11

Un cabell ros entre dos fulls

—El cotxe està a nom meu, sí. Però les escopetes…

—Què hi fa el seu cotxe, al pàrquing de l’aeroport, amb tres escopetes al maleter?

—El meu marit és caçador. De fet, aquests tres dies se n’han anat…

—I se’n va a caçar sense les escopetes? Té les claus del cotxe?

—Crec que en tinc una còpia… Però el meu marit està caçant més enllà de la Franja… Hi ha d’haver una confusió.

La policia que duia la veu cantant es va treure el mòbil de la butxaca i va mirar la pantalla.

—La seva matrícula… La sap?

—8256 GSW —l’Èlia, fent un esforç de memòria—. Un Volvo negre.

—Aquest?

Li va ensenyar la foto del seu cotxe, aparcat a l’aeroport. L’Èlia, per primera vegada, va tenir la certesa que no era una confusió. Continuava, però, sense lligar caps.

—És de fa una hora.

—No ho entenc.

—S’ha deixat la safata del maleter oberta i, des de fora, es veuen tres escopetes, capses de cartutxos i dos sarrons. —Ens ha avisat seguretat de l’aeroport—. Acompanyi’ns, sisplau —va dir la policia que, fins aquell moment, no havia obert la boca.

L’Èlia va dir: «un moment», es va treure la bata, va passar pel vestidor a agafar l’abric i el senatxo i a assegurar-se que, a dintre, hi tenia la seva còpia de la clau del Volvo. De camí cap a l’aeroport, asseguda per primera vegada a la vida al darrere d’un cotxe blau de policia, va preguntar si podia fer una trucada. La policia de la veu cantant li va dir: «cap problema» i es va mirar de reüll amb la seva companya. L’Èlia, sí, va trucar al seu marit, mirant que el to fos el de sempre. Si fa no fa.

—Ignasi, sóc jo. Com va? On ets?… Ah, sí? N’heu caçat moltes?

Les policies —reprimint-se les ganes de ficar-se on no les demanaven— no li van voler dir que el seu marit, a la vigília, havia volat cap a Roma. Vueling, classe turista. Tornava diumenge. Ho havien comprovat quan havien vist a qui pertanyia el cotxe, qui era el marit de la propietària del Volvo i si aquest tal Ignasi Sicília havia volat, en els últims dies, des de l’aeroport de Barcelona. A la filmació d’entrada al pàrquing, es veia que no hi anava sol. Conduïa ell, l’acompanyava una dona amb les ulleres de sol posades.

El diumenge al vespre, quan l’Ignasi va anar a recollir el cotxe al pàrquing de l’aeroport, va tenir una gran sorpresa quan va veure que no hi era. Primer va pensar que s’havia equivocat de planta. L’Ignasi i l’acompanyant —que ja no duia ulleres de sol perquè no en feia— van anar amunt i avall, i van tornar on estaven segurs que l’havien aparcat. A la planta 1, plaça 524, no hi havia cap Volvo. Hi havia un Fiat petit, vermell. Va ser llavors quan va pensar que l’hi havien robat i, a l’instant, va fer un petó a l’acompanyant, li va dir que anés a agafar un taxi i «ja en parlarem». I, un cop sol, intuint que alguna cosa començava a anar de cantó, va marcar el número de l’Èlia. Ella, amb els trumfos a la mà, ja esperava la trucada.

—No te l’han robat. El cotxe és a casa. Si és per això, no pateixis.

—Èlia, jo…

—T’espero i en parlem.

Va penjar i va deixar el seu marit amb la paraula a la boca i pensant: «merda, merda i trenta vegades merda».

Va posar, amb recança, la clau al pany de casa. Al taxi que l’havia dut de l’aeroport al pis del carrer Sepúlveda, a tocar d’una bodega que s’havia convertit en restaurant de platillos amb cua sempre per trobar-hi una tauleta, l’Ignasi havia pensat tota una explicació. Sabia, però, que la rebuda seria amb espines i que els seus arguments tindrien massa esquerdes. La veritat, allò que es diu tota la veritat, tampoc no convé dir-la mai, si es vol salvar el matrimoni.

L’Èlia, ofesa, distant i amb cara de tres déus, d’entrada no va acceptar el petó. Amb tota la intenció, havia deixat les escopetes, els cartutxos, els sarrons i la ironia al damunt de la taula del menjador.

—Tres dies a caçar i t’has deixat les armes? Que estrany…

—He estat de viatge…

—Això ja ho sé…

—A Roma.

«A Roma», va pensar de seguida l’Èlia. Com a mínim no hi havien estat mai junts. Li hauria sabut greu que…

—Hi havia un congrés a Roma.

—Amb qui?

—De psiquiatria.

—Vas a un congrés i m’has de dir que te’n vas a caçar? I fas el numeret de demanar-me el cotxe i endur-te les escopetes…? Per enganyar a qui, Ignasi? On pensaves comprar les perdius perquè te les plomés? T’ha fallat el crim perfecte per totes bandes, noi.

—Ho sento.

—I jo més.

Tota la fermesa que havia tingut l’Èlia fins aquell moment, se’n va anar en orris. Li va tremolar el llavi quan li va haver de fer la pregunta de la qual més temia la resposta.

—Com es diu?

L’Ignasi havia pensat què diria quan arribés aquest moment que, indefectiblement, havia d’arribar. Sense cap conclusió clara, va triar la pitjor de les opcions. Dubtar, esbufegar i somriure.

—De què rius, imbècil? Que com es diu?

