17

Una de les senyores que s’havia vestit de Maria Antonieta per a la terrible festa de la Diana va venir no de reina, sinó de pastora, amb un bastó: havia sentit que deia a una altra convidada (que l’havia confós amb la pastoreta Bo Peep, de la cançó de bressol) que la Maria Antonieta tenia una petita caseta de camp al jardí del seu palau i li semblava molt divertit jugar-hi amb totes les seves amigues vestides de lleteres i pageroles. Recordava aquella història, les primeres setmanes de la meva estada a Quilter Street, amb una mica de llàstima. Crec que em vaig sentir com la Maria Antonieta, el dia que em vaig posar un davantal per netejar la casa de la Florence i cuinar el seu sopar. Fins i tot penso que em vaig sentir així el segon dia que ho vaig fer. Però el tercer, després de tres dies d’esperar-me al carrer que la font escopís el rajolí d’aigua freda, de passar el plom per la llar de foc i els fogons, de blanquejar l’esglaó, de fregar el lavabo, ja estava preparada per deixar el meu bastó i tornar a palau. Però les portes de palau, és clar, eren tancades per a mi. Ara havia de treballar de valent. I havia de fer-ho també amb un nen movent-se als meus braços, o gatejant per terra, donant-se cops amb el cap contra els mobles, o, com era més habitual, cridant, des del bressol, per demanar llet i pa amb mantega. Malgrat totes les promeses que havia fet a la Florence, si hagués tingut ginebra a casa, crec que li hagués donat, o n’hauria pres una mica jo mateixa, per fer les tasques una mica més alegres. Però no n’hi havia, en Cyril continuava molt actiu i les feines eren igual de dures. I no em podia queixar, ni tan sols a mi mateixa, perquè sabia que, per molt depriments que fossin, no ho eren tant com els hàbits que hauria adquirit si hagués deixat Bethnal Street per provar sort al carrer, sense amics i a l’hivern.

De manera que no em queixava, però sovint pensava en Felicity Place. Recordava aquella plaça tranquil·la i bonica, aquella casa tan gran de la Diana, les habitacions agradables, la llum, l’escalfor, el perfum, l’ordre. Com n’era, de diferent, en poques paraules, de la casa de la Florence, que estava situada en un dels barris més pobres i sorollosos de la ciutat. Tenia una habitació fosca per fer de dormitori, menjador, llibreria i saló, finestres que vibraven i xemeneies que treien fum i una porta que s’obria contínuament, es tancava o hi donaven cops. El carrer sencer semblava fet de cautxú per la quantitat de crits, rialles, gent, olors i gossos que hi havia a totes les cases. No hauria de fer-me res, al cap i a la fi havia crescut en un carrer molt semblant, en una casa on els cosins bramaven a dalt i a baix de les escales, i el saló sempre era ple, qualsevol nit de la setmana, de gent que bevia cervesa, jugava a cartes i de vegades es barallaven. Però havia perdut el costum d’aguantar això i ara només em produïa cansament.

Hi havia tanta gent que venia de visita. Per exemple, la família de la Florence: un germà amb la seva dona i els nens, i una germana, la Janet. El germà era el més gran de tots els del retrat (el mitjà havia marxat al Canadà), treballava de carnisser i de vegades ens portava carn. Però era força fanfarró, s’havia mudat a una casa a Epping i pensava que en Ralph era un babau per quedar-se a Quilter Street, on tota la família havia crescut. No m’agradava gaire. La Janet, en canvi, que venia més sovint, em va caure bé de seguida. Tenia divuit o dinou anys, era corpulenta i maca; mentre estudiava la fotografia havia pensat que havia nascut per ser cambrera, de manera que em va fer molta gràcia que treballés de cambrera en un bar de la City, s’allotjava a casa de la família que el portava, a les habitacions que hi havia a sobre. La Florence es preocupava molt per ella: la seva mare havia mort quan les germanes eren força joves (el pare ja feia molts anys que era mort), la Florence s’havia encarregat de pujar-la tota sola i, com fan les germanes grans a tot arreu, estava segura que es perdria pel primer noi jove que li posés les mans a sobre. «Es casarà sense pensar-s’ho ni un segon» em va dir, cansada, quan la Janet va fer la primera visita després que jo m’instal·lés. «S’arrossegarà tota la vida tenint nens, esguerrarà la seva bellesa i morirà extenuada als quaranta-tres anys, igual que la mare». Quan la Janet venia a sopar, es quedava a dormir; aleshores dormia a dalt, al llit de la Florence, i jo sentia els murmuris i les rialles mentre jeia a baix, al saló, i aquell so m’inquietava molt. Però la Janet semblava meravellosament poc sorpresa de veure’m netejant les arengades a la taula de la cuina, o posant la roba de llit del seu germà, un dia de bugada, al rodet escorredor. «Molt bé, Nancy» deia sempre, em deia Nancy des del principi. El primer cop que ens vam veure jo encara portava el blau a l’ull, i quan el va veure, va xiular: «Segur que això t’ho ha fet una dona, oi? Una noia sempre busca el sí, sempre. Un paio sempre busca les dents».

Quan la casa no tremolava fins als fonaments pel soroll de les passes de la Janet a les escales, trontollava per les discussions i les rialles de les amigues de la Florence, que venien sovint a portar llibres, pamflets i xafarderies, i per prendre el te. Em semblaven força estrafolàries, aquestes noies. Totes treballaven, però, com l’Annie Page, la inspectora de sanitat, cap ni una no tenia una feina grisa i senzilla, com fer barrets de feltre, o plomes de vestir, o despatxar en una botiga. Elles, però, treballaven a organitzacions de caritat o a cases d’acollida: totes tenien llistes d’esguerrats, immigrants, o noies òrfenes, i la seva ambició contínua era aconseguir-los una feina, una casa, o associacions que els ajudessin. Totes les històries que explicaven començaven igual: «Avui ha vingut a l’oficina una noia…».

—Avui ha vingut una noia a l’oficina, directament de la presó, i la seva mare li ha tret el nen i ha desaparegut…

—Avui ha vingut una pobra dona a l’oficina: la van portar des de l’Índia de criada i ara la família no li paga el bitllet de tornada…

—Avui ha vingut una dona: un home l’ha arruïnada i li ha donat un cop tan fort que… —aquesta història en concret mai no va acabar: la dona que l’explicava es va fixar en mi, recolzada en una butaca tocant el colze de la Florence, aleshores es va posar vermella, es va dur la tassa als llavis i va canviar de tema. Totes sabien la meva història, la història falsa, per la mateixa Florence. Quan no es ruboritzaven sobre les tasses de te, em parlaven per separat, en privat, per preguntar-me si ja estava bé i per recomanar-me un home que podria ser-me molt útil si decidís portar el cas als jutjats, o algun tractament de verdures que m’alleujaria el blau de la galta…

Tot els amics del cercle d’en Ralph i la Florence, de fet, eren amables, de manera gairebé malaltissa, es prenien seriosament aquest tipus d’assumptes i n’eren molt conscients. Com no podia ser d’altra manera, vaig descobrir que els Banner eren importants dins el moviment laboral de la localitat, sempre tenien a les mans algun projecte desesperat, algun pla perquè s’aprovés una llei al Parlament o es rebutgés i, com és lògic, el saló sempre era a vessar de gent que celebrava reunions d’emergència o debats avorrits. En Ralph era tallador a una fàbrica de seda i secretari del sindicat dels treballadors de la seda. La Florence, a més de treballar a la casa per a noies de Stradford, Freemantle House, era voluntària en un lloc que es deia Gremi de Cooperatives de Dones: era la feina del gremi (no llistes, com m’havia imaginat, de noies sense amics) la que l’havia fet estar-se desperta la nit de la meva arribada a casa seva i que, de fet, ho continuava fent fins ben entrada la nit molts dies, equilibrant pressupostos i escrivint cartes. Aquells primers dies, de tant en tant mirava les pàgines amb les quals treballava, però qualsevol cosa que veia em feia arrufar el nas.

