6

Una melé a cinc

Les ciutats només queden buides per un bombardeig o per un partit de futbol. El Gratu, pur esperit de contradicció, va triar el rugbi.

Per portar la contra i perquè, de ben petit, li agradava la forma d’aquella pilota que enganyava les rajoles, sempre amb un bot desconcertant, impossible de predir. Els pares —tant si vols com si no vols— l’havien apuntat com a la resta de nens de la classe, a jugar a futbol. No volien que el seu fill únic fos el diferent. La tutora els havia recomanat que, si no volien que el Gerard quedés penjat, marginat, va ser la paraula concreta que els va doldre, fóra bo que l’inscrivissin a jugar a futbol amb els amics de classe. A més a més, aquell curs, a primer, amb set anys, començarien a competir contra altres escoles i els nanos estaven molt il·lusionats. La mestra —que al cap d’uns mesos van saber que cobrava una petita comissió, irrisòria, per cada nen que s’apuntés a fer una activitat extraescolar— els va convèncer que era bo anar a jugar a d’altres barris, que trepitgés les aigües embassades d’altres vestidors i que veiés d’altres realitats més enllà de la seva bombolla benpensant. I, per damunt de tot, va dir-los que era fonamental, per a la plena formació educativa, inculcar-li els valors de l’esport infantil. Els pares del Gerard no es van creure aquesta fal·làcia. Ell metge, ella advocada, sabien perfectament que la companyonia, la solidaritat i l’esperit d’equip no naixerien espontàniament, com una flor, gràcies a les sortides que els tocaria fer, cada quinze dies, tots junts, quan haguessin de jugar els partits fora de casa. Sabien que, a la graderia, amb aquell grapat de pares baladrers als quals només interessava guanyar el partit i que el seu fill jugués molts minuts —no necessàriament per aquest ordre—, no hi podia néixer gaire res de positiu. Només faltava que es pintessin la cara, aquells energúmens de zona alta. Però el van apuntar igualment per dues paraules concretes que havia dit la mestra. Penjat i marginat. Van caure en el parany emocional que, amb tota la intenció, els havia preparat una tutora que la sabia llarga.

A Gerard Grau, més que els partits del dissabte —en què amb prou feines l’entrenador el feia sortir a jugar els minuts de les escombraries— el posava de mal humor haver-se de quedar a l’escola a entrenar dues tardes a la setmana. Acabades les classes i sense cap ganes, vinga a posar-se la samarreta blanca, el pantaló blau i a perseguir una pilota per un camp de futbol sala que no tenia les mides reglamentàries i que, a sobre, feia baixada cap a una de les porteries. Tot plegat, inútil.

El Gerard envejava l’Oriol Cortés, la bestiota de vuitè que tothora mastegava xiclet, uns quants cursos més gran que ell, que jugava a l’equip infantil de rugbi de la Santboiana.

Allò si que era un esport. L’Oriol Cortés, qui fos com ell, un animal africà.

Durant sis anys, d’esma i sense remugar gaire, el Gerard va jugar a futbol a l’equip de l’escola. En tots aquests cursos, va arribar a marcar una desena de gols dels quals, a l’hora de dinar, ni tan sols es recordava com els havia fet. No li interessava gens. Ho feia, com tantes altres coses a la vida, com qui menja un plat de sopa, amb normalitat.

L’única dèria, per no dir-ne obsessió, eren les maquinetes Les tenia totes i s’hi dedicava tant que, al final, no sabia si tenia més ràpids els dits o el cervell. Havia matat tants zombis, durant tantes hores, tants anys seguits, que havia deixat els cementiris buits moltes vegades. I el món, sense vida extraterrestre.

De cop i volta, però, el Gerard va tenir una nova distracció El seu cos va canviar a partir dels dotze anys, a tocar dels tretze. Els pares van intuir que se l’havia començat a pelar. Es va muscular, li va sortir pèl on no n’hi havia i, tot ell, es va anar quadrant. Va créixer. El Gerard havia agafat el costum, quatre o cinc cops a la setmana, de tancar-se al lavabo amb el joc de cartes de dones despullades que havia guanyat, a la fira del barri, fent tir al blanc amb una escopeta de balins. De deu trets, havia aconseguit fer caure sis boles i li tocava triar entre una baralla sencera de ties en pilotes, un Pluto de peluix o un cotxe teledirigit que, només de mirar-lo a l’exposició, ja s’espatllava. I, què coi, ja li havia passat l’època de perseguir cotxes. Va triar les cartes, les va demanar amb vergonya i el firaire, rosegant un escuradents pla, les hi va donar sense ni adonar-se que les estava lliurant a un menor. O potser sí que va pensar, per un instant, que li estava fent un favor a un nen que, en poques sessions, deixaria de ser-ho.

