15

Amb lletra de metge

La Sílvia Molina, amb el seu millor vestit, va desembolicar el paquet amb cura per no estripar el paper. Va calcular, a cop d’ull, que al damunt de les dues llarguíssimes taules que tenia al seu davant, parades com per a un casament, potser hi havia un centenar d’embalums idèntics al seu. Un per a cada convidat. Aquell estoig rectangular —potser un bolígraf; a tot estirar, un rellotge— l’havien col·locat simètricament, a mig camí entre els plats i les copes, embolicat amb paper negre, setinat, de botiga cara.

—Mira que bé, quin detallet. —No només hi havia un bolígraf—. Caram.

Era el joc complet, amb ploma estilogràfica i un llapis portamines.

—Hi hem fet gravar el nom de cadascú…

—Tà bé… Perquè no ens el manguin —va alliberar el boli de la goma que el subjectava—. A la consulta vola tot.

Va provar-lo, escrivint a l’anvers del paper del regal, l’únic paper que va trobar a mà. Prodemax, una al dia, amb el sopar. La Sílvia Molina ho va escriure amb lletra de metge. Era el seu ofici, des de feia disset anys, com a psiquiatra clínica.

—Blau. Perfecte. Els Montblanc guixen de cine…

—Hem fet el joc granatós per a les dones i el negre per als homes.

L’Hugo Serra Calcavecchia, prim pels nervis de venedor, tenia cura de tots els detalls, des de la copa de xampany de benvinguda per rebre el centenar llarg de psiquiatres i neuròlegs de Barcelona que ell mateix, en persona, havia aconseguit dur fins a París. S’havia entretingut a anar-los a trobar un per un, i a perseguir-los, i a fixar la data, i a comprar i repartir els bitllets i tota la mandanga, però no li havia costat gaire de convence’ls. Qui més qui menys, ja coneixien l’Hugo Serra Calcavecchia com a insistent visitador de XAK Farma, una de les deu multinacionals farmacèutiques amb més facturació.

—Vols venir a París? Farem un sopar de gala per presentar els avenços científics d’un antidepressiu d’última generació. —París els obria els ulls. Fer-ho en nom de la ciència era l’excusa perfecta—. Hi haurà una conferència del doctor Palau del Pozo, ja saps… L’eminència. El catedràtic que acaba de tornar del Massachusetts Merda Seca Institut. —Tothom li reia l’acudit. En cas de titubeig, de no arrencar el sí de seguida, l’Hugo Serra desembeinava les paraules màgiques—. Et convidem a tot.

A XAK Farma estaven encantats amb l’Hugo Serra. Era un dels quaranta delegats comercials que, en els últims dos anys, s’encarregava dels antidepressius. Espavilat com era, amb trenta-tres anys havia aconseguit fer-se amb l’àrea de la gran Barcelona —quatre milions i mig de guillats potencials— i havia convençut l’empresa de muntar-ne una de sonada, «que els metges se’n recordaran per sempre més», els havia assegurat. Per a aquella expedició, tenia pressupost per convidar dos-cents metges, n’havia aconseguit convocar més de cent cinquanta i, a l’hora de la veritat, cent quaranta pocs van agafar l’avió de divendres a la tarda per tornar diumenge a Barcelona, amb l’últim vol de nit. D’entrada, un èxit. Calia que no li passés com quan, a la seva feina anterior, en una altra empresa de la indústria farmacèutica, havia convidat una dotzena de metges a tutti pleni a Amsterdam per a un congrés europeu d’hipertensió i, un cop allà, cap dels metges no va aparèixer ni un sol dia pel pavelló de la reunió. El darrer matí, això sí, els va recollir amb pinces al hall de l’hotel per facturar-los dins de l’avió i, follats i desfogats, tornar-los cap a casa. L’Hugo Serra es va assegurar que, aquesta vegada, no li passaria el mateix.