—Què vol dir cooperativa? —li vaig preguntar un cop. Mai no havia sentit utilitzar aquesta paraula a Felicity Place.

Tot i així, hi havia moments a Quilter Street, quan em veia servint tasses de te, fent cigarrets, tenint cura de nens mentre els altres enraonaven i reien, que pensava que podria ser a l’estudi de la Diana, vestida amb una túnica. Allà ningú no m’havia preguntat mai res, perquè mai no pensaven que tingués una opinió que pagués la pena de demanar. Però, si més no, els agradava mirar-me. A casa de la Florence, ningú no em mirava, i el que era pitjor, tots suposaven que havia de ser tan bona persona i tan enèrgica com ells. Vivia amb una sensació de pànic contínua, no fos que els desencantés per equivocació, que algú em demanés l’opinió sobre l’SDF o l’ILP, i que amb la meva resposta fos evident no només que havia confós l’SDF amb el WLF, l’ILP amb el WTUL, sinó que no tenia ni idea i mai no n’havia tingut, de què significaven aquelles inicials. Un cop que vaig confessar avergonyida, sis setmanes després d’haver-m’hi instal·lat, que amb prou feines coneixia la diferència entre un tory i un liberal, s’ho van prendre com un acudit intel·ligent. «Té tota la raó, senyoreta Astley! No hi ha cap diferència, i si tothom tingués una visió tan clara com la seva, la nostra tasca seria molt més fàcil», va dir un home. Vaig somriure i no vaig dir pas res més. Després vaig recollir les tasses i em vaig endur en Cyril cap a la cuina. I mentre esperava que la tetera bullís li vaig cantar una vella cançó del musical, que el feia moure les cames i balbotejar.

Llavors va aparèixer la Florence.

—Quina cançó més maca —va dir, distreta. Es fregava els ulls—. En Ralph i jo sortirem, no li fa res tenir cura d’en Cyril, oi? Hi ha una família a la part de dalt del carrer, hi han d’anar els administradors de l’Estat. Els vaig dir que hi aniria, per si de cas es posaven massa rucs…

Sempre hi havia alguna cosa així, algun veí amb problemes, que necessitava diners, o ajuda, o que li escrivissin una carta o una visita a la policia. I sempre eren en Ralph i la Florence que hi anaven, no havia estat ni una setmana sense que en Ralph deixés el sopar a mitges per sortir al carrer en mànigues de camisa per dir algunes paraules de consol i donar un parell de monedes a un home que havia perdut la feina. Jo pensava que eren bojos per fer això. Nosaltres érem força amables amb els veïns a Whitstable, però l’amabilitat té un límit: la mare mai no havia tingut pas temps per a dones irresponsables, o dròpols, o borratxos. La Florence i en Ralph, però, ajudaven tothom, fins i tot, o això em semblava a mi, especialment, a aquells pares ganduls i aquelles mares abandonades, amb els quals estava enfrontada la resta de Bethnal Green. Aleshores, en sentir els plans de la Florence de visitar la família que esperava els administradors de l’Estat, em vaig entristir.

—Sou un bon parell de sants, vosaltres dos —vaig dir, mentre omplia un bol d’aigua sabonosa—. Mai no teniu ni un minut per a vosaltres. Teniu una casa ben maca, ara que sóc aquí per aconseguir-ho, però ni un moment per gaudir-la. Guanyeu un sou decent, però el doneu tot!

—Si volgués tancar les portes als meus veïns i admirar tota la nit les parets maques, em traslladaria a Hampstead! —va contestar la Florence, passant-se la mà per la cara adormida—. He viscut en aquesta casa tota la vida i no hi ha ni una família en aquest carrer que no ajudés la mare, un cop o altre, quan nosaltres érem petits i les coses no eren fàcils. Tens raó: entre tots dos tenim un bon sou, en Ralph i jo, però tu creus que podria gaudir dels meus trenta xílings sabent que la senyoreta Monks, a la porta del costat, ha de viure, amb totes les nenes, amb deu xílings? Que la senyoreta Kenny, a l’altra banda del carrer, que té el marit malalt, ha de tirar endavant amb els tres xílings que aconsegueix fent flors de paper, asseguda tota la nit i forçant la vista per veure aquelles coses horribles fins que es queda mig cega…

—Molt bé —vaig dir.

Feia xerrades com aquesta molt sovint, i per a mi, sempre sonava com una Filla del Poble d’una novel·la sentimental sobre la vida a East End: a la Maria Jex li agradava llegir aquestes novel·les i la Diana sempre se’n reia. Però jo tot això no li deia a la Florence. De fet, no deia res. Però quan ella, en Ralph i els seus amics sindicalistes havien marxat, seia en una de les butaques del saló, m’hi deixava caure. La veritat era que odiava la seva caritat, i les bones accions, les missions i els orfes protegits. Els odiava perquè sabia que jo era un d’ells. Em pensava que la Florence m’havia deixat entrar a casa seva com un favor extraordinari i personal, però quin tipus d’afalac era aquell, si ella i el seu germà sempre acollien qualsevol paio vell que passés trontollant per casualitat pel carrer, passant una mala època, i li donaven el sopar? No és que no tinguessin cura de mi. Per mi, en Ralph era l’home més amable que havia conegut mai: ningú, ni tan sols la lesbiana més dura de tota la ciutat, no hauria pogut viure amb en Ralph sense estimar-lo ni una mica. I jo, que m’agradava considerar-me una lesbiana no gaire tova, vaig aprendre a estimar-lo molt aviat. La Florence també era prou agradable amb mi, a la seva manera cansada i distreta. Però tot i que menjava el sopar que jo preparava i em donava en Cyril per rentar-lo, vestir-lo i posar-lo al bressol, i malgrat que, quan ja havia passat un mes, va accedir que em quedés perquè encara ho volia, i va enviar en Ralph a les golfes a portar-me un llit amb rodes al saló, que deia que era més còmode que les dues butaques, tot i que va fer totes aquestes coses, mai no les feia com si realment les fes per mi. Les feia perquè els sopars i el fet de tenir cura del nen li deixaven més hores per dedicar-se a d’altres causes. M’havia donat feina, com una senyora podria donar feina a una dropa que tot just hagués sortit de la presó.

