18

Guanyar Anglaterra és un deure

La idea va ser del Gratu. Havien acabat de menjar una sopa avorrida, un peix i una poma del menú que se sabien de memòria quan el Gratu va sorprendre el Dani Santana amb la dèria de muntar, junts, un diari digital. El menjador de l’Institut Stoner era molt sorollós, no tenia personalitat i podia haver estat el restaurant de qualsevol altre hospital si no fos perquè allà pràcticament no hi havia cadires.

—Un diari? Estàs boig. Un diari per fer-hi què?

—Per publicar el que ningú més no publica.

—Ties en pilotes?

—Investigació de debò.

—Saps quanta gent cal, Gratu, per fer un diari?

—No pensis en el que s’ha fet sempre, Dani. Oblida els patrons d’abans. Oblida el que s’ha fet tota la vida, és un model antiquat. Jo et parlo d’un diari per investigar i publicar el que ningú no gosa dir.

—Bravo. Una gran idea, Gratu. Un paraplègic i un presentador de tele esguerrat a qui han intentat pelar i que no sap per quant de temps en té. La foto és maca per a un reportatge, però per sortir d’aquí a fer de detectius ho tenim cru.

El Gratu, amb aire decebut, va apartar la safata del dinar i es va enretirar lleugerament de la taula. Va agafar la piloteta d’espuma que tenia sobre les cames, una petita pilota de rugbi, i la va començar a prémer amb la mà esquerra. Prémer i deixar-la. Li havien recomanat que ho fes cent cops al dia, per guanyar força a la musculatura flexora i poder fer millor la pinça per agafar les coses amb la mà. El Santana no es va deixar estovar pel gest rebec del Gratu.

—Sincerament, noi, jo ja tinc prou maldecaps. Fes-te un blog. Tu t’ho escrius i penges el que et vingui de gust.

—Jo no sóc ningú. Tu tens un nom i credibilitat. La força la tens tu.

—I per investigar què?

—El que he anat descobrint.

Al Dani li feia molta mandra, havent dinat, haver d’escoltar les perquisicions de pa sucat amb oli del Gratu. I encara el fotia més haver-li de dir que no per treure-se’l de sobre.

—Entre els plats, la tele, el xivarri… Aquí hi ha molt soroll.

—En això tens raó. —Va deixar de prémer la piloteta—. Sortim a estirar les cames?

Tots dos van esmussar un somrís.

—Algun dia m’explicaràs això de l’humor negre dels handicapats?

—Si jo fos l’Stevie Wonder, et diria que aquesta pregunta ja la veia a venir —el Gratu li va fer l’ullet—. Et repto a una cursa, va…

El Gratu conduïa la seva cadira de rodes amb motoret amb una sola mà i, en un tres i no res, va deixar molt enrere el Santana, que encara anava rinco-ranco, ajudant-se amb les crosses i cagant-se de dolor a cada passa.

Quan van ser al jardí terapèutic, el Dani Santana li va tornar a fer la pregunta:

—Investigar què?

—La pastilla de l’eufòria. Prodemax. L’estan receptant a tort i a dret.

—I què? Deixa-ho córrer, Gratu. La gent està molt malament.

—El tinglado és molt important, Dani, el que jo et digui. Si encara fessis el programa de reportatges, aquest no se t’escaparia. Estic segur que el faries.

—No estic ara per Watergates, precisament.

—Aquesta pallissa te l’han fotut perquè estaves posant el nas en algun lloc on no volien que el fiquessis. A mi no m’enganyes. Tu sempre estàs a punt per destapar un pollastre.

—Però ara, aquí? Tu i jo, sols? Què vols que fem?

—Tens el teu amic del bàsquet a l’atur. L’Agus Maldon.

—Coneixes l’Agus?

—Jo era el gimnàs el dia que va venir a dir-te que l’havien despatxat. No sé si ho recordes, que ell i jo no…

—Sí home, i tant. El dia que us vau dir de tot. I ell va destrossar el periodisme digital. No en vol ni sentir a parlar. Això ho recordes, també, suposo?

