12

Que comprés, que gastés, que resés

—Ara?

—Tampoc no és tan tard… —no li calia mirar el rellotge per saber que eren tres quarts de deu.

—Per anar a veure uns terrenys, sí. —I, amb veu maternal, l’hi va voler treure del cap—. No hi veurà res, a aquesta hora.

—En quaranta minuts sóc allà. Hi vull anar, i s’ha acabat.

El Bobby Faura no era home de donar explicacions. I menys encara a la Belita, l’eficient secretària que l’acompanyava des de l’oficina de Mèxic per arreu del món. Estava convençut que si a la vida i als negocis hagués donat gaires explicacions no hauria arribat a sortir a La Llista. Creia que si hagués consultat massa, si s’hagués envoltat de mestretites que li haguessin dit: «Roberto tira per aquí», o «senyor Faura jo això no ho faria», o més aviat «ho hauria muntat d’una altra manera», no hauria construït l’imperi Tinubu de telefonia. El seu criteri era el bo. I, si no ho era, com a mínim s’equivocava amb la seva pròpia idea. Res no es perdonava menys que equivocar-se amb el criteri dels altres. Tant per tant, pixar amb la seva. Aquella nit, després de sopar a cremadent, reclòs a la seva suite colonial de l’Hotel 1898, amb una maleta de feina al damunt de la taula, despatxant trucades i gestions amb la Belita, va decidir anar a Malla, per veure-ho de nit, sense llum. L’ambient era dolç, el vespre era suau i donava gust d’escampar la boira.

—Aviso el Cardelús perquè l’acompanyi?

—No.

—Vol que vingui jo?

—No.

—O el Toni Mazorra. Li truco i li dic si…

—Hi vull anar sol. Vull un cotxe i un xòfer de l’hotel. Entesos?

El Bobby es va tancar al lavabo i, cinc minuts després, en va sortir el Roberto Manuel Faura. S’havia fet el nus anglès de la corbata i s’havia posat l’americana. No deixava que ningú el veiés sense. Trobava que, amb el botó de dalt cordat, amagava la papada, se sentia més segur i se li esvaïen els dilemes morals. Es va mirar les dents al mirall. Només hi quedava un trosset de pollastre de l’amanida i se’l va treure amb l’ungla. Es va ruixar les mans de colònia amb el vaporitzador de cortesia de l’hotel i se les va passar per la cara i els cabells.

—D’aquí a cinc minuts té el cotxe a punt.

La Belita havia aprofitat per endreçar els papers i recollir la taula per continuar l’endemà.

—Va bé. —Era la manera més efusiva que tenia el Bobby de dir gràcies.

—L’espero desperta?

—Tornaré tard. No cal. —Li va pessigar la galta, amb un hàbit adquirit de quan estaven sols, de viatge—. Vés a fer un tomb pel carrer aquest d’aquí…

—La Rambla? He llegit que de nit és millor no rondar-hi gaire…

El Roberto M. Faura va somriure.

—Venim del Districte Federal i ara no pots sortir de nit per Barcelona? Fes el que vulguis.

—De camí, truqui a la seva dona…

—Això és cosa meva, Belita, guapa.

Li va fer ràbia que una dona que tenia a sou li recordés les seves obligacions com a marit. Que de tant en tant dormissin junts no li donava dret a ficar-se on no l’havien convidat. I què sabia ella, l’escardalenca Belita, si ja s’havien escrit o parlat durant el dia. I si Doña Elvira era a París, que s’ho passés bé, que passegés, que prengués la fresca, que es fotés un Ricard amb un pseudopintoret de la Place du Teatre abans de vendre-li una aquarel·la dels terrats vistos de Montmartre. Si Doña Elvira era a París —que li encantava—, que comprés, que gastés, que resés, que fes el que li donés la gana. Que ell també ho pensava fer.

A la llarga recta de la plana, quan les llums acarbassades de Vic quedaven en el punt de fuga, el Roberto M. Faura va decidir-se a fer una pregunta al xòfer.

—Malla? És això?

—A l’esquerra, sí.

—Giri per aquí i vagi a poc a poc…

Per ser fosc com era, per tenir un fil de lluna amb gep a llevant, per haver-hi estat una sola vegada, s’orientava prou. El desig el conduïa. Li va semblar, de seguida, que reconeixia els tres arbres on havia trobat l’Òscar.

—Tiri per aquí.

No. Aquell no era el lloc. Va abaixar la finestreta per veure-ho millor. En un entreforc va llegir «Can Pocoli» en un rètol de fusta casolà.

—Què és canpocoli?

—… —el xòfer havia après que si no sabia una cosa, era millor callar que inventar-se una resposta.

—Què és canpocoli?

—Una casa, suposo… —Però si el client insistia, podia especular. Amb prudència, amb matisos i donant opcions, per no enganxar-se els dits—. O un restaurant, no ho sé.

—Tiri per aquí.

Pel camí de terra, el Mercedes de l’hotel anava empassant-se la pols que ell mateix aixecava. Tan net que el duia, mecagontot. El xòfer va provar si anant més a poc a poc no s’embrutava tant. I aquell home amb la finestreta oberta amb aquell baf pudent que es tornava a notar… Després d’un revolt a mà dreta, va aparèixer un casalot al fons. El Faura va tenir el pressentiment.