No hagués estat jo mateixa, si estigués enfadada per la seva indiferència. Havia passat divuit mesos a Felicity Place, adaptant el meu comportament als desitjos de dones luxurioses fins que ja estava tan formada i feta a això com un fabricant de guants: ara no podia desaprofitar aquestes aptituds només perquè també havia après a netejar una xemeneia. A més, amb la Florence totes aquestes estratègies eren inútils. «Realment no pot ser lesbiana» em deia a mi mateixa, perquè, en cas que mai flirtegés amb mi, després hi havia moltes altres noies que passaven pel nostre saló, i mai no la vaig veure flirtejant amb cap d’elles, ni una vegada. Però tampoc no l’havia vista flirtejar amb un noi. Finalment, vaig arribar a la conclusió que era massa bona persona com per enamorar-se de ningú.

I, després de tot, no havia vingut a Quilter Street a flirtejar, havia vingut a ser normal. I el fet de saber que no havia de captivar ningú o arreglar-me em feia encara més normal. Vaig deixar créixer els cabells, que havien perdut la seva duresa militar després d’una o dues setmanes, fins i tot vaig començar a arrissar-los a les puntes. Les botes que punxaven es van estovar una mica, a mesura que les feia servir, però les vaig bescanviar, en una parada de roba de segona mà, per un parell de sabates amb llaços. Vaig fer el mateix amb el barret i el vestit oxidat, els vaig bescanviar per un barret amb una flor de filferro i un vestit amb una cinta al coll.

—Guaita, és un vestit ben maco! —em va dir en Ralph, el primer cop que me’l vaig posar. Però en Ralph m’hauria dit que estava maca fins i tot amb un paper marró a sobre, si pensava que em faria somriure.

La veritat era que, des que havia marxat de St John’s Wood, estava molt lletja i ara, amb un vestit de flors, només estava extraordinàriament lletja. La roba que havia comprat era com la que portava a Whitstable amb la Kitty, i em semblava recordar que llavors se’m coneixia com una noia força maca. Però era com si portar vestit d’home m’hagués fet incapaç de dur els de noia, per sempre més, com si les mandíbules fossin més fermes i el front més pesat, els malucs més prims i les mans molt grans, per encaixar en els vestits que la Diana em posava. El blau a l’ull va desaparèixer força ràpid, però la picabaralla amb el llibre de la Dickie m’havia deixat amb una marca a la galta i encara la tenia. I tot això, combinat amb la nova fermesa de les espatlles i les cuixes de tant carregar cubells i blanquejar esglaons, em donava un aire molt bast. Quan em rentava als matins en un bol a la cuina i de sobte em mirava des d’un angle diferent, reflectida a la finestra enfosquida, semblava un jovenet al vestuari d’un club masculí esbandint-se després d’un combat de boxa. La Diana m’hauria admirat tant! A Quilter Street, però, com ja he dit, no hi havia ningú per impressionar. Quan en Ralph i la Florence baixaven a esmorzar, jo ja duia el meu vestit posat i els cabells lligats. I el més habitual era que la Florence fes un glop de te i digués que no tenia temps de menjar perquè havia de trucar al Gremi de camí cap a la feina. En Ralph se servia les arengades que sobraven al seu plat dient: «Creu-me, Cyril, que no semblen gaire bones!», i marxava, sense mirar-me, embolicant-se una bufanda al voltant del coll com una dona de noranta anys.

A mesura que pensava més i més en ella, i havia passat moltes hores fent-ho, perquè no hi ha gaire res amb què es pot ocupar el cervell durant les tasques de la casa, i podria haver donat voltes a ella, com a qualsevol altra cosa, no arribava a entendre-la. La Florence que vaig conèixer al principi, la de Green Street, era alegre. Tenia uns cabells que ballaven des del cap com les molles d’un llit, portava faldilles brillants com la mostassa, reia i ensenyava les dents. La Florence Banner de Bethnal Street, però, només era seriosa, i cansada. Els cabells eren moixos, els vestits foscos o de color ocre, de pols, o de cendra, i quan somreia, de sobte t’adonaves que et sorprenia i t’esgarrifaves.

Vaig descobrir que tenia un caràcter molt vel·leïtós. Era dolça com un àngel amb els pobres que no s’ho mereixien de Bethnal Green. A casa, però, de vegades se sentia deprimida, i tot sovint enrabiada, aleshores es veia el seu germà i els amics caminant de puntetes al voltant de la cadira per tal de no provocar-la: la seva paciència em semblava força esbalaïdora. Podia ser tan alegre com volies, durant molts dies, però en acabat tornava a casa d’una passejada, o es despertava un matí, com si tingués malsons, moixa. Per a mi, el més estrany de tot era la seva manera de fer amb en Cyril: per bé que sabia que se l’estimava com si fos seu, de vegades semblava que desviava la vista d’ell, o li apartava les mans que s’agafaven, com si l’odiés. D’altres vegades, però, l’agafava i l’omplia de petons fins que xisclava. M’havia estat a Quilter Street ja molts mesos quan un vespre la conversa va anar a parar als aniversaris. Tot d’una me’n vaig adonar, sorpresa, que el d’en Cyril devia haver passat sense que el celebréssim. Quan li vaig preguntar a en Ralph, em va respondre, com em pensava, que havia estat al juliol, però havien pensat que no valia la pena celebrar-lo. I jo li vaig dir «els socialistes no celebren els aniversaris, doncs?», i ell va somriure. La Florence, però, es va aixecar sense dir ni un mot i va marxar de l’habitació. Em preguntava un altre cop quina història podia haver-hi al darrere del nen. Però la Florence no n’oferia cap pista i jo tampoc no hi ficava el nas. Pensava que, si ho feia, faria que em preguntés sobre l’home que, en teoria, m’havia mantingut en un món de luxe, per després fer-me un blau a l’ull: mai no n’havia tornat a parlar des de la primera nit. I jo n’estava molt contenta. Era massa benèvola i honesta i no m’hauria agradat gens haver de dir-li una mentida.

De fet, no m’hauria agradat gens haver d’abusar d’ella de cap de les maneres. Quan treballava de valent i es cansava tant, em feia donar voltes per l’habitació, recargolava les mans i em venien ganes de sacsejar-la. No era la feina a la casa de noies el que l’extenuava tant, sinó la que no s’acabava mai del Gremi i el sindicat, les piles de llistes i llibres de comptabilitat que posava a sobre la taula del menjador, quan ja havíem endreçat les coses del sopar i els feia una ullada, durant tota la nit, fins que tenia els ulls vermells i arrugats com panses. De vegades, com que no tenia res millor a fer, agafava una cadira i seia al seu costat, i li feia compartir les tasques amb mi: em donava sobres per posar-hi les adreces, o altres feines poc perilloses perquè no em fes un embolic. Quan, a la primavera, el Gremi va fundar un sindicat local de cosidores, i la Florence va començar a visitar les dones de Bethnal Green que treballaven a casa, totes aquelles pobres dones que treballaven moltes hores, totes soles, en habitacions sòrdides per un sou miserable, jo anava amb ella. Les escenes que vèiem eren molt penoses, i les dones estaven encantades que les visitessin, i el Gremi ens estava molt agraït, però jo, en realitat, hi anava per la Florence. No podia suportar de veure-la fer la feina bruta i caminar pels carrers d’East End, a la nit, tota sola.