—També va dir que tenia cinquanta-set anys i que es quedava sense feina. Està penjat, Dani. No has pensat que és hora que ajudis algun amic, no has pensat que alguna vegada estaria bé que fessis una cosa pels altres i et deixessis de mirar el melic de presentador de televisió ple de cotó fluix?

—No et passis, Gratu, ni un pèl més…

El Dani Santana notava que s’estava emmerdant. El Gratu, amb l’empenta de l’edat, no es rendia.

—Has comptat quants amics tens a la vida? A més de l’Agus i la Raquel, quanta gent t’ha vingut a veure?

La pregunta li va fer mal. Va estimar-se més respondre ràpid que posar-se a comptar. Aviat hauria enllestit.

—Tinc dos-cents vint mil followers al Twitter.

—Oh, sí, que fort… Jo parlo d’amics. Quants en tens? Amics de debò.

L’Agustí Maldonado va baixar del taxi a cuita-corrents i va entrar a l’Institut Stoner sense saber per què carats la Raquel l’havia cridat amb tanta pressa. Temia que… De seguida va adonar-se que podia ser, fins i tot, una bona notícia. El Dani Santana i el Gratu l’esperaven al jardí terapèutic, a l’ombra d’un til·ler que els donava el ressol i la mica de fresca que molts pacients del centre buscaven a l’hora de la migdiada.

A la pregunta del Dani Santana de si estava disposat a treballar, l’Agus Maldon va dir que sí. A la pregunta de si estava disposat a investigar sobre la indústria farmacèutica, l’Agus va dir que sí, tot i que admetia que era un món que desconeixia per complet. A la pregunta de si es veia capaç de treballar en un suport digital, d’abast limitat, que crearia i finançaria el mateix Santana, l’Agus va arrufar el nas. Als cinquanta-set anys, ancorat en el paper i aferrat als mitjans tradicionals, no li feia cap gràcia haver-se de reinventar. Encara li feia més ràbia menjar-se els seus principis. Davant del dubte de l’Agus Maldon de si això significava rebaixar-se, el Gratu ho va tenir clar.

—No t’enganyis. Els periodistes sereu, cada vegada més, els clics que teniu. Quanta gent entra a mirar la teva informació o la teva columna? Com més gent hi entra, més vals. S’han acabat les redaccions on tothom cobra el mateix a final de mes, publiqui una notícia breu d’agència o dues exclusives currades. Això ha passat a la història i us heu de posar al dia. Fins ara l’editor anava venut, anava a cegues. Venia un diari, sí, però no sabia quines pàgines interessaven més als lectors. Podia intuir quines llegien més i quines passaven per alt, però es podia equivocar. Ara l’editor, o el director o com n’hi digueu, sap quins són els seus periodistes més llegits i els que no. I què voldrà? Gent que li porti volum, periodistes que li portin lectors, que pugui dir «aquest el llegeixen mil, aquest el llegeixen quatre, fora». Si jo sóc un anunciant, on posaré el bàner, on el llegeixen mil o on el llegeixen quatre? Per tant, des de fora ho veig molt clar: s’han acabat les redaccions. Bona nit. Com es va acabar fumar a les redaccions i les tertúlies de bar a la matinada. Agradi o no. Ho entengueu o no. És així. Heu de sortir de la nostàlgia, això és per a les pel·lícules. O els diaris pugen al tren i els periodistes us poseu al dia, o teniu els dies comptats.

L’Agus Maldon es posava de mala gaita en escoltar un jove donant-li lliçons. Les profecies d’un setciències sense ofici ni benefici el treien de polleguera. El Dani estava sorprès pel magnetisme del Gratu. Ell estava a punt de posar uns diners, a contracor, per muntar un projecte en què no creia gens. I veia que l’Agus, un home cent per cent de paper, semblava disposat a fer un salt cap a l’altra banda de l’esquerda digital. La Raquel, que fins en aquell moment havia estat en silenci pentinant i despentinant els pèls del braç del Dani amb el dits i que notava massa neguitosos els dos veterans, va decidir canviar el rumb abans que explotés ningú.

—No ens has explicat mai per què et diuen Gratu, a tu. Ve de Grau, suposo.