—Aturi’s aquí i esperi’m. —Va obrir la porta i va treure un peu a fora—. No apagui els llums, hòstia, que no m’hi veuré…

El Roberto Manuel Faura es va arreglar l’americana i es va posar a caminar, decidit, amb el mateix aire que George Bush, el fill, quan baixava de l’helicòpter. Amb empenta, marcant el pas, el coll dret, la mirada endavant i a bon ritme caminant amb un braç més rígid que l’altre, que el gronxava compassant-lo marcialment. No és que s’assemblés a George Bush quan baixava de l’avió, és que l’havia calcat a consciència. Li agradava el braó d’aquelles passes que, al seu entendre, demostraven valentia, coratge, fortalesa, mala llet, masculinitat i algunes característiques més que el Bobby Faura vinculava a virtuts imprescindibles que ha de tenir un home de cap a peus.

Quan els llargs del cotxe ja s’havien esvaït i el seu perfil no projectava cap ombra endavant, es va poder començar a guiar pels llums encesos del mas. Semblava, a mesura que la distància anava perfilant cossos i formes, que al porxo hi podia haver una persona asseguda. Els testos a terra, que de poc no fan ensopegar el Bobby, marcaven la fita de Can Pocoli. Però va fer com si res i va continuar, pim pam, com hauria fet el George davant d’un entrebanc. L’Òscar, en un balancí, aprofitava una cigarreta mirant el no-res. Feia estona que havia vist com s’aturava el cotxe, com baixava una persona i com, amb pressa, s’acostava algú que no passejava, feia el canvi de guàrdia.

—Ciao. —Al Faura, pels nervis, li va sortir així.

—T’has corregut només de pensar-hi, eh?

El Faura va mirar al voltant, amb por que algú els pogués sentir.

—És casa teva?

—Fins que un fill de puta ho expropiï, sí. Del meu pare.

El Bobby, potser perquè ja havia sortit cremat de l’hotel de la Rambla de Barcelona, encara el va trobar més guapo. L’Òscar anava ben pentinat, com si esperés algú. Amb el serrell simpàtic tirat cap un cantó. Duia la mateixa jaqueta texana del primer dia, sense cordar, i uns pantalons que semblaven vermellosos. És clar que la llum del porxo que semblava un pedaç maldestre per aparcar les motos i que esguerrava la fesomia del mas, en podia distorsionar la realitat.

—Porta’m a Barcelona.

—Aquí no podem…

—A casa hi ha el meu germà tirant-se la fornera dels melons —va fer el gest del volum, amb les dues mans—. Si s’hi vol afegir…

Desfent el camí, del mas al cotxe, l’Òscar va continuar posant-hi pa i formatge. La realitat era una altra. A casa només hi havia el pare, rebentat, pesant figues davant la tele. L’home havia quedat vidu als cinquanta i, sense miraments i sense cap sentiment d’heroïcitat edulcorada, havia pujat els tres fills amb menys compassió del que hauria fet qualsevol pare. El gran, l’hereu, sabia que s’ho quedaria tot, però, a canvi, havia hagut d’aprendre a segar, a fer trescar els matxos per l’era, a posar-los el braç al cul quan calia i, pitjor que tot això, dir amén a totes les ordres el pare. A obeir molt i remugar poc. El del mig, vol i dol, com passa a tantes famílies. I ell era el petit. El pinta. Disposat a tot. I més encara pels sis mil de l’ala que li havien promès si tot sortia com havia de sortir.

El xòfer va baixar a obrir la porta al senyor Faura. L’Òscar —«ciao», li va dir al conductor, fotent-se’n—, se la va obrir tot sol.

De seguida van retrobar l’asfalt i, en un tres i no res, deixaven enrere Can Pocoli, Malla i la immensa recta de la plana d’Osona.

L’Òscar, al quilòmetre quatre i sense deixar de mirar carretera endavant, va posar-li la mà sobre el paquet. Prou estona per adonar-se que el mexicà no li enretirava i per notar que, allà sota, al cap de no res s’hi movia alguna cosa.

El Roberto M. Faura tampoc no va deixar de mirar en el sentit de la marxa, atònit. Més il·lusionat que espantat.

El xaval, amb traça, va mirar de passar els dits per dintre el pantaló, però entre la panxa i la sivella grossa del cinturó del Faura —tan mexicana—, tot plegat anava massa comprimit i els seus quatre dits no van arribar enlloc.

—Qui creu que vindrà, fins aquí, per un parc d’atraccions?

—No és un parc d’atraccions. —Va sospirar—. És un temàtic…

El xòfer, que no havia obert la boca en tot el viatge d’anada, encara menys ho pensava fer de tornada. Sentia el que deien el senyor Faura i l’Òscar, però no lligava caps. Pel retrovisor era impossible que veiés res que no hagués de veure. La carretera era massa virada per distreure’s a mirar on no tocava. I Déu n’hi do la circulació que hi havia per ser l’hora que era. Veia els cotxes que l’enlluernaven pel vidre del darrere i, si mirava al mirallet, veia les siluetes de les cares, la del jove, que s’asseia al seu darrere, i l’orella del seu client. Tan sols si s’hagués girat de cop i volta…

—Hi haurà casinos, m’han dit?

