32

A tot o res

Havia pentinat, en va, tots els indicis que el menaven a l’Òscar. Hores i hores de recerca sense arribar enlloc. Havien passat de llarg dues nits, amb l’ordinador engegat. I, al final, quan la son i el desànim l’havien fet pensar que havia seguit una veta equivocada, va arribar el premi. Va cridar el Santana que, amb el caminar més compensat dels últims dies, va travessar l’Stoner d’una ala a l’altra i es va plantar a l’habitació del Gratu, que feia olor d’orina i d’humitat. El Santana, sense demanar permís, va obrir la maneta per ventilar-la. La primavera treia el nas per la finestra.

—És l’Òscar. Estic convençut que és ell, no hi ha marge d’error. Es va crear un compte de Twitter. Mira.

El Santana va asseure’s a la butaca d’orelleres i va encastar els ulls a la pantalla del portàtil del Gratu.

—@Obladioblidats?

—Per la cançó dels Beatles, suposo. L’avatar és la foto com d’un museu dels Beatles…

—Segur que és de l’Òscar?

—Que sí, home, espera’t, que ara comença el xou. Fixa’t en això. Tweets? Zero. Following? Zero. Followers? Zero?

—Que estrany…

—Quin sentit té crear-te un compte de Twitter i no tenir cap seguidor, no seguir ningú i no haver fet mai una piulada?

—Cap ni una?

El Gratu havia introduït la pilota a la melé per poder-la treure ell mateix.

—L’Òscar buscava la màxima privacitat. No buscava que el seguís ningú, al contrari. Quan crea el compte ho fa, precisament, per tenir un espai on, si convé, pugui escriure alguna cosa i deixar-la escrita per sempre.

—Però no escriu res. I si ho hagués fet, seria una piulada que no llegirà ningú perquè no té cap seguidor. I, total, tampoc no ha fet cap piulada…

El Santana intuïa que l’alegria del Gratu estava fonamentada. En aquell moment, però, estava molt lluny d’endevinar quin era el secret. El jove, orgullós de la seva descoberta, va somriure.

—Aquest és el truc de l’Òscar, precisament. Pensar-nos que no va fer cap piulada i, en realitat, en va fer tres. Tres missatges directes. Amb quin destinatari?

—Collons, Gratu, ni idea…

—Ell mateix. Tres missatges directes, enviats a si mateix i que només podia llegir ell. La jugada és bona. Els DM que t’envies a tu mateix no computen com a tuit i, en canvi, els reps. Per això ell sembla que no ha escrit cap tuit quan, en realitat, se n’ha escrit tres només per a ell. Quan vulguis pots fer la prova. —L’entusiasme del Gratu anava a més. A molt més—. Però el millor, Dani, no t’ho perdis, aquestes són les tres piulades que va fer l’Òscar. Estàs preparat? Començo per l’última, que és com ho he trobat jo. A punt?

Comunico al Mazorra que l’encàrrec està OK. Fet i filmat. Em pagarà la segona part quan ens trobem, al mateix lloc. Li passaré les imatges.

El Dani es va estremir.

—Hòstia, Gratu. —Ho rellegia i no s’ho podia creure—. Això és la polla. El Mazorra…

—«Wait and see». El segon tuit.

Follo, a l’hotel Avenida Palace de Barcelona, amb Roberto M. Faura. La M és de Marica. Em paga 2000 euros. Feina feta.

—La M de Marica, boníssim. Dos mil euros per deixar-se donar pel cul. —El Santana, bocabadat, estava dins de la pantalla—. I per mi, Dani, el definitiu és el primer de tots. Aquest que veuràs és el primer que va escriure.

Reunió amb Toni Mazorra. Ens trobem a la botiga Nike del Camp Nou. Em dóna 3000 euros en un sobre per un encàrrec. Tinc 15 dies perfer-ho.

—Tot plegat, un parany del Mazorra? No m’ho puc creure. No m’ho puc creure. Una trampa per collar el Faura? No m’ho puc creure.