El Gerard agafava el joc de cartes que amagava a la seva habitació, darrere del gran totxo del diccionari enciclopèdic, se n’anava al lavabo petit i passava el baldó. Assegut a la tassa, deixava la capsa buida dins del bidet i feia l’estesa de les cinquanta-quatre cartes a terra, al seu davant, arrenglerades, com si hagués d’iniciar un solitari. Devien ser americanes, aquelles dones, perquè a Barcelona no se’n veien de pentinades amb aquells cargolaments, ni amb els llavis, molsuts, tan pintats.

Cada dia en triava una. Les millors tetes, el vuit de rombes.

El Gerard va saber esperar el moment. Als catorze anys i amb una bona estampa, ja en tenia prou de jugar al futbol i va convèncer els seus pares perquè el deixessin apuntar al rugbi. A l’escola treia bones notes, era un xaval fet i dret i els seus pares —ell metge amb una cigarreta als dits, ella advocada—, no van trobar arguments per dir-li que no. Després de l’Oriol Cortés, el Gerard Grau seria el segon noi de la seva escola que perseguiria la pilota de bot incert. Per primera vegada, es va sentir important. Intuïa que aquell esport li canviaria la vida.

Es va presentar al primer entrenament amb les botes de tacs reglamentàries i la foto de carnet per fer-se la fitxa federativa. Es va inscriure a la Unió de Rugbi Tibidabo —samarreta de franges horitzontals verdes i grogues i pantaló negre—, un club de barri que fomentava el rugbi i que presidia, gestionava i entrenava, en totes les categories, el mateix senyor amb una cara antiga, amb el bigoti esborrifat, els pòmuls marcats i cara de gana continuada. A Paco Arenal, un jugador de rugbi retirat pels cops i per l’edat, no li queien els anells per pintar les línies del camp, plantar els banderons i dur els nois amunt i avall en una furgoneta els dies de partit. El camp, que inicialment havia tingut gespa i s’havia anat pelant pels anys, els tacs i els entrenaments, el tenien a Vallvidrera, en un racó ventós, sense vistes enlloc. Ni al Vallès ni a la ciutat. El lloguer no era barat, però hi havia una mínima graderia de pedra i s’hi podia aparcar sense dificultats, que era el que més preocupava la mare del Gerard, que l’havia d’anar a acompanyar i recollir cada dimarts i dijous a la tarda.

Al primer entrenament, el Paco Arenal, un home arrugat pel sol que n’aparentava seixanta, ja va adonar-se que el Gratu tenia unes bones espatlles i uns peus prou ràpids. No era una bala, no era el més veloç de la seva categoria, però es movia bé, s’esmunyia amb lleugeresa i tenia una sortida prou explosiva per l’edat. Li va explicar quatre regles i cinc nocions tàctiques del rugbi, que el Gerard ja duia apreses de casa, i el va posar a la línia de tres quarts. Era evident que, per més que s’hagués enrobustit, no tenia prou cos ni prou pes per sacrificar-lo a la davantera a entomar els búfals embalats que li haurien vingut de cara.

A mesura que es va anar fent gran, i encara es va estirar una mica, el Gratu va guanyar en volum, en potència i en massa muscular. No era el més elegant de l’UR Tibidabo però tenia molt coratge, capacitat de penetració i, en els partits de competició, l’Arenal va decidir posar-lo de talonador, a jugar de 2, una posició clau en l’equip.

—El rugbi comença a l’1 i acaba al 3 —repetia sempre l’Arenal.

I al Gratu l’havien posat de 2, a la primera línia, a liderar la melé del seu equip. En la nova situació, s’hi trobava bé. Tant li tocava placar un rival, buscar el xoc, com posar la pilota en joc a la touche o talonar la melé. Sempre amb criteri. L’entrenador valorava que el noi no s’arrugués contra la primera línia contrària. El 2 sempre dóna la cara, li cridava sovint l’Arenal des de la banda. I l’entrenador apreciava, encara més, la fidelitat i les ganes que hi posava el Gratu, que en quatre anys no es va perdre ni un entrenament i no va faltar ni a un sol partit, a cap de les categories, fins a arribar a l’equip juvenil. Va ser just en aquell moment que el president-entrenador-gestor el va decidir premiar.

—Pare, mare. Us he de comunicar una cosa. Sóc el nou capità de l’equip.

Tots dos el van abraçar, orgullosos. No l’hi van dir, però es va notar. La mare va córrer a la cuina a posar una ampolla de cava a la nevera. Era la primera vegada que li sentien dir, en veu alta, que una cosa li feia molta il·lusió.

—Debuto diumenge al matí, a casa. M’agradaria que hi vinguéssiu.

