14

Un altre bitllet idèntic

—I ara què vol que fem, senyor Cardelús?

S’ho va rumiar un moment.

—Res.

—Res, però…

—Tens el seu nom?

—Antonio Mallenco. L’ha deixat ell. —La Carmen va mirar el post-it on ho havia anotat—. Mallenco Grandes. O Grande, ha dit.

—Us diu res, aquest nom?

Cap de les quatre noies va dir res.

—I a vostè?

—Tampoc.

Les oficines del Javi Cardelús tenien un bon rebedor, ampli, amb moqueta granatosa i un enfilall d’ulls de bou que escampaven molta llum. En un gabinet de comunicació, l’aparador és molt important. El primer cop d’ull. O sedueixes o no captes un client. D’entrada, façana, imatge, res de nou en el sector. A la recepció, a tocar del rètol de Cardelús Comunicació Integral, al voltant del taulell principal, davant de la porta automàtica de vidre que donava als dos ascensors, s’hi havien aplegat l’agent de seguretat de l’edifici, que semblava superat pel cas, les tres noies de l’empresa d’assessoria en comunicació que Javi Cardelús havia fundat quinze anys enrere i la Carmen, la recepcionista de tota la vida que quan va veure entrar aquell home que feia unes mans i uns peus enormes, com un déu de pantocràtor, estava confrontant factures i atenent al telèfon.

Des dels seus despatxos, totes les noies —dues periodistes i una llicenciada en màrqueting— havien sentit, de cop i volta, una veuassa que cridava: «et cagaràs a sobre, Cardelús, et cagaràs a sobre…». La paraula gruixuda, però, només l’havia sentit la Carmen. Violador no era un insult dit a la babalà. No era un perquè sí. De fet, no era un insult. Era una definició que l’Antonio Mallenco Grandes (o Grande) havia dit amb tota la intenció, però amb un to molt més baix. Però cap de les tres noies no sabia aquesta part de l’incident. La paraula —per dir-ho en cursiva— tan sols l’havia pogut sentir la Carmen i havia decidit guardar-se-la per a ella. Al Cardelús, res. Menys problemes. Com si no hagués existit aquell episodi ni hagués sentit mai la paraula. Ni n’hi faria cap comentari, ni ho utilitzaria mai en contra seva. Ja en tenia prou de saber que ell sí que ho devia haver sentit, perquè la Carmen, seguint unes instruccions de seguretat molt clares que li van donar el primer dia, havia punxat l’intercomunicador del despatx de l’amo així que el visitant es va posar a cridar. Per protocol, sempre que hi hagués un problema a recepció, havia de prémer el botó de l’intercomunicador del despatx del Cardelús perquè ell pogués assabentar-se del que s’hi estava coent.

Aquella tarda de dijous, que semblava prou normal, havia acabat de la pitjor manera. Un pesat s’havia presentat a Cardelús Comunicació Integral i havia demanat de parlar amb l’amo, sense avisar ni cita prèvia, i havia derivat tot plegat en unes amenaces i una acusació terrible per part d’un tal Mallenco que ningú no sabia d’on sortia. Després de dues hores llargues d’esperar-se, després d’haver demanat de veure el senyor Cardelús per un tema personal, després que li diguessin que era impossible, després que ell respongués se me’n fot, jo l’esperaré aquí fins que surti, després que insistissin que no el podria veure en tot el dia, després de dir tant se val jo l’esperaré aquí assegut, després que perdés la paciència, que marxés i que al cap de cinc minuts tornés a aparèixer per la porta de l’ascensor amb un paquet de bolquers a la mà, Antonio Mallenco va perdre els estreps.

—Et cagaràs a sobre, Cardelús, et cagaràs a sobre.

I aleshores, més baixet, va dir allò del violador que a la Carmen li va sonar molt gruixut però que al Cardelús, arrecerat al seu búnquer, li va servir per lligar caps. En aquell moment precís va intuir el motiu de la visita.

—Javier Cardelús? És vostè? Ens han trucat d’un saló de bellesa masculina. Ha estat en una perruqueria de Sarrià, aquest matí? Sap de què es tracta? Hi ha anat avui a fer un massatge? Coneix la senyora… —el policia més veterà va mirar el paper—, Barrera? Sap qui és Aura Barrera? Ha intentat abusar-ne? Quina versió dóna dels fets? Ens hauria d’acompanyar.

—No aniré enlloc. I no sé de què em parlen —va obrir la cartera i en va treure un bitllet de cinc-cents euros.

—No ho espatlli més, senyor Cardelús.

—Si no els agafeu vosaltres, els agafarà el jutge —va repetir el gest i va treure un altre bitllet idèntic. Un per a cadascú—. Ni m’heu trobat, ni us ha trucat ningú.

—Al cotxe… —el policia, convençut que el Cardelús caçaria el sobreentès—, hi ha un altre company.

El Javi va tornar a obrir la cartera. I quan se la va guardar a l’americana no es va recordar més d’aquell episodi amb l’Aura, que no li va voler fer una palla després d’un massatge. I ara, un grapat de dies més tard, a la recepció de la seva empresa hi tenia un home cridant i llançant bolquers com si fos confeti.

L’Antonio havia estripat el paquet amb dues esgarrapades i, amb el plàstic esparracat, havia començat a treure bolquers a grapats i a llançar-los enlaire, com un boig.

—Et cagaràs a sobre, Cardelús, et cagaràs a sobre…

Cridava fort per assegurar-se que, s’hagués reclòs en el despatx que s’hagués refugiat, el Javi Cardelús el sentiria. La telefonista va intentar trucar a seguretat de la porta principal del carrer perquè pugés a auxiliar-la i a treure aquell energumen. Però l’Antonio, amb les seves mans d’arrencar claus, li va prendre l’auricular de les mans, va penjar el telèfon i va picar un cop a sobre el taulell mentre llançava la seva última amenaça. I va ser aleshores quan la Carmen va sentir la paraula.

—Digueu-li al violador del senyor Cardelús que el trobaré. Pels meus ous.