Com ja he dit, una dona de fer feines buscarà qualsevol petitesa per animar la seva vida, de manera que aleshores vaig començar a treballar per a ella, a la cuina. Era prima i això no l’esqueia gens: em posava molt trista de veure-li les ombres a les galtes. Mentre el Gremi de Cooperatives de Dones lluitava per la unió dels treballadors a la casa d’East London, jo vaig començar a fer-ho per engreixar la Florence, amb esmorzars i dinars, amb te i entrepans, amb berenars, sopars, galetes i llet. Al principi no vaig tenir gaire èxit, perquè, tot i que visitava sovint les parades de carn del mercat de Whitechapel i hi comprava mandonguilles i botifarres, conill i budells i bossetes d’aquelles restes de carns que a Whitstable sempre en dèiem «trossets i orelles», la veritat és que era una cuinera més aviat indiferent, igual es podia esperar de mi que cremés la carn, o la deixés sagnant, o la fes molt saborosa. La Florence i en Ralph no se n’adonaven, crec, perquè no estaven gaire avesats a res millor. Però tot d’una, un dia a finals d’agost, vaig veure que havia començat la temporada de les ostres i vaig comprar-ne un cubell d’autòctones i un ganivet per a ostres, i mentre posava la fulla a la ranura, era com si fes la volta a una clau que obria les receptes de la meva mare de l’ostreria, i les enviés a doll a la punteta dels dits. Vaig servir un pastís d’ostres, la Florence va deixar de banda els papers que escrivia per tal de menjar-se’l, i va agafar la closca que havia quedat al bol amb la forquilla. La nit següent vaig servir bunyols d’ostres, i l’altra sopa d’ostres. Vaig fer ostres a la brasa, i adobades, enrotllades de quatre en quatre i estofades amb crema.

Quan li vaig passar un d’aquests plats a la Florence, va somriure. I en tastar-lo, va deixar anar un sospir. Va agafar un tros de pa amb mantega, el va plegar per sucar-lo a la salsa i el pa va deixar-li crema sobre els llavis; en acabat se la va llepar amb la punta de la llengua i es va netejar amb els dits. Jo recordava una altra època, a un altre saló, quan vaig servir a una altra noia una sopa d’ostres, i la vaig atraure sense voler. I mentre pensava en això, la Florence va alçar una cullera de peix i va sospirar un altre cop.

—Oh, crec que si hi hagués un plat, i només un, que s’hagués de servir al paradís, seria d’ostres, no creu, Nance?

Mai no m’havia dit «Nance» abans. I mai no l’havia sentit, en tots els mesos que portava vivint amb ella, dir quelcom tan imaginatiu. En sentir-la, vaig esclatar a riure i aleshores també ho van fer el seu germà i ella mateixa.

—Sí, serien les ostres —vaig dir.

—Al meu, seria el massapà —va dir en Ralph, que tenia un gust molt dolç.

—I hauria d’haver-hi —vaig afegir jo— un cigarret al costat del plat, si no, no valdria la pena ni menjar el plat.

—Això és veritat. I la meva taula per menjar seria a dalt d’un turó, amb vistes a la ciutat, i no hi hauria ni una xemeneia, totes les cases estarien enceses i escalfades per l’electricitat.

—Oh, Ralph, però pensa un moment com en seria, d’avorrit, poder veure fins a l’últim racó! No hi hauria llums elèctrics, ni tan sols cases, al meu paradís. Hi hauria… —ponis i fades a sobre un filferro, era el que volia dir, recordant les meves nits al Brit, però no esqueia explicar-ho.

I mentre dubtava, la Florence va dir:

—Tots tindrem un paradís per separat, doncs?

En Ralph va fer un gest amb el cap.

—Bé, vosaltres, és clar, seríeu al meu. I en Cyril.

—I la senyoreta Besant, suposo —va fer una altra cullerada a la sopa i després se’m va adreçar—: I qui hi hauria al seu, Nancy?

Va somriure, jo abans també somreia, però fins i tot mentre feia la pregunta, vaig notar com el somriure vacil·lava. Vaig mirar-me les mans, que les tenia sobre la taula: s’havien tornat blanques com lliris a Felicity Place, però ara tenia els artells vermells i esquerdes a les ungles i feien olor de soda. Els punys que duia a sobre tenien volants, eren tacats de greix, encara no havia après el truc per apujar les mànigues de senyora, sempre semblava que no hi havia prou material per enrotllar. Vaig sacsejar un d’aquells punys i em vaig mossegar el llavi. De fet, no sabia qui hi hauria al meu costat, al meu paradís. En realitat, ningú no voldria tenir-me al seu…

Vaig mirar-me un altre cop la Florence.

—Bé, vostè i en Ralph —vaig dir finalment—. M’imagino que jo seria als paradisos de tothom, dient-los com els haurien de dirigir.

En Ralph va riure. La Florence va decantar el cap i va fer un somriure trist per a ella mateixa. Aleshores, després d’un moment, va parpellejar i em va mirar.

—I vostè, és clar, hauria de ser al meu… —va dir.

—De veritat, Florence?

—I tant, si no, qui cuinaria les meves ostres?

M’havien tirat floretes millors, però no últimament. En veure que em posava vermella amb aquestes paraules, vaig acotar el cap.

Quan m’hi vaig tornar a fixar, mirava la cantonada de l’habitació. Em vaig girar, per veure què observava: era el retrat de família i vaig suposar que pensava en la seva mare. Però a una de les cantonades del marc, és clar, hi havia la fotografia petita, de la dona amb mirada seriosa i les celles molt espesses. Mai no m’havia assabentat de qui era. Aleshores vaig dir a en Ralph:

—Qui és aquella noia, la de la fotografia petita? Potser necessitaria un raspall.

Em va mirar, però no va contestar. Va ser la Florence qui va parlar.

—És l’Eleanor Marx —va dir, amb una mena de tremolor a la veu.

—Eleanor Marx? La conec? És aquella cosina que treballa a la polleria?

Em va mirar com si en comptes de fer la pregunta, l’hagués cridat. En Ralph va deixar la seva forquilla.

—L’Eleanor Marx —va dir— és una escriptora i oradora, i una gran socialista…

Em vaig ruboritzar: allò era pitjor que preguntar què significa cooperativa. Però quan en Ralph va veure’m les galtes, es va posar amable:

—Tranquil·la, no hi doni importància. Per què ho hauria de saber? Estic segur que pot esmentar una dotzena d’escriptors que ha llegit, i la Fio i jo no en coneixeríem ni un.

—Això és veritat —vaig dir, agraïda; però, tot i que havia llegit llibres decents a ca la Diana, en aquells moments només podia pensar en els indecents, i tots tenien el mateix autor: «Anònim».

Així que no vaig dir res i vam acabar el sopar en silenci. Quan vaig mirar la Florence de nou, ja no tenia els ulls posats en mi i semblaven més aviat foscos. Llavors vaig pensar que, al cap i a la fi, ella no voldria mai una noia com jo al seu paradís, ni tan sols per cuinar-li les ostres per sopar, i aquell pensament, just en aquell moment, em va semblar molt depriment.