A l’hora de sopar, van brindar —sense mirar-se als ulls— per la capitania del Gerard. Durant anys, aquell va ser l’últim moment de felicitat a casa dels Grau.

Semblava de primavera, aquell diumenge de tardor. L’octubre havia vingut suau i a Vallvidrera, a les onze del matí, no s’hi veia cap núvol. L’UR Tibidabo, amb la samarreta groga i verda, va deixar que els dimonis del Ràcing Sant Feliu, vermells de dalt a baix, saltessin primer al camp.

Era un costum de l’equip local per mirar d’intimidar. Era, en realitat, una superstició del Paco Arenal que li venia de la seva època de jugador. Quan l’equip visitant, fossin més bons o més dolents, ja s’escalfaven sobre el camp, els titulars de l’equip del Tibidabo es posaven a saltar, tots alhora sobre les rajoles del passadís del vestidor al terreny de joc. Saltaven fent repicar els tacs, amb ganes. Croc, croc, croc, croc. El ressò de les botes, amb els salts cada vegada més ràpids, tenien alguna cosa de desafiament, d’amenaça i, també, de ritu tribal. I, més encara, acompanyats rítmicament per aquells sons guturals tan poc sofisticats.

—Cara o creu? —L’àrbitre havia sortejat el camp mitja hora abans del partit, al vestidor, després de la revisió de tacs.

Tot i que era un partit de juvenils, l’àrbitre semblava de debò. Anava ben planxat, de roba i de pentinat, feia olor de liniment i, amb la mà esquerra, subjectava una pilota Gilbert, blanca, neta, que semblava per estrenar. Els capitans es van donar la mà i també van encaixar amb l’àrbitre, que els va dir unes paraules —«juguin net, disciplina i que tots puguem disfrutar»— a les quals, en aquell moment, no van donar cap importància. Quantes vegades en Gratu havia somiat ser protagonista d’aquell cerimonial privat. Va triar cara. El capità del Ràcing —del Sanfeta, que era com es coneixia popularment l’equip del Baix Llobregat— va tirar la moneda i va sortir creu sense que ningú, en aquell moment, pensés que podia ser un mal averany.

—Pit i collons, nois! —Va ser l’última consigna intel·ligent que els va donar, des de la banda, un Paco Arenal a qui ja se li havia posat cara de partit.

A la graderia de pedra, s’hi aplegaven una cinquantena de persones, bàsicament familiars dels joves jugadors, que van llançar quatre crits d’ànim així que la bola oval va començar a volar. Els pares del Gerard hi havien anat amb els diaris sota el braç, per si s’avorrien.

El primer xut el va fer l’UR Tibidabo. Els dimonis de Sanfeta van rebre més enllà de la línia de vint-i-dos i van començar l’atac. Eren bons. Semblaven més fets i drets que els jugadors verd-i-grocs del Tibidabo, que mostraven il·lusió i ganes sense que aquestes característiques semblessin, al minut u de partit, dues virtuts. En un tres i no res, els del Ràcing havien passat de mig camp. El seu joc de continuïtat, de passades curtes i penetracions era, gairebé, una coreografia mil vegades assajada. Era la manera de desgastar ràpidament, però metre a metre, l’equip rival. En dues esgarrapades més ja es plantaven massa a prop de la línia de marca del Tibidabo. Paco Arenal, desesperat, veient-se a venir el xàfec, no sabia què dir per frenar aquells búfals que els estaven passant per damunt.

Als quatre minuts de joc, després d’un atac molt ben trenat pels visitants, el número onze del Ràcing Sanfeta, un noi que portava els pantalons vermells tan amunt que només se li veien cames, va iniciar l’ofensiva. Era una locomotora embalada, que corria amb els genolls molt amunt. Sense que ningú no el pogués aturar, va travessar la línia d’assaig, però, un cop allà, subjectat dins la zona de marca, no va poder terrejar i plantar la pilota. L’Arenal va aplaudir aquell placatge del jugador que, amb el seu cos, heroicament, havia impedit que la pilota toqués a terra.

L’àrbitre, a l’instant, va fer sonar el xiulet per aturar la jugada.

—Melé a cinc per als vermells —va cridar mentre, amb molta pràctica deixava caure el xiulet del llavi i assenyalava, amb la mà dreta, el lloc exacte on s’havia de reiniciar el joc.

Es van preparar per a la melé a cinc metres de la línia d’assaig. El Gratu, esperonant els seus companys com un milhomes: «No ens entraran a marca…». Primer van agafar-se els vuit jugadors de cada equip i van esperar les dues primeres indicacions de l’àrbitre.

—Flexió.

Es van ajupir, lleugerament, a punt per a la topada. El Gratu al mig, al davant, agafat als seus pilars, mirant als ulls el talonador contrari.

—Tocar.