—I quin paio, l’Òscar. Cobrava de tots. Cobrava del Mazorra perquè es tirés el Faura i cobrava del Faura per follar amb ell. Negoci rodó. I només setze anys, el fill de puta.

I cobrava també del Santana per vendre-li la filmació. Però això només ho sabia el Santana. I l’Òscar. Però ara l’Òscar ja no hi era i ell s’havia quedat amb el secret, només per a ell, guardat en un llapis de memòria en forma d’un clauer ridícul dins d’una caixa de seguretat d’una cambra fortificada en una entitat bancària. I només la Raquel, en cas que ell —toquem fusta— morís assassinat, podria anar a rescatar el document, mirar-lo i fer la denúncia per poder assenyalar el seu botxí. Com es pot arribar a embolicar la vida, en deu segons, quan menys t’ho esperes.

—Que sapiguem, cobrava del Faura i del Mazorra —va subratllar el Gratu, enriolat—. Però amb aquest historial no podem descartar que encara en tragués més partit.

Al Dani, el «que sapiguem» li va fer pujar la mosca al nas. El Gratu insinuava alguna cosa? El Gratu havia vist, potser, un altre missatge directe de l’Òscar que expliqués a quin periodista havia venut les imatges? El Gratu, al capdavall, sabia que el Santana li havia pagat uns diners per tenir el vídeo de com un menor d’edat, ara degollat enculava un dels homes més rics del món? I, si el Dani ho sabia i ho tenia, per què no ensenyava les imatges? I, si el Santana estava al cap del carrer de tot plegat, per què no ho explicava a la policia? Per què collons el Gratu havia dit el «que sapiguem» amb aquella entonació, com si ho digués amb segones, com si ell sabés alguna més del cert i només s’atrevís a llançar la indirecta.

El Santana, a tot o res, va decidir jugar-se-la. I li va fer la pregunta:

—Segur que no has trobat res més? No hi ha cap altre missatge directe de l’Òscar?

—No.

—No hi ha un quart tuit?

—Nanai.

—Com pots saber que no hi ha més missatges directes que ell mateix s’enviés, per si de cas?

—Si jo no he trobat… —Va vanar-se, cofoi dels seus mèrits i els seus ditets—. Però vaja, sempre hi ha una possibilitat. Twitter mai no ha deixat del tot clar què guarda en la seva base de dades interna. El que és veritat és que hi ha un forat de seguretat en tot el que són les notificacions per correu electrònic dels DM rebuts. Si no ho desactives tu, explícitament, Twitter t’envia un mail, per defecte, per cada missatge directe que reps. Què feia l’Òscar? Enviar-se missatges directes ell mateix. Per tant, al Twitter només ho podia llegir ell. Però si algú li entrava a la seva bústia de gmail, i ell no havia esborrat aquells missatges, els correus haurien quedat en pantalla i, per tant, a la vista de l’espia, del hacker o de qui collons li hagués rebentat el correu.

—I? —El Santana va dissimular el seu esglai.

—Ni rastre. Res de res. El nano era bo, o en sabia molt o va prendre totes les precaucions.

—Què vols dir?

—Que o bé ell mateix havia desactivat la funció per ja no rebre els correus per cada piulada que s’auto-enviava des d’obladioblidats, o bé va tenir cura que al seu gmail no n’hi quedés ni un sol missatge.

—Vols dir que ho va llençar ben llençat de la paperera de la paperera?

—Segurament. —El Gratu pensava alguna alternativa. I parlava a poc a poc mentre l’esbossava en veu alta, sense filtres—. O, sent el Bobby Faura el crack de la telefonia mundial, segur que al seu despatx té trenta enginyers i tres-cents hackers que podien fer el mateix que he fet jo: entrar en un compte del gmail de l’Òscar, mirar tots els seus correus i, de la seva safata d’entrada, adonar-se de quins tuits s’enviava a si mateix perquè ningú no els trobés mai. Si jo he pogut fer-ho amb un «atac de força bruta», potser també van poder ells. Què hi van trobar? Chi lo sà?