Però m’havia equivocat molt amb ella. Tant si fos al seu paradís com si no, no se n’adonaria, i no era la seva mare qui esperava veure allà, ni l’Eleanor Marx, ni en Karl Marx. Ella tenia a la ment una persona completament diferent, però no va ser fins unes setmanes més tard, un vespre de la tardor d’aquell any, que vaig descobrir qui era.

Havia començat, com ja he dit, a acompanyar la Florence en les seves visites per al Gremi, i aquella nit jo era a casa d’una cosidora a Mile End. Era una casa molt i molt pobra: no hi havia mobles: amb prou feines, a les habitacions de les dones, hi havia un parell de matalassos, una catifa rònega i una taula i una cadira atrotinades. A l’habitació que donava al saló, hi havia una tauleta per al te cap per avall amb les restes d’un petit sopar trist a sobre: un crostó de pa, un tros de sagí en un pot i una tassa mig plena de llet blavosa. La taula de menjar era coberta amb tots els estris del negoci de les dones, amb penyores plegades i embolcalls de teixit, amb agulles i rodets de cotó i agulles. Les agulles, deia ella, sempre queien a terra i els nens les trepitjaven; el seu nen s’havia posat fa poc una agulla a la boca, se li havia quedat embussada al paladar i per poc no l’ofega.

Vaig sentir la seva història i després observava mentre la Florence li parlava del Gremi de Dones i del sindicat de cosidores que havia instaurat. La Florence li preguntava si vindria a la reunió. La senyora va moure el cap i va dir que no tenia temps, que no tenia ningú que pogués tenir cura dels nens, que li feia por que els amos de la confecció on treballava en sentissin alguna cosa, i no rebés més xílings.

—A més de tot això, senyoreta —va dir finalment—, el meu marit no em deixaria anar-hi. No perquè ell no sigui sindicalista, sinó perquè no creu que les dones tinguem pas gaire res a dir, en tot això. Diu que no hi ha cap necessitat de fer-ho.

—Però què en pensa vostè, senyoreta Fryer? No creu que el sindicat de dones és una cosa positiva? No li agradaria que les coses canviessin, que els amos es veiessin obligats a pagar-li més i a tractar-la amb més amabilitat?

La senyoreta Fryer es va fregar els ulls.

—Em farien fora, senyoreta, això és tot, i trobarien una noia que ho fes per menys diners. N’hi ha un munt, un munt de noies que tenen enveja fins i tot dels meus pocs xílings…

La discussió va continuar, fins que finalment la dona es va atabalar i va dir que ens ho agraïa, però que no podia pas perdre més temps escoltant-nos. La Florence va arronsar les espatlles.

—Hi pensarà una mica, oi? Ja li he dit quan és la reunió, porti els nens si vol, trobarem algú que en tingui cura durant una o dues hores.

Ens vam aixecar, vaig mirar un altre cop la taula, la pila de rodets i penyores. Hi havia una armilla, un joc de mocadors, alguna roba d’home, i em vaig trobar apropant-me, amb els dits que es morien de ganes d’agafar les penyores i acariciar-les. Vaig cridar l’atenció de la dona i vaig fer un moviment amb el cap al capçal de la taula.

—Què fa exactament, senyoreta Fryer? N’hi ha que fan molta patxoca.

—Sóc brodadora, senyoreta —va contestar—. Faig filigranes amb les lletres —va aixecar una camisa i me’n va ensenyar la butxaca: hi havia un monograma florit, cosit amb molta cura en seda d’ivori—. És una mica estrany, oi —va continuar amb tristesa—, veure totes aquests trossets de preciositat en aquesta habitació tan pobra…

—Doncs sí —vaig dir, però amb prou feines em sortien les paraules. Tot d’una, aquell monograma preciós m’havia recordat Felicity Place i tots els vestits preciosos que portava allà. Vaig veure un altre cop aquelles jaquetes tallades a mida, i les armilles i camises, i aquells colls menuts i extravagants que em semblaven tan al·lucinants. Llavors no sabia que es cosien en habitacions com aquesta i que ho feien dones tan tristes com la senyoreta Fryer, però, si ho hagués sabut, m’hauria importat? Sabia que no i em vaig sentir terriblement incòmoda i avergonyida. La Florence havia anat fins a la porta i era allà dreta, esperant-me; la senyoreta Fryer s’havia ajupit per agafar el nen més petit, que havia començat a plorar. Vaig buscar dins la butxaca de l’abric. Hi havia un xíling i un penic, que havia sobrat d’un viatge al mercat: els vaig treure i els vaig deixar a la taula entre les camises i els mocadors preciosos, amb tanta murrieria com un lladre.

La senyoreta Fryer, però, ho va veure i va moure el cap.

—Oh, no, senyoreta…

—Per al nen —em sentia més conscient i malalta que mai—. Només per al petit. Si us plau —la dona va acotar el cap i va mormolar l’agraïment; no la vaig mirar, ni tampoc la Florence, fins que totes dues tornàvem a ser al carrer, i l’habitació ombrívola ja quedava molt enrere.

—Has estat molt amable —va dir la Florence finalment. No era gens amable; em sentia com si li hagués donat un mastegot a la dona, i no un regal. Però no sabia com explicar-li res d’això a la Florence—. No ho hauries d’haver fet, és clar —anava dient—. Ara es pensarà que el Gremi està fet de dones que són millors que ella, no de dones com ella, que intenten ajudar-se entre elles.

—Tu no t’hi assembles gaire —vaig dir, una mica picada, tot i que no ho volia, pel seu comentari—. Et penses que sí, però no ho ets, no ho ets pas.

Va respirar.

—Suposo que tens raó. Tot i així, m’hi assemblo més que no et penses. M’hi assemblo més que moltes de les senyores que veus treballant per als pobres i la gent sense sostre, i els qui estan sense feina…

—Senyores com la senyoreta Derby.

—Sí, senyores així —va somriure—. La senyoreta Derby, la teva gran amiga —em va picar l’ullet i em va agafar pel braç. I com que era tan agradable de veure-la de tan bon humor, vaig començar a oblidar el petit trauma que havia patit al saló de la cosidora i a posar-me contenta un altre cop. De bracet, vam fer el nostre camí lentament, a la nit fosca de tardor, a Quilter Street, i la Florence va badallar—. Pobra senyoreta Fryer. Té raó: les dones mai no lluitaran per treballar menys hores i rebre el sou mínim mentre hi hagi tantes noies pobres que faran la seva feina, per molt miserable que sigui…

Jo no escoltava. Mirava la llum on, a la vora del barret, donava als cabells i els feia brillar: i em preguntava si una cuca de llum podria venir i establir-se als rínxols, confonent-los amb flames d’espelmes…

Finalment, vam arribar a la nostra llar i la Florence va penjar el seu abric per començar a ocupar-se, com sempre, de la pila de papers i llibres. Vaig anar en silenci cap a dalt, per tal de veure en Cyril mentre dormia al bressol, en acabat vaig anar a seure amb en Ralph, mentre la Florence continuava treballant. L’ambient s’estava refredant i vaig encendre la llar de foc, «el primer foc de la tardor», com havia comentat en Ralph, i les seves paraules i la idea que havia estat a Quilter Street durant tres estacions senceres em van emocionar d’una manera estranya. El vaig mirar i va somriure. Li havien crescut els bigotis i s’assemblava més que mai al mariner dels paquets de tabac Player, i també a la seva germana, i aquesta semblança em va fer que m’agradés encara més i em vaig preguntar com el podia haver confós amb el seu marit.