—No… —Va esborrar el somriure estúpid. Amb la cara pagava—. No la coneixes.

—I un colló. És metge, també? És d’aquí?

—Més o menys. És igual.

—No és igual. És psiquiatre, també?

—Ho sento, Èlia, jo…

—Quants anys fa que dura aquesta broma?

—No, no, què va… Et prometo que és la primera vegada. Però ja està, ja s’ha…

—Com es diu?

—És francesa. Laurence. La vaig conèixer quan van venir aquí a la presentació d’un nou…

L’Èlia va treure la ràbia.

—Saps què penses quan et vénen a buscar dos policies a la feina?

—…

—No et sento.

—Que m’he mort? —va respondre baix, baixet.

—I saps què penso, ara?

—…

L’Èlia no ho va voler dir. Però s’hauria estimat més que l’Ignasi Sicília s’hagués mort, sí, en un accident de cacera. N’hi hauria quedat, almenys, un bon record. El seu marit en pau descansi, pobret. Una bala furtiva i mira… El van confondre amb un senglar. Ara no. Quan arriba la policia i et pregunta què hi fa el teu cotxe a la terminal de l’aeroport amb unes escopetes i munició al maleter, quina cara hi poses? Què penses quan tu, burra de tu, estàs convençuda que està de cacera a l’Aragó, amb els dos amics de sempre? Perdius, llebres i conills, va dir. Conills, sí. De fill de puta en amunt. Un traïdor, un malparit que «com m’ha pogut fer això a mi, si sempre em deia que no podia passar sense les meves tetes». Es va retenir, per prudència, per educació, perquè si treia tota la ràbia que havia acumulat en les últimes vint-i-quatre hores, els llamps haurien baixat del revés.

L’Èlia, en el fons, vivia del tacte. En la seva feina era bàsic saber trobar contractures, desfer els nusos i notar, en cada punt de la musculatura del pacient, el mil·límetre precís que tenia adolorit. A l’escola de fisioteràpia de Barcelona, l’Èlia havia aconseguit ser la millor de la classe en un exercici en el qual, el matí que el va explicar el professor, va pensar que mai no se’n sortiria. Mai de la vida. Ni en pintura. S’havien d’arrencar un cabell, com més llarg millor, i posar-lo entre dos folis. Aleshores un company els embenava els ulls i, tan sols amb el tacte de la punta dels dits, havien de trobar el cabell i saber-lo resseguir de punta a punta. Al cap de pocs dies, quan ja gairebé tota la classe en va saber, l’exercici es complicava una mica més. L’Èlia s’havia d’arrencar un altre cabell —llarg, ros, de la seva cua de cavall— i posar-lo enmig de quatre folis, dos per banda. Amb paciència i moltes hores d’entrenament també se’n va sortir. Encabat, més difícil encara, amb tres fulls per banda. I ho va acabar aconseguint. I fins i tot, en un campionat que van muntar al bar de la facultat, va ser l’única que va saber trobar el propi cabell fins i tot amagat enmig de quatre fulls. Aquell dia, mentre els seus companys de promoció la mantejaven, llançant-la més amunt del que hauria desitjat, va intuir que amb la fisioteràpia s’hi podria guanyar la vida. Mesos després, quan va guanyar la beca per fer l’especialitat en paraplegia al Dent Neurological Institute de Buffalo, a Nova York, en va tenir la certesa. Als Estats Units, s’hi havia estat dos anys, que s’escriu molt ràpid però passa molt a poc a poc. I, al cap de quinze anys, de totes les experiències americanes, n’hi quedaven els coneixements mèdics, cinc records i un àlbum de fotos. Dels tres anys de casada amb l’Ignasi Sicília, es preguntava què en quedaria amb el temps. Estava convençuda, com que es deia Èlia Sardà Nueno, que de les banyes, de les escopetes i d’aquella conversa feridora —de les que deixen cicatrius— no se n’oblidaria mai. I ara es moria de ràbia que ell, amb la maleta del viatge encara per desfer, volgués fer-se el xaiet. Un home, en segons quines discussions, acostuma a ser ridícul. «Si posa els ullets de jo no volia», frega el patetisme. Si al damunt està en fals, aleshores ja es converteix en una paròdia de si mateix.

—Saps què no suporto? Que em vingui la policia a la feina, que m’expliqui que el cotxe és a l’aeroport, que et truqui, que et pregunti on ets i, amb dos collons, em diguis que estàs caçant als Monegres. La trola del segle…

—Ja t’he dit que ho sento…

—El doctor i la doctora, a Roma, jugant a metges i a infermeres. Que romàntic… Una francesa. —Va crispar el to—. Saps què?

—…

—Ho porto com el cul.

L’Ignasi, amb la cura del qui no gosa, però amb tanta naturalitat com va saber, va posar-li la mà a la cuixa, al damunt dels texans.

—Jo només…

—Mira, deixa’m en pau —l’Èlia, alçant-se del sofà, enrampada—. No sé si em sulfuren més les banyes o la mentida.

Quan va tenir el cap prou desemboirat, després d’hores de llàgrimes en solitari, l’Èlia va saber que la infidelitat la podria arribar a perdonar però que la mentida, no. En cap cas. Era una traïció, qui sap si una traïció continuada —d’una banda, tenia la necessitat de saber-ho tot, dates i detalls; de l’altra, s’estimava més no furgar. S’adonava que la confiança se n’havia anat en orris, per sempre. I de la desconfiança a l’infern, en un matrimoni, només hi ha un pas.

Tres dies i dues converses més tard, van decidir separar-se. Temporalment.