Els bons hotels, a París, fan una olor pròpia. Barreja imprecisa de perfum de vestíbul, moqueta i croque-monsieur. Al Cafè de la Paix, als baixos de l’hotel Intercontinental, a més a més, s’hi ensuma crema de llet, tòfona i tendresa. L’Hugo Serra havia llogat —en nom de XAK Farma— el saló privat més gran del restaurant, al primer pis, amb unes finestres petites, d’arc rodó, molt franceses, que donaven sobre el teatre d’òpera més ben col·locat per a les fotos, al capdamunt de l’avinguda que neix al Palais Royal i que mor al Palais Garnier. A mesura que els doctors i les doctores, tant de la sanitat pública com de consulta privada, de totes les edats i nacionalitats, anaven entrant al menjador del banquet, tres cambrers els oferien, a cullerades de plata, un tastet de caviar iranià. Després, cadascú trobava el seu lloc a taula i desembolicava el joc de llapis, boli i ploma amb el seu nom abans de seure a menjar un foie poelée i d’altres pecats.

L’Hugo Serra, amb un gep lleu, d’asmàtic, no era la primera vegada que muntava un festival a París. Sabia que a una hora i mitja d’avió, amb els encants de la ciutat i la seva gastronomia, els doctors hi tenien una especial tirada. París sempre fa il·lusió. Tres o quatre vegades l’any, hi acompanyava metges, en petits grups, d’un hospital o d’una clínica concreta, però mai no havia muntat una presentació tan a l’engròs com la de Prodemax.

La depressió és la malaltia mental més freqüent al planeta i, a Espanya, XAK Farma calculava que hi havia uns quatre milions de depressions diagnosticades. El director de la companyia, un suís que mastegava molts idiomes però que no en parlava cap de bé, havia advertit a tots els treballadors que XAK s’hi jugava molt amb un nou medicament ètic, que tenien la patent per a deu anys i que ho havien d’aprofitar. Durant aquest temps viurien sense la competència d’un equivalent genèric més barat i hauria de servir per amortitzar tot el que portaven invertit en recerca, desenvolupament, màrqueting i, sobretot, per fer-hi negoci, que d’això es tractava. Parlava malament, però les idees les tenia clares.

El doctor Palau Merda Seca del Pozo sí que parlava bé. Era un comunicador crònic. Ningú no li discutia els èxits acadèmics. I, tan rellevant com això, tothom es rendia a la seva capacitat —entrenada— de transmetre coneixements. Quan ell parlava, l’escoltava tothom. De la Sílvia Molina a l’Ignasi Sicília i tots els altres psiquiatres i neuròlegs que, al cap de tres hores de ser a París, se sentien tractats a cos de rei. L’Hugo Serra, que sabia el nom de cadascun i el centre on treballaven, fos a la pública o a la privada, fossin nacionals, estrangers o argentins com la seva mare, havia demanat al ponent que l’exposició no passés de vint minuts. Tips i beguts, intuïa que l’atenció dels seus convidats, a aquella hora, no donava per a gaire més. La jugada era clara. El doctor Palau del Pozo feia el discurs bonic i ell passava el rasclet. No era difícil. Amb elegància, xerrameca, una mica de literatura mèdica i un talonari a punt, era fàcil convèncer els metges perquè receptessin el seu medicament a pacients, és clar, que ho necessitessin.

L’Hugo Serra sabia que el seu pare, venedor d’enciclopèdies a domicili durant tota la vida, ho havia tingut més complicat. Infinitament més. Replà per replà, a porta freda, era molt difícil d’encolomar l’Encyclopædia Britannica a tot de gent que, a meitat dels vuitanta, ni tan sols sabia anglès. Era d’un mèrit enorme, només a l’altura de xarlatans amb una capacitat de seducció remarcable. I el pare, el Pedro Serra, n’era un, que a finals de mes es treia molt més en comissions per cada enciclopèdia venuda que en el sou en si mateix. El pare Serra era molt viu i l’Hugo havia aprés a ser un llenguerut com ell, proveït d’un desvergonyiment gairebé infantil. Net i polit, trucava al timbre i sabia que, si aconseguia passar de l’estora i posar un peu al rebedor, tenia la venda feta. Trigaria més o menys, però no se li escaparia. Tenia un truc, entrenat amb els anys d’ofici, que no fallava gairebé mai. Cada vegada que l’atenia una dona que era sola a casa i li acabava dient «em sembla molt bé, m’interessa molt però ho he de consultar amb el meu marit», ell tenia l’artilleria a punt: «De debò que vostè, a finals del segle XX, encara ha de demanar el permís al seu marit per poder comprar uns llibres?». Moltes dones s’havien alçat d’una revolada, havien obert un calaixet del secreter, en treien el talonari i li firmaven el xec allà mateix. Patapam. Als homes que estaven sols, el Pedro Serra també sabia com arraconar-los. Així que el marit, després de sentir tota l’explicació, no s’acabava de decidir si comprar o no l’enciclopèdia i, pensant que es trauria aquell pesat del damunt, posava l’excusa de sempre («ho vull consultar a la meva dona i en tot cas ja li trucarem»), el pare de l’Hugo ensumava la sang i es llançava a la jugular. Tancava la maleta de venedor i, fent com per marxar, li etzibava despectivament: «Així vostè també és un calçasses, un d’aquests que no pot prendre decisions sense el permís de la seva dona. No ho hauria dit mai». L’orgull de mascle quedava tan ferit que aquell home, a l’instant, feia un gest resolut amb la cartera i, allà mateix, vist i no vist, comprava els trenta-dos volums d’una enciclopèdia que no obriria mai i que ni tan sols sabria on collons entaforar.

