’Aura Barrera, va fer-se explotar als nassos del Cardelús. L’esclat va ser sec, curt, brutal. La carnisseria, immediata. De l’expansió de la deflagració, els cossos del Cardelús i del Faura van volar, espellifats, un bon tros enrere. Tothom xisclava, tothom corria cap a no sabia on. Els crits eren més forts que l’últim udol que havia ressonat al cap d’aquell home desesperat. Ell no volia ser l’únic que ho hagués perdut tot en aquella història. El pànic, l’horror i la sang es barrejaven amb sabates de punxa que les senyores perdien en la fugida. Bramulava Malla. Les televisions, que havien emès l’acte en directe i que ja plegaven els equips, van tornar a engegar les càmeres, a desclavar-les del trípode, i a córrer a filmar els cossos morts abans que els de seguretat de l’acte i la policia poguessin acordonar la zona. L’esgarip de les ambulàncies no va trigar a sonar. Cada vegada eren més. Cada vegada més a prop. Els vius, ferits, miraven de fugir de l’epicentre de l’atac. A alguns els faltava un braç; a d’altres, un peu. Els morts —d’entrada semblaven una dotzena, en el recompte final van ser nou— formaven un paisatge macabre. El cap de l’Antonio, desfet, s’havia separat del cos. El Javi Cardelús havia quedat amb els ulls oberts, mirant al cel, i amb un fil de sang i porto que li sortia de la boca. El foie, a mesura que s’anava desfent, es convertia en una estranya escuma que li brollava, lentament, des de la gola, com la lava d’un volcà. El Bobby Faura —mai no hauria apostat que moriria d’una manera tan impensada— va quedar, en canvi, esclafat amb la mandíbula a terra i els pantalons estripats, de dalt a baix, resseguint tot el camal. La seva dona, Doña Elvira Herrero, que era en una conversa de senyores moltes taules enllà, es va agenollar sobre el seu marit i el va intentar tombar, però no va tenir prou força. Com va poder, li va passar la mà pel front i pel serrell i, amb llàgrimes als ulls però amb una serenor insòlita, va fer com si li donés l’extremunció. Massa tard. Estava convençuda, però, que la pregària l’ajudaria en el viatge.

Els homes de l’Eva Bosch —que va trigar vint-i-set minuts a arribar a la zona zero— van trobar restes de cargols i femelles d’acer inoxidable, de mida petita, a cinquanta metres a la rodona. Fins a tres quarts de nou del vespre, segon amunt segon avall, encara hi va haver claror de dia. Després de la posta sobre Osona, tot es va fer molt més complicat. Les sirenes de les ambulàncies no van deixar de sonar fins ben entrada la nit.

Les televisions, que havien alterat la programació anunciada i feien connexions en directe amb el lloc de l’atemptat, buscaven testimonis que haguessin conegut el cambrer suïcida que havia assassinat Roberto Manuel Faura, un dels homes més rics del món. Qui ha comès l’atemptat de Historyland? Ho preguntaven a d’altres companys, atònits, que també havien fet de cambrers en la festa de la primera pedra.

—Hem vingut de Barcelona fins aquí amb ell, sí. A l’autobús semblava molt normal.

—Es va asseure sol, perquè era molt gros, però pràcticament no va dir res.

—Recordo que de tant en tant esternudava tres cops seguits, però no crec que això tingui importància…

—Jo anava assegut al seu darrere. De tant en tant es tapava les orelles, com si li fessin mal.

—Si el coneixia? No, de res. Només sé que es deia Antonio.

El Dani Santana mirava els programes especials des de l’habitació de l’Stoner. L’Èlia, acabada la jornada a l’Institut, havia entrat per desitjar-li bona nit amb un petó abans de marxar cap a casa. Però, atrapada per les imatges, s’havia quedat al sofà de les visites amb les celles altes. El Santana tampoc no badava boca. Canviava de canal, veia que tothom —com sempre— deia si fa no fa el mateix i li passaven mil coses pel cap. De sobte, es va treure el mòbil de la butxaca i va escriure un missatge a la Raquel.

Demà em donen l’alta. No cal que vinguis. Canvi de plans. Agafaré un taxi. M’estimo més que a primera hora facis una altra cosa. Vés a buscar el llapis de memòria que et vaig donar i vas, directa, de la caixa de seguretat cap a casa meva.

La Raquel, que era en pijama romancejant al seu sofà, va rebre l’encàrrec del Santana mentre sopava pa amb formatge, menjar de pastor. La va sorprendre que no la necessités per a la mudança. I, més encara, que hagués canviat de pensament respecte al clauer del robotet de Lego.

Li volia dir: «Així no és com vam quedar».

Li volia preguntar: «Què penses fer?».

Al capdavall, li va respondre el de sempre: «D’acord».