21

Rebentaràs totes les audiències

L’Eva Bosch, quan trobava una pista, no s’estava per brocs. Es va presentar a l’Institut Stoner vestida d’uniforme, amb l’iPad a sota el braç, i va buscar el Dani Santana fins que el va trobar, al jardí terapèutic llegint l’última novel·la de John Verdon.

—Sé el que estàs pensant?

—Molt bona.

—Me la vaig cruspir en un cap de setmana.

—La policia llegeix llibres de policies? No ho sabia.

—Com a criminòloga, sí. Aquest és interessant. Pensa un número de l’u al mil?

—…

—Digue-me’l.

—Quatre-cents quaranta-set.

—És el teu pin del Barclays Bank?

—És la data de naixement de la meva tieta. Ho sento. L’abril del 47.

El Santana va posar el punt al llibre i el va tancar. No li agradava que la policia sabés on tenia el compte corrent i que la intendent en fes aquesta demostració tan a la valenta.

—What’s up?

—Hem estat mirant qualsevol rastre dels quinze dies abans de la teva agressió.

—De l’intent d’assassinat. Sí. —El matís no era fútil per al Santana—. I?

—Vull que miris això.

L’Eva Bosch va treure l’iPad de la funda de pell i el va obrir. Al Dani, sempre li havien cridat l’atenció les mans cuidades de l’Eva Bosch. A l’instant, van aparèixer les imatges que la intendent de la policia duia preparades.

—És un caixer de Barclays, de la Diagonal. Tretze dies abans que t’ataquessin al pàrquing.

—Ja ho veig.

—No és la teva oficina.

—Ja sé on és, gràcies. Ja em sé reconèixer.

—Sí, ja ho entenc. La pregunta és qui és aquest noi que t’acompanya?

—El meu nebot.

—Dani… Ho hem comprovat. Ets fill únic, no estàs casat. Tu no tens nebots. Per què treus diners i els hi dónes? T’estava atracant? Anava amb tu? De què coneixes aquest noi?

—Si vols que et sigui franc: no el conec de res.

—I li dónes mil euros? A la cadena del braç hi posa Òscar. Òscar què més?

—No ho sé. Et juro que no ho sé. —El Santana no sabia com sortir-se’n. L’havien intentat pelar a ell i era ell qui, amb aquell interrogatori, se sentia culpable. El Dani va prémer l’STOP de les imatges i la pantalla va tornar al negre. Va decidir jugar fort—. Mira, Eva, de la meva vida sexual no n’has de fer res, d’acord? —L’Eva, en el camí de la comissaria a l’Institut Stoner, s’ensumava que havia de ser una cosa així—. Però t’asseguro, Eva —va continuar el Santana aguantant la mirada a la policia—, que no té res a veure amb aquest cas.

—De la teva vida sexual no n’he de fer res, tens raó. Ni que una tarda et costi aquesta morterada. —Va empassar saliva—. No n’he de fer res, a no ser que sigui amb un menor d’edat.

El Santana, de ferro colat, va preferir embolicar encara més la troca abans que dir la veritat.

—I si et dic que té més de setze anys? I que va ser consentit?

—Estimat Dani, a la meva feina he vist de tot. Ja no m’esgarrifa res, però, pels anys que fa que ens coneixem, deixa’m dir-te una cosa: de tu, no m’ho esperava. De tu, no.

La policia no va poder dissimular la seva tristesa. El periodista va alçar les espatlles, resignat.

—Esborra aquestes imatges, Eva. No m’agradaria veure-les al telenotícies.

La seva trobada amb l’Òscar, que ni volia ni podia explicar, havia començat de la manera més normal. Passa tres mil vegades al dia arreu del món: un desconegut assetja un famós pel carrer.

—Perdona, em pots firmar un autògraf?