L’Hugo Serra Calcavecchia, que s’havia matriculat a farmàcia però que no havia acabat la carrera, com tampoc mai no havia acabat mai cap llibre però en tenia prou d’espigolar d’aquí i d’allà per saber de què anaven, n’havia après molt, del seu pare. Però, certament, en les converses de sobretaula amb la família, admetia que ell ho tenia molt més senzill. No havia de vendre res. El metge tampoc no li havia de comprar res, ni desemborsar un sol euro. Al contrari, tots en podien guanyar uns quants. Un «win-win», en deia. Tan sols es tracta de donar a cada pacient el que necessita i, per a segons quin tipus de depressió, els investigadors de XAK Farma havien descobert que res com el Prodemax, vint-i-cinc mil·ligrams cada nit, durant sis o vuit setmanes de forma continuada. Així ho havia assegurat a l’hora del cafè, des del faristol estant, l’eminent doctor Palau del Pozo, el psiquiatre mediàtic que, per sis mil euros (meitat en blanc, meitat en negre), va presentar el medicament com si l’hagués tastat. El seu Power Point científic ho deixava molt clar. El Prodemax és un antidepressiu d’última generació, el més evolucionat entre la seva gamma de medicaments perquè és més eficaç i genera menys efectes secundaris. L’agomelatina 25 mg DCI és agonista dels receptors de melatonina i antagonista dels receptors serotoninèrgics. Afavoreix l’alliberament de dopamina i noradrenalina i, a diferència dels inhibidors selectius de la recaptació de serotonina, no afecta la concentració de serotonina extracel·lular. El que fa també, i això és molt important, és resintonitzar o regular els cicles circadiaris, com ara els de la son. En resum —l’última pantalla del Power Point ho deixava molt clar—, té una toxicitat baixa, no crea addicció, no provoca somnolència, no resseca la boca. «I per entendre’ns», els va dir en Merda Seca, «el que tots us esteu preguntant: Prodemax no fa disminuir el desig sexual». Aquí es va produir el primer aplaudiment ebri per part del centenar llarg de comensals que l’escoltaven després de degustar xampanys, bordeus i conyacs de qualitat.

Acabat el sopar, començava la feinada de valent per a l’Hugo Serra Calcavecchia. S’havia de multiplicar —o dividir, segons com es miri— per arribar a tot arreu en la seva tasca de relacions públiques amb els qui volien continuar la festa. Els negocis, els deixava per Barcelona. A París només s’ho havien de passar molt rebé. S’emportava de copes els que encara volien anar de copes, i tornava a l’Intercontinental a recollir un altre grup amb necessitats sexuals més evidents i els menava a un local, al bulevard dels Caputxins, on per cinquanta euros per barba s’asseguraven un gintònic i un clau. Ell, amb la Visa de XAK Farma, pagava per a tots. A última hora, encara va acompanyar tres psiquiatres homosexuals a un lloc singular que va pensar que els podia agradar. Era un bar amb una dutxa al bell mig del local on, a qualsevol hora del dia, sempre hi havia algun client que es despullava, es dutxava, s’ensabonava i s’esbaldia davant la mirada, febril o insulsa, de la resta de parroquians.