No era per portar-li la contra, però el seu sobrenom no tenia res a veure amb dir-se Gerard Grau, i de Grau a Gratu era un joc de paraules fàcil que hauria tingut algun sentit. L’estiu anterior al seu accident de rugbi —deixem-ho en accident—, el Gerard havia volgut guanyar uns diners per comprar-se un ordinador nou. Després de repartir currículums com qui llença pètals de rosa als nuvis, havia trobat feina al Maremagnum. El Bella Napoli era una pizzeria regentada per uns sicilians de moltes generacions, els Fenoglio, que, fugint d’una extorsió mai no explicada, es van instal·lar a Barcelona. Els germans Giancarlo i Bruno Fenoglio —maradonians fins al moll de l’os— van llogar un local al primer pis d’un centre comercial i d’oci que cada nit s’omplia de gom a gom. Al migdia, en canvi, son i badalls. Per a la feina que hi havia entre la cuina, la sala i les vuit taules de la terrassa, en tenien prou amb els dos germans, les seves dones i una tieta rabassuda, la zía Guglielma, que havia vingut a viure amb ells i que tenia cura que la pasta que sortia de la cuina estigués sempre al dente i amb la salsa justa. A la nit, i a l’estiu, com que acabaven fent dos i tres torns de sopars per taula, havien decidit agafar un jove aprenent que faria de cambrer i que cobraria, a l’hora de plegar, amb els diners de la caixa. El Gerard Grau va començar parant i desparant taules. A cada torn, havia de posar unes estovalles netes al damunt de les que s’acabaven d’utilitzar. Així, a la nit, sabien quants torns havien fet per cada taula. Al cap d’una setmana, espavilat com era, el Gerard ja servia els plats i va demanar que li deixessin ratllar el formatge al damunt de la pasta. A la que requeria parmesà, és clar. Al Bella Napoli, ratllar el formatge era un ritual. Tenien el costum de portar un platet, amb un ratllador i un tros de parmesà perquè cadascú s’hi posés, al moment, tant reggiano o grana padano com volgués. Primmirats com eren, els Fenoglio creien que el formatge no es podia servir ja ratllat des de la cuina, ni tampoc es podia dur a taula en una sucrera i una cullereta, perquè era poc higiènic, perdia qualitats, s’assecava i n’acabaven llençant massa. Per tots aquests motius gens banals en una nissaga italiana, ells mateixos, més el Bruno que el Giancarlo, que s’estava al forn posant i traient pizzes, s’encarregaven de grattugiare el parmesà al gust del client i a conveniència de cada tipus de pasta. Perquè no totes en portaven i, aquest detall cabdal, el Gerard no el sabia. Fins que ho va aprendre el dia que la zia Guglielma va veure que el jove estava a punt de ratllar el parmesà sobre uns spaghetti alle vongole. La dona, bramant, va sortir de la cuina com una bala —sacrilegio, sacrilegio— i li va prendre l’estri i el formatge de les mans. A partir d’aquella nit i durant tot l’estiu, els germans Fenoglio van batejar el Gerard Grau com a «Grattugiatore». I de «Grattugiatore» a «Gratu» només hi va haver un pas ràpid. Qüestió de comoditat. D’economia del llenguatge. I a ell, li va agradar.

L’Agus Maldon, que s’havia tret l’americana granatosa que s’havia comprat a Bloomingdale’s quan havia anat a cobrir un All Stars de la NBA al Madison Square Garden, havia tingut temps per pensar la resposta. I li va sortir un míting.

—L’alcohol i el fum i les tertúlies que et fan tanta gràcia no eren perquè sí. No eren, només, per fer una mica d’ambient creatiu i per semblar més caòtics. Aquella atmosfera ens recordava, als periodistes, la nostra condició de marginals. El periodista és un obrer i se n’oblida. Se n’oblida massa sovint. Cada vegada té menys consciència d’obrer. Freqüentes el poder, dines amb el poder, prens copes amb el poder, et fregues amb el poder; hi parles, sí, però no ets el poder. I aquesta ha estat la nostra perdició. Aquest frec a frec se’ns ha girat en contra, perquè el poder se n’ha adonat, ens ha perdut el respecte i ens tenen, als periodistes, com si fóssim els seus escribes de torn. Ens manipulen, ens utilitzen i nosaltres, burros, ens limitem a reproduir la versió oficial del poder, els diaris perden interès i el poble continua enganyat.

