17

És normal separar-se i pintar-se les ungles?

—Em penedeixo d’haver-li rentat els calçotets tot aquest temps. I de planxar-li la roba i plegar-l’hi i desar-l’hi al calaix com si visqués en un hotel, el tio. Millor que en un hotel. Vaja, no he vist cap hotel que… Pagant sí, t’ho renten i t’ho planxen, però tampoc t’ho trobes al calaix ben posadet, com a tu t’agrada. Agafem aire, molt bé, i tot fora… Planxar és el que més em fot. De tot el de casa, planxar i tocar el piano és el que porto pitjor. No saps què és, oi, tocar el piano? Ho deia la meva àvia… Rentar plats. Vol dir rentar plats, rentar-los a mà. «Em passo el dia cuinant i tocant el piano», deia. «Quan tinc nets els del dinar, au, comença a fer el sopar». Sembla que la senti. Això ara et farà una mica de mal, però ho hem d’anar estirant. A poc a poc. A mi planxar, encara m’agrada menys que rentar plats. Agafa aire i l’anem traient… Ja em passo tot el dia, aquí, dreta, dale que te pego, per després arribar a casa, posar la post i vinga… En aquests anys, quants cops creus que he vist planxar l’Ignasi? La cicatriu sembla que no fa queloide. Encara et quedarà prou bé. Em penedeixo d’haver fet obres al pis. Ens podíem haver estalviat tanta pasta, total, per a què? Em penedeixo d’haver fet un àlbum de fotos cada any. Això sí que em fa ràbia, mira. Quan et separes, què fas amb les fotos? No ho havia pensat mai, però, què coi fas? Les retalles? Agafem aire i l’anem traient… Les reparteixes? Aquestes per a tu, aquestes per a mi? O se les queda totes un i l’altre no les veu mai més? O les llences? Total, per què vols el record, si ja no et val per a res?, inspirem, i tot fora… T’has fixat que només ens fem fotos en els moments feliços? Agafes un àlbum, un de qualsevol, i veus una foto somrients al Ponte Vecchio, el casament de la Patrícia a València, oh que guapos i que morenets que estàvem, una foto de cap d’any… Tothom riu, tothom és feliç, tothom diu Lluís. No et fas la foto quan et separes, o quan baixes a llençar les escombraries, o quan tens el dia xungo, o quan surts del tanatori de donar el condol a qui sigui… No ho havies pensat mai?

—Francament?

El Dani Santana ho escoltava tot, de bocaterrosa, estirat a la llitera i amb la cara embotida en un orifici, de les celles a la barbeta, que només li permetia veure tres rajoles del terra —mal fregat— i, de tant en tant, la punta dels dits del peu de l’Èlia quan li treballava les cervicals. Portava les ungles dels peus pintades d’un vermell endimoniat.

—Que burra. Em penedeixo, ara, de tantes coses…

—És normal separar-se i pintar-se les ungles?

—És normal separar-se i cagar. Dani, home, què hi té a veure?

Van riure.

El Dani parlava poc perquè el dolor era intens, perquè s’adonava que l’Èlia necessitava vomitar tot el mal que li havia fet l’Ignasi Sicília sense que l’interrompessin, i perquè —no era un motiu menor—, estirat com estava, notava que els mocs li baixaven cap al cap, se li anaven acumulant al front i al nas, i patia perquè de cop i volta una candela li pogués rajar sobre les rajoles. O pitjor encara, sobre els peus de l’Èlia Sardà, la cap de fisioteràpia de l’Institut Stoner. El Dani es tenia tan estudiat que, quan se li tapava el nas, considerava que li quedava una veu d’ànec, sorda, nasal, i no s’agradava gens. S’estimava més callar i resistir la teràpia conjugal i, tant com pogués, la força dels dits i els colzes de la seva recuperadora.

—Mira, doncs, una mica de raó sí que la tens, Dani. M’he pintat les ungles per donar alegria, perquè no sembli que estic de dol i, què collons, perquè l’Ignasi no suportava que me les pintés. T’agraden?

Li va posar el peu just a sota de la mica de carona que sortia pel forat rodó de la llitera i va bellugar els dits, graciosament.

—Encara no sóc el teu marit.

—Què vol dir, encara?

—No parlaré de les teves ungles sense la presència del meu advocat.

—Entesos. Tampoc t’agraden. Ole. Doncs, a mi sí. I em penedeixo d’això. D’haver fet sempre el que ell volia. Em penedeixo d’haver hagut de demanar permís, sempre, per tot. Treu l’aire, Dani. No te’l quedis, respira. Tota la vida havent de demanar permís per tot. N’estava tipa. Permís per comprar un vestit. Permís per canviar de canal. Permís per anar a sopar amb les amigues. «No, Ignasi, si avui no et va bé, ja ho canvio de dia». Com si fos la minyona que un dia demanava festa. I, a sobre, «a quina hora tornaràs?». Em preguntava «a quina hora tornaràs». A mi. Als trenta-vuit, i havent de donar explicacions com si fos adolescent. «No ho sé a quina hora tornaré, surto a sopar amb les amigues, faré el que em roti, no et fot». Tot això, li havia d’haver dit. I ell a Roma, amb una francesa. Hòstia, que burra. Permís per pintar-me les ungles? Què va. No calia. Ja no ho feia perquè sabia que no li agradava. Ni em pintava les ungles, ni sortia tant com em venia de gust… Viatges. Saps la de viatges que hem deixat de fer perquè a ell li fotia mandra? M’agradaria anar a L’Índia. No. A Austràlia. Massa lluny. Al Senegal, a la Costa d’Ivori. Massa pobres. És que ni a Marràqueix no hem anat. Doncs, no senyor, me n’he quedat amb les ganes. El senyor Sicília era així, si no era primer món, si no podia saber què menjava, no es movia de casa. I saps quantes vegades hem anat a París, a Londres, a Nova York?