El foc cremava, després es va escalfar i es va fer cendres, i cap a dos quarts d’onze en Ralph va badallar, va tirar enrere la cadira i es va alçar, ens va dir bona nit a totes dues. Tot era just com havia estat la meva primera nit allà, llevat que aquells dies també em feia un petó, igual que a la Florence. També hi havia el meu llit amb rodes, recolzat a la paret, les meves sabates al costat del foc i l’abric al ganxo de l’entrada.

Ho vaig mirar tot amb una mena de satisfacció, després vaig badallar i em vaig alçar per portar la tetera.

—Deixi tot això —vaig dir a la Florence, assenyalant els llibres amb el cap—. Vingui, segui i parli amb mi.

No li demanava res d’estrany, ja gairebé era un costum de seure quan en Ralph havia anat al llit, xerràvem sobre el que havia passat durant el dia, aleshores em va mirar i va somriure, i va deixar el bolígraf.

Vaig gronxar la tetera sobre el foc, la Florence es va alçar i es va estirar, després va decantar el cap.

—En Cyril —va dir. Jo també vaig escoltar i després d’un segon vaig captar el seu plor fi, irregular. Ella es va moure cap a les escales—. El faré callar, abans no desperti en Ralph.

Va marxar durant uns cinc minuts i quan va tornar era amb en Cyril, les pestanyes li brillaven a la llum i tenia els cabells molls i foscos de la suor, de tant dormir inquiet.

—No es calmarà —va dir—. El deixaré quedar-se amb nosaltres una estona.

Va seure a la butaca al costat del foc i el nen estava estirat a sobre. Li vaig passar el seu te, va fer un glop de costat i va badallar. Després em va mirar i es va fregar els ulls.

—M’ha ajudat tant, Nance, aquests últims mesos!

—Només l’ajudo que no s’esgoti del tot. Fa massa coses —vaig contestar amb sinceritat.

—Hi ha tantes coses per fer!

—No crec que vostè hagi de fer-se càrrec de tot, però. No se’n cansa mai?

—Sí que m’esgoto —va dir, badallant un altre cop— com pot veure! Però mai d’això.

—Però Fio, és una tasca que no s’acaba mai, per què s’ha de fer tot?

—Que per què? Perquè ho haig de fer! Perquè com podria descansar, sabent que el món és tan cruel i dur, tot i que pot ser tan dolç… La mena de feina que faig ja és un fi en si mateixa, tingui èxit o no. —Va beure te—. És com l’amor.

Amor! Vaig respirar.

—Creu que l’amor ja és una recompensa, doncs?

—Vostè no?

Vaig mirar la tassa.

—Crec que un cop ho vaig pensar —vaig dir—. Però… —mai no havia parlat amb ella d’aquella època. En Cyril s’escapolia, li va fer un petó al cap i li mormolava a cau d’orella, per un moment tot estava en silenci, potser creia que pensava en l’home amb qui havia dit que havia viscut a St. John’s Wood. Però després va tornar a parlar, amb més empenta.

—A més, no crec que sigui una tasca que no s’acaba mai. Les coses estan canviant. Hi ha sindicats a tot arreu, i sindicats de dones, a més dels d’homes. Les dones fan ara les coses que les seves mares haurien rigut de pensar que les seves filles podrien fer, fa vint anys; aviat fins i tot podran votar! Si gent com jo no treballa, és perquè es miren el món, totes les injustícies i la merda, i tot el que veuen és una nació que cau pel seu propi pes, i que se’ls emporta amb ella. Però d’aquesta merda en surten coses noves, coses meravelloses, nous hàbits de treball, nous tipus de persones, noves maneres d’ésser viu i d’enamorar-se…

Un altre cop l’amor. Vaig posar un dit sobre la cicatriu de la galta, on m’havia donat el cop el llibre de metges de la Dickie. La Florence va acotar el cap per veure el nen, que sospirava sobre el seu pit.

—Imagini com serà el món d’aquí vint anys! —va continuar, tranquil·lament—. Serà un nou segle. En Cyril serà un jovenet, gairebé, poc n’hi faltarà, tan vell com jo ara. Imagini les coses que veurà, que farà… —jo l’observava, i després el vaig mirar a ell; per uns moments vaig poder veure com ella a través dels anys el món estrany i nou on seria en Cyril, com un home…

Mentre els mirava, ella es va moure al seient, va estirar una mà cap a la llibreria que tenia al costat i en va treure un volum dels prestatges plens a vessar. Era Fulles sobre l’herba: va passar les pàgines i va trobar un passatge que semblava conèixer.

—Escolti això —va dir. Va començar a llegir en veu alta. El to era baix i més aviat afectat; però tremolava de la passió, mai no havia sentit tanta passió en la seva veu, abans—. «Oh, mare! Oh, fills! Oh, ventrada continental! Oh, flors dels prats! Oh, espai infinit! Oh, taral·lejada de productes poderosos! Oh, vosaltres, ciutats plenes! Oh, tan invencible, turbulentes, orgulloses! Oh, raça del futur! Oh, dones! Oh, pares! Oh, vosaltres, homes de passió i tempesta! Oh, bellesa! Oh, tu! Oh, brètols barbuts! Oh, bards! Oh, tots aquells somiadors! Oh, el despertar! La gola de l’ocell del vespre sona estrident! No sentiu el gall escatainar?».

Es va quedar asseguda i callada un moment, mirant la pàgina; després va alçar la mirada cap a mi i vaig veure, sorpresa, que li brillaven els ulls de les llàgrimes que no havia vessat. Va dir:

—No creu que és meravellós, Nancy? No creu que és un poema meravellós?

—Sincerament, no —vaig dir: les llàgrimes m’havien tret de polleguera—. Sincerament, he vist versos millors en algunes parets de lavabo —de veritat els havia vist—. Si és un poema, com és que no rima? El que necessita és unes quantes rimes i una melodia bonica, alegre —vaig arribar a agafar-li el llibre i vaig estudiar el passatge que havia llegit, estava subratllat, de feia temps, amb llapis, després el vaig cantar, amb el to i ritme aproximat d’una cançó d’un musical del moment. La Florence va riure i, amb una mà a sobre en Cyril, va provar d’arrabassar-me el llibre.

—És una bèstia! —va cridar—. És una ignorant increïble.

—Sóc una purista —vaig dir, tota primmirada—. Reconec un bon vers només de veure’l, i aquest no l’és —vaig passar pàgines del llibre, abandonant el meu intent de forçar els versos que trontollaven per convertir-los en una melodia, però llegint tots els passatges ridículs que podia trobar, i n’hi havia molts, i arrossegant les paraules com una estúpida com fan els americans als escenaris ianquis. Finalment, vaig trobar una altra part subratllada i vaig començar amb aquesta. «Oh, el meu camarada! Oh, per fi tu i jo, i només tots dos; Oh, poder, llibertat, eternitat finalment! Oh, que m’alliberin de les distincions! Per fer tants vicis com virtuts! Oh, per anivellar les ocupacions i els sexes! Oh, per portar-ho tot a un escenari comú! Oh, l’adhesivitat! Oh, el dolor pesarós d’estar junts, no saps per què, i no sé per què…».