El Dani Santana no tenia un no per a ningú. Li recava haver-se d’entretenir, a peu dret, a buscar un bolígraf per alguna butxaca i escriure «Sort», amb un signe d’admiració, i firmar. Aquell jove que semblava que l’esperés a la sortida del gimnàs, a sobre, venia amb exigències.

—Posa-hi «Per a l’Òscar».

—Sisplau —va dir baix baixet el Santana.

Al Dani no li costava res fer feliç un marrec que ni tan sols havia mirat de reüll. El fotia, però, la mala educació. Mentre ell destapava el boli, el noi el va agafar a contrapeu.

—Vols informació boníssima sobre Historyland?

L’instint periodístic del Santana es va activar a l’instant. Aleshores sí que va mirar el jove que l’havia aturat. Serrell negre cap a una banda, prim, torrat. Un altre friqui, va pensar, i se’l va prendre de broma.

—Tens informació, tu?

—Boníssima, ja t’ho he dit. Saps què significa la M de Roberto M. Faura?

«Per a l’Òscar. Sort! Dani Santana».

—Té. —I va tapar el bolígraf—. Roberto Maria suposo.

—És la M de marica.

—Ja. I tu ho saps del cert.

—Jo me l’he tirat.

—Al Faura? Tu? No desbarris.

L’Òscar es va treure un llapis de memòria de la butxaca, en forma de robotet de Lego, i l’hi va posar a la mà.

—I això?

—Les proves.

—Les proves de què?

—Que me l’he tirat del dret i del revés.

—Va nano, va.

—Tinc cara d’inventar-m’ho?

El Dani el va tornar a repassar, severament. De cop i volta, li va començar a donar credibilitat.

—Són fotos?

—Gravat en vídeo —l’Òscar, molt segur de si mateix, semblava que no tingués dubtes.

—Tu has vist moltes pel·lícules, noi.

—Amb això rebentaràs totes les audiències.

—Depèn de què hi hagi…

—Et va bé el cul en pompa d’un dels homes més rics del món, a punt de ser sodomitzat?

—Per favor… —Li feia angúnia que algun passavolant de carrer sentís aquella conversa—. Si és el que dius, no es pot emetre.

—Hi ha moltes maneres de fer-ho córrer.

—Saps què és la intimitat, tu? La privacitat? L’ètica? Et sona la paraula ètica?

—I tu saps què és poder destruir l’home que es vol carregar el país?

—A costa de què, d’ensenyar un vídeo on surts tu, un menor d’edat despullat? Encara me les carregaria jo…

—Qui t’ha dit que hi surto? Et penses que sóc…

—No arribaràs gaire lluny fent xantatges. —El Santana el va interrompre sense embuts—. Has pensat que aquest home et pot matxacar?

—Tu només fas bones preguntes quan vas maquillat, Santana?

El nano sabia ferir. Allà, a peu dret, sense focus, sense guió i sense saber per què, el Dani va començar a fer una entrevista a l’enigmàtic marrec.

—Qui t’envia? És evident que això no ho fas sol…

—Per què no?

—Quants anys tens?

—No prous. Podem empurar el manito per sempre més.

—I tu què hi guanyes?

—Què hi va guanyar la gorda que es va tirar l’Strauss-Khan?

—Allò va ser un muntatge per fer caure el director del Fons Monetari, un home que anava directe a ser president de França.

—Un muntatge? Potser sí. Però se la va tirar. Amb set minuts es va tirar la dona de la neteja del Novotel i fora…

—I a tu, què et va caldre?

—Dues hores llargues i amagar les dents. —L’Òscar va veure el Santana esblaimat. El moment requeria una precisió tècnica—. Per no encetar-lo.

—Mira, noi, tot això em fa molt fàstic. Començant per tu.

—Un periodista a qui donen la notícia de l’any i no la vol? Felicitats, Santana, m’esperava més de tu.

L’Òscar va fer per marxar, arrencant el llapis de memòria de la mà del Dani. El Santana, instintivament, va cloure el puny. Tots dos van intuir, amb aquell gest reflex, que hi podia haver un punt d’interès mutu.