—A Roma?

—Dani! T’agrada burxar, eh, Santana? Mira que estàs a les meves mans.

—Ai. No em pessiguis.

—No fos cas que em denunciessis, oi? Penja un vídeo al Youtube, també, per explicar-ho.

—Com et passes amb mi. —Tots dos van notar que hi començava a haver almívar, en la conversa—. Era psiquiatre, oi?

—A la placa de la consulta ho posava, sí. Ignasi Sicília, el psiquiatre amb menys mà esquerra del món.

—Per què t’hi vas casar?

—Per què m’hi vaig casar? Bona aquesta. —Per una vegada, qui va agafar l’aire i el va treure va ser l’Èlia—. Tu saps què és l’amor, o els de la tele això no ho toqueu?

—És veritat. Nosaltres ens la pelem pensant en nosaltres mateixos. Per això necessito que aquests braços funcionin aviat…

—Em vaig casar pel mateix que tothom. —Va eixugar-se les mans amb la tovallola—. Perquè ens han fet creure que la felicitat és viure en parella. Però buscant la felicitat, perds la llibertat. És el peix que es mossega la cua.

—O sigui que tinc raó. Millor sol que mal acompanyat.

—O no. —L’Èlia va eixugar l’esquena del Santana amb la mateixa tovallola rasposa—. Saps què va fer el meu pare quan va quedar vidu? Es va morir la mare quan l’home estava a punt de fer els seixanta. I al cap de quatre anys va conèixer una gallega de la seva edat, que encara no he aclarit com la va conèixer, i no van trigar a casar-se. Res a dir. Es fa estrany, si vols, veure el teu pare amb una altra dona, però res a dir, és la seva vida. Al cap d’un temps, la meva germana i jo vèiem el pare conformat, tranquil, sense il·lusions, no gaire enamorat, però tampoc no estava malament. S’havia instal·lat en una rutina, per entendre’ns, que ja li estava bé. Sense il·lusions però sense daltabaixos. I vam agafar-lo amb la meva germana, un dia que ens el vam emportar a dinar en un restaurant del port olímpic, i li vam dir: «Pare, per què t’has casat?». I recordo com si fos ara la seva resposta. «Perquè no m’agradava arribar a casa i haver d’encendre el llum».

—Sensacional.

—Sensacional, no ho sé. Però sincer, sí. I summament pràctic.

—Tothom s’ho munta com vol.

—Com vol, no. Com pot. —L’Èlia, amb dos dits, va tustar la cuixa del Dani, com qui espolsa la cendra d’un cigarret—. Ara t’aniràs girant, molt a poquet a poquet, i, sense esforç, t’estires panxa enlaire. Jo t’ajudo.

La carcanada del Dani, després de tants dies anquilosada, crepitava encara a cada moviment.

—Vingui, que m’ajudarà.

L’Èlia, amb el pam d’obertura de la cortina que tenia el costum de deixar per controlar els moviments del gimnàs, havia vist entrar-hi la bata blanca del doctor Lasorda, la més ben planxada de la clínica. El director mèdic de l’Stoner —cada cana al seu lloc— va acostar-se a la llitera com si fos una urgència. L’Èlia va agafar el Santana per sota d’una aixella, el Fran Lasorda la va copiar per sota de l’altre braç i, en un tres i no res, van aconseguir alçar el Santana sense que es queixés. De mica en mica, el van estirar de nou a la llitera, de cara als fluorescents.

—Com va la campanya?

—Perdent batalles per guanyar la guerra, espero.

El doctor Lasorda havia respost amb la prudència dels savis. El Santana, en fora de joc, no sabia de què anava la conversa entre l’Èlia i el doctor. De mica en mica, va anar lligant caps i va decidir que el tema no li interessava gens. El Dani va entendre que s’acostaven eleccions a l’Institut Stoner i que el doctor Lasorda es presentava com a candidat per repetir en el càrrec. No sabia qui era l’altre candidat, o si n’hi havia més d’un, però segurament, si ell hagués tingut vot, hauria agafat la papereta amb el nom del seu contrincant. Trobava que el doctor Fran Lasorda era un camàndules, un hipòcrita de tres cares. Una d’afable amb els pacients, una de més esquerpa amb els metges i una de tanoca llepaculs amb els poderosos. Al Dani, el treia de polleguera que li hagués tocat la versió més babaua del Lasorda.

—Només venia a veure si el nostre pacient més famós estava bé.

—Doncs, miri, doctor, diria que estic —va agafar la mà de l’Èlia com no ho havia fet mai— en bones mans.

L’Èlia no va comentar-ne res a ningú, però li va agradar la seguretat amb què la manassa del Dani Santana, l’home a qui acabava de confiar les seves ràbies i els seus sentiments, li premia els dits. Les ungles de les mans no se les havia pintades. Per higiene professional.