L’Òscar va canviar de tàctica. Va intentar una altra drecera.

—Algun.

A poc a poc, per no fer gens de fer soroll, va abaixar-li la bragueta. El Faura va amagar la panxa perquè li fos més fàcil.

—M’hauré d’esperar als divuit, per entrar-hi… —I hi va posar la mà—. Estic segur que vostè em donarà una invitació especial.

Va deixar que els dits entressin per sota dels calçotets. Va notar molt pèl, estufat.

—No… Aquí tot serà… —buf—, legal.

Primer, com va poder, li va passar tres dits pels ous.

—Jo, d’història, a l’escola recordo poca cosa… —De seguida, mirant de fer-se espai dins dels calçotets, com qui cava un petit forat a la sorra, li va agafar el penis. A l’instant, agraït, va presentar armes—. El Tigris i l’Eufrates: dos germans, em sembla… —I l’Òscar, amb la mateixa cara de pòquer, l’hi va començar a remenar. I a remenar. I no parava de parlar—. Que sempre els dibuixaven sota d’una lloba amb moltes mamelles. —El Faura va mirar per la finestreta del costat, com si la conversa no anés amb ells—. Aquests surten al parc?

—Ròmul…

—Ròmul i Rem. Sí, senyor, és un crack.

Els vidres eren tintats. De fora estant, es va assegurar que tampoc ningú no els podia veure. Cap dels camioners que anaven avançant, per més que s’hi haguessin fixat, no haurien pogut veure res de res. No hi havia prou angle de visió. I el joc de mans de l’Òscar era autèntica màgia.

—Aquests no hi surten…

A Roberto M. Faura li sortia la veu aspirada.

—Hi haurà…, una d’allò…, d’Egipte.

De por, de nervis, d’esglai, d’excitació.

—Una piràmide. T’encantarà…

Tirava la panxa endins, una vegada i una altra, perquè la mà dreta de l’Òscar pogués campar amb més comoditat. Suaument. Amb tacte, passant els dits amunt i avall.

—A mi m’agraden més les coses com de guerra.

O, de tant en tant, prement-l’hi rítmicament, com qui bomba un aparell de farmàcia per mesurar la pressió arterial.

—Has de venir a la primera pedra.

A vegades tancava els ulls, uns segons. Per notar tota l’excitació que no podia expressar ni amb gestos ni amb paraules. Va haver d’escanyar algun panteix, algun gemec que, en una altra situació, no hauria ofegat. El gust que li donava la mà calenta de l’Òscar era molt més del que havia pogut imaginar mentre anava cap a Malla i pensava si el trobaria i si tal vegada…

En entrar a Barcelona, i en aturar-se al primer semàfor, el Faura va agafar el canell de l’Òscar perquè entengués que havia d’enretirar la mà. El noi la va treure i, marrà a més no poder, es va ensumar la punta dels dits.

—Ha estat bé aquest viatge. Se m’ha fet curt…

El cor del Bobby encara anava a cent. Va simular un atac de tos per cordar-se la bragueta i assegurar-se que el xòfer no s’havia assabentat de res.

—Hem baixat ràpid, sí.

Si el trajecte hagués durat tres minuts més, s’hauria tacat de dalt a baix.

—A l’hotel, senyor? —va dir el mut.

—Jo sí… Ell…

—Per mi no pateixin. Tinc amics a tot arreu. Això què és? Balmes?

El Mercedes de l’hotel es va aturar a la cantonada amb Consell de Cent, a tocar del nou reixat del seminari. El noi i l’empresari van baixar del cotxe, cadascú pel seu costat. A fora, a peu dret, van mantenir les distàncies. El mexicà estava sufocat. Ara que el veia bé, i de prop, encara el trobava més irresistible. Es moria de ganes de pujar-lo a l’habitació, però la Belita, el xòfer… Els podia veure massa gent.

—Òscar, ens veurem. D’acord?

—Amb la cara de fàstic que posava, pensava que no li agradava…

—Ens veurem. Però discreció, sobretot, entesos?

El nano, amb naturalitat, es va treure el mòbil de dins del mitjó. Un bon lloc per subjectar-lo.

—Canti’m el número i li faig una perduda.

El rei de la telefonia de Llatinoamèrica i de mig món, entre avergonyit i excitat, va recitar el seu número.

—Vostè es diu…

—No saps qui sóc?

—El del parc d’atraccions. N’hauria de saber el nom?

—Suposo que no. Roberto —i li va parar la mà per encaixar L’Òscar es va tornar a ensumar els dits, mirant-lo als ulls. Fixament.

Roberto M. Faura, i tant si ho sabia. L’encàrrec havia estat molt precís. Del nom, només li ballava la M del mig.

No tenia clar si era M punt de Miguel o de Manuel… O de Melchor. Segur que l’hi havien dit, però no se’n recordava. Va decidir que seria la M de marica.