La meva veu es va anar apagant, havia perdut la manera de parlar ianqui i havia dit les últimes paraules en un murmuri tímid. La Florence havia deixat les rialles i va començar a mirar, aparentment força seriosa, el foc: vaig veure les flames taronges de les brases reflectides a cadascun dels seus ulls color avellana. Vaig tancar el llibre i el vaig retornar al prestatge. Es va fer un silenci, un de molt llarg.

Finalment, va respirar, i quan es va posar a parlar no sonava com si fos ella, sonava molt estranya.

—Nance —va començar—, recorda aquell dia a Green Street, quan vam parlar? Recorda que vam dir que quedaríem i que no va venir…?

—És clar —vaig dir, una mica avergonyida. Va fer un somriure curiosament vague i introvertit.

—Mai no li he dit, oi —va continuar—, què vaig fer aquella nit? —vaig moure el cap. Recordava molt bé què havia fet jo aquella nit, havia anat a sopar amb la Diana, i en acabat havia fet l’amor amb ella a la seva habitació preciosa, i després m’havia enviat, refredada i castigada, cap a la meva. Però mai no m’havia parat a pensar què havia fet la Florence, i ella, això sí, no m’ho havia dit.

—Què va fer? —vaig preguntar llavors—. Va anar a aquella… aquella conferència, tota sola?

—Sí —va dir. Va respirar—. Vaig conèixer una noia allà.

—Una noia?

—Sí. Es deia Lilian. La vaig veure de seguida i no podia apartar els ulls d’ella. Semblava tan i tan interessant. Ja sap com és, amb una noia, de vegades. Bé, no, potser no… —però ho sabia, ho sabia! I aleshores la vaig mirar i vaig sentir com m’escalfava i després em refredava una mica. Va tossir i es va posar una mà a la boca. Després va dir, encara mirant les brases—: Quan la conferència es va acabar, la Lilian va fer una pregunta, i era una de ben intel·ligent, i a l’orador el va sobtar bastant. Aleshores la vaig mirar i sabia que l’havia de conèixer. Hi vaig anar i vam començar a parlar. Vam xerrar i xerrar, Nance, durant una hora, sense parar! Tenia els punts de vista més poc habituals. Em semblava que ho havia llegit tot i tenia una opinió sobre tot.

La història continuava. S’havien fet amigues, la Lilian havia vingut de visita…

—L’estimava! —vaig dir.

La Florence es va posar vermella i després va assentir amb els cap.

—Era impossible conèixer-la i no estimar-la una mica.

—Però Fio, l’estimava! L’estimava, com una lesbiana!

Va parpellejar, es va endur un dit al llavi i es va posar més vermella que mai.

—Em pensava que ja ho hauria endevinat…

—Endevinar-ho! No, no n’estic segura. Mai no vaig pensar que tindria… bé, no puc dir què pensava…

Va girar el cap.

—Ella també m’estimava —va dir, després d’un moment—. M’estimava per damunt de tot! Però no de la mateixa manera. Jo sabia que mai no podria ser, però no m’importava pas. De fet, tenia un xicot que volia casar-se amb ella. Però ella no ho faria, creia en la unió lliure. Nance, era la dona amb la ment més forta que he conegut mai!

Sonava insuportable; però no m’havia passat per alt aquell «era». Em vaig empassar la saliva, la Florence em va mirar i després va tornar a mirar el foc.

—Uns mesos després de conèixer-la, vaig començar a veure que no estava gaire bé. Un dia es va presentar aquí amb una maleta. Estava a punt de tenir un nen i havia perdut l’enteniment per culpa d’això, i l’home, que estava desesperat, després de tot, estava massa avergonyit per acceptar-la. No tenia enlloc… És clar, la vam acollir. A en Ralph no li importava, l’estimava gairebé tant com jo. Vam fer plans de viure junts i pujar el nen com si fos nostre. Jo estava contenta, estava molt contenta, que l’home l’hagués abandonada, que la propietària l’hagués fet fora…

Va fer una ganyota, després va esgarrapar amb una ungla un tros de cendra que havia vingut flotant des del foc i havia caigut a la seva faldilla.

—Aquells van ser, crec, els mesos més feliços de la meva vida. Tenir la Lilian aquí era com, no puc dir com era. Era enlluernant, jo estava enlluernada de felicitat. Va canviar la casa, realment la va canviar, vull dir, no només la seva manera de ser. Ens va fer netejar les parets i pintar-les. Va fer aquella catifa —va assenyalar amb el cap la catifa cridanera que hi havia davant del foc, la que em pensava que estava teixida, en un moment d’oci, per un pastor escocès i cec, i en vaig treure de seguida els peus de sobre—. No m’importava que no fóssim amants, érem tan íntimes, més íntimes que germanes. Dormíem a dalt, juntes. Llegíem juntes. M’ensenyava coses. Aquella fotografia, la de l’Eleanor Marx —va assenyalar la fotografia petita—, era seva. L’Eleanor Marx era la seva gran heroïna, jo sempre deia que l’afavoria. No tinc cap fotografia de la Lily. Aquell llibre, el d’en Whitman, també era seu. El passatge que has llegit en veu alta, sempre em fa pensar en nosaltres. Deia que érem camarades, si les dones poden ser camarades —se li havien assecat els llavis i s’hi va passar la llengua—. Si les dones podien ser camarades, jo era la seva…

Es va quedar en silenci. La vaig mirar, i a en Cyril, la seva cara vermella i adormida, amb les pestanyes delicades i els llavis prominents i rosats. Vaig dir, amb una mena de terror esgarrifós:

—I llavors…?

Va parpellejar.

—Llavors, bé, va morir. Era massa escanyolida, el part va ser dur i va morir. Ni tan sols vam poder trobar una llevadora que la veiés, perquè no era casada, al final vam haver de portar una dona d’Islington, algú que no ens coneixia, i dir que era la dona d’en Ralph. La dona li deia «senyoreta Banner», imagini’s! Suposo que era bona, però molt estricta. No ens deixava estar a l’habitació amb ella; vam haver de seure aquí i escoltar els crits, en Ralph es rebregava les mans i plorava tota l’estona.

Jo pensava: «Deixi que mori el nen, oh, deixi que mori el nen, sempre que visqui ella…!». Però en Cyril no va morir, com pot veure, i semblava que la Lilian estava força bé, només cansada, i la llevadora va dir que la deixéssim dormir. Ho vam fer i, quan hi vaig anar una mica més tard, vaig veure que havia començat a dessagnar-se. Aleshores, és clar, la llevadora ja havia marxat. En Ralph va córrer a buscar un metge, però ja no es podia salvar. El seu cor afectuós, bo i generós, es va dessagnar fins a desaparèixer…

La seva veu es va trencar. M’hi vaig apropar, em vaig ajupir al seu costat i vaig tocar-li la màniga amb els artells; em va respondre amb amabilitat, amb un somriure lleu i distret.