Tots els pilars van agafar la distància reglamentaria amb el braç lliure i el van enretirar per preparar-se per al contacte imminent.

—Joc!

A l’instant, van encaixar els cossos d’un equip i de l’altre com un trencaclosques perfecte. La col·lisió es va sentir des de la graderia.

El mitja melé del Ràcing de Sant Feliu es va ajupir per introduir la bola. El Gratu, amb el seu cap acoblat entre el pilar i el 2 del Sanfeta, serrava les dents i mirava d’empènyer amb coll i barres.

—Pels meus collons que no passen —s’esgargamellava el Paco Arenal, amb poca fe i amb menys ganes, encara, de mirar una jugada a cinc metres de la seva línia de marca i amb pilota per als rivals. «Quin diumenge m’espera», va pensar. No ho sabia prou.

Sense pressa aparent, el 9 del Ràcing, amb més cos de ciclista que de jugador de rugbi, va introduir l’oval a la melé amb la incertesa de qui posa un suflé al forn sense saber si pujarà o no. El talonador vermell va poder tirar la pilota enrere amb un joc de peus molt estudiat. Amb els tacs clavats a terra, els vuit davanters de cada equip miraven d’avançar amb totes les seves forces mentre de la melé s’aixecava un nuvolet de pols de tant triscar els uns i els altres. Just al moment que el 8 del Ràcing estava a punt de treure la pilota, la melé es va vinclar. L’iglú humà desconstruït. Els sis jugadors de primera línia es van enfonsar i van anar, tots alhora, de cap a terra. L’àrbitre va xiular mentre els jugadors de darrere de la melé continuaven empenyent, com si fos l’enunciat d’un problema de física, amb forces contràries. Els quatre pilars i els dos talonadors, amb el Gratu enmig de tots, van quedar amb el cul enlaire, el cap a terra i el clatell girat. El Gerard, a l’instant, va sentir com una cervical li cruixia més del compte. Es va quedar de genolls i ja no es podia posar dempeus. Al seu voltant, de mica en mica, es van aixecar la resta de jugadors que s’havien enfonsat amb la melé. Els del Sanfeta s’alçaven amb la il·lusió de tornar a intentar una marca que tenien a tocar. Els del Tibidabo, amb l’orgull d’haver sabut defensar el primer intent rival. El Gratu, però, no s’aixecava. Havia quedat sol a terra, estès. Els seus pares es van posar drets, d’una revolada. Els seus companys van pensar que de seguida s’alçaria i que el capità tornaria a liderar la melé amb les urpes. El primer a adonar-se que el Gratu no es movia va ser el Paco Arenal, que va saltar al camp sense el permís de l’àrbitre. El dolor que sentia el jove era esgarrifós. El temps s’havia aturat i semblava que no hi sentia. Tot, al seu voltant, passava amb sordina, tot ho percebia en una nebulosa, com si des que s’havia plegat la melé tot passés molt lluny d’ell…

—On et fa mal?

—A tot arreu… Molt mal… —pràcticament no tenia ni veu, pel dolor.

—On et fa mal?

El Gratu es va adonar, quan va voler dir «aquí», que no podia moure els braços. Li pesaven molt. Com si les extremitats les haguessin posat dins d’un bloc de ciment. En aquell mateix moment, quan l’Arenal es va posar les mans al cap mirant la graderia, el Gratu —no li preguntis per què, potser perquè el seu pare era metge— va intuir què li passava.

Els seus companys van anar a veure què tenia i a dir-li: «va Gratu, collons, ja veuràs com no serà res». El massatgista del club també va saltar al camp a veure si podien reanimar-lo. La llitera, tot i que els va semblar que tardava un munt, no va trigar gaire.

El seu pare, metge, tota l’estona al seu costat, no hi va poder fer res. La seva mare, advocada, tampoc. Cap dimoni no li va demanar disculpes perquè la melé s’havia enfonsat i prou. Ningú no va considerar que fos culpa de ningú. Ni en el moment de la jugada ni quan el Gratu feia minuts que era a terra esperant l’ambulància, ni en els mesos, duríssims, que van venir després. L’àrbitre tan sols es va limitar a reflectir-ho a l’acta del partit. Va ser un accident del joc. L’esport té aquestes coses. Mala llet. Molta mala llet. Tothom va estimar-se més deixar-ho així. Ni tan sols l’Arenal, per més nits que hi va donar voltes, no podia tenir la certesa de per què la melé s’havia derruït de cop i volta. I mira que, pel seu cap, la imatge de la jugada li havia passat vegades i més vegades, des que havia conegut l’abast de la lesió després de la primera operació, d’urgències.

El Gratu havia quedat tetraplègic.

Durant més de dos anys només podia moure el cap. I portar la contra, això sí.