—Com puc saber que no m’estàs aixecant la camisa?

—Vols saber quin dia es col·locarà la primera pedra de Historyland?

—No et passis de llest. —La mà nerviüda del Dani havia retingut el petit robot de verd de Lego—. Tothom sap que encara no hi ha data.

—El 19 de maig. He brindat amb el Faura per això. Què més vols saber?

El Santana buscava contradiccions, algun titubeig en el jove misteriós.

—I digue’m, per què jo? Per què m’ho passes a mi?

—Perquè li he preguntat al meu pare quin era el periodista menys imbècil de tots. —El Dani Santana no suportava que el raspallessin. Res no el treia més de polleguera que el fals elogi. Va fer un silenci llarg. Sabia que, com qualsevol entrevistat, el noi tard o d’hora continuaria xerrant. I l’Òscar, per més murri, per més fatxenda, per més altiu que fos, que ho era, no en va ser una excepció—. M’han dit que tu fas programes atrevits. Alguna vegada t’he vist al Crònica 10. Quin dia ho fas?

—Els diumenges. Cada diumenge a la nit.

—Per això el veig poc. Normalment estic follant.

El Santana va fer com si no hagués sentit la fantasmada. Certament, el to i la desimboltura del noi estaven fora de qualsevol paràmetre.

—Ho veig tot molt estrany. Què en vols treure tu, de tot això?

—Si m’ho compres i m’ho pagues ja en tinc prou.

El Dani, aleshores sí, va deixar anar el robot de memòria.

—Amb mi t’has confós, guapet. Encara has de menjar moltes sopes per entendre com va això.

Quina ràbia li va fer a l’Òscar que un altre home més gran que ell, per perdonar-li la vida, li tornés a dir «guapet». Quina malícia.

—Per dos mil euros és teu.

—Va home, va… Dos mil euros.

—Per la meitat.

—Ell sap que l’has filmat?

—Tinc cara de tonto?

—Acompanya’m al caixer. N’hi ha un aquí a la vora.

Aquell vespre, a última hora, el Dani va tornar trasbalsat a la redacció. Va tancar-se al despatx, va mirar les imatges a l’ordinador i, amb pocs segons, en va tenir prou. El Faura, de quatre potes, es reconeixia perfectament. Ni tan sols es va fixar que, amb la depilació concèntrica, ara sí ara no, semblava el cul d’una zebra. Va prémer l’STOP. Va fer passar la Raquel al despatx i, embalat com anava, li va demanar que l’endemà, sens falta, s’encarregués de fer una cosa. Va treure el pendrive de l’ordinador i el va deixar sobre la taula.

—Que mono —va saltar la Raquel en veure aquell robot petit de color verd—. Me’n faria un clauer.

—No en fotràs res. Ni miraràs el que hi ha dins. Promete’m que mai no miraràs què hi ha dins.

L’encàrrec va ser precís. Havia d’agafar el llapis i anar-lo a dipositar en una caixa de seguretat d’una entitat bancària que ella obriria al seu nom. Ell ni tan sols volia saber en quin banc ho guardaria.

—I no me’n diguis mai més res, sents?

Les instruccions del Dani continuaven. Clares, taxatives. D’una rotunditat desacostumada. Tal vegada per suavitzar el que anava a dir, potser per no fer-la patir, es va aixecar i li va fer un petó als llavis.

—És molt important, Raquel. Si la dinyo així, de mort natural, deixes que el llapis es podreixi allà dins. Només si em pelen ho pots mirar. Ho has entès, oi?

La Raquel, preocupada, ni va notar el petó. L’endemà, tal dit tal fet, dissimulant el trasbals, es va posar el seu vestit jaqueta més elegant i se’n va anar a les torres negres. Hi va llogar una caixa de seguretat. Va triar la mida petita, com de capsa de sabates. Hi sobrava espai pertot arreu. Si fa no fa, va pensar, com a la seva vida.