—En això, l’Agus té raó —va saltar la Raquel, arrossegada per la indignació—. A la tele, els que fan preguntes incòmodes i toquen temes perillosos, si veuen que no els poden portar cap on els interessa, els aparquen o els acomiaden o els neutralitzen. Ara no em sortirà i tinc el nom a la punta de la… Com es deia aquella de les nits que els burxava tant?

—O mira l’Oprah Winfrey, que ha hagut de tenir el seu propi canal per poder dir el que volia. —El Dani Santana va posar la mà sobre l’espatlla de la Raquel—. Potser sí que haurem de crear la nostra pròpia cadena.

—No. Jo deia d’aquí, de la tele d’aquí… —la Raquel, a la seva, rumiant encara.

—Per això dic —va reprendre el Gratu— que el periodisme, si no és incòmode, mal senyal. I nosaltres tenim ara una oportunitat d’or en el món digital.

—Però, tu, xato, amb qui has empatat?

El Gratu, com a bon 2 que hauria estat en el rugbi, aguantava les envestides sense recular.

—Diguem que he tingut molt temps per llegir, Agus.

—I que t’agrada tocar els collons, també és evident —el Santana no se’n va poder estar—. Escolteu. No ho veig gaire clar. Però si vosaltres voleu, per ajudar-vos, jo estic disposat a jugar-me-la. Muntarem una petita unitat, nosaltres quatre. Si us sembla, només nosaltres quatre. Sense dir-ho a ningú, i sense fer-ne cap publicitat. No serà un diari digital, no sé com n’hem de dir, començarem a treure el nas quan estiguem preparats. Furgarem i tocarem la pera a qui sigui, però només si esteu segurs que el Gratu i l’Agus us podeu entendre. Si no, altra feina tenim la Raquel i jo.

—Per mi no quedarà —el Gratu va estendre la mà a l’Agus Maldon. Encara de mal humor, el veterà periodista l’hi va encaixar.

—Però que consti que passar-te hores a Google a veure què trobes, i una mica d’aquí i una mica d’all, tallo i enganxo i ja tinc un article, això, perquè ho sàpigues, no és investigar.

—He entrat a llocs més interessants. A llocs que potser no hauria d’haver entrat. Des del Toshiba de l’habitació i amb paciència, no hi ha cap servidor que se’m resisteixi. Ho tinc tot guardat i ordenat. —I, en aquell precís moment, al jardí terapèutic, assegut al seu inseparable motoret i envoltat del Santana, l’Agus Maldon i la Raquel, el Gratu s’ho va permetre—. Deixeu-me dir que estic molt content. Per primera vegada en no sé quants anys noto que puc ser feliç. Avui comença la meva nova vida.

La Raquel li va fer un petó a la galta. Cap dels tres homes no va emocionar-se. Mai ningú no els havia donat permís per fer aflorar els sentiments. En això, pel cap baix, coincidien tots tres. El Gratu, que buscava complicitats i maldava per treure transcendència al moment, va tirar la minipilota de rugbi al Santana.

—Sabeu què es diuen entre gal·lesos i escocesos?

—…

—Guanyar Anglaterra és un deure. Guanyar França és un plaer.

El Dani va entomar-la al vol.

—Serà un deure i un plaer, i tant que sí. Però entre un que no ha fet mai de llebrer, un que s’ha de reciclar i jo que estic fora de joc, tu Raquel t’hauràs de multiplicar.

—Com sempre. Serem un bon equip i l’objectiu s’ho val. Jo també estic contenta. En temps de crisi, la gent vol denúncies.

—O contes de fades, per evadir-se —el Santana, per més que s’hi esforçava, no aconseguia notar el cuquet engrescador d’un nou projecte.

—Això nosaltres no ho toquem, però tot és començar. —L’Agus Maldon, amb feina per endavant, havia rebaixat el to—. I ara haurem de buscar un nom, suposo…

—Jo… —El Gratu no sabia gaire com dir-ho—. Jo… Si no en teniu un de millor, jo he reservat un domini. «Només els fets». Nomeselsfets.com.