Al Santana, que sempre havia deixat tota la tecnologia —i tantes altres coses sensibles— en mans de la Raquel, hi havia alguna cosa que no li quadrava.

—Però, a veure, Gratu, tu que et pots posar en la seva mentalitat, quin sentit tenia que l’Òscar s’auto-enviés uns missatges tan delicats, a ell mateix, si mai no els podria llegir ningú?

—Jo els he pogut llegir… —Va rumiar—. No ho sé. Però em poso a la seva pell. Si jo fos ell, per què ho hauria fet? Doncs, potser per seguretat.

—Seguretat, poca, si l’han acabat pelant?

—Per venjança? Què sé jo? Per deixar-ho escrit en alguna banda, potser. Com un escut de protecció. Penjar-ho en el núvol amb l’esperança, és una possibilitat, que si li passava alguna cosa, algú ho pogués arribar a llegir o descobrir.

El Santana no va poder més. Es va pentinar les celles, amb quatre dits, i va decidir entomar la veritat.

—Parlem clar, Gratu. Has trobat si l’Òscar diu res de mi en alguna banda?

—De tu? —el va estranyar la pregunta. I encara més, la cara pàl·lida del Santana, com si estigués a punt de trallar.

—Jo li vaig comprar una informació, a l’Òscar. Superconfidencial. El que et dic no ho sap ningú, ni ho ha de saber ningú. Em va vendre unes imatges molt bèsties. Has dit que es tirava el Roberto Manuel Faura i que ho va posar al Twitter. Sí?

—Sí, sí. En un missatge privat que només podia llegir ell. —El Gratu va mirar la pantalla i va tornar a llegir—: «Follo a l’hotel Avenida Pa…».

—Doncs, aquesta és la informació que em va passar. No me la va passar. Me la va vendre… I jo l’hi vaig comprar.

—Hòstia, Dani…

—De tot això, segur que no en diu res?

—No, no…

—Que em va venir a trobar… Que li vaig pagar…

—En els missatges directes en aquest compte de Twitter que he descobert, no.

El Dani Santana va deixar anar l’esquena enrere, alleujant el seu neguit sobre el respatller de la butaca alta.

—Crec que l’Òscar ho va fer així a consciència, n’estic convençut. Res no és casual. I no tindria sentit que hagués esborrat precisament aquest tuit que parla de tu i que deixés els altres tres. O si algú ho hagués esborrat per ell, tampoc tindria sentit que deixés tres missatges molt compromesos i fes desaparèixer el que parla de tu. Eh, on vas, Dani?

El Santana s’havia alçat de la butaca de l’habitació del Gratu com si es calés foc.

—He de fer una trucada.

—Passa’m les imatges, que les penjarem al Youtube…

—I una merda —va cridar el Dani tancant, per fora, la porta de l’habitació del Gratu.

Pel passadís, de camí cap al jardí terapèutic es va treure el telèfon de la butxaca i va trucar a la intendent de la policia. Anava tan encaparrat que ni tan sols va donar importància que l’Èlia i la Raquel, dretes al costat de la màquina del cafè, estiguessin parlant d’ell. Tant l’una com l’altra semblaven competir, amb un vaset agafat amb dos dits, mirant de no cremar-se ni amb el tallat ni amb la conversa.

—Eva. Aquí el Santana. Només és una hipòtesi, fa dies que hi dono voltes, però ara, no em preguntis per què, però em sembla que hi ha una cosa que començo a tenir clara. Els que van matar l’Òscar són els mateixos que ho van intentar amb mi. Fixa’t que el sistema era el mateix. A tots dos ens van atacar per darrere, per sorpresa, a ell li van tallar el coll i amb mi ho van intentar. A ell li fan la corbata colombiana i ens van enviar un missatge clar. El bocamoll que calli, això m’ho vas explicar tu. Que tothom que tingui el secret, que calli per sempre. I quin és el secret? Perquè després diguis que no col·laboro… Costa de creure, Eva, t’aviso. Però estic convençut que al darrere de tot això hi ha un peix gros. El Bobby Faura. El Faura i l’Òscar tenien relacions sexuals. Un dels empresaris més forrats del món, amb un xaval de setze anys, té collons. Per això tenia el seu telèfon i per això et consta que havien parlat. El Faura pagava el noi per tenir-hi sexe. Aquesta és la informació que li vaig comprar al nano? No ben bé. Però potser amb alguna cosa que em va dir, he lligat caps. I més sabent que el noi es dedicava al que es dedicava… Què que vull dir? Que el Faura es tirava el nano, que van pensar que l’Òscar era un bocamoll que m’ho havia dit a mi i que ens han volgut treure de la circulació a tots dos. El Faura devia voler saber qui era aquest menor amb qui se n’anava al llit, el devien seguir i van veure que, un dia, es va reunir amb mi. Per què em van atacar primer a mi? Bona pregunta. També ho he pensat… I tinc dues idees, potser poc elaborades, ho reconec. Una, perquè el Faura s’ha continuat tirant el noi fins que n’ha tingut prou. I dues, perquè l’Òscar era un pardal que se’l podien treure del mig amb facilitat, com ho han fet, i tan sols seria un breu de diari. I jo en canvi, si sabia a què es dedicava el Faura, podia ser un perill. Sabien que jo podia esbombar-ho i podia carregar-me la imatge d’un dels homes més rics del món. El seu prestigi a prendre pel cul i Historyland i el gran parc temàtic dels casinos també. Però no ho sé, ja et dic que… I el Mazorra? En tot això, quin paper hi té, dius? No ho sé. Bona pregunta. De moment no ho sé. No sé per què l’Òscar tenia el telèfon del secretari de Govern a la seva agenda. Ni idea. Per què s’escrivien, ni idea. Però jo, de tu, parlaria amb ell. Perfecte. Si ho heu fet, perfecte. I què diu? Que no coneix el noi de res. I els missatges? Ho nega tot. És clar, no teniu els missatges, però teniu la data i l’hora i el registre exacte. Per tant, tu saps que t’està mentint? I? Sí, ja sé qui és la seva dona. Però et dic una cosa, Eva, pel que tinc entès, l’Òscar i el Mazorra sí que es van veure. Com a mínim una vegada. No ho sé, potser et porto a una via morta, però crec que val la pena explorar-la. Pel que he pogut saber, com a mínim, es van veure una vegada. No, no, el Mazorra no se’l follava. Fes que els teus homes preguntin al Barça, o a la botiga Nike del Camp Nou, si tenen càmeres de vigilància. Estic segur que sí, tot aquest club està minat de càmeres de seguretat, estan obsessionats amb la seguretat. Si busqueu, en els últims dos mesos, tirant molt llarg, crec que es van trobar a la botiga Nike, un dia, l’Òscar i el Mazorra. No tinc cap prova de res, és veritat. I tu fas la teva feina i jo la meva, també és veritat. Però, escolta, pels anys que fa que ens coneixem, i com que a mi aquí m’hi ha anat la vida, deixa’m que et digui (de fet et trucava per això) que em sembla que la prioritat, ara, és investigar en l’entorn del Faura. Sicaris llogats. Assassins a sou. Soldats sonats que ofereixen serveis per fer corbates colombianes, segur que tu tens un Excel amb tots aquests noms de gent disposada a fer, per mil duros, l’encàrrec que els faci el Faura. I crec que tens prou trumfos per anar ja per l’empresari mexicà. Perdona? Per tapar-li els seus marrons, el Faura ja té l’imbècil del Cardelús. Se me’n fot que demà passat tingui la primera pedra del parc temàtic. Se me’n fot que sigui la gran aposta econòmica pel país. El Govern s’ha venut a un paio que folla menors, que potser els mata i que no se m’ha carregat a mi de miracle? Què vol dir que ara et diran que t’esperis dos dies? No pots fer la teva feina, com vols, tu? Per detenir un assassí has de demanar permís al conseller d’Interior?