—M’agradaria haver-ho sabut —vaig dir a poc a poc; al meu interior, era com si estigués agafada pel coll i estigués donant-me cops contra la paret amb el cap. Com podia haver estat tan ximple i no imaginar-m’ho tot? Hi havia allò de l’aniversari, també l’aniversari de la mort de la Lilian, ara me n’adonava. Hi havia les depressions estranyes de la Florence, el seu cansament, les seves empipades, la tolerància suau del seu germà, la preocupació dels seus amics. Hi havia aquella estranya ambivalència amb el nen, el fill de la Lilian, tot i que també, és clar, el seu assassí, que la Florence havia desitjat un cop que fos mort, per tal de salvar la mare…

La vaig mirar un altre cop i desitjava saber com la podia consolar. Estava tan trista, i d’alguna manera tan llunyana; mai no li havia fet una abraçada i no gosava posar-li una mà a sobre, fins i tot en aquell moment. Així que vaig quedar-me al seu costat, acariciant-li la màniga… i finalment va alçar-se, va fer un somriure agradable i llavors em vaig moure.

—Com he parlat. No sé, de veritat, què m’ha fet parlar de tot això, aquesta nit.

—Me n’alegro que ho hagi fet —vaig dir—. Deu… deu trobar-la a faltar, molt —em va mirar sense entendre’m durant uns moments, com si trobar a faltar fos una emoció mesquina, terriblement suau per a la seva tristesa, i després va assentir amb el cap i va desviar la mirada:

—Ha estat dur. Jo he estat molt estranya, de vegades desitjaria ser morta jo. Li he fet, ja ho sé, molt poca companyia a vostè i a en Ralph! I no vaig ser gaire amable quan va arribar, crec. Era morta de feia menys de sis mesos llavors, i la idea de tenir una altra noia per aquí, sobretot vostè, que l’havia coneguda la mateixa setmana que l’havia trobada a ella, bé! I després, la seva història era igual, havia estat amb un home que l’havia abandonada, després de buscar-li en problemes, semblava massa malaltís. Però va haver-hi un moment, quan va agafar en Cyril, u contra deu que vostè ni tan sols ho recorda, però va agafar als braços en Cyril, i vaig pensar en ella, que mai no l’havia bressolat… No sabia si podria suportar veure-la fent-ho, o si podria suportar que deixés de fer-ho. I aleshores va parlar, i vostè no era com la Lily, és clar. I, ostres, mai no m’havia alegrat tant per res en tota la meva vida!

Va riure; vaig fer una mena de so que volia semblar una rialla, una ganyota que es podria confondre, en aquella llum fosca, amb un somriure. Després va fer un badall terrible, va alçar-se i es va posar en Cyril una mica més amunt contra el coll, i va fregar-li el cap amb la galta; aleshores, després d’un moment, va somriure i començà a caminar cansada cap a la porta.

Però abans que pogués arribar-hi, la vaig cridar.

—Fio, mai no hi va haver un home que em va fer fora. Jo vivia amb una dona, però vaig dir una mentida per tal que em deixés quedar-me. Sóc… sóc lesbiana, com vostè.

—És lesbiana! —em va mirar—. L’Annie sempre ho ha dit, però mai no hi he pensat gaire, després d’aquella primera nit —va començar a arrugar el front—. Llavors, si mai no hi va haver un home, la seva història no era gens com la de la Lilian… —vaig fer que no amb el cap—. I mai no va passar un tràngol…

—No d’aquell tipus.

—I tot aquest temps, ha estat aquí, i jo em pensava que era una cosa i… —aleshores em va mirar, amb una expressió estranya, jo no sabia si estava enfadada, o trista, o estabornida, o se sentia traïda, o què.

—Em sap greu —vaig dir, però ella només movia el cap i va posar-se una mà als ulls durant un segon; quan la va treure, la seva mirada era perfectament clara i gairebé divertida.

—L’Annie sempre ho ha dit —va dir un altre cop—. Com n’estarà, de contenta! Li fa res, que l’hi digui?

—No, Fio. Pot dir-l’hi a qui vulgui.

Llavors va marxar, encara movent el cap, i jo em vaig quedar asseguda, sentint com pujava les escales i cruixia per tota l’habitació sobre el meu cap. Vaig agafar una mica de tabac i un paper, em vaig fer una cigarreta d’una llauna que hi havia a sobre les estovalles i la vaig encendre; després la vaig deixar a terra al costat de la llar de foc i la vaig llençar al foc, vaig posar el cap sobre el braç i vaig gemegar.

Havia estat tan beneita! Havia entrat sobtadament a la vida de la Florence, massa preocupada pel meu ressentiment insignificant com per adonar-me del seu dolor profund. Em vaig acoblar a ella i al seu germà, i em pensava que era tan astuta i encantadora; em pensava que estava deixant la meva empremta a la casa i fent-me-la meva. Creia que estava interpretant un paper dins una història, quan tota l’estona el guió havia estat un altre de ben diferent, quan sempre estava només assajant amb poca traça tot el que la fascinant Lilian havia fet tan bé i de manera tan intel·ligent abans que jo! Vaig mirar-me l’habitació, les parets netes i blaves, la catifa horrible, els retrats: tot d’una els vaig veure com allò que en realitat eren, detalls en un santuari en record de la Lilian, del qual jo, sense ser-ne conscient, me n’havia fet càrrec. Vaig clavar els ulls a la fotografia de l’Eleanor Marx, llevat que ara no veia l’Eleanor Marx, és clar; era ella, amb els trets de l’Eleanor Marx. La vaig agafar i vaig llegir la part del darrere: «F. B., la meva camarada, la meva camarada per sempre més. L. V.», deia, amb lletres grans i rodones.

Vaig gemegar encara més fort. Volia llençar la maleïda fotografia a la llar de foc amb el cigarret a mig fumar, vaig haver de tornar-la al marc, no fos cas que ho fes. Estava gelosa, de la Lilian! N’estava més gelosa que mai ho havia estat de ningú! No per la casa, ni per en Cyril, ni tan sols per en Ralph, que havia estat molt amable amb mi, però que havia plorat per ella i que s’havia rebregat les mans de tristesa mentre ella moria, sinó per la Florence. Perquè era la Florence, per damunt de tot, allò que la història de la Lilian m’havia donat i alhora m’havia pres per sempre més. Vaig pensar en la meva feina dels últims mesos. No havia engreixat ni fet feliç la Florence, com m’havia proposat: només havia estat el temps, que havia fet que el dolor fos menys pronunciat i els records més pàl·lids. «Recorda que vam dir que quedaríem i vostè no va venir…?», m’havia preguntat aquella nit. Li brillaven els ulls mentre ho preguntava, perquè jo li havia fet un favor meravellós quan no vaig aparèixer aquella nit, feia dos anys.

Li havia fet un favor meravellós i havia comès amb mi mateixa, això em semblava a mi llavors, la pitjor de les injustícies. Vaig pensar un altre cop en la manera com havia passat aquella nit i totes les que van seguir; pensava en tots els plaers deliciosos de Felicity Place, tots els vestits, els sopars, el vi, els poses plàstiques. En aquells moments, ho hauria canviat tot per una oportunitat d’ocupar el lloc de la Lilian en aquella conferència avorrida i tenir el ulls d’avellana de la Florence a sobre, fascinats!