1

Una amenaça gens subtil

—Sempre havia pensat que el meu assassí duria barba.

»Un home fort, d’una barba espessa, negríssima, venia cap a mi, de cara, en un carrer estret, i no em deixava passar. Devia tenir uns cinquanta anys, m’agafava i ja no em podia escapar. De petit ho somiava moltes vegades. I sempre acabava igual. Em despertava mort. Després, suat de por, travessava el passadís i me n’anava a dormir al llit dels pares. Deveu pensar: què m’explica ara aquest, en la situació en què està? La realitat és que la meva història, el que em va passar el diumenge 25 de març de 2012, va tenir poc a veure amb cap premonició infantil. Duia barba, sí. I prou. Potser rondava la cinquantena, però no ho sé… Tal vegada eren quaranta, o menys. Però ni em va venir de cara ni era un carrer estret. Em va atacar per l’esquena, a mitja tarda i en un garatge. Al pàrquing públic de la Gardunya. Els covards actuen en pàrquings i amb la cara tapada. Com els assassins del Lluch. Com els segrestadors del Quini. A mi em va sortir de darrere una columna quan estava obrint el cotxe, amb la clau en una mà i amb la targeta a la boca. Tot plegat va anar per terra. A l’instant me’l vaig trobar a sobre, escanyant-me per darrere amb un braç i posant-me un ganivet al coll amb l’altre. Vaig notar, de seguida, que un raig de sang calenta em queia al damunt del pit. M’hi vaig resistir, vam forcejar. Amb el braç, estirant-lo cap enrere com vaig poder, li vaig intentar treure el passamuntanyes i va ser aleshores quan vaig notar que, agafant-me fins a ofegar-me, reduït com em tenia, la seva barba em fregava el coll. Era pitjor que el malson. Era tot nervi i múscul. I devia ser una mica més baix que jo. M’envestia amb la seva mandíbula i tornava a notar, una vegada i una altra, la seva barba fregant al meu damunt. Tenia un alè fort, pudent, d’haver menjat cogombre. I no recordo gaire res més, però aquella olor em va quedar encara que la policia digui que és un detall irrellevant.

»Cridar no em va servir de res. No hi havia cap policia enlloc. I encara menys en diumenge. On són quan els necessites? La pregunta que es fa tothom, jo també me l’estava fent quan, en plena baralla, vaig rebre una patacada que em va estavellar contra el retrovisor d’una furgoneta que era dues places més enllà. I en aquell moment precís, a tres quarts de cinc en punt segons va escriure el conductor de l’ambulància, vaig caure rodó i vaig perdre el coneixement. Quan va arribar l’equip d’emergències, el meu assassí ja no hi era. Es devia pensar que ja havia complert l’encàrrec deixant-me morir en el bassal de la meva pròpia sang.

»I aquí estic. Una setmana més tard, ja em veieu. Immobilitzat de cervicals en avall. Sense maquillar, però amb prou forces per anunciar una cosa. —La càmera va fer un zoom lent, per tancar el pla sobre la seva cara, amb un ull de vellut que havia quedat inexpressiu sense vida—. Ningú no em farà callar. Me’n sortiré i et trobaré. T’he de dir que et trobaré i descobriré qui hi ha darrere teu i, des de la tele o des d’on sigui, ho explicarem tot. Siguis qui siguis, no te’n sortirà. Al final —va esforçar-se a esbossar l’única mitja rialla de tot el vídeo—, al final, se sabrà tot.

—STOP?

—Què tal?

—Impactant.

—No m’ha quedat massa…

—Gore?

—Llarg?

—No ho crec… —el Gratu, amb les seves dificultats de desplaçament, va posar l’ull al visor—. Dos minuts i mig.

—Qui mira un vídeo de dos minuts i mig a Youtube?

—Depèn. Aquest es fa d’allò… I més sent tu qui ho diu. Vols que el repetim? Però per al meu gust té força, i espontaneïtat.

El Dani, enguixat de dalt a baix, ja havia fet prou esforç per incorporar-se al llit i forçar unes cordes vocals que, fins feia dos dies, havien quedat mudes per una ganivetada que havia de ser mortal.

—Quan el penjaràs?

—Mitja horeta i ho tenim. —El jove ajudant va treure un USB de la càmera—. Com el titulo?

—Què et sembla?

—The mummy.

—No em fotis riure, hòstia…

—La mòmia, tercera part.

—Va…

No podia més. Amb la carcanada adolorida, cada respiració el comprimia contra la cuirassa. Hi ha ocasions —i els hospitals en són plens— en què riure és una tortura.

Dani Santana, el presentador que s’agradava més al plató que a la vida, hauria d’estar una temporada fora de pantalla. Ningú no s’atrevia a aventurar quant de temps. No era prescripció facultativa. Era un intent d’assassinat. Una amenaça gens